"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 30 de març de 2015

dissabte, 28 de març de 2015

L'Arbocet i Torre del Mas de l'Hereu


L'Arbocet
Torre del Mas de l'Hereu


Feia dies que tenia pel cap arribar-me a l'Arbocet per fotografiar les dos torres que es conserven, aprofitant per visitar aquest petit llogaret. Avui a la tarda m'ha donat el rampell definitiu per anar-hi, he agafat el cotxe i he enfilat cap allà.
El llogaret que pertany al municipi de Vilanova d'Escornalbou, es petit, amb només dos carrers, el de Dalt i el de Baix, però amb dues antigues torres de guaita, una rodona i l'altre quadrada. Segons sembla la rodona, la Torratxa, era hostatjada pels cristians, i la quadrada, Torre del Gravat (abans Torre del Madico) era pels sarraïns. L'església parroquial està dedicada a Sant Joan i es del segle XVII. Hi ha una creu de terme al costat del cementiri vell, que està tocant a l'església.
Junt amb cases arranjades hi han moltes que, al menys per fora, estan bastant descuidades, i es una llàstima per la antiguitat que tenen algunes d'elles, segons indica la data gravada al damunt de les portes. També està bastant lletjota la Font de l'Abeurador al davant d'un edifici molt nou que sembla sigui el Casal. També sembla descuidat el Rentador, amb porta tancada dins del que sembla un tros particular.
Després i des d'aquí he intentat arribar a la Torre del Mas de l'Hereu, on hi ha un vèrtex geodèsic, i segons la descripció del I.G.N., que per cert es bastant vella, feien pagar cada vegada que necessitaven pujar per prendre mesures. El Mas de l'Hereu junt al Mas de Llambert, estan rodejats per una tanca metàl·lica que es impossible entre sense fer maldades, i pel davant hi ha una gran porta tancada. Està al pla i rodejat d'arbres, d'ells i de les finques que l'envolten, pel que és impossible fer-ne una fotografia passable. Ara la finca està dedicada l'agroturisme


Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000000000000



000000000000000000000000000





divendres, 27 de març de 2015

La O.N..U. i el miserable major mentider del regne


- L'O.N.U. urgeix a Espanya a retirar la 'llei mordassa' i la reforma del codi penal.
- L'O.N.U. adverteix a Espanya que està "obligada" a extradir als comandaments franquistes.

i mentre, el presumpte corrupte i president d'un partit corrupte, i per major desgràcia també de les espanyes ...



