 |
| Sant Bartomeu de Cabanyes |
 |
| Pedra de les Creus |
En Josep Maria i jo, avui dijous, hem tornat a sortir com estem fent la majoria de dijous, i aquesta vegada ens hem anat fins al Vallés, a Vilanova del Vallés, al barri Bosc de Ruscalleda, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí. Avui seguim quasi exactament un track baixat de l'amic Ayats, amb l'única variant d'allargar-lo fins l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada