"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 28 d’agost del 2016

Saber escoltar


Mira que es fàcil escoltar i el difícil que ho fem


00000000000000000000000000000000000

divendres, 26 d’agost del 2016

La majoria de les persones mor als 25 anys, però ...



La majoria de les persones mor als 25 anys, però se'ls hi enterra als 75. 
Saps que significa? 
Tracta d'esbrinar-ho.
No deixis que aquest món negatiu guanyi. 
No et deixis guiar pel camí, ves per on no hi ha camí, i fes una sendera.

Fotografia extreta de; "Avança! - Camí de l'Est", A2O Studio, 2015.
00000000000000


dissabte, 20 d’agost del 2016

Los Pesells


Horta de Sant Joan
Vèrtex de Los Pesells



Avui es un dia dels que quedes molt satisfet. Volia fer el vèrtex geodèsic de Los Pesells, prop d’Horta de Sant Joan, i no he trobat, per «inet», cap track que passés ni que s’apropés, al menys jo no l’he trobat, pel que l’altre dia em vaig posar davant dels mapes de l’Icgc, tant el topo com el orto, i m’he fabricat un track que, tal i com a mi m’agrada, fes un tomb rodó. Un dels inconvenients ha estat que els mapes no marquen cap camí que pugi dalt del cim, que hi ha trossos que per lligar-ho s’havia de passar per camps de conreu, encara que els mapes marquen camí per la vora, sabem que a la realitat no sempre es així, i que hi ha un senderó, abans de la pujada cap el cim, que marxa de la vora d’un camp, i penso que segons com, serà complicat trobar el començament. Però comptant les possibles dificultats, m’he fet un track amb minuciositat, i la veritat es que m’ha funcionat perfecte exceptuant un lloc.
Com el companys està de viatge, avui he tornat a anar sol, jo no tinc cap problema per això. He anat cap a Horta de Sant Joan, però sense arribar-hi. A poc de sortir de Reus tenia al davant una nuvolositat molt lletja que m’ha fet témer el pitjor, ja que com la previsió no marca aigua, no porto res per això.
Una vegada passat el quilòmetre 6 de la carretera, marxa a la dreta el Camí Vell de Batea, i allí hi entrat. A l’entrada que a més del camí Vell de Batea, hi ha un altre camí, que precisament es per on tornaré, no veig un lloc idoni per deixar el cotxe, pel que he seguit una mica i als dos-cents metres he trobart un lloc molt bo per fer-ho, sota uns arbres. Aparco després de girar el cotxe, ja que tinc el costum de deixar-ho sempre encarat cap a fora.
Em preparo i començo a caminar quasi a un quart de deu. El temps està «entorbolinat» i l’aire es una mica fresquet, però de seguida, al sortir a terreny obert, tot allò passa i començo a notar la calor. Fins que es deix el Camí Vell de Batea, gran part del terra està asfaltat, encara que alguns trossos s’està desfent. Hi ha tanca «treu-pors» als trossos adients. Com sempre l’ha de fer, veig el que era el camí (més) vell on sembla que es pot fet una tallada, però finalitza a nivell superior del camí actual, ja que ha quedat tallat al fer les obres. He de recular. Aproximadament al quilòmetre quatre-cents deixo aquest camí a Batea agafant una pista de terra, amb cadenat a l’entrada. Hi ha senyals de passar tractors i tot-terrenys encara que està en bastant mal estat. A l’arribar a uns camps on ja han segat, a la dreta i dalt d’un turó arrodonit sento gossos i veig a un caçador, penso que potser avui es dia de caça, però a l’entrada des de la carretera, haurien d’haver posat el cartell corresponent. He de vorejar el camp i buscar el començament d’un sender. Al mateix punt que tinc marcat el gps surt, i encara que està bastant brut es pot seguir. Aquí penso que he de deixar de caminar amb pantalons curts o de mitja cama.
Arribo on tinc marcat «a dreta cap a cim», es un tros molt ample, però no pista sinó perquè el terreny es feréstec. La veritat es que no veig per on hauria de continuar si no pugés a cim. Per evitar una forta pujada, pel dret la rodejo. Hi ha unes parades abandonades i al seu final surten dos rastres, estic a menys de 100 metres de cim. Segueixo el de la dreta que es el menys brut, però va pla i amb tendència a baixar, reculo i agafo l’altre. El rastre costa de seguir fins que quedo completament tapat per tot arreu, amb vegetació que m’impedeix el pas. Estic a menys de 60 metres. Barallant-me amb la vegetació i buscant els millors llocs, arribo al cim per un lateral.
