Pont de Goi, Doldellops, Ermita de Sant Llorenç i Convent de Sant Jeroni del Bosc

Convent de la Granja de Doldellops

Convent de Sant Jeroni del Bosc

Després de quasi dos mesos sense sortir a caminar, per avui he quedat amb el Josep Maria per anar a donar un tomb, amb poc de caminar però visitant uns llocs dels que feia temps estàvem parlant. Quedem a les nou del matí, després veurem que ha estat una mica tard, i enfilem cap a Alcover. A la rotonda on surt la carretera de Valls, agafem el que era una pista, ara cimentada, entre dita carretera i la C-14, que porta a les urbanitzacions La Cabana, Camí dels Muntanyans i Serradalt, i que es el Camí del Pont de Goi. Sortim a la TV-7421, l’agafem a l’esquerra, i quasi només entrar i després de creuar el Pont de Goi, , la deixem tot marxant a la dreta per una pista, aparcant en una esplanada on està la creu commemorativa de la batalla del 1809 contra les forces napoleòniques, que va provocar la caiguda del Camp de Tarragona. Hi han dos cotxes més aparcats en aquesta esplanada. Hi ha un panell explicant la rehabilitació d’aquest espai fluvial, però com es normal està tot empastifat.

Després de fer les fotos a la creu i el seu peu, amb placa inclosa, agafem el camí que surt i que va paral·lel al Francolí, on baixa una mica d’aigua, i amb un sol que ja comença a picar. Al poc trobem a dos homes, sembla de raça morisca, que estan agafant figues de moro, fem broma, nosaltres lis comentem que ull amb les punxes i seguim. Passem un pont sobre una barrancada que desemboca al Francolí, i ens sembla que podria ser bonic de veure’l, però no hi ha forma de fer-ho, inclús baixem a una parada, però l’herba ho impedeix per tot arreu. Al poc arribem al Molí de la Granja, i com no està tancat donem un tomb per l’entorn de l’habitatge, que sembla bastant ben conservat i segur que encara està habitat de forma discontinua. A la dreta hi ha una construcció enrunada i menjada per l’herba. Es veu tres trossos del mur del que era la bassa, manca un quart que es per on s’entra al recinte, que era la bassa, que ara està conreat d’avellaners. També es pot endevinar dos forats que eren engolidors de l’aigua de la bassa. Sortim a un camí que ve del Francolí i ens porta a la pista principal, passant a tocar l’altre banda de la casa. A l’altre costat de la pista principal hi ha unes runes, una bassa ara buida i un tub que sembla que portava aigua al molí, per una conducció que ara travessa la pista estant cimentada. No sabem si del temps de quan funcionava el molí o posterior, hi ha un rec que venia de la bassa, continua a tocar la pista i s’acaba en sec. El camí s’estreny primer per eixamplar-se aviat. Aquí el camí s’ha enlairat i hi ha una bona visió del Francolí, molt herbat però a nivell inferior, entre la llenca on va el camí i el riu hi ha un bon espadat, fet que ens fa badar ja que no ens ho esperàvem per aquestes contrades.

Després d’un repetjó començo a pensar si anem bé, ja que el camí se’m fa llarg, ja que em pensava que era més curt, com es normal només he agafat el gps perquè em gravi els camins que faré, però em sembla que me l’he deixat al cotxe, ja que no ho trobo a la bossa. Passem a tocar un mas o xalet on uns gossos ens borden des de dins de la tanca. Veiem una edificació dalt d’un proper turó i ens pensem que potser es el nostre destí d’aquesta caminada. Trobem uns grans trossos de mur, que ara no acaben de tancar res, però que podrien ser els que tancaven la propietat de la Granja del Convent de Doldellops, ara amb uns camps de blat que ja han estat segats. El camí puja entre dos murs i s’arriba a una esplanada on a la dreta tenim les edificacions senyorials de Doldellops. Hi ha una porxada en forma d’arc on no hi ha cap porta, i per on entrem. A l’esquerra hi ha les edificacions on hi ha una porta tancada al seu mig, també hi ha un altre porta que pel forat del pany veient que dona a un gran pati. A la dreta (tal i com entrem) hi ha la capella i darrere, al damunt d’on hem entrat enllaça amb els habitatges de l’esquerra. Ens adonem del perquè no hi ha porta que tanqui aquest primer recinte, i es que es camí de Valls a Pont de Goi i Alcover.