00000000000000000000000000000

dijous, 26 de març de 2015

Hostal Vell, l'Avellanet, Còpia de Palomes, Sant Martí de Maçana i altres


Sant Martí de Maçana
Dolmen dels Tres reis


El Josep Maria i jo ens hem anat fins l'Hostal Vell, que pertany al poble de Rubió, a l'Anoia, per fer un tomb que basant-me una mica en un track del “wikilocquero” Bouvier, l'he muntat, al meu gust, allargant-ho després d'estudiar els mapes topogràfic i ortogràfic de l'I.G.C.C., Per tot això aparquem davant de l'Hostal Vell, a la carretera de El Prats de Rei a Igualada, i comencem a caminar a tres quarts de nou del matí.
Primer de tot pugem al vèrtex geodèsic de l'Avellanet, davant mateix de l'hostal, on s'ha de pujar per la part dels camps de conreu. No es gens difícil si es troba el rastre, que a més es fàcil de veure. Hem fet els primers tretze metres de desnivell acumulat, del dia. Anem seguint cap el Bosc Boixer, on deixarem el sentit sud per agafar un camí una mica difús en direcció est, que aviat es convertirà en pista clara. Agafem una altre pista que segueix el Torrent de la Rasa. Aquí anem bastant enclotats, per una zona de pins molt joves.
La deixem per pujar per una pista molt poc clara que, durant un bon tros va seguint un torrent que baixa del Bosc de Cal Perdiu, mas que es va veient a dalt de la serra, a la dreta. Aquest camí, a estones una mica tapat, però que es pot seguir molt bé, es separa un moment del barranc per fer un gran retomb, i al tornar-ho a trobar, de seguida es torna a separar, ja definitivament.
Arriba a una pista neta, que va a parar a una de molt trillada, es la pista que comunica els “ventiladors”, que ens acompanyaran fins el vèrtex de Còpia de Palomes.
Quan hem sortit feia bastant de fred, que ha anat apaivagant a mida que avançava el dia, no així el vent, que sense ser massa fort si que es una mica molest en terreny obert, com en aquesta carena. Al cim, on està el vèrtex, després de fer les fotografies de rigor, aprofitem per esmorzar, arrecerats al piló i en front del sol que ja calenta. D'aquí teníem previst recular, per baixar cap el Camí de Can Palomes, però veiem un possible rastre que baixa des de la punta, i per allí tirem avall. Es una mica enutjosa la baixada, però sense major importància, i a més es curta. Trobem el GR, en una pista apta per cotxes, però el deixem per un sender molt trillat, ratllat per les btts, que es més agradable. El tros que passa a tocar la tanca d'un repetidor, es un sender estret, una mica desfet, amb trossos de ciment de la tanca que està caient al camí.
Tornem a la pista, estem seguint el GR. La pista es ampla i gens agradable, a diferencia de la visió de l'entorn i de la llunyania. El Gr marxa a la dreta, per començar a baixar per sender, atorrentat i desagradable fins el refugi del Mas del Tronc. Tot el tros des de que hem començat a baixar fins arribar a la pista, Camí del Mas del Tronc, es bosc de pins, on han fet tala, o han esporgat les branques, però les han deixat al bosc, amb una quantitat de branques de totes les mides, que s'estan assecant, i que a l'estiu pot ser una gran torxa, al mínim incident que es produeixi.
Al Mas del Tronc no hi ha ningú però si un cartell de que estan treballant al bosc, i per si es necessari han apuntat un número de mòbil. Volíem fer un cafè però pensem que per això no cal molestar-los. Es sent una serra mecànica boscos enllà, que ben be podrien ser ells. La baixada fins a la pista ja es més agradable. Després em vist que podríem haver-nos estalviat bastant de pista, per un camí que surt des del refugi i enllaça abans de Cal Casals, un més dels masos enrunats que últimament estic trobant per arreu on vaig. Ca l'Escolà es un mas gran i ben arranjat, on parlem una mica amb el seu propietari (segurament). Pugem fins a l'ermita de Sant Martí de Maçana, on dinem. L'ermita era d'origen romànica, però està totalment reformada a posteriori. Encara que de fa poc ha tingut treballs de restauració, està en estat molt deplorable. Hi havia un tros dedicat a refugi, però ens dona la impressió que ja no funciona.
La baixada d'aquí, ens semblava que ens faria patir, però en canvi, encara que té força pendent, es fàcil i bonica de fer. Al poc trobem una tanca, amb ganxo de porta. Al arribar als camps, entre les Feixes de Cal Roig i el Bosc de les Ombres, la tanca ens barra el pas, i no hi ha ganxo de porta, pel que hem de passar per sota, vorejant-ho fins a l'altre banda. Hi han arbres joves plantats, però sembla que estan abandonats o poc cuidats, igual que el mas de més avall.
Creuar la Riera de Maçana es una petita dificultat, després de fer una bonic camí fins aquí. Tornem a agafar el Camí del Mas del Tronc, per deixar-lo per un altre a tocar a Ca l'Eusebio en sentit ascendent. Un altre de molt agradable. A la part de dalt hi ha les restes d'una ovella o cabra, que ha estat devorada per algun/s depredador/s. Una vegada a les Feixes de Ca l'Oller tinc uns petita confusió i em penso que el dolmen està a tocar d'aquesta masia, pel que ens desviem i entrem aquí. No la trobem, no veiem a ningú per preguntar-li i seguim camí. Abans de la carretera passa un cotxe i aprofitem per preguntar-li a la conductora on està el dolmen. Ens ho indica, anem a visitar-ho, i cap el cotxe. Arribem a dos quarts i mig de sis, després de fer més de setze quilòmetres i mig. El fred i el molest vent del matí, aviat ens ha deixat de molestar, a banda de mentre dinàvem asseguts en un banc a l'ermita. Tot el dia ens ha acompanyat el sol. A més del soroll dels ventiladors que hem estat sentint molta part del dia, hem estat acompanyats pel cant de les granotes o gripaus en dos trossos de la caminada, i en alguns moments pel cant dels ocells. Estic molt content ja que ha sortit un tomb rodó, amb una ruta seguint uns camins extrets dels mapes, sabent que els mapes no son totalment de fiar, ja que hi han molts que estan perduts per el seu nul us.

Una vegada conclusa la caminada, en cotxe, hem anat a visitar el Sepulcre Megalític de les Maioles, on la terra d'un costat del dolmen està fent tanta pressió que aviat farà caure la pedra d'aquell costat. Després a visitar, per fora sempre, l'ermita de Santa Anna a Pedrafita, gran masia reconvertida en restaurant de luxe. Una vegada hem agafat ruta cap a El Prats de Rei hem parat a la Manresana, antiga torre romànica de guaita (tancada) i ermita Sant Andreu. I per finalitzar un cafetó a El Prats de Rei abans d'anar cap a casa.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimecres, 25 de març de 2015

La caixa B que no existia, però ara si, però no es del PP"


Molt bona explicació per part de l'equip de "El INTERMEDIO", de la Sexta.


0000000000000000000000000

dilluns, 23 de març de 2015

Qui es el responsable que molts polítics ens robin?


Deia Julio Anguita que “la gent que torna a votar als lladres és responsable del que està passant”. No sé si és veritat o no, en qualsevol cas, fa por pensar que, tal vegada, el problema no sigui la casta, sinó els que la escull.



Al menys en temps d'Alí Babà només hi havien quaranta.

000000000000000


diumenge, 22 de març de 2015

La cabina de assenyalar-se


Copio aquí íntegrament i amb l'idioma original, un text que segur que fa pensar en aquests temps on les dictadures s'han apropiat dels països, que encara que es continuïn anomenats democràcies, no té res d'això.

"Domingo, 9:30 de la mañana.
Mi padre es madrugador, y nada más desayunar después de salir a pasear con las claras del día, me invita a que lo acompañe a votar. Las cosas importantes, sentencia, hay que hacerlas lo más temprano posible.
Cuando nos disponemos a salir, Carmen, una vecina, se acerca a nosotros y nos pregunta si vamos ya a votar. Tras nuestra afirmación, nos pide que por favor le traigamos un par de papeletas con sobres.
- ¿Allí puedes coger tú misma cualquier papeleta, Carmen? No hace falta que te las traiga. Además, hay cabinas para poder asegurar el anonimato del voto.
- ¿A la cabina? Ni loca.
- ¿Por?
- Yo siempre he llevado el voto desde mi casa, a mi marido y a mi "nos lo preparaban" la gente del partido, nos lo traían a casa, y listo. Siempre he votado a los mismos, pero ya es hora de cambiar. Me niego a seguir votándolos.
- ¿Pero qué tiene de malo ir a votar sin la papeleta y recogerla allí mismo? En la cabina debe haber, por ley, papeletas de todos los partidos. Nadie sabrá qué has votado.
- ¿A la cabina? Ni loca. Entrar allí a recoger el voto es estar reconociendo que no vas a votar a ninguno de los dos partidos, que nadie te ha "preparado" el voto, o si te lo ha preparado, no vas a hacer uso de él.
- ¿Y qué de malo hay en esto?
- Señalarte. Si lo haces, estás señalada. Puede parecer una tontería, pero después hay que vivir en el pueblo. Y siempre está el temor de nuestra paga, de optar a ciertos trabajos temporales que se ofertan, a cursos de formación remunerados... Y la gente sabrá que era de las que no llevaba el voto "preparado".
- En fin, Carmen, me parece una barbaridad lo que dices, pero te traeré una papeleta de cada partido, para que puedes elegir la que quieras. De todos modos, piensa que también hay interventores y apoderados de cada partido, para garantizar el buen funcionamiento de las mesas. 
- Eso debería ser. Aquí solo hay apoderados de dos partidos políticos. A veces de tres. Pero del resto, nadie. 
- Como quieras Carmen.
- Gracias vecino. Bueno tráete alguna más, que mi marido dice que tampoco entra a la cabina, que no se quiere señalar.
De camino al colegio no paro de darle vueltas al asunto. Esto que cuento, que puede parecer una ficción en pleno 2015, pasa en algunos pueblos de Andalucía. 
Llegamos a la mesa electoral, y mientras dejo que mi padre entre a la cabina y "señalarse" (el no trae el voto preparado), observo que el clima en las diferentes mesas está enrarecido, con un tono de desconfianza y temor que no me gusta nada. Mientras, me fijo en las pocas personas (debes ser temprano todavía) que están accediendo a votar. Efectivamente, de las tres parejas que entran, dos traen los votos "puestos de casa".
Desconozco si es más común de lo habitual en alguna zonas rurales de nuestra Comunidad, pero tengo la certeza de que el voto rural, clientelar, cautivo y corrupto, en mayor o menor medida, sigue existiendo.
Hubo, quien hace ya algunos años, se encargó de crear este red caciquil de intercambio de "favores" que hoy sigue estando presente en muchos  pueblos.
¿Será posible que sigamos así? ¿Cuándo acabaremos con este lastre?

NOTA: Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia... o no."


Gracies a "un zocato cualquiera" per recordar-nos que la corrupció també existeix a l'hora d'anar a votar. Fins quan?


000000000000000000000


dissabte, 21 de març de 2015

Visca la revolució


Del gran Ovidi reprodueixo aquests versos: La revolució

Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució! 
Després d'aquestes paraules, 
molta gent s'esverarà. 
D'altra potser no s'esvere, 
d'altra no em coneixerà. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord 
no li done la raó, 
perquè és tan necessària 
com per la terra la saó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante 
a crit sec ni amb passió, 
la pronuncie amb respecte, 
amb tendresa i devoció. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres, 
ni destroces, ni rancors. 
Vol dir coses estimades: 
llibertat, justícia i raó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres 
que amb ella volen ser rics. 
Volem un món al dia i just, 
almenys per als nostres fills. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres 
la cridem amb impaciència,  
ella vindrà el dia just, 
quan maduri la consciència. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones,  
sense sang, amb comprensió, 
i si els burgesos no ho volen, 
llavors serà per collons. 
Oh, sí. 
Si em permeteu com si no, 
Visca la revolució!

Ovidi Montllor




000000000000000000


divendres, 20 de març de 2015

Continua la censura, ara al "Macba"


El Macba ha decidit cancel·lar l'exposició col·lectiva 'La bestia i el sobirà'



En la impactant escultura de paper maixé es representa a un pastor alemany penetrant a la líder boliviana Domitila Barris de Chúngara i aquesta, al seu torn, al rei Juan Carlos I, que apareix de quatre grapes vomitant un ram de flors sobre una catifa de cascs nazis de les SS. En la Biennal de Sao Paolo, Inés Doujak (l'artista de l'obra) ja va dir que l'obra «juga amb les relacions de poder i les subverteix».

0000000000000000000000





dijous, 19 de març de 2015

Vilanova del Vallés, turons, vèrtex, ermita, roques, dolmens ...


Sant Bartomeu de Cabanyes
Pedra de les Creus

En Josep Maria i jo, avui dijous, hem tornat a sortir com estem fent la majoria de dijous, i aquesta vegada ens hem anat fins al Vallés, a Vilanova del Vallés, al barri Bosc de Ruscalleda, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí. Avui seguim quasi exactament un track baixat de l'amic Ayats, amb l'única variant d'allargar-lo fins l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimecres, 18 de març de 2015

El que deia i el que pensava fer i ha fet, el mentider major del regne i el seu corrupte partit




El pitjor de tot es que les previsions donen més d'un 20% dels espanyols amb dret a vot, que el votaran. Es incomprensible que un miserable com aquest no el botin amb un bon cop de peu i l'enviïn directament a una presó.
Cada vegada estic més convençut que l'única solució que tenim els catalans es fotre el camp de les espanyes encara que llavors haurem de fer neteja a casa nostra els indesitjables que tenim aquí. ES que a més d'aguantar tot el programa electoral real del ""pinocho" quasi segur corrupte" hem d'aguantar els continus atacs al nostre país.
Tant de bo es posessin d'actualitat les guillotines i funcionessin pel mateix que a la Revolució Francesa.