Fotografia de cim amb el trípode i menjar una poma que porto. La visió es quasi nul·la, només una mica entre l’arbreda i no de gaire lluny. Davant i a tocar hi ha un bon esvoranc. Ara toca baixar, fet que faig al dret per on em sembla millor, no hi ha quasi problemes. Veig un rastre difús que em portaria avall ràpidament, però a l’esquerra em surt un de més clar que va en direcció cap el camí que enllaçaria si no hi ha pujada a cim, es aquest el que agafo, poc a poc es va tapant, i fastiguejat reculo a buscar el primer, que efectivament em porta als conreus en un no res. Ara he de vorejar una parada d’ametllers. Al final de la parada, hi han varies paral·leles  amunt i avall, i en una de més amunt hi ha una persona asseguda, li pregunto si està de caça i em contesta que no, que està en els ametllers. Segurament que erro, però em dona mala impressió. Hi ha un tot-terreny que sembla d’aquella persona i em surten dos gossos petits que encara que ell els crida, en van seguint tot bordant, fins que em canso i els amenaço, un marxa de seguida i l’altre em segueix fins que el camí dona un fort tomb a la dreta i desaparec de la seva visió. Tot això ha estat a l’alçada del Mas del Milionari, que sembla força arranjat. Abans m’he trobat un Peugeot vermell sense matricula, ple de fullaraca i que sembla abandonat.
A partir d’aquí he d’anar amb compte amb el gps, ja que hi ha una combinació de pistes, vorejar camps amb sortida a camins, sempre amples, fins arribar al Mas d’Emiliano. Abans he passat a tocar un tros de rec, un recol·lector d’aigua i una bassa completament menjades per els esbarzers. El mas sembla que estigui en us. Més endavant hi ha un moment que faig una marrada. Arribo a un maset que està reformat del 1948, amb aprofitament de l’aigua de la pluja, que per un costat el tub està encastat a la paret i per l’altre costat abans anava a un aljub i ara també va cap dintre del maset. Al davant hi la el que queda un tros d’una era, la resta ha estat menjada per la pista, encara que es completament visible el marge rodó. Una vegada recuperat el camí correcte, encara que l’errat m’hauria portat al Camí Vell de Batea, ve un tros amb un magatzem nou i altre més enlairat enrunat, i on a les dues vores del camí hi han escampades un munt d’andròmines fora d’us i deixalles de volum. Ara ja queda poc fins el cotxe, i en quan arribo al Camí Vell de Batea, quasi a tocar la carretera, primer vaig a fotografiar un pal indicador i la columna del que devia ser una creu. Després de 200 metres ja arribo al cotxe, que per sort continua a l’ombra. Son les dotze en punt i he fet una mica més de set quilòmetres. Mentre m’estic canviant de sabates i de samarreta passa un cotxe a gran velocitat aixecant una gran quantitat de pols, sort que el veig venir i tanco ràpidament les portes del cotxe. Ha estat un dia molt calorós, però atenuat per l’aire, que corria una mica. He tingut una bona visió, quasi tot el dia, d’Horta de Sant Joan, la Muntanya de Santa Bàrbara i les Roques de Benet, i al final de la caminat Bot i les serres del seu darrere. Els camps de conreu, ametllers, ceps ... de la Finca del Milionari, de Cireró, de la Vall de la Sénia que estaven dins de la rodona del meu recorregut, amb la seva verdor han donat un gran colorit a la caminada, sense menysprear la verdor dels pinars de la Serra de Los Pesells i els pinars entre finques i parades.
Curta però agradable caminada, sense dificultat exceptuant la pujada a cim

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.











00000000000000000000000



000000000000000000000000000



divendres, 19 d’agost del 2016

Una lliçó de vida a aprendre dels llops


Copiat i traduït de la pàgina de AldeaViral (El mejor contenido viral de la red), encara que he hagut de canviar una mica el format per posar-m'ho al meu blog. Espero que als propietaris no els sabrà greu.

