"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 29 d’agost de 2010

"Fes el teu Everest" (Mola de Collejou i Roca Corbatera)

Aquests dies son els triats per la Feec i TV3 per celebrar els 25 anys de la pujada catalana a l'Everest (pàgina Feec). Els clubs excursionistes de la zona van triar, el Club de Futbol Reddis, SE i el C.E.Aritjol, la Roca Corbatera, i altres dos clubs la Mola de Colldejou, però com després, pel que sembla, es van desdir li ha tocat al meu company Joan Josep (en la seva qualitat de representat de la Vegueria) portar la pujada a la Mola. Jo em vaig apuntar per un dia anar amb uns i el següent, amb els altres.

La Mola de Colldejou

El dia 28 es el que vaig a la Mola, i quedo amb el Joan Josep de trobar-nos abans de les vuit a l'aparcament de Colldejou, avui serà un dia difícil per aparcar a la plaça de l'església, ja que es celebra, així mateix, la IV Diada de la Serra de Llaberia.
Ens trobem a quarts de vuit i en Joan Josep em demana que junt amb la Chris, sortim, ja, per poder posar la balisa abans que arribi la gent, que, pel que sembla serà basant nombrosa. Sortim els dos des de l'aparcament quan son dos quarts i mig de vuit del matí, anem pel camí normal, deixant el GR al poc de sortir de Colldejou, per tornar-ho a agafar mes endavant.
El dia no acompanya, es molt ventós amb rafegues bastant fortes, sort que hi ha estones passem una mica arrecerats. Pugem pel Portell de les Professons, deixem a l'esquerra el bassot i per la carena arribem al davant de la torre quan manca cinc minuts per les nou del matí.
Col·loquem la balisa, que falquem amb pedres, i tot esmorzant anem a veure si veiem pujar al grup. Em truca en Joan Josep que estan pujant però hi ha gent que s'han desviat i no pugen pel Gr., han agafat el camí de les marques blaves. Baixo pel camí, i trobo un grup de gent que estan pujant, encara que per aquí no hi ha pèrdua. Baixo fins on es veu tot el camí, i com no veig a ningú mes, torno a pujar.
Al cim han arribat entre 90 i 100 persones, entre ells TV3 i 60 persones de Cunit, que han arribat a Colldejou en autocar. La gent s'escampa per esmorzar, la majoria dins de la torre, el vent a parat una mica però continua bufant. Els de TV3 entrevisten a uns quants, entre ells al veguer, en Joan Josep.
Després d'esmorzar i que la gent hagi validat la fulla, es comença a baixar, aquí els grups es separen, un nombrós grup ho fa per el Portell de la Cova, i la resta baixa amb nosaltres, pel mateix GR de pujada. Baixant el grup s'estira, però com som tres per guiar-los, ens separem en grupets. Arribo amb uns quants a dos quarts i mig de dotze, després de fer 10,300 kms. Com es aviat ens anem a fer una cervesa al bar del poble i cap a casa.
No poso cap track perquè la pujada i baixada de la Mola pel GR no ho necessita. Fotografies vaig poder fer molt poques (sis), per veure-les o baixar-les, teclejar aquí.

000000000000000

El Montsant

Pel dia 29 avui quedat amb el Reddis que aniria amb ells. Ells ja varem pujar ahir a posar la balisa, i avui es fa un altre pujada, per treure-la, i per avui han preparat pujar des de la Morera, pel Grau del Caravassal i baixar pel Grau de l'Agnet. Ens trobem 19 persones, i sortim a un quart de nou del matí, per la carretera, per deixar-la de seguida agafant el camí dels Fareus, o sigui el camí del Grau del Caravassal. Aquest camí primer es va planejant, amb algun repetjó, però després comença a pujar amb decisió, amb un tros amb una cinta i altre amb un cable que ajuden a pujar. Es passa la Cova dels Fareus, i de seguida ja comença les cables i les escales, no es gens difícil de pujar, encara que a mi em costa una mica.
A l'últim tros ens trobem dues cabres al costat mateix del roquer equipat, una sembla travada en una alzina, i l'altre sembla com si li fes companyia. Arribat dalt del roquer, on el camí ja marxa cap a la dreta, en un mig replà verdós parem a esmorzar.
Després d'esmorzar sortim, i l'excursió segueix pel camí del cingle cap els Racons, el Pla i la Cova del Meloner, però la Nuri Garcia, el Lluís Simó i jo pugem cap a la Serra Major, jo estic cansat i no vull passar prop dels cingles, ella s'apunta de seguida, tampoc vol passar pels cingles, i el Lluís vol arribar al cim abans del grup.
Mentre anem per la Serra Major, veiem al grup passar per sota, pel Meloner. Passem pel Crist de la Sang, deixem a l'esquerra dos camins a la Font del Manyano, i arribem a la Roca Corbatera, on ja ens estaven esperant quatre persones, que han pujat per un altre lloc. Jo aprofito per fer-me la foto dels 100 cims, el dia que el vaig fer hi havia bastant de gent i feia molt de vent, i menys vaig pensar en la foto.
En Lluís prepara la pancarta de la Feec i dels clubs organitzadors de la sortida, per què quan arribi tothom fer la foto de grup. Després d'una estona de descans i xarrameca, sortim per la Serra Major, nosaltres tres repetim tot un bon tros.
Dos marxen per què volen baixar per on hem pujat, tres baixen pels Barrots, cinc baixem per l'Espinós i la resta per l'Agnet. Tres de l'Espinós som els últims d'arribar, a un quart de tres de la tarda. Jo he fet mes de 12,500 kms.
A l'aparcament de dalt, on tinc el cotxe, han preparat un pica-pica, amb avellanes, ametlles, patates, coca-cola, cava, cervesa, etc. Després d'això, cada u a casa seva.
El dia ha estat bastant bo per caminar, no ha fet massa sol, i per la carena feia una mica de vent que no molestava gens, al contrari ajudava a caminar. De la ruta no cal parlar, el Montsant sempre val la pena.
El track no el poso per que tot el tros del Grau del Carabassal i un tros del Grau de l'Espinós, el senyal te massa rebots i no queda gaire fiable. Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.
.....................................

divendres, 20 d’agost de 2010

Independentista Català Radical

Es un acudit bastant vell, encara que la realitat actual fa que no sembli ni acudit ni vell:

Estaven dos nens jugant futbol en una plaça a Madrid, quan a un ho ataca un feroç gos dels anomenats *Rottweiler. Pensant ràpid l'altre noi arrenca una taula d'una tanca que està a prop i li dóna un cop en el bescoll al gos i aquest mor. Un reporter que passava va observar l'escena i corre a entrevistar al valent nen. Escriu en la seva llibreta: "Valent fan del Reial Madrid salva a l'amiguet de les gargamelles d'agressiu gos".
- Jo no sóc del Madrid- replica el petit heroi
- Perdona, com estem a Madrid, vaig assumir que ho eres- va contestar el reporter. Anota en la seva llibreta: "Valent fan de l'Atlètic salva company de terrible atac".
- No sóc de l'Atlètic, tampoc", li diu el nen.
- Vaig assumir que estant a Madrid, doncs series del Madrid o de l'Atlètic. Llavors de quin ets?- pregunta el reporter.
- Del BARÇA!- li diu el nen.
El reporter comença una nova fulla de la seva llibreta i escriu: "Independentista Català Radical assassina a una pacífica mascota de família".

000000000000000000

diumenge, 15 d’agost de 2010

Pas de la Mala Dona, Punta i Forat de l'Aigua, Vacarissal

Mas del Quinto (segons l'Icc) - El Ventador

Avui ens en trobat la Chris, en Joan Josep, l'Esteve i jo i ens hem anat fins a Horta de Sant Joan, seguint per la pista del Mas de Sotorres, i deixant el cotxe al Mas de Fandos, per anar a donar un tomb per aquesta part del Port.
Sortim del costat del Mas de Fandos quan manca mig quart per les vuit. Ens hem aixecat aviat per què els companys semblen al·lèrgics a la calor i d'aquesta manera poder aprofitar les primeres hores que son les mes fresques. Anem seguint el camí que segueixen les barranquistes que fan la baixada d'aquest tros del Barranc del Piquer, però on el camí cap el peu del Ventador baixa a buscar el barranc (el rapel del Ventador està prohibit), nosaltres el deixem a la dreta i per camí senyalitzat pugem en direcció a les Roques Cambretes. Fa poca estona que em començat a veure les Roques de Benet, la visió de les quals ens acompanyarà quasi tot el dia.
Passem les Roques Cambretes, on hi ha unes que ens fa pensar en el cap d'un dofí. El camí passa pel costat esquerra i de seguida ens trobem al Coll de l'Ereta. Ja fa una estona que em entrat en una de les puntes de l'incendi, desgraciat, de fa tretze mesos, i mentre no arribem a l'altura de les Creuetes de Lloà, la visió ens anirà recordant el que va passar. Aquí i ara no es el lloc mes adient per parlar de com es va gestionar, però el que es increïble es que la nostra administració no hagi reconegut públicament els greus errors de gestió i comunicació, i que a mes no hagi dimitit ningú dels alts càrrecs que van considerar a la ciutadania com a menor d'edat i potser com a ximples. Ho deixo aquí ....
Nosaltres des del Coll de l'Ereta per camí net, negre i rodejat de pins cremats i amb forta pendent, ens dirigim al Pas de la Maladona (sembla ser que el nom ve d'una dona que va empènyer al seu home, encara que no el va matar -si es veritat, ves a saber que li fa fer l'home després-). El Pas es un roquer amb una fort desnivell, fàcil, encara que jo he hagut de posar les mans (encara que això en mi no es gens estrany), i arriba a una petita cresta d'uns deu, estreta però que no fa gens de vertigen.
Continuem pujant fort, per seguir aviat per camí bastant planer, ja en mig de les restes de l'incendi. Arribem a una esplanada on es fa el canvi de vessant, a la que no va traspassar l'incendi.
Anem seguint el camí cap les Creuetes de Lloà. El camí es fantàstic, amb bones visions de la part alta del Barranc de Cubars i els contraforts de la Mola d'Atans, si ens girem veurem les Roques de Benet. Deixem el camí als Masos del Capellà i Fandos i arribem al Mas de les Creuetes, deixem a la dreta el camí que després baixarem i només passar pel costat del Pou de les Creuetes i en un roquissal al sol ens parem a esmorzar. El pou es un clot excavat a la pedra i al damunt posades pedres per fer la volta de canó, o sigui on està l'aigua es d'una sola peça.