000000000000000000000000



diumenge, 15 de març de 2015

14 Marxa Senderista, Comarca del Matarranya, 2015


Mas del Coco
Masia i ermita de Sant Miquel


Un any més he tornat a la Marxa del Matarranya i com l'any passat, acompanyat pel Jordi. Com que sempre surto una mica abans del l'hora prevista i arribo dels últims (l'any passat vam ser els últims), hem hagut de matinar per estar aviat al poble de Beseit. Com som dels primer d'arribar ens fan aparcar a l'entrada mateix de la vil·la, però el control de sortida està a la plaça de l'església, pel que s'ha de pujar unes quantes escales. Agafem les acreditacions, mengem un tros de pastís i un got de taronjada, ens preparem i nosaltres dos sortim quan manquen cinc minuts per tres quarts de vuit del matí. Hem de baixar per les mateixes escales que hem pujat abans. Mentre marxem ens creuem amb força gent que pugen. La ruta llarga surt entre 8 i 8:30, i la curta entre 8:30 i 9:00. Quan arribem a l'ermita de Santa Anna, a la sortida del poble, un de l'organització ens diu que encara no es hora de sortida, jo li contesto que em miri bé, ja que serà la cara de l'últim que arribi, i tot rient sortim del poble. Fa molt de fred i si no fos per poder fer fotos em posaria els guants.
Sortim pel Camí de la Cerverola, per deixa-lo per pujar pel camí del Barranc de les Voltes, per tornar a sortir al primer quan portem més de quatre quilòmetres de marxa. A la cruïlla al Mas del Coco, que es veu a la dreta, es on està situat el primer control, entrepà de pernil, aigua, vi en porrons i olives auberquines. Fins aquí ja ens han avançat un munt de caminants. Sortim amunt i anem fins al Coll de les Saleres, on a la pista que hem de creuar hi ha un cotxe de la “Guardia Civil” i dos civils. Pel que sembla per aquí passa normalment transit, no sé si de dos o quatre rodes. Per arribar s'agafa una drecera, però hi ha un grup de caminants que no l'han agafat i veiem com els guàrdies els indica el fet. Una mica més amunt, en un altre pista hi ha el segon control, una pasta a triar i aigua. Hi ha dues classes de pastes, pastisset i altre que no sé, amb un cartell que només es pot agafar una. La temperatura no dona per treure's roba, encara que tampoc cal tapar-se més. Aquí es separen les dues rutes.
Ara si venen unes pujades que es deixen sentir, fins a un collet on es separen el camí de baixada i el que puja a l'Argaret. Hi ha uns elements joves de l'organització. No tinc clar si era opcional pujar-hi, però si era opcional no ens diuen res, potser perquè no es pujava o perquè ja anem amb bastant de retràs. Ara es la baixada la que es fa sentir, en un quilòmetre i mig es baixa més de tres-cents metres de desnivell. El primer tros difícil es un tros amb força pendent, de terra fina, amb un bon escòrrec en mig. En alguns dels trossos de màxima pendent, han posat cordes al llarg de camí, per què la gent que baixa força de pressa pugui anar frenant. En aquest tros, diverses vegades, ens hem apartat una mica perquè ens avanci la gent. Una vegada a la pista del Matarranya, al Prat de la Mina, ens desviem a veure les pintures rupestres de la Fenellassa i ens creuem a un gran grup de xavals acompanyats per els seus mestres. La baixada m'ha deixat molt desfet.
On està l'aparcament de les Gubies, tenim el tercer control, taronja o plàtan i aigua. Comença a caure una mica d'aigua-neu. Des d'aquí agafem el camí cap a les masies de Sant Miquel. Encara que he estat tres vegades en no massa temps i estic bastant fos, la ruta que queda m'agrada i a més penso que al Jordi li agradarà. Pujant a Sant Miquel hi han intents de sortir una mica de sol, i la petita pluja ha finalitzat. A Sant Miquel tal i com arribes han fet un caminet amb pedres als dos costat per facilitar saber per on es va, ja que aquí no hi han arbres per enganxar les cintes. Hi ha molt poca gent que entri a visitar-ho. Nosaltres ho fem, a més anem a veure la font i la bassa, on hi ha aigua, i després l'alzina grossa, que no està ni senyalitzada. Pujant cap a la Cova de la Mosseta encara ens passa un grupet. Nosaltres ens desviem cap a la cova, i ja baixem a buscar el Gr i el Mas de Garcia.
Al Mas, que segons les descripcions havia d'estar el quart control, només hi ha els de Protecció Civil, i ens diuen que el control està a la pista. Aquí ens passa una família amb nens. Baixant pel GR cap a creuar el Barranc de les Marrades, es passa per un tros que es conserva de la Calçada Romana, molt bonic per cert. L'únic que trobo malament d'aquest tros, es que hi ha uns metres que s'han de baixar entre roques, per on han marcat el GR, quan hi ha una esse molt maca i fàcil de netejar que faria molt més agradable la baixada. Jo avui l'ha he fet i encara que està bruta es pot passar, i per netejar-la només es necessitaria unes estisores. Es el GR i s'ho podrien mirar millor.
A la pista trobem el control, que per cert ja l'estan desmuntant, torna a caure aigua-neu, han acabat els fruits secs que tenien i ja es tard. Podem veure aigua que es l'únic que tenen. Entre aquí i el poble ens passen dos grupets més. El control d'arribada es al pavelló, que està a la part de dalt del poble. Arribem i ens envien directe a buscar el dinar. Manquen cinc minuts per dos quarts de quatre i hem fet més de vint quilòmetres. Ens trobem al del matí, i comentem que tenia raó que seriem dels últims, només queden tres o quatre persones darrere. On donen el menjar preguntem per les samarretes i el que fa els plats ens diu que no hi han, al menys es el que entenem. Agafem el dinar, plat de fideuà, taronja i pa. A la taula hi ha taronjada, coca-cola, vi negre i blanc, aigua, gasosa, crec que res més. Ja queda poca gent, el pavelló ja està més de mig buit. Mengem amb tranquil·litat, mentre les dones comencen a treure els mantells de paper de damunt de les taules no ocupades, recollint les deixalles que la gent ha deixat, sobre tot pa, recollint cadires ..., mentre ens fan saber que no correm; a més encara hi ha gent de l'organització que encara estan menjant. Una vegada atipats ens acomiadem, baixem cap el cotxe i cap a casa.
A la nit envio un mail a l'organització dient que el tríptic posa dinar i obsequi, em contesten que son samarretes, però com estava ploviscant les havien amagat i que me les enviaran per correus, no he volgut comentar que el poca-solta que repartia els plats ho podia haver comentat quan l'hem preguntat i s'haurien estalviat l'enviament. Molt bon dia de muntanya, molt bonic, la meitat ja l'havia fet però m'ha agradat repetir-ho, encara que la veritat es que he quedat molt tocat. El sol quasi que no l'hem vist, només un petit moment, en general ha fet fred de valent, una mica d'aigua-neu sense importància. Com a curiositat, es el primer dia que veig a més d'una persona, sola o amb grup, fent-se "selfies" mentre caminaven. Ara a esperar on faran la de l'any 2016 i que jo pugui anar.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.






00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dissabte, 14 de març de 2015

Què es l'Estatut de Catalunya?


Significativa aquesta frase escrita a l'any 1979: No "volem" que ens manin "des de" Madrid. 
Encara que hi hagi errades ortogràfiques, el significat es el mateix.


0000000000000000000000000



dijous, 12 de març de 2015

Puntal dels Escambrons, des de Almatret


Al Camí del Barranc d'Almatret
Escambró de Pere Joanet


Avui ens hem anar al Segrià per iniciar una ruta des de Almatret, encara que una part del recorregut el farem per la Ribera d'Ebre, al terme de Riba-roja d'Ebre. Aparquem al carrer Sant Joan, a tocar a la Plaça Major, on està l'església i la Creu de Terme. Sortim quan passa molt poc de dos quarts de nou del matí, tot seguint el carrer Sant Joan, dirigint-nos fins l'ermita de Sant Joan, al costat del cementiri. Aquest cementiri per fora sembla molt gran per la població que té Almatret (a l'any 2012, 354 habitants). Allà mateix hi ha un monument als caiguts pels bombarders de la guerra incivil, i un bon mirador. Ens trobem a unes senyores que surten del cementiri i ens pregunten si seguim el Gr, li diem que no i nosaltres li preguntem que vol dir “Escambró”, aclarint-nos que es denomina així a una gran quantitat de partides de terra de la zona, i coincidint que encara que sigui una nomenclatura local hi hauria de figurar en els diccionaris catalans.
Reculem una mica i agafem el Camí dels Escambrons, camí asfaltat. Tot badant ens passem la cruïlla, fet que dona per veure un antic aljub completament arruïnat i destrossat. Reculem i agafem una pista que baixa, de terra, que va en direcció a la Planeta de l'Assistent, ja en terme de Riba-roja.
A partir d'aquí i per fer aquesta crònica, tinc problemes amb la nomenclatura dels lloc per on hem passat, ja que en l'únic mapa que em puc guiar una mica es en de l'IGCC, on hi ha parts que no hi ha nom i altres que exactament no sé quin es, ja que poden ser dos o inclús tres. Nosaltres anem seguint una pista paral·lela al Camí dels Escambrons, portant-la a la dreta però a un nivell una mica superior. A la Plana de Balique deixem una pista a la dreta i una altra a l'esquerra, fins que la nostra finalitza en una esplanada on hi ha més andròmines, caravanes, cotxes i deixalles en general, que en una deixalleria, i part d'això ben escampat per l'esplanada. Uns metres més avall hi ha les runes d'una construcció, i a tocar, com di fos la continuació, uns antics fonaments d'obra inacabats i entre ells, el que sembla una solera amb protectors de goma sota un escampall de pedres petites, igual com es posa en les excavacions que es guarden per continuar en temps futurs. Busquem la continuació, al mapa del gps, i la trobem entre l'escampall de deixalles i les runes, Marxa una mica clar però brut d'herba, i es veu el rastre d'haver passat alguna moto o btt. De seguida parem a esmorzar.
Continuem avançant, per sender bastant tapat, amb rastre efímer. A trossos una mica emboscats i a trossos a cel obert. Quan sembla que se'ns acabi el camí, ens trobem que s'eixampla a la mida d'una pista, emboscada, bruta i amb varis arbres caiguts que dificulten la marxa. De cop gira a la dreta, i baixa fort. Continuem tenint problemes pel brut i deteriorat del camí, que si es cert que es veu per on passava, ara té molts trossos dificultosos. Agafem una carena perpendicular a la que anàvem, i encara que anem quasi a cel obert, el rastre es molt fonedís, però com sabem la direcció on hem d'anar, anem buscant els millors llocs de pas. Fa estona que ens hem hagut de treure roba ja que el sol es deix sentir, estrany per aquestes dates. El camí deix la carena, i ja baixa cap a la pista. Son menys de tres-cents metres que ens queden per la pista, però s'ho fa pregar. Amb dificultat arribem. Es una verdadera llàstima que des de les runes es un quilòmetre cent, i la dificultat que hi ha per fer-los. Tot aquest terreny té una visió molt deplorable, es una zona amb quasi gens de vegetació i amb molta pedra, no rocam.