Aquesta fotografia té un poderós missatge per als humans i ja ha emocionat a mig món

Els éssers humans vivim obstinats a domesticar i ensenyar als animals, quan són ells els que poden donar-nos importants lliçons de vida. Segurament recordaràs la humanitat i noblesa mostrada per l'orangutan i l'embarassada o les 15 importants lliçons que els humans han d'aprendre dels gossos per ser feliços, dos magnífics exemples del saber fer dels animals. Dofins, elefants, primats i altres animals viuen en grups socials fortament jerarquitzats en els quals, a la seva manera, cuiden els uns dels altres. Una qualitat de la qual els humans manquen en moltes ocasions, si s'ha de jutjar per la desigualtat social que existeix entre nosaltres.

La bandada de llops
Fa gairebé dos mesos, Barbara Hermel Bach va compartir una curiosa fotografia d'una bandada de llops desplaçant-se per la neu.


Una bandada de 25 llops es desplaça a temperatures de -40º a través de la neu pel Parc Nacional Wood Buffalo de Canadà. Pot semblar una imatge qualsevol, però segons l'explicació de Barbara, la seva disposició amaga molts secrets.


“Els primers llops són els més vells i/o els malalts. Ells marquen el pas a la bandada. Si fos a l'inrevés, els deixarien enrere i perdrien contacte amb el grup. En el cas d'una emboscada, serien sacrificats. Els segueixen en la fila. els més forts, són la defensa del grup. Al centre va la majoria de la bandada, i darrere d'ells un segon grup de llops forts (la rereguarda). L'últim llop va sol, és el mascle alfa. Des d'aquesta posició controla tot, pot veure-ho tot i decideix la direcció del grup. L'alfa pot veure la bandada completa. D'aquesta forma, la bandada es dirigeix sota les seves ordres, es mou concorde al pas dels ancians i es cuiden entre ells”.

L'explicació ha meravellat a milers d'usuaris que l'han compartit fins a convertir-la en un fenomen global. No obstant això, molts dubtes de la seva veracitat.

Massa bonic per ser veritat?


Segons els texts consultats sobre l'estructura social dels llops, no existeix informació sobre la seva disposició a l'hora de marxar, encara que tots els experts i biòlegs coincideixen sobre la seva estricta jerarquia social.

“Els llops tenen un nivell molt estricte de jerarquia, entre els quals s'inclouen lleis i comportaments que han de ser complerts per tots els membres de la bandada. L'ordre social és exercit mitjançant la por i la dominació del mascle alfa i el seu principal parella, la femella beta. No obstant això, i encara que sembli un règim dur, l'únic objectiu del mascle alfa és protegir, cuidar i augmentar la bandada. Cadascun té un paper que complir i això els ajuda a sobreviure com a grup”.

Segons aquesta informació, no resulta inversemblant que la bandada adopti aquest tipus d'estructura o una semblant per traslladar-se.

La figura de la femella beta


Segons la informació aportada per l'autor de la fotografia, es creu que l'animal que encapçala el grup no és un exemplar vell o malalt, sinó la mateixa femella beta, qui compleix amb la comesa d'obrir pas i triar una ruta segura entre la neu, para, d'aquesta forma, fer que el grup estalviï la màxima energia possible. No oblidem que es mouen a temperatures de -40ºC i aquest colideratge permetria el control de la bandada i la protecció del grup.

Dades incertes, lliçons ètiques certes


Tal vegada no sapiguem amb seguretat si la configuració de la bandada és certa o no, però al meu entendre, això no impedeix que sigui una idea brillant. Si més de 500.000 persones l'han compartit inspirats per ella i pel que representa, és perquè la gent està cansada de l'egoisme i l'ambició desmesurada. Tal vegada sigui hora de recuperar el civisme, la solidaritat, la cooperació, el ben comú i l'ajuda mútua de l'antiga “bandada humana”, no ho creus?

Jo particularment crec més la segona opció, que el primer marxador es la femella beta, o potser el mascle alfa i la femella beta estan invertits. Però la veritat es que no té massa importància davant del que ens estan ensenyant.


Aconsello subscriure's als articles de AldeaViral 

000000000000000


dijous, 18 d’agost del 2016

Rajoy: Mentider i mesquí


És vergonyós que una persona que ha mostrat aquesta tolerància amb la corrupció en el seu propi partit, amb tan escassa sensibilitat democràtica (utilitzant els aparells de l'Estat per destruir als seus adversaris polítics, a alguns dels quals considera en la pràctica com els seus enemics), responsable de la imposició de les polítiques públiques més reaccionàries i repressives que la població a Espanya hagi sofert des que té democràcia, i que han deteriorat enormement la qualitat de vida i benestar de la població, pugui arribar a continuar governant aquest país com a president del Govern espanyol, dirigint un dels partits polítics més corruptes d'Europa. Com pot ser això?
"Vicenç Navarro"
Altres comentaris dignes de llegir: Rajoy nos toma el pelo" i "Un país secuestrado por un mentiroso"
Publicats als diaris digitals Público.es i elDiario.es