Pugem fins al Coll de la Gilaberta, però abans i a la dreta, a uns deu metres del camí, hem trobat les restes del que era una cabana de pedra. Des del coll de la Gilaberta pugem pel camí que va al Vacarissal, però al coll (no he descobert mai el seu nom), ens desviem cap a la Punta de l'Aigua, que es el número 12 dels cent cims dels companys Chris i Joan Josep. Una vegada hem fet les fotos corresponents i contemplat el paisatge, que es esplèndid, busquem el Forat de la Punta de l'Aigua, forat del que no em trobat cap descripció, ni d'ell ni de com arribar, excepte en un llibre on hi ha mes de poesia que d'excursionisme, com tots els del seu autor. El vam trobar encara que al llibre diu que no s'ha de perdre alçada, això es impossible si es que estas al cim, i s'ha de baixar a un collet entre el cim i el gran roquer de la punta sud i llavors continuar baixant per la vessant contraria al Vacarissal. El llibre diu que es passa entre mig dels boixos, només vam comptar tres i de petits. El forat es estret i d'uns de tres metres de llarg i al fons, no hi aigua, encara que tot indica que era un lloc on si que hi havia (segons vaig llegir fa molt de temps, en temps de pluja sortia aigua pel forat).
Una vegada que el company ha entrat i ha vist que no passava pugem al collet i mentre en Joan Josep i l'Esteve pugem al roquer de la punta sud, la Chris i jo baixem fins al Vacarissal, on els esperem i ens retrobem tots quatre. En el Vacarissal i a l'altura d'on s'agafa el camí cap a Horta, veiem el que sembla que eren les grans pedres planes on devien posar la sal per les vaques.
Seguim pel Pr en direcció a Horta. En un retomb fort a la dreta, surt un camí recte que seguim i va a un collet, a partir d'allí el camí està molt brut i impossible de seguir.
Tornem a la cruïlla i baixem cap al Mas de les Creuetes de Lloà, però abans deixem a la dreta un pou en mig del barrancó, pou que no surt en cap guia de les que he llegit.
A partir del mas desfem una tros del camí fet anteriorment, fins a la cruïlla del camí al Coll de l'Ereta. Seguim per la Faixa de Mossèn Pere tot passant per les runes d'un possible maset o corral, que hem deixat a la dreta en mig del bosc.
Arribem als Masos del Capellà i Fandos, anem a visitar la font, on la petita bassa està plena, l'entorn es un bon xapoll, però no baixa gens d'aigua pel canaló, una verdadera llàstima. Tornem als masos i al costat de les runes dinem.
Després de dinar anem a buscar el camí del Barranc dels Estrets, passant pel Estret de Boter, creuem dos vegades el barranc abans del Coll de la Barca, lloc on deixem el camí que va al Coll de la Terra, i agafem cap el Coll de l'Ereta. Hi ha un tros de camí empedrat amb uns marges que aguanten el camí, i de seguida entrem en zona cremada. Deixem a l'esquerra el camí que baixa a la part del Ventador, on abans començava la baixada del barranc i ara està prohibit.
Arribem al Coll de l'Ereta i ja només ens queda desfer el camí del matí. Arribem al Mas de Fandos quan manca mig quart per les sis de la tarda, després de fer quasi setze quilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, per una zona dels Ports de les que mes m'agraden, amb un temps que ens ha acompanyat, el sol no ha picat massa, no ha plogut (anunciaven pluges a la tarda), i amb molt bona companyia.
Les fotografies estan fetes amb una màquina que es va portar a reparar i mai va quedar be, pel que han quedat pitjor de les que normalment faig jo. Només he pujar a Picasa les que crec que es salven una mica.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
0000000000000000

