"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 28 de maig de 2009

Suprimir rutómetre

Hem veig obligat a suprimir el rutómetre que faig amb orto-fotos seguint el track realitzat, degut a que al servidor on les allotjava se m'ha acabat la capacitat de emmagatzematge.
Si algú l'interessa que m'ho demani, que l'hi enviaré, com pesa mes de 6MB ho posaré a megaloup, on els arxius estan temporalment.

dimarts, 26 de maig de 2009

Un llebrer

Continuant amb la meva mania que posar escrits que llegeixo i que em fan pensar, aquí poso un text que va escriure fa uns pocs dies la directora de cinema, Isabel Coixet, que m'ha agradat molt, poso només el primer i l'últim paràgraf, el que va en mig es un desenvolupament de l'historia per arribar a la conclusió, però estic segur que es pot saltar perfectament.

Una de les millors històries que he sentit té a veure amb un llebrer. Un home veu un llebrer dormisquejant a l'entrada d'una casa. S'hi acosta per parlar-hi i mantenen una conversa més o menys com segueix: "Què passa, no corres a les carreres?". "No", respon el llebrer. "Per què, ets massa vell per córrer a les carreres?". "No, encara corro". "Llavors, què passa?, Ja no guanyes carreres com abans?". "Vaig guanyar un milió de dòlars per al meu amo". "I què va passar, et tractava malament?". "No, ens tractava molt bé quan corríem". "Vas tenir lesions?". "No". "Llavors, què?". "Em vaig retirar". "Per què et vas retirar?". I el llebrer respon finalment: "Un dia vaig descobrir que després de tant córrer i córrer, el conill que perseguia ni tan sols era real".
.......................................
I, no obstant, la història del llebrer que desco­breix que el conill no era real, també em porta a una altra reflexió: Coneixem realment allò que perseguim? Ens passem la vida utilitzant tota la nostra energia, el nostre esforç i el nostre temps per perseguir un objectiu que es revelarà completament banal, estúpid, absurd? Haurem de buscar un altre conill per perseguir? Per una vegada, algun de real?

Em penso que no hi ha gaire cosa mes a dir ..........

dijous, 21 de maig de 2009

Petit homenatge a Mario Benedetti

L'escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti va morir el dia 17 a Montevideo a l'edat de 88 anys, vull recordar-lo amb la lletra d'aquestes dos cançons (Molts anys de vida per a tothom):


YO NO TE PIDO:

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Yo no te pido que me firmes
diez papeles grises para amar
sólo te pido que tú quieras
las palomas que suelo mirar.

De lo pasado no lo voy a negar
el futuro algún día llegará
y del presente
qué le importa a la gente
si es que siempre van a hablar.

Sigue llenando este minuto
de razones para respirar
no me complazcas no te niegues
no hables por hablar.

Yo no te pido que me bajes
una estrella azul
sólo te pido que mi espacio
llenes con tu luz.

Qui vulgui veure a YouTube, un vídeo d'aquesta cançó amb música de Pablo Milanés:
http://www.youtube.com/watch?v=iWt-1oI5zdA

TE QUIERO:

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

A YouTube, amb música de Alberto Favero, amb la veu de Ana Guillén, amb un muntatge fantàstic de Jorge Olivera: http://www.youtube.com/watch?v=3o2j8efzIu4 "target=blank"