Encara que a mi me's igual, el Barça a guanyat la Supercopa de les espanyes, el Madrid la d'Europa, i els espanyols (catalans, bascs, alemanys, cubans ...) estan guanyant medalles als Jocs.
O no més igual?
I aquí continuem parlant, primer la RUI no era més del que es va fer el 9N, després la RUI ens solucionaria tot, ara tornen a dir que potser la RUI no es el millor. Continuem marejant la perdiu, dient que tot va segons el previst. 
Un incís, feia anys que a aquestes dades no hi havia tant poca eufòria pensant en el 11S, o al menys aquesta es la meva impressió.

Foto de "El blog de Ignacio Trillo"



divendres, 12 d’agost del 2016

Pont de Goi, Doldellops, Ermita de Sant Llorenç i Convent de Sant Jeroni del Bosc


Convent de la Granja de Doldellops
Convent de Sant Jeroni del Bosc





Després de quasi dos mesos sense sortir a caminar, per avui he quedat amb el Josep Maria per anar a donar un tomb, amb poc de caminar però visitant uns llocs dels que feia temps estàvem parlant. Quedem a les nou del matí, després veurem que ha estat una mica tard, i enfilem cap a Alcover. A la rotonda on surt la carretera de Valls, agafem el que era una pista, ara cimentada, entre dita carretera i la C-14, que porta a les urbanitzacions La Cabana, Camí dels Muntanyans i Serradalt, i que es el Camí del Pont de Goi. Sortim a la TV-7421, l’agafem a l’esquerra, i quasi només entrar i després de creuar el Pont de Goi, , la deixem tot marxant a la dreta per una pista, aparcant en una esplanada on està la creu commemorativa de la batalla del 1809 contra les forces napoleòniques, que va provocar la caiguda del Camp de Tarragona. Hi han dos cotxes més aparcats en aquesta esplanada. Hi ha un panell explicant la rehabilitació d’aquest espai fluvial, però com es normal està tot empastifat.
Després de fer les fotos a la creu i el seu peu, amb placa inclosa, agafem el camí que surt i que va paral·lel al Francolí, on baixa una mica d’aigua, i amb un sol que ja comença a picar. Al poc trobem a dos homes, sembla de raça morisca, que estan agafant figues de moro, fem broma, nosaltres lis comentem que ull amb les punxes i seguim. Passem un pont sobre una barrancada que desemboca al Francolí, i ens sembla que podria ser bonic de veure’l, però no hi ha forma de fer-ho, inclús baixem a una parada, però l’herba ho impedeix per tot arreu. Al poc arribem al Molí de la Granja, i com no està tancat donem un tomb per l’entorn de l’habitatge, que sembla bastant ben conservat i segur que encara està habitat de forma discontinua. A la dreta hi ha una construcció enrunada i menjada per l’herba. Es veu tres trossos del mur del que era la bassa, manca un quart que es per on s’entra al recinte, que era la bassa, que ara està conreat d’avellaners. També es pot endevinar dos forats que eren engolidors de l’aigua de la bassa. Sortim a un camí que ve del Francolí i ens porta a la pista principal, passant a tocar l’altre banda de la casa. A l’altre costat de la pista principal hi ha unes runes, una bassa ara buida i un tub que sembla que portava aigua al molí, per una conducció que ara travessa la pista estant cimentada. No sabem si del temps de quan funcionava el molí o posterior, hi ha un rec que venia de la bassa, continua a tocar la pista i s’acaba en sec. El camí s’estreny primer per eixamplar-se aviat. Aquí el camí s’ha enlairat i hi ha una bona visió del Francolí, molt herbat però a nivell inferior, entre la llenca on va el camí i el riu hi ha un bon espadat, fet que ens fa badar ja que no ens ho esperàvem per aquestes contrades.