Agafem la pista que segueix el Barranc d'Almatret, deixant-la un moment per anar a visitar una barraca construïda a recer d'una marge, molt bonica per fora, però en estat bastant lamentable per dins. La pista comença a enlairar-se i comença a tenir repetjons que es fan sentir. A la Plana de Maria Guapa connectem amb el Camí dels Escambrons. El seguim fins al vèrtex geodèsic, a fer les fotografies de rigor. Es el Puntal dels Escambrons. El piló es dels que son alts amb esglaons de ferro per pujar a dalt. Intento pujar i arribo quasi fins dalt, però sense culminar l'ascensió ja que la separació entre ferros es superior al doblec dels meus genolls. Al costat del vèrtex hi ha un mirador sobre l'Ebre i la presa del pantà de Riba-roja.
Per no retornar un petit tros per on hem vingut, agafem cap les Planes de Pere i l'Escambró de Pere Joanet, visitant el mas i la possible font del mas que dona nom a la partida, o a l'inrevés. En algun petit tros hem passat sense camí, però entre mig dels ametllers, que no fa mal als arbres. Arribem un altre vegada al Camí dels Escambrons fins a la Bassa de l'Escambró, ara seca però amb una bassa metàl·lica on rep l'aigua. Abans, però hem parat a dinar. Des del puntal fins a la bassa hem visitat una serie de masets arruïnats i/o enrunats.
Baixem a creuar la Valleta de Joan de Teresina, i al pujar passem pel costat de l'Escambró de Manolo. Encara que el visitem hem de sortir ràpid ja que ens ataquen les abelles, de les que hi ha un munt entre una molt petita bassa, unes deu (més o menys) arnes, i un tros de cera que hi ha per terra al costat d'on van fer fum. A l'Escambró de Jacinto tornem a baixar en direcció a un altra valleta, visitant el maset que dona el nom i un altre, a l'altre banda del camí en front del primer. A la valleta no agafem la pista que puja amb forta decisió, sinó que agafem el camí vell que puja fent unes esses que fa que la pujada sigui més suau. Continuem pujant fins els Plans del Pèsol, per tornar a baixar a una tercera valleta. Al remuntar-la fem una petita marrada, ben ximple, per pujar al maset que tenim al davant, per on passa el camí. El maset també el visitem, i seguim marxa per tornar a baixar, ara per un grauet ben maquet fins a les valletes, Valleta del Figom a la dreta i Valleta de Maria Jaume a l'esquerra. El tros d'on es creua les valletes fins que ens enlairem una mica a l'altre banda, té herba bastant alta, que fa que no veiem massa on posem els peus.
Per fi ja només queda la pujada al poble, deixant a l'esquerra el camí a la depuradora, es del sistema antic, només amb basses. Arribem al poble, per la Bassa d'Amunt, on en mig hi ha un columna d'obra, potser de mesurament i a un costat, un pou amb poal inclòs i rentadors. Trobem a una de les senyores del matí, ens saludem, xarrem una mica i ens anem directes al bar a prendre el ben guanyat refrigeri, després d'estar més de nou hores (son les 17:35) i fer més de divuit quilòmetres i mig.
El dia que em pensava que seria un passeig total no ha estat del tot així, encara que sense massa dificultat. El terreny ha anat canviant, plantacions de secà, terreny desèrtic, bosc de pins, terreny de plantacions de secà, amb trossos amb rec, etc. Les quatre valletes, que en realitat son el que nosaltres anomenem barrancs, margenats on hi han o han hagut conreus amb parades prou amples. El dia a estat calorós que ha fet que quasi tot el camí caminem amb màniga curta. En total un bon dia de muntanya, però en un dels racons més impensable, al menys per a mi. Com a curiositat hi ha un vèrtex geodèsic, amb pilar inclòs, a la torre de l'església.
  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimarts, 10 de març de 2015

Petit homenatge a Ovidi Montllor, als 20 anys del seu traspàs



Mira per on, i qui hi anava a dir, aquesta cançó encara es actual després de més de 20 anys


((((((((((((((((((((((((((())))))))))))))))))))))