dissabte, 16 de maig de 2009

San Mamet, des de Santa Maria de Meià

Castell d'Ariet i Cim, ermita i refugi de Sant Mamet
Feia dies que parlaven on anar, al final ens decidim anar a la Serra de Sant Mamet abans que arribi els mesos de mes calor. Anem Balanyà, l'Esteve Salvador i jo (i la Castanya).
Hem tret una descripció d'inet, http://www.xtec.cat/~probert/it/montsec/mamet/cat.html que a mes es similar a la que posa en la fitxa dels 100 cims de la F.e.e.c, encara no tanca el recorregut i que la fitxa de la Feec la fa a l'inrevés. No donem importància al que diu: “... i després per un tram sense camí “
Anem en cotxe fins a Santa Maria de Meia, i com el primer tros es d'anar i tornar, seguim per la pista, deixant-lo poc després de creuar el Barranc de Sant Pere. Quan manquen 10 minuts per les nou del matí comencem la marxa del dia.
Pugem per una caminot totalment degradat i pedregós, que te tota la pinta de ser el camí vell del Castell d'Ariet, fa fan revolts i es un camí margenat. Arribem al Coll de la Creueta i ens arribem al castell, totalment enrunat, només queda una part d'una de les torres; des d'aquí la vista es preciosa, per darrera el Montsec, pel davant la Serra de Sant Mamet i per la dreta la Vall d'Ariet de Cops, amb els seus conreus. Tornem al coll, on aprofitem per esmorzar una mica.
La pista baixa i a la cruïlla agafem a la dreta, per la Vall d'Ariets de Cops, tot seguint el curs del Barranc de les Artigues, es el Camí de Lleners. Després d'una estona veiem unes fites a l'esquerra que ens indica el camí a agafar, es un senderó que a vegades es perd una mica, degut a que el terreny es un gran roquer, però es va seguint bastant be, fins que anem a seguir el Barranc de'n Gener, aquí hi ha unes marques que ens fan anar pel costat, però dins, d'uns camps conreats, havent deixat el camí, que marxa una mica separat a ma dreta. Retrobem el camí bo, al costat de les runes d'un mas, llavors tenim a ma dreta els Lleners dels Castellets i a l'esquerra la Coma de'n Gener, fins el Coll de les Comes, coll que separa les aigües del Segre de la Noguera Pallaresa, aquí veiem una torre dalt a la dreta i un altre enfront, son els Castellets.
Decidim no anar a visitar les torres, perquè només portem 6 kms dels mes de 20 que hi ha projectat i ja son dos quarts de dotze. Hem de creuar la parada conreada, hi han fites als dos costats de les parades, i pugem, seguint rastres molt perdedors, amb una pendent molt forta, anant a trobar el camí que ve dels Castellets, llavors el camí ja es molt mes marcat, encara que el pendent no afluixa. Arribem a la cua d'una pista, que amb una pendent una mica menys forta, ens porta a la carena de Sant Mamet, on la pista que ve de la part de Fontllonga. El cim de Sant Mamet, es el que diem un cim de vaques, hi ha una ermita, antenes, vèrtex geodèsic, cisterna, i un refugi lliure, estranyament ben cuidat. Mengem una mica, fotos, omplir cantimplores i marxar. Mentre hem estat, ha arribat un bttero que ens ha fet les fotos de grup, i quan marxem arribem dos cotxes, portes obertes amb ràdios a tot volum i com es normal cridant als nens que van una mica esvalotats.