Després d’un repetjó començo a pensar si anem bé, ja que el camí se’m fa llarg, ja que em pensava que era més curt, com es normal només he agafat el gps perquè em gravi els camins que faré, però em sembla que me l’he deixat al cotxe, ja que no ho trobo a la bossa. Passem a tocar un mas o xalet on uns gossos ens borden des de dins de la tanca. Veiem una edificació dalt d’un proper turó i ens pensem que potser es el nostre destí d’aquesta caminada. Trobem uns grans trossos de mur, que ara no acaben de tancar res, però que podrien ser els que tancaven la propietat de la Granja del Convent de Doldellops, ara amb uns camps de blat que ja han estat segats. El camí puja entre dos murs i s’arriba a una esplanada on a la dreta tenim les edificacions senyorials de Doldellops. Hi ha una porxada en forma d’arc on no hi ha cap porta, i per on entrem. A l’esquerra hi ha les edificacions on hi ha una porta tancada al seu mig, també hi ha un altre porta que pel forat del pany veient que dona a un gran pati. A la dreta (tal i com entrem) hi ha la capella i darrere, al damunt d’on hem entrat enllaça amb els habitatges de l’esquerra. Ens adonem del perquè no hi ha porta que tanqui aquest primer recinte, i es que es camí de Valls a Pont de Goi i Alcover.
Al davant nostre hi ha un altre habitatge, que està com separat de la part principal i de sobte, de dins, en surt un senyor molt amable, que resulta que es el masover. Li preguntem a que es degut la semblança d’abandó, ens explica que aquesta propietat pertanyia a la Maria Martinell, filla de César Martinell, l’arquitecte modernista, i que fa pocs anys va morir sense tenir fills i ara els hereus no es posen d’acord i va passant el temps; el que sembla que s’ho queda (te dret a més herència que els altres) no té cap intenció de conservar al masover i aquest pobre home no sap que passarà amb la propietat. També ens comenta que es ell qui alimenta als gossos, que en una propietat com aquesta es necessari tenir, al menys com a vigilants, i el màxim hereu tant li fot. La Maria sembla que anava venint de tant en tant i era una persona molt preocupada per la qüestió social i per l’església. Mercès a les indicacions del masover trobem la Font de Sant Bernat, que raja un bon rajolí, amb bassa, rentador i peixos, però bastant deixat tot.
Una vegada finalitzada la visita mirem per on tornar cap el cotxe però sense tornar a passar per dins, només per variar. Jo me’n recordo que a la fotografia aèria es veia una pista que rodejava uns camps i sortia a la principal bastant després de Doldellops. Més o menys la trobem, al tercer intent, la seguim i anem a sortir al costat del mas o xalet dels gossos, però ara no ens fan ni cas. On hi ha l’espadat deixem la pista que baixa, i agafem un corriol a tocar el petit penya-segat, va pla però de seguida enllaça amb la pista amb una bona baixada. El sol continua picant.
Anem comentant que avui l’esmorzar ho farem una mica tard, ja que no ho portem i hem d’anar a algun bar. Però quan arribem al Molí de la Granja, agafem a creuar el Francolí per visitar un mas que hem vist de lluny, que sembla interessant amb unes bones finestres acabades en arc de mig punt. Arribem i el que ens sorprèn es que es un gran mas, que es va començar a restaurar i ara està completament arruïnat, encara que conserva quasi tot el sostre. Es van gastar una gran quantitat de diners en posar algunes bigues noves, i algunes reformes que ara estan destrossades. A més, van voler engrandir-ho, potser era el tros del paller, i aquí la teulada ja està ensorrada. Hi havia alguns detalls que demostra que el mas feia patxoca. No he trobat el nom del mas. Al davant tenia entrada a peu pla, amb porta al costat d’un aljub (crec que no era pou), ara sec, i unes grans escales que passen per damunt de l’esplanada cimentada de l’entrada i que entren al primer pis. Crec que aquestes escales son de la remodelació no de l’original. Darrere té sortida des del primer pis, no de la planta baixa. Els camps d’avellaners semblen cuidats, encara que hi ha mes avellanes a terra que als arbres. I a l’altre banda del camí d’arribada (i que continua amunt), els camps estan iguals i hi ha una séquia sense aigua, però activa.
Tornem a la pista principal, agafem el cotxe, ben calent encara que quan vam aparcar ho vam fer a l’ombra, i ens anem a Picamoixons, al costat de la piscina a esmorzar. Son les dotze del migdia. Un bon entrepà de truita, de quasi dos pams, i això que havíem demanat mig, una bona gerra de cervesa i un cafè (jo, i un tallat el company). Com decidim que anirem a la recerca de Sant Jeroni, enviem missatges als cònjuges que no ens esperin per dinar.