Al davant nostre hi ha un altre habitatge, que està com separat de la part principal i de sobte, de dins, en surt un senyor molt amable, que resulta que es el masover. Li preguntem a que es degut la semblança d’abandó, ens explica que aquesta propietat pertanyia a la Maria Martinell, filla de César Martinell, l’arquitecte modernista, i que fa pocs anys va morir sense tenir fills i ara els hereus no es posen d’acord i va passant el temps; el que sembla que s’ho queda (te dret a més herència que els altres) no té cap intenció de conservar al masover i aquest pobre home no sap que passarà amb la propietat. També ens comenta que es ell qui alimenta als gossos, que en una propietat com aquesta es necessari tenir, al menys com a vigilants, i el màxim hereu tant li fot. La Maria sembla que anava venint de tant en tant i era una persona molt preocupada per la qüestió social i per l’església. Mercès a les indicacions del masover trobem la Font de Sant Bernat, que raja un bon rajolí, amb bassa, rentador i peixos, però bastant deixat tot.

Una vegada finalitzada la visita mirem per on tornar cap el cotxe però sense tornar a passar per dins, només per variar. Jo me’n recordo que a la fotografia aèria es veia una pista que rodejava uns camps i sortia a la principal bastant després de Doldellops. Més o menys la trobem, al tercer intent, la seguim i anem a sortir al costat del mas o xalet dels gossos, però ara no ens fan ni cas. On hi ha l’espadat deixem la pista que baixa, i agafem un corriol a tocar el petit penya-segat, va pla però de seguida enllaça amb la pista amb una bona baixada. El sol continua picant.

Anem comentant que avui l’esmorzar ho farem una mica tard, ja que no ho portem i hem d’anar a algun bar. Però quan arribem al Molí de la Granja, agafem a creuar el Francolí per visitar un mas que hem vist de lluny, que sembla interessant amb unes bones finestres acabades en arc de mig punt. Arribem i el que ens sorprèn es que es un gran mas, que es va començar a restaurar i ara està completament arruïnat, encara que conserva quasi tot el sostre. Es van gastar una gran quantitat de diners en posar algunes bigues noves, i algunes reformes que ara estan destrossades. A més, van voler engrandir-ho, potser era el tros del paller, i aquí la teulada ja està ensorrada. Hi havia alguns detalls que demostra que el mas feia patxoca. No he trobat el nom del mas. Al davant tenia entrada a peu pla, amb porta al costat d’un aljub (crec que no era pou), ara sec, i unes grans escales que passen per damunt de l’esplanada cimentada de l’entrada i que entren al primer pis. Crec que aquestes escales son de la remodelació no de l’original. Darrere té sortida des del primer pis, no de la planta baixa. Els camps d’avellaners semblen cuidats, encara que hi ha mes avellanes a terra que als arbres. I a l’altre banda del camí d’arribada (i que continua amunt), els camps estan iguals i hi ha una séquia sense aigua, però activa.

Tornem a la pista principal, agafem el cotxe, ben calent encara que quan vam aparcar ho vam fer a l’ombra, i ens anem a Picamoixons, al costat de la piscina a esmorzar. Son les dotze del migdia. Un bon entrepà de truita, de quasi dos pams, i això que havíem demanat mig, una bona gerra de cervesa i un cafè (jo, i un tallat el company). Com decidim que anirem a la recerca de Sant Jeroni, enviem missatges als cònjuges que no ens esperin per dinar.