Hauríem d'haver retrocedit fins a la pista, que dona un tomb al turó, però nosaltres preferim seguir recte i anar-la a trobar al dret, no es camina massa malament. Ja a la pista, la deixem que marxi a ma dreta i nosaltres seguim la traça carenera, ara convertida en pista, fa molt poc que han passat maquines, tot ens fa pensar que en poc de temps es podríem trobar ple de ventiladors.
Deixem a l'esquerra el camí dels Petrolers que ens portaria directament a la Vall d'Ariet de Cops, i es per on puja la fitxa de la Feec. Seguim carenejant, pista de nova traça, tot seguint la Muntanya de Sant Mamet, al començament fa fent alguna sifonada, però de seguida va baixant de fort. Encara que hagin passat fa poc la màquina, la pista es molt pedregosa, si volem fer alguna cosa, han de fer alguna passada mes de les màquines ...........
Com anem seguint el track del gps, veiem que ens marxa cap a l'esquerra, per on no hi ha cap camí, ni quasi rastres, ara paguem el desconeixement de no haver llegit be la ressenya, l'hauríem fet igual però hauríem anat segurs, no com ara que anem molt dubitatius. Es va franquejant per on es pot, no es massa difícil, fins un collet, que remuntant una mica, agafem un rastre que ens fa anar baixant, la ressenya ja diu que s'ha d'agafar per la carena, nosaltres com baixem una mica, hi ha un moment que hem de fer una grimpadeta. Passem les runes d'una petita barraca.
Arribem a un sembrat, que desprès de rodejar-lo per la dreta ens porta a un bon camí, i aquest al Camí del Bosc del Paulò. Passem pel costat de les runes de la Masia de la Collada Quan arribem a l'altura de la Casa Blanca i Cal Simon, teníem intenció de creuar els masos i anar a buscar el Camí de Santa Maria de Meià, estalviant-se uns quants retombs (encara que segons el mapa hi ha un tros sense camí), però ens trobem que al camí que passa entre els masos hi ha un cartell de prohibit el pas. Decidim que anirem a donar el tomb per les pistes, però al poc ens desviem per un camí que passa pel costat d'unes runes, anem a creuar el Barranc de les Artigues, abans hem creuat un barranquet auxiliar, i pugem, al dret, al Camí de Santa Maria de Meià, pista que es fa molt llarga, encara que amb bones vistes, molts masos i camps de conreu. Trobem el camí dels Petrolers, el que hem deixat quan estaven a la carena, i ja arribem al camí de Lleners, que es per on hem marxat aquest matí. Parem a dinar, son dos quarts de sis i ja toca, a mes, el que va tocat soc jo ........ m'anirà molt be un descans.
Ja només queda refer aquest tros de camí fins el cotxe, però que aquesta vegada tallem els revolts per uns senderons molt ben marcats, això si, la pendent es mes forta.
Arribem al cotxe a dos quarts de set de la tarda, després de 9h 45m i de fer 22,400 kms.
Excursió on les vistes eren esplèndides i els lloc on passaven hi havia de tot. La carena en si era molt monòtona, però ens deixava veure a la llunyania. Per fer el 100 cims, jo el faria a l'inrevés i retallant pel camí del Petrolers, però en un altre dia faria un bon tomb per la Vall d'Ariet de Sols, encara que això es pot fer en 4x4.
Track - Mapa - Perfil - Fotografies