diumenge, 8 de març de 2015

Cogulló de Cabra, des de Cabra del Camp


Corral Nou de Cal Jaume
Església de Santa Maria, Cabra del Camp


Avui diumenge s'ha fet la caminada quasi-mensual del grup “Caminants”, i per això els he portat al Roc del Cogulló, des de Cabra del Camp. M'ha tornat a tocar a mi fer de guia, fet que faig amb goig. Ens hem trobat a Cabra del Camp, deu caminants, al carrer on a la cantonada hi ha la cooperativa, i hem sortit a tres quarts de nou del matí, anant a buscar la Carrerada del Cogulló, ara transformat en pista. Passem a tocar la Font de Conill, i de seguida agafem una drecera per estalviar-se un bon retomb de pista, encara que segons mapes la carrerada no anava per la pista, però tampoc per aquesta drecera. No tinc ni idea si el camí vell encara existeix. Es una zona que he estat dues vegades en pocs dies però que no me la conec. Anem seguint la pista, fins una petita esplanada, on surt un sender ben trillat que porta en direcció a Sarral. Aquí parem a esmorzar, ja que la gent ja té una mica de fam.
Després continuem amunt, per la carrerada. La pista finalitza i comença un sender ben trillat ja que hi ha molta gent que circula per aquest camí. Aviat es comença a enfilar amb ganes. Primer per terreny descompost que fa una mica enutjós el caminar, ja que rellisca una mica al ser pedra solta. De seguida entrem en carena i ja es roca. Si durant el tros de pista, veiem planúries a ambdós costats de la carena, ara ja veiem barrancades als costats. La visió a la llunyania de Forès i de la Mare de Déu del Tallat encara ens acompanyaran una estona més. Deixem a la dreta, un baixador amb corda, que deu anar a unes vies d'escalada a les parets sota nostre. Hi ha algun pas en que s'ha d'aixecar una mica la cama, però res compromès. Al poc d'entrar al camí carener ens han passat, primer dos corredors i després un senyor amb un bonic gos.
Com es natural el grup es va estirant, però abans d'agafar a la dreta cap al Cogulló, deixant recte un dels camins a la Cova Cautivera, fem un reagrupament. Finalment arribem al Roc del Cogulló, amb la seva magnífica miranda, amb tanques de fusta per evitar males sensacions. Si durant la pujada les màquines de fotografiar i telèfons mòbils no paraven, aquí dalt ja es el “sumus”.
Però tot acaba, i el temps d'estar aquí dalt també, i ara tocar baixar, per escala de fusta, per pedra ajudat per una cadena, i algun “culet”, d'alguns, i per finalitzar un altre tros en un roquer amb força pendent, que ajudats amb un cable, uns petits esglaons a la pedra i més “culets”, ens porten al camí, primer amb una tanca de fusta a la dreta, i després, ja, sense cap més tanca “mata-pors” (no es necessiten) ens porten al camí de carena del Serrat de la Romiguera. Aquesta camí carener de més d'un quilometre tres-cents, es de fàcil caminar i amb una miranda molt maca, tant a una banda com a l'altre, no sempre hi ha als dos costats al moment.
Al Coll del Sàrria agafem el Camí de Cabra del Camp a Vallespinosa, que no deixarem fins a l'entrada de Cabra. La gent es va allargant i jo em vaig quedant enrere, com sempre, però això em permet veure les runes d'un paller, a tocar de la pista. Atrapo a la Rosa Mari i ens desviem uns pocs metres per visitar el Corral Nou de Cal Jaume. Un mas amb corral, que encara queda en peu una bonica arcada, sense més paret al damunt. La resta està a trossos arruïnat i a trossos enrunat.
Amb el Santi, al que també l'havia atrapat, visitem un petit habitatge de color marronós, datat a l'any 1946, amb un aljub amb aigua a l'interior. A quasi l'entrada de Cabra hi ha un grup de persones fent foc i els desitjo “bon profit”, i es veu que els ha agradat la meva expressió ja que a més de donar-me les gracies, s'han posat a riure. Ja ens trobem a la resta del grup que ens estan esperant, els porto a la plaça de l'església a veure la seva façana i la figura de la cabra que està en un lateral. Donem per finalitzada la caminada a tres quarts de dues, després de fer uns dotze quilòmetres. Un dia solejat, sense que hagi picat el sol (encara no son dates, ja arribaran) i amb poc vent.

Dos dels caminants es van cap a casa seva per diferents motius, i la resta ens anem al restaurant que teníem encomanat on ens delectem amb les viandes també encomanades i amb els comentaris i bromes que aquest grup està acostumat. Ara a esperar a la pròxima, que ja serà passada la primera setmana d'abril, quan es celebra aquesta festa que abans era religiosa, i es festa laboral.  


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.