dissabte, 14 d’agost de 2010

Els que pugen i els que aspiren a pujar

Transcric aquí el text publicat a la pàgina web d'un sindicat, i que crec que reflexa la realitat actual:

"Tot polític pertanyent a una força dirigent d'esquerres, des del moment que ocupa un càrrec de certa rellevància, experimenta un permanent desplaçament cap a la dreta pel què fa a costums, gustos, diversions, preferències, amistats, vestimenta, formes de lluir-se, etc. Aquest canvi d'actitud se sol incrementar de forma directament proporcional a la importància i categoria del lloc al qual ha estat promocionat.
Cal ser una mica observador".

Tal i com diu el comentari només cal fitxar-se una mica en els nostres polítics. Un altre cosa es que ràpidament (per sort no tots, però la impresió es que es la majoria), comencen a considerar que l'aprofitar-se particularment de la situació de poder es inherent al càrrec en si, i el pitjor es que a la nostra societat sembla no importar-li massa i ho troba normal.

0000000000000000

divendres, 6 d’agost de 2010

Sant Pau, Gallicant,Torre d'en Manuel i Mas de Ribelles

Pi de Les Planes - Torre d'en Manuel

Vaig quedar amb el company Joan Josep d'anar a intentar trobar la Torre d'en Manuel o dels Moros, a Gallicant, i després si tenim temps anar a visitar l'Abric de Gallicant i les seves pintures, i unes coves prop seu.
Ens trobem a Alforja i ens anem fins a Arbolí, pujant amb el cotxe fins l'aparcament de l'ermita de Sant Pau. Arribem, ens preparem i sortim a dos quarts de vuit del matí, pel camí que ens porta al Maset d'en Nadal, mas arruïnat i això que es prou gran i segons sembla era bastant important.
Seguim, passem per una font, al costat de la part alta d'un barranc que arriba fins el Riu Siurana, i ja ens dirigim cap a Los Clots de Gallicant. Passem un maset nou, al costat de les runes del vell, i arribem a la Font del Pla, amb tres basses, una dels bombers, una al costat de la font i l'altre natural una mica mes avall, quasi a tocar. A la bassa del mig que està al costat de la font (aquesta en una caseta d'obra tancada), algú ha tret el canaló que servia per agafar aigua.
Anem a buscar la pista que puja a Gallicant (Pista dels Clots), i al poc la tallem per un camí ben marcat que ens puja a Gallicant. Seguim el GR, fins a trobar la pista, des d'aquesta ens dirigim a visitar la Font dels Prats amb la seva bassa, el Pi dels Prats, un maset, amb aixeta per l'aigua i amb una taula i bancs d'obra prop d'ell, un altre bassa, tot això completament abandonat i on l'herbat està guanyant terreny. Al costat també hi ha una nau amb llar de foc.
Ara be la part mes interessant del dia, amb això no vull dir que el que hem fet no estigui be. Anem a buscar la Torre d'en Manuel. Primer ens guiem per una referencia estreta de Orto-foto, i decidim que si trobem rastre passant pel barranc ens estalviaríem bastant, es el Barranc de la Canaleta. Amb mes o menys dificultats, sobre tot al tros final, arribem a una pista i al punt de destí, però resulta que no es la torre, sinó les runes d'un mas, podria ser el Mas d'en Manuel. Aquí després d'uns quants tombs decidim anar fins on marca el mapa de l'Icc, resulta que aquesta vegada el Icc es bastant real, no exacte però bastant aproximat. Arribem al peu del turó on està la torre. El turó te per un costat el Barranc de la Canaleta i per l'altre, un altre barranc que s'ajunta amb el de la Canaleta prop del Gorguet.
La Torre del Manuel, del que només queda aixecat un escaire de la torre, devia tenir en la direcció nord-sur uns cinc/sis metres d'amplada, direcció est-oest ja es mes difícil concretar per la quantitat d'herba i pins que han crescut. Segons el escaire que que dempeus no era una torre rodona, al menys totalment. Al peu de la torre es pot veure una gran quantitat de pedres que eren de la construcció i algunes d'elles es veuen treballades per la ma de l'home, per fer escaires, canals, etc.
Amb la satisfacció de la primera fita aconseguida, aprofitem per esmorzar. Seguim camí, anant a buscar el Gr, passant pel Gorguet, amb una quantitat important d'aigua, (i encara hi entra), on un es podria banyar perfectament. Pel Pr, molt brut, arribem a la pista i ens dirigim al Mas de Ribelles, altre gran mas totalment arruïnat, amb una gran era al seu costat.
Aquí ja ens comencem a plantejar de que buscar l'Abric no es massa possible, per l'horari. Baixem una mica pel Grau del Bodró, només per comprovar si el waypoint que tenim podria ser correcte, i sembla ser que si. El que si trobem en un paret al costat del camí, el que a ulls profans com nosaltres, podrien ser unes pintures, a mes al lloc per anar a dita paret hi ha un senyal una mica rara, que deu marcar alguna cosa.
Deixem l'Abric de Gallicant i Portalloret i les Coves del Cup i Tosca per un altre dia, i per pista, on no toca gaire el sol (per sort), anem fins a Sant Pau, no sense abans trobar un maset abandonat a ma esquerra i deixar l'entrada del Mas de Salín a ma dreta junt amb el començament del Barranc de la Polla.
Arribem a l'aparcament a tres quarts de dos, després d'haver fet uns 14,300 kilòmetres.
Un dia aprofitat i molt bonic.


Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000

dijous, 5 d’agost de 2010

Santa Marina de Pratdip, Riu Llastres i Serra de Güena

Sequia d'en Marian - Cisterna del Maset de Cal Llana

Feia molt de temps que tenia previst intentar trobar el camí que marca el mapa, com a sender, entre l'ermita de Santa Marina de Pratdip i el Riu Llastres, passant pel Pouet de Borràs, el del Pressó i per la Caseta del Gorrió. Ja ho vaig intentar una vegada acompanyat per un altre company, però no ho varem trobar.
Avui no tenia intenció d'anar cap allí, volia anar a Tivissa, però com havia d'anar bastant per carena i avui el vent bufa de valent, em decideixo anar a buscar aquest camí ja que molta part del recorregut a fer es per dins del barranc, o almenys molt mes resguardat del vent.
Arribo a Santa Marina, aparco i surto a tres quarts de deu del matí. Només sortir m'adono que han fet treballs forestal, i han deixat a la vista un naixement de l'any 2006, deixat per la Penya Gastronòmica de la Pobla de Mafumet, i a prop el que podria ser les restes d'un pou, encara que ara ja està ple d'esbarzers.
Arribo a la Font de la Duera, poc abans he passat un maset. Aquí marxa amunt el Gr, però jo segueixo per la pista, després de veure aigua de la font. L'entorn està net de brossa, amb una bona neteja forestal, veurem quan de temps dura.
Arribo on hi ha un pal que marca, al Pouet de Borràs, del Pressó, Caseta del Gorrió i Riu Llastres. Aquí deixo la pista, es el mateix lloc on l'altre vegada vaig comença a buscar, però llavors vam deixar el cim de El Pressó a l'esquerra, i ara el deixaré a la dreta, tai i com marca el mapa.
No busco el Pouet de Borràs, penso que ho faré a la tornada, si es que torno a passar per aquí. El començament es confús, per què hi ha una gran quantitat de rastres, però em vaig decantant al que va mes a l'esquerra, però sense baixar, al contrari pujant una mica, per salvar la pendent que baixa del cim. Tot el primer tros vaig molt amb la sensació d'anar perdut, hi han rastres amunt, avall, en mig, i en quantitat; hi ha varis moments que em sembla que he de pujar a una lleixa, però no m'agrada, inclús baixo una mica. En un revolt de la muntanya trobo una fita, i llavors ja estic convençut que ho aconseguiré. Precisament a partir d'aquí el camí es mes clar, encara que no se'm acabat el patir.
On el mapa senyala el Pouet de Pressó hi ha un clot a terra, miro per l'entorn però no se veure cap rastre de pou, si que un munt de pedres com si fos restes d'un marge (no vull dir que no hi sigui el pou, però estic mes interessat en lligar el camí) i de seguida arribo a un coll amb unes fites que em marquen per on he de baixar, que es per una tartera, però que esta bastant marcada per fer ziga-zagues. La tartera no s'ha de baixar fins al final, sinó que a mig aire, encara que pot marcat, hi ha un rastre que et porta fins a uns roquers, i llavors per el que era un tros ample del camí et fa tombar a la dreta, com si tornéssim, i baixant anar a buscar el peu de la tartera, creuar-la, i per camí vell, seguir-lo amb restes de marges en els tombs. Després s'entra en una forta baixada de camí desfet i ple de coscoll, per arribar a un collet.
Aquí es un tros perdedor, no m'és fàcil trobar la baixada, encara que només pot ser per un lloc, es encarant-se a la torre i baixar un grauet i després per corriol, altre vegada brut, arribar a dita torre. He arreglat una fita de referencia, que era petita i estava poc visible.