dimecres, 13 de maig de 2009

Arbolí, recerca pou de gel i forat (I+R+D)

La fotografia es una barraca de pedra que van trobar mentre buscàvem el pou, segons explico mes endavant, i es del company Estivi.
I+R+D vol dir "Investigació, recerca i descoberta".
Avui he quedat amb l'Estivill que aniríem a Arbolí a mirar un forat que hi ha relativament prop de la carretera del pantà, i que es veu clarament en els orto-fotos del I.c.c., i que a més buscaríem el pou de gel que marca el mapa de Piolet, prop del cementiri i del mas del Xetxo.
Amb mapes, gps (marcat els punts que assenyalen els mapes), i bones ganes de recerca, deixem el cotxe davant del cementiri, i sortim a dos quarts de nou per una pista que surt de davant el cementiri, creua la carretera i comença a baixar lleugerament.
La pista es va transformant en camí, de molt bon caminar i arribem a una cruïlla de tres camins, agafem el de l'esquerra, es el que ens hauria de portar al pou de gel, segons el waypoint que hi marcat al gps. Arribem al lloc, està tot bastant moll degut a la calitja que fa a les tardes; busquem per tot l'entorn i no el trobem, si que trobem uns camps antigament conreats de regadiu, una barraca de pedra, una possible mina d'aigua, amb recs per regar, tot molt abandonat, ens pensem que amb l'abandó i les herbes, el pou s'ha perdut. D'aquí uns dies l'Estivi em comunicarà que l'ha localitzat tot tapar d'herbes, hauré d'anar a mirar-m'ho.
Anem enrere, a buscar la cruïlla, i veiem que al camí de la dreta hi ha uns senyals grogues, les seguim, ens porten fins el barranc de les Guixeres, on a tocar hi ha unes parets amb vies d'escalada, una mica velles, però en bon estat. D'aquí en endavant no trobem continuació dels senyals, ni rastres de camí, deduïm que son senyals dels escaladors. Tornem a la cruïlla, i llavors decidim que ja que som a la contrada, en comptes d'anar a veure el forat, buscaríem la continuació, des d'aquí al Mas de'n Vinyes, que l'Estivi està segur que ha de ser. Segons els mapes des d'aquí fins el Mas de l'Escalet hem de creuar quatre pistes que, mes o menys, trobarem en perpendicular, al ser entre elles paral·leles, només caldria trobar el camí que les creu-ha .........
Per un senderó ben marcadet, que l'Estivi ja l'havia fet, arribem a una pistota (aquesta no compte), que seguim per poca estona, per deixar-la i anar a creuar el Barranc del Xoles, remuntant per l'altre costat fins el camí de les Planes, tot aquest tros el terra està ben fresat i es de molt bon seguir. L'Estivi hi col·labora amb les tisores.
Del camí de les Planes, agafem uns rastres que després de creuar una branca del barranc de l'Esquelet i remuntar per l'altre costat, ens porti a una cua de pista (es la segona). Els rastres han estat mes o menys de bon seguir, molt clar el tros de creuar el barranc, i amb lògica la resta, excepte el tros final que hem hagut de baixat a la pista al dret, sense problemes. Aquí parem a esmorzar, que ja ens ho hem guanyat.
Una vegada esmorzats visitem l'entrada d'una balma i d'un forat que estan al costat de la pista, i trobem el camí que arriba, en un tros o altre l'hem perdut, i la continuació, per on hem de seguir.
De seguida creuem el Barranc de l'Esquelet, els rastres ha vegades es difuminen, encara que anem seguint la lògica, al ser un tros bastant planer i molt brut, es fa difícil d'endevinar per on va, però arribem a la tercera pista. D'aquí ja a l'ampla anem a la quarta, que es la pista del Mas de l'Esquelet, no se per què el nom, i el mas es deixa, una mica separat i la pista va al Mas de'n Gallarí. Després veiem que aquestes dues pistes comuniquen no gaire lluny. Una vegada en aquesta ultima, la deixem per anar a visitar les runes del Mas de l'Esquelet, i veiem un senderó que des del mas o mas al mas de Gallarí o el de'n Vinyes, un altre dia serà.
Ens entornem, amb unes petites variants, amb una sensació agradable, hem anat trobant camins i creuades de barranc ja vells, però lògics, encara que els dos primers objectius, pou i forat no els hem trobat, al forat ni hem anat.
Hem fet 6,970 kms., i hem estat 4h.50m. Hem acabat a un quart de dues de la tarda.
El track es una mica erràtic pel que no l'he penjat, ja he dit que hem fet recerca, però la part principal de la caminada s'entén perfectament. No hi vaig fer fotos, la que he posat aquí es del company Estivi.

dissabte, 9 de maig de 2009

Pui de Lleràs, des de Toralla

Arribant a l'ermita de Sant Salvador i Arnes velles (es una arneria?)
Després d'una serie de converses mitjançant el facebook, anem l'Estivi, la Chris i jo fins a Toralla, al Pallars Jussà, per fer el cim del Pui de Lleràs, segons un track que l'hi van enviar a l'Estivi.
Arribem a Toralla, i quan estem a punt de sortir ens troba el pastor del poble i ens te mes de 20 minuts parlant, dient-nos que no tindrem problemes per seguir el camí, que la ruta es molt llarga que la baixada es molt dura i a mes, consells com ell solucionaria la immigració.
Al final sortim, passa mig quart de les nou del matí, i com no hem mirant be els papers que portem, sortim des de l'entrada del poble, al dret, per petits rastres de cabra, encara que de seguida trobem el camí que be del poble.

Només passar el Turó de la Mola Mora trobem fites i els desviament que ens porta a la Cova de Torralla, està situada a la cinglera de l'Arreposador. Des de la cruïlla fins la cova son uns 300/350 metres, per un senderó estret, però ben marcat i sense dificultat, fins que ens situem a peu de cinglera, llavors hi ha una pujada curta però amb fort desnivell. Visitem les primeres galeries de la cova, hi ha un gran finestral que dona a la cinglera i per on es pot divisar el poble de Serradell, que per cert l'estarem veiem tota la meitat de l'excursió; seguint amb la cova, està molt xafada, amb formacions completament trencades; sembla ser que es varem trobar restes del neolític.
Tornem a la cruïlla i seguim el camí, força evident, fins a l'ermita de Sant Salvador, i tal com ens ha dit el pastor del poble, només cal seguir els “pilarets” (fites).
L'ermita es petita però molt ben arranjada, està situada en un dels colls de la Serra de Sant Salvador, al costat d'unes antenes, amb caseta inclosa. Aquí parem a esmorzar.
Seguim, tot passant per la carena i una serie de colls, Collada Vilella, Collada Estreta del Cavet, Collada Ampla del Cavet, i altres sense nom als mapes, amb les seves sifonades. Aprofitem per pujar al cim de la Roca Palomera, des d'aquí es pot ampliar la màxima visió de tota la contrada, dic ampliar per què durant tot el camí ja es pot apreciar els grans espadats de la Serra de Sant Salvador, les barrancades, les formacions perfectes de les roques, etc., llunyanes la cinglera de Pessonada, la Serra de Carreu, la serra de Boumort, etc.
Continuem per la carena, amb les seves sifonades, son començaments de barrancades que marxen cap els Serrat de les Forques, del Cinccamps, etc., fins que arribem a la pista de Salas de Pallars a la Pleta Verda, on trobem un ramat de cabres pasturant; busquem la font dels Bassons, però no la trobem, la que si trobem es la font del Forn, amb una bassa metàl·lica, petita, on es recull l'aigua. Aprofitem per veure, reomplir cantimplores i refrescar-se. La pista comença a pujar fort, sobre tot després de deixar un ramal que marxa en direcció a Gurb.
Ens trobem una tanca de fils metàl·lics per animals, que ens barra el pas, la Chris, la passa per sota, jo per damunt i resulta que ve l'Estivi i troba l'obridor de la tanca. .....
Ja arribem al Pic, fotos, reposar, contemplar el paisatge, no hi ha res que ens tapi la Serra de Sant Gervàs que la tenim al davant, darrera el Pirineu, Cadí, Ensitja, etc.
Seguim la carena, a la dreta tal i com hem arribat, es una carena no massa ampla, però de bon passar, tornem a tenir tres sifonades, passem una torre d'electre, on creiem es el Coll de Serradell, i de seguida deixem el camí que segueix recte, que deu anar a Espluga de Serra, per agafar a la dreta. Al començament està molt desfet, però després s'arregla, es una baixada molt llarga, però amb un camí molt intel·ligent, va fent “esses”, es de molt bon baixar. De cop trobem senyals de Gr (??), comencen i acabem de cop, però tenint temps de marcar una drecera amb una forta pendent, ignorant en camí que fent dues ziga-zagues salva perfectament el desnivell, hi ha qui s'ocupa de tapar el senyal incorrecta.
Mentrestant i a mitja baixada hem parat a dinar una mica, estem al costat del camí en el llom, amb la barrancada de la Boscarrera a un costat i un afluent del mateix a l'altre. Seguim baixant i ens desviem per visitar l'entrada de la Cova de Cuberes, sembla mentida que una cova de les mes llargues d'Europa tingui l'entrada que te, i llavors ve el pensament, com a una persona se l'he pot ocorre entrar al veure un foradet, i menys mal que es pot ampliar traient còdols de l'entrada.
Arribem a una pista, a la Plana de Pujol, deixem a l'esquerra la Pista del Barranc que després retrobarem, i de seguida i per estalviar uns grans retombs de la pista, la tallem per tres vegades, l'últim tros, trobem un camí vell , molt tapat on hi ha una barraca amb moltes arnes velles i fora d'ús, això si, arribar a la pista del Barranc, hi ha un petit saltiró on, i com es natural al ser, jo, un maldestre (patós, en llenguatge normal), al posar el peu en una pedra, aquesta se'n va i sort que només es un metre i mig d'altura.
D'aquí seguint la llarguííiiiisima pista del Bosc de Serradell, amb parada a visitar la font de Costapegera.
Els últims 600 metres son esgotadors, hem deixat la pista per pujar per rastres de cabres per anar a enllaçar a un altre pista, la tallada ens ha estalviat uns 400 metres, i ja enllacem amb un camí vell que suposem que devia comunicar Toralla amb Serradell, entrant per la part alta del poble, llavors veiem clar on està el començament de la ruta que va a l'ermita de Sant Salvador.
Hem fet 19,870 kms., i hem estat 10 h 20 minuts a la muntanya. Un dia esplèndid en una serralada del pre-pirineu, excursió que ben val la pena repetir-la d'aquí no massa temps, això si, podria ser a l'inrevés.
Només queda anotar l'anècdota que uns 3 kms abans del poble, a la carretera venint de la Pobla de Segur, encara hi ha un tanc d'obra amb el canó de fusta, tot bastant deteriorat, posat durant la guerra contra els feixistes, a títol dissuasiu.
Track - Mapa - Perfil - Fotografies