Altre vegada dalt del cotxe, ara ha estat tota l’estona a l’ombre, i cap a Sant Llorenç del Bosc. L’única referencia que tenim de Sant Jeroni es que està dalt i prop de Sant Llorenç, era un convent que havia tingut un màxim de 30 persones, i que només resten en peu tres o quatre parets. Arribem, després de dos marrades, al final de la pista, està barrada per la pedrera, reculem una mica i aparquem a la vora de la pista, quan tenim Sant Llorenç a sota. Tenim dos possibilitats a fer, encara que potser cap de les dos sigui la bona, recte amunt o cap a la dreta, son els dos turons que tenim a la vora. Agafem cap a la dreta, aprofitant que arribant es veu un mas o en construcció o arruïnat, dalt del turó. Sortim per pista i després d’una petita errada que no ens fa perdre gens de temps, però que ens fa mirar els mapes del gps i del mòbil (una cosa cada u), arribem sense problemes, tot passant per un petit collet amb herba baixa. Per arribar al mas, es la Masia del Romà, m’he de punxar una mica les cames, ja que porto pantalons de mitja cama (molt adient quan es va de recerca (?)). El mas ens queda a la dreta i en front tenim l’antic paller, sense teulada ni porta, ja que som a l’era. L’entorn del mas està quedant colgat per l’herba. Aquí ens passa igual que en el mas que hem anar a visitar a l’altre banda del Francolí, però aquí la impressió es més forta. Ple de bigues a terra per posar, algunes de ferro ja posades, terra per fer ciment a l’esplanada (ara menjada) de davant del paller, ferros per fer forjats abans del mas, sacs de ciments ressecs dins de la masia, una bona pila de revoltós a la part de darrera del mas, i varies altres classes de material d’obra per tot arreu, amb unes parets començades a cimentar i deixades a mig. L’obra està completament abandonada i deteriorant-se. Es una masia de planta baixa i dos pisos, on hi ha sostres entre pisos caiguts, i parets que s’estan badant. A l’entrada van començar a fer (o refer) un rafal aprofitant uns pilars que ja hi eren, han posat les bigues, i així s’ha quedat. Tal i com he dit una feinada per bellugar-se per fora per l’herba alta i seca. Com a curiositat hem trobat un tros de paper amb el logotip d’una entitat financera que ja no existeix (ha estat absorbida) que ens ha fet riure una mica.
Comprovat que aquí no hi es el convent, decidim anar cap l’altre turó. Preferim anar directes encara que entrem en terrenys particulars, però sempre amb el màxim respecte, sense passar cap tanca ni xafar res. Efectivament passem a tocar un mas on hi ha un tros de cinta dels «mossos d’esquadra», alguna cosa devia de passar. Agafem un camí ample que ve de la pista i anem amunt. Hi han petits senders, que més sembla fet per la gent que es belluga per allí. Arribem a una tanca i veiem al davant uns horts conreats, i cap el fons dos xiprers separats, l’un està a tocar unes construccions, no enrunades, de més amunt, i l’altre pensem que potser marca on està Sant Jeroni, però no sabem com arribar-hi. Anem enrere i entrem a Sant Llorenç, on tenim una alegria, ja que ho estan rehabilitant. Trobem al nou propietari i xarrem una mica, ho han comprat a la pedrera, està restaurant l’habitatge per viure tot l’any, i després rehabilitarà l’ermita i més endavant si aconsegueix alguna ajuda, l’altre habitatge, per casa rural o similar. Tot l’herba del davant està fora, ja es veu clarament els fogons, on hi es la dona fent menjar. Es un constructor de Valls o Picamoixons, ja no me’n recordo. Li preguntem per Sant Jeroni, i ens indica on està, ben a prop, i resulta que està situat on està el xiprer. Ens anem cap allà, Dos trossos de paret exteriors, i tres o quatre petits (molt petits) trossos de paret interiors. La primera paret que trobem conserva dos contraforts.
I res més per avui, un matí i migdia, molt aprofitat pel que volíem fer. Això de Sant Jeroni feia molts dies que en parlàvem, tant com vuit mesos, des de quan estar a Sant Llorenç. Ara tinc gravat en gps, tant des del Pont de Goi fins a Doldellops, on hi ha cap problema, i des de la carretera fins a Sant Llorenç, avui hem tingut dues marrades en cotxe, i fins a Sant Jeroni, per qui pugui interessar o per mi mateix. I QUIN DIA DE SOL, buf.








Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000000000



0000000000000000000000000