Altre vegada dalt del cotxe, ara ha estat tota l’estona a l’ombre, i cap a Sant Llorenç del Bosc. L’única referencia que tenim de Sant Jeroni es que està dalt i prop de Sant Llorenç, era un convent que havia tingut un màxim de 30 persones, i que només resten en peu tres o quatre parets. Arribem, després de dos marrades, al final de la pista, està barrada per la pedrera, reculem una mica i aparquem a la vora de la pista, quan tenim Sant Llorenç a sota. Tenim dos possibilitats a fer, encara que potser cap de les dos sigui la bona, recte amunt o cap a la dreta, son els dos turons que tenim a la vora. Agafem cap a la dreta, aprofitant que arribant es veu un mas o en construcció o arruïnat, dalt del turó. Sortim per pista i després d’una petita errada que no ens fa perdre gens de temps, però que ens fa mirar els mapes del gps i del mòbil (una cosa cada u), arribem sense problemes, tot passant per un petit collet amb herba baixa. Per arribar al mas, es la Masia del Romà, m’he de punxar una mica les cames, ja que porto pantalons de mitja cama (molt adient quan es va de recerca (?)). El mas ens queda a la dreta i en front tenim l’antic paller, sense teulada ni porta, ja que som a l’era. L’entorn del mas està quedant colgat per l’herba. Aquí ens passa igual que en el mas que hem anar a visitar a l’altre banda del Francolí, però aquí la impressió es més forta. Ple de bigues a terra per posar, algunes de ferro ja posades, terra per fer ciment a l’esplanada (ara menjada) de davant del paller, ferros per fer forjats abans del mas, sacs de ciments ressecs dins de la masia, una bona pila de revoltós a la part de darrera del mas, i varies altres classes de material d’obra per tot arreu, amb unes parets començades a cimentar i deixades a mig. L’obra està completament abandonada i deteriorant-se. Es una masia de planta baixa i dos pisos, on hi ha sostres entre pisos caiguts, i parets que s’estan badant. A l’entrada van començar a fer (o refer) un rafal aprofitant uns pilars que ja hi eren, han posat les bigues, i així s’ha quedat. Tal i com he dit una feinada per bellugar-se per fora per l’herba alta i seca. Com a curiositat hem trobat un tros de paper amb el logotip d’una entitat financera que ja no existeix (ha estat absorbida) que ens ha fet riure una mica.

Comprovat que aquí no hi es el convent, decidim anar cap l’altre turó. Preferim anar directes encara que entrem en terrenys particulars, però sempre amb el màxim respecte, sense passar cap tanca ni xafar res. Efectivament passem a tocar un mas on hi ha un tros de cinta dels «mossos d’esquadra», alguna cosa devia de passar. Agafem un camí ample que ve de la pista i anem amunt. Hi han petits senders, que més sembla fet per la gent que es belluga per allí. Arribem a una tanca i veiem al davant uns horts conreats, i cap el fons dos xiprers separats, l’un està a tocar unes construccions, no enrunades, de més amunt, i l’altre pensem que potser marca on està Sant Jeroni, però no sabem com arribar-hi. Anem enrere i entrem a Sant Llorenç, on tenim una alegria, ja que ho estan rehabilitant. Trobem al nou propietari i xarrem una mica, ho han comprat a la pedrera, està restaurant l’habitatge per viure tot l’any, i després rehabilitarà l’ermita i més endavant si aconsegueix alguna ajuda, l’altre habitatge, per casa rural o similar. Tot l’herba del davant està fora, ja es veu clarament els fogons, on hi es la dona fent menjar. Es un constructor de Valls o Picamoixons, ja no me’n recordo. Li preguntem per Sant Jeroni, i ens indica on està, ben a prop, i resulta que està situat on està el xiprer. Ens anem cap allà, Dos trossos de paret exteriors, i tres o quatre petits (molt petits) trossos de paret interiors. La primera paret que trobem conserva dos contraforts.

I res més per avui, un matí i migdia, molt aprofitat pel que volíem fer. Això de Sant Jeroni feia molts dies que en parlàvem, tant com vuit mesos, des de quan estar a Sant Llorenç. Ara tinc gravat en gps, tant des del Pont de Goi fins a Doldellops, on hi ha cap problema, i des de la carretera fins a Sant Llorenç, avui hem tingut dues marrades en cotxe, i fins a Sant Jeroni, per qui pugui interessar o per mi mateix. I QUIN DIA DE SOL, buf.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000000000

0000000000000000000000000