00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dijous, 5 de març de 2015

Pratdip. Tomb al Cabrafiga


Grau de les Mugues
Cova Xirico


Com avui he quedat sol, ja que el company amb qui estic sortint últimament, tenia uns altres compromisos aquesta setmana, he decidit sortir i fer una cosa no massa forta, preveient per anticipat el temps que farà, que sembla que serà de força vent. He triat el tomb al Cabrafiga, no massa llarg, no massa fort, amb la majoria del recorregut al resguard del vent, i que a més, l'última vegada que vaig estar per aquí, i per una errada meva, no vaig fer des del Castellet de les Mugues a Pratdip, per l'esquerra.
Deixo el cotxe davant del pavelló, i surto quan son les vuit en punt, anant a buscar el camí que ressegueix el Barranc de la Dòvia en direcció a mar.
Aquest tros de camí en els últims anys l'he fet bastantes vegades i en les dos direccions, es tracta d'anar seguint camí avall, això no vol dir que només hi hagi baixada, ja que com el camí vell està malmès, hi ha trossos de pujada per seguidament tornar a baixar. Es passa el Salt de la Dabinosa i de seguida s'arriba a l'antiga central, ara abandonada i sense gens de maquinaria. Segons uns mapes es diu Casa del Paco i en altres les Fontanelles, preguntant a l'Oficina de Turisme de Pratdip, m'expliquen que la zona son les Fontanelles i el promotor es deia de nom, Francesc.
Al poc es creua el barranc, s'ha d'estar atent al gps o en les marques, ja que comencen a estar una mica despintades, potser manca un pal amb una fletxa indicant cap a l'esquerra; aquest pal indicador podria ser petit, sense que calgui ser massa gran. Es creua la carretera nova per un gran tub, i la vella per sota el pont, es un barranc que alguna vegada deu baixar aigua. Una vegada pujat a la carretera vella, comença la pujada forta, continguda i per sort no massa llarga, per arribar al Grau de les Mugues. En aquest tros he sentit per primera vegada la força del vent, que avui bufa de valent. El grau, de pujada, no es massa complicat encara que en dos moments jo he necessitat ajudar-me amb les mans. Una vegada fora, de seguida el camí queda arrecerat i ja es torna a caminar sense vent. Pujo al Castellet de les Mugues, però no puc estar massa estona, ja que aquí torna a bufar, i es una llàstima ja que hi ha una visió d'un bon tros de la costa.
De camí cap al Mas del Cabrafiga, veig a mà esquerra, tres parades amunt unes runes. Veig com puc arribar i me'n vaig. S'ha de pujar tres marges, però com hi han trossos caiguts es pot pujar per aquests. El mas no té teulada i li manca una paret i mitja. Tenia un pis, del que només queden els forats de les bigues. No he pogut esbrinar el seu nom. Busco baixar per un altre lloc, trobo un rastre que baixa fàcilment una parada i unes escales de marge que em porta al camí.
Abans d'arribar al Mas del Cabrafiga, veig un altre, arruïnat, a l'altre vora del barranc, que segons un mapa que porto al gps (el gps es nou i encara no sé quins mapes porto), es el del Cabrafiga. On els mapes actuals ho marca, es un edifici allargat, amb una espècie de torrassa. Fa la impressió d'haver estat una casa de colònies o similar. Té teulada i totes les parets, encara que està arruïnat. Per dins han extret tot el que han pogut, aixetes, lavabos, armaris, etc. He consultat a l'Oficina de Turisme, on em confirmen que aquest es el Mas del Cabrafiga, i em llegeixen la descripció on consta que va estar construït com a casa de colònies i després abandonat. Jo encara tinc el dubte que el mas de l'altre costat no fos el original i després es construís aquest, agafant el mateix nom, però el dolent es que en el llibre de “Onomàstica del Terme Municipal de Pratdip” només posa la descripció però no la localització, segons em comenten a Turisme, i no dona per buscar el nom de l'altre.
Aviat es deixa la pista i s'agafen uns senders molt ben marcats, que si pequen d'alguna cosa, es per massa senyalització, no hi ha ni un pas on puguis dubtar del camí correcte. Sembla ser que molts trossos han estat oberts o re-oberts per marcar aquest tomb. Fins ara el terreny anava combinat la garriga amb el pinar, jove i en creixement, ara entrem en terreny amb predomini o amb totalitat de garriga. Son terrenys molt castigats pels incendis, i quan crema deu ser molt dificultós aconseguir l'extinció del foc, per ser uns terrenys molt assotats pel vent. Arribo al Mas de Batet, completament enrunat i això que era bastant gran amb diversos habitacles. Una mica més endavant paro a esmorzar i a canviar les piles de la màquina de fotografiar i del gps. Si el gps no m'hagués avisat de piles baixes, es molt fàcil que avui no hauria parat a menjar, es un mal costum que tinc quan vaig sol, que no trobo mai el moment per parar. Una mica més endavant hi ha la Caseta del Bater, amb les retes d'un aljub amb aigua.
El camí es torna a enlairar, i amb l'aspecte d'haver estar netejat de fa poc. Passo la font del Bater o de la Cabrafiga, segons els mapes, i va pujant entre els marges. Hi ha trossos que sembla que es el camí vell de marges, en canvi altres que està oberts a la directa, ja que els camins vells no pujaven els marges al dret. També crec que en aquests terrenys es molt difícil re-obrir correctament els camins una mica perduts. Em desvio per visitar la Cova del Xirico, està a pocs metres del camí, en un lloc que no sembla possible, quan passes pel camí. Val la pena fer-hi una visita, amb velles i trencades formacions. Del Coll de l'Abelles al Coll del Cabrafiga el camí es carener, obert i sense vegetació alta, només garriga. La visió es magnífica, agresta però m'agrada.
La baixada des del coll no es gaire llarga, fins a passar a tocar un maset abandonat, i de seguida el camí es transforma en pista. Trobo, sort del cartell, la Font de les Benes, que no té aigua. Una mica més avall, a tocar a la pista, hi ha unes runes que quasi no es veuen per la vegetació que les cobreix.
Al Coll de la Llena m'adono que he perdut els papers amb els mapes, però com no sé exactament on, no reculo a buscar-los. Des del coll s'ha de seguir un curt tros de carretera, per deixar-la, tot seguint el GR, per un sender que baixa molt fort i amb una trialera que fa difícil baixar a peu.
El camí se'm fa una mica llarg, sobre tot perquè es un camí de terra argilosa i hi han bastants trossos excavats per les btts. Com no tinc el mapa, em passo la Font del Pentinat (una llàstima). Arribo finalment a Pratdip a un quart de dues del migdia després de fer una mica més de dotze quilòmetres.
No tinc temps de fer una cervesa ja que m'estan esperant a casa per dinar, però he quedat molt content del tomb, a més el temps m'ha acompanyat, només he patit una mica des de la carretera fins a l'entrada del Grau de les Mugues i un tros de pujada al Coll de la Cabrafiga. Es un tomb que recomano.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000