A partir de la torre el camí es pista, ja que l'han fet per aixecar la torre. Quasi al costat tenim la Caseta del Gorrió i un pou d'aigua, tot envoltat d'un bon herbat. D'aquí hauria de sortir un camí que baixa directament al Riu Llastres, però no el se veure, pel que baixo per la pista. Arribo al riu, on fa un gran retomb, el segueixo aigües avall, i entro a Els Estrets, el tros mes maco del Riu Llastres, s'ha de veure.
Surto dels Estrets i al poc trobo les fites que em marquen per on arriba el sender que buscava a la Caseta del Gorrió. Pujo per ell fins dalt, es una mica treballat de nou, encara que sense aprofitar el camí vell, si es que hi era, per què fa pujar varis marges, encara que caiguts, i els camins vells no pujava mai pel mig dels marges sempre que no haguessin posat escales. Arribo quasi al davant de la caseta, i l'arribada estava tapada, ho destapo una mica, poso una fita, i torno avall al riu. Si es baixa o es puja per aquí un es perd el tros mes maco del riu.
En un altre retomb fort, ara a la dreta, deixo el riu per seguir la Rasa dels Estrets, l'entrada no es veu gens, sort que me'n recordava de les altres vegades que he passat per aquí. Vaig remuntant, trobo el Pr que ve de Masriudoms, i que en aquest tros segueix les restes de la Sèquia d'en Marian. Al poc hi ha el senyal de la Font de l'Anxera, però sense font, hem dona l'impressió que la font es bastant mes amunt, això no vol dir que fins aquí haguessin portat una canalera, però que ja no queda ni rastre (em sona d'haver vist alguna cosa l'última vegada).
No m'entretinc a visitar el toll del que crec es la verdadera font, i em dirigeixo capa el Coll del Marquès, però deixant el camí per veure si hagués algun pas entre el Maset de Cal Llana, i La Serra de Güena. Passo pel costat de les runes i arribo fins a la cisterna, aquí trobo un parell de joves francesos que semblen perduts. No se que em pregunten, ni ells m'entenen quan els explico les direccions de Santa Marina, de Pratdip i de Vandellòs, pel que jo me'n vaig a la meva. Arribo al Coll del Marqués, passant pel costat de l'Anxera, pou que crec devia ser de calç. Quan arribo al coll veig unes marques blaves que marxen a l'esquerra, com voldria estar a casa per dinar i he perdut bastant de temps en el camí que baixa al riu, i penso que el tomb que em queda es bastant llarg, baixar al Riu de la Dòvia i des d'aquí anar a Pratdip i pel Gr fins a Santa Marina, o pujar a la Güena i per dalt de la serra a l'ermita. Em decideixo provar de seguir als senyals per si estic de sort i em puja a la serra. El camí es dolentet encara que està molt ben marcat, hi ha uns petits trossos de mig grimpada, però es va avançant bastant be. El camí porta fins a les mateixes antenes, on el camí de la Serra es bifurca a pujar al cim o a baixar cap la Vinya d'en Joana.
Segueixo la serra, es passa pel costat de varis xalets i arribo per on he vingut. Deixo la recerca del Pouet de Borràs per un altre vegada, paro a veure a la Font de la Duera, visito el maset abandonat del costat i ja cap el cotxe i cap a casa.
He arribat al cotxe a un quart i mig de tres, després de fer deu kilòmetres justos, i amb la sensació d'haver aconseguit la fita principal, però amb feina per uns altres dies (buscar els Pouets de Borràs i de Pressó, un camí que des de la raconada del Maset de Cal Llana sembla que pugi en direcció oposada al Coll del Marqués, etc.), però es que tot no es pot fer el mateix dia.

Per baixar el track, teclejar aqui.
Per veure o baixar les fotografies, aquí
.

oooooooooooooooooooooo

dimarts, 3 d’agost de 2010

El senyor que viu dins del gps

Sembla ser que no soc l'únic que tinc problemes amb el Gps, la diferencia es que jo no tinc un senyor a dins, si no que tinc a la "Maria".

dilluns, 2 d’agost de 2010

El Erizo

Trobat en el blog de "La casa de bambú Blog", i el reprodueixo aquí per què crec que es important reflexionar sobre la moralitat que ens ensenya per ajudar a la convivència diària.

"Durante la Edad de Hielo, muchos animales perecieron a causa del frío. Los erizos de aquel entonces, que eran mucho mayores de los que hoy en día se pueden observar en el campo, se dieron cuenta del peligro que entrañaban tan bajas temperaturas y acordaron permanecer siempre en grupo, y de esa manera, abrigarse los unos a los otros y protegerse del frío entre sí.
Pero sucedió que sus espinas herían a los congéneres más cercanos, justo a los que más calor ofrecían a su compañero. Por lo tanto decidieron alejarse los unos de los otros, y comenzaron a sufrir los efectos del frío, y a morir congelados.
Así que tuvieron que elegir, o aceptaban las espinas de sus compañeros o desaparecían de la faz de la Tierra. Con sabiduría, decidieron volver a estar juntos. De esa forma aprendieron a convivir con las pequeñas heridas que la relación con un erizo muy cercano podía ocasionar, ya que lo más importante era el calor del otro.
De ese modo pudieron sobrevivir. Se dieron cuenta de que la mejor relación no es aquella que une a individuos perfectos, sino aquella en que cada uno aprende a vivir con los otros, aceptando sus defectos y admirando sus cualidades".

diumenge, 1 d’agost de 2010

Resum dels 100 cims efectuats

Per fer els 100 cims he efectuat 77 sortides, degut en que en alguna d'elles he fet dos, tres o inclús quatre cims.
D'aquestes sortides, una l'ha he fet amb el Club de Futbol Reddis, S.E. (el club al que pertanyo), on he fet un cim; 3 amb el C.E. Aritjol de La Selva del Camp, amb les que he assolit 5 cims; una sortida amb els Caminats de “La Caixa”, on he fet un cim; una amb el Grup de Muntanya de “La Caixa”, on he fet un cim; una a una marxa popular a la Vall d'en Bas, on he fet un cim, i la resta amb algú/ns del “grupet” o jo sol.
Jo sol he fet 58 cim i a la resta he estat acompanyat de:
Josep Maria Balanyà, 12 cims, a mes dels 5 amb l'Aritjol i el del C.F.Reddis, S.E. Total 18 cims.
Esteve J. Salvadó, 14 cims.
Joan Josep Estivill, 10 cims, a mes del cim amb el C.F.Reddis, S.E. Total 11 cims.
Jordi Juanpere, 5 cims, a mes d'un amb l'Aritjol, un amb el C.F.Reddis, S.E, i un amb el Grup de Muntanya. Total 8 cims.
Chris Troccaz, 5 cims, a mes de un amb C.F.Reddis, S.E. Total 6 cims.
Albert Poblet, 4 cims.
Bernat Muñoz, 3 cims
Gloria Bonafonte, 1 cims, a mes de dos amb l'Aritjol. Total 3 cims.
Àngels Borràs i Juan C.Sànchez, 1 cim.
Per zones, aquest es el detall:
Regió I (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Els dos Vallès), amb 34 cims, em queden a fer 8.
Regió II (Els dos Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany i La Selva) amb 25 cims, em queden 16.
Regió III (Dos Penedès i Garraf) amb 13 cims, els hi fet tots.
Regió IV (L'Alt i Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat, Ribera d'Ebre, Tarragonès), amb 24 cims, els hi fet tots.
Regió V (Baix Ebre, Montsià, Terra Alta), amb 9 cims, els hi fet tots.
Regió VI (Cerdanya, Osona, Ripollés), amb 25 cims, hem queden 15.
Regió VII (Anoia, Bages, Berguedà, Solsonès), amb 22 cims, hem queden 3.
Regió VIII (Garrigues, Noguera, Pla d'Urgell, Segarra, Segrià, Urgell), amb 11 cims, em queda 1.
Regió IX (Alt Urgell, Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Val d'Aran), amb 35 cims, em queden 30.
Andorra, amb 9 cims, em queden tots.
França (Capcir, Cerdanya Nord, Conflent, Rosselló, Vallespir), amb 26 cims, només he fet 1.
Com que hi ha alguns cims per pertanyen a dos o tres comarques, els 107 que queden, son en realitat 77 cims no fets de la llista de la Feec (Hi han 175, mes dos que no son a la llista i m'han convalidat).
000000000000000000