dijous, 7 de maig de 2009

Grony de Miralles des de Bellprat

Ermita de Sant Jaume i Castell de Queralt i Al cim del Grony de Miralles
Feia varis dies que que l'Estivi m'havia dit que quan anés al Grony de Miralles, m'acompanyaria, i després d'estudiar les poques alternatives per arribar, decidim fer-ho des de Bellprat, visitant el castell i l'ermita de Queralt, i el castell i l'ermita de la Roqueta, i pujant al Grony i a l'Agulla Grossa.
Anem fins Bellprat, aparquem davant del cementiri, i sortim a un quart de nou del matí.
He baixat un track, d'inet, de fer el tomb d'uns 16 kms., a més porto els mapes impresos de la ruta a fer. Només sortir estem a punt d'equivocar-nos, anem cap el poble, però de seguida ens adonem, i sortim per la carretera de Sant Martí de Tous, per deixar-la seguidament per una pista a la dreta, que va a creuar el Torrent del Bassot, i que segueix pel costat d'uns camps de conreu, aquesta pista es transforma en un camí molt marcat, que va pujant suaument fins a la carena del Solà del Manco, trobem un Gr, em penso que en desús, i ràpidament a la cruïlla, a la dreta l'ermita de Sant Jaume de Queralt i a l'esquerra al Castell de Queralt. Primer pugem al Castell, runes i mes runes, i després baixem a l'ermita. El sol comença a picar.
Seguim, ara pel camí de l'Agulla Grossa, tenint a la dreta la Serra de Miralles, el camí continua passant pel costat de camps de conreu. Passem dos tanques pel bestiar i trobem una pista que ve de Cal Caselles que ens porta a una cruïlla, a la dreta, per on seguirem, va al Grony i a l'Agulla, recte a la C-37 (carretera d'Igualada), que es per on marca la ruta de la Feec, i a l'esquerra per on seguirem.
Seguim fins Ca la Llebre, i d'allí pugem al Grony, foto dels 100 cims, i contemplar el paisatge, tornar a Ca la Llebre i pujar a l'Agulla, ens trobem un bttero que ha deixat la bici i puja amb nosaltres, es un noi de Santa Coloma, que surt d'excursió amb el Cec de l'Anoia. Quan arribem per tercera vegada a Ca La Llebre parem a esmorzar, ja toca.
Seguim, ara anem per una pista que baixa, deixant a la dreta un camí que també va cap a la C-37, aquest pe la carena, i altre a l'esquerra que enllaça amb la pista de Cal Caselles. La deixem per dos senderons a la dreta fins el Collet de La Savinosa, cada u arriba per un de diferent. Aquí ja hem localitzat el Castell de la Roqueta, Estivi va per la carena, i passa pel tros que descriu una sortida dels Falcons de Sabadell: “Un pel abans d'arribar al castell de fiol hi ha un pas per una careneta on s'ha d'anar en compte”, jo segueixo el camí, però llavors he de pujar al dret per terreny arenós i relliscós.
Del castell de la Roqueta de Fiol encara queda menys, veiem vaig del turó l'ermita de la Mare de Deu de la Roqueta, per la carena no es pot seguir, està molt brut, l'Estivi va per la dreta i jo per l'esquerra del turó. Es una ermita del segle XII, la porta esta oberta, això vol dir que per dins està destrossada.
El track marxa donant tot un tomb a la pista, però l'Estivi troba el camí vell que baixa directament fins la pista, es el camí de Roqueta, es una pista ample i polsegorosa, passa per Cal Maginet, una masia que fan menjars, encara que ara està tancat. Des de que hem arribat a la pista son 1,500 kms. Fins que arribem a la carretereta de Sant Martí de Tous, i per aquesta 3,400 kms. Mes i arribem al cementiri, que arribem pel camí vell, quan manquen 2 minuts de les 2 de la tarda..
Hem estat 5h.45m.. i hem fet 15,600 kms.
Hem fet un altre 100 cims, aquest ha valgut la pena fins després de la baixada de Roqueta, o sigui uns 10,500, a partir d'aquí la resta es pista agrícola i carretera.
Mapa - Perfil - Fotografies

dimarts, 5 de maig de 2009

Montau des d'Olesa de Bonesvalls

Canteras i Aridos de Begues - Cim del Montau
Avui no tenia cap intenció de sortir, però com al migdia em truca Maite que no vindrà a dinar, se'n va amb una amiga a menjar a un restaurant, pel que penso que per dinar sol, prefereixo anar-me a caminar i ja em menjaré un entrepà. Preparo tots els estris, espero que em porti el cotxe i me'n vaig cap a Olesa. El meu gps del cotxe (la Maria), m'enreda i he de mirar el mapa, està comprovat que he d'actualitzar la Maria.
Arribo a Olesa i vaig en busca dels dipòsits de l'aigua, que està, com es normal, dalt de tot. Hi ha 70 metres de desnivell entre l'Ajuntament, a l'entrada del poble i els dipòsits.
Avui segueixo la descripció que hi ha a la pagina de la Feec.
Deixo el cotxe davant dels dipòsits i surto per la pista quan passen 5 minuts d'un quart de quatre de la tarda. El camí no te cap dificultat i la descripció es de bon seguir. Paro al Pou de l'Antiga i baixo a visitar la Cova del Montau, la veritat es que no val gens la pena, per què a mes es molt petita.
Arribo al Montau, on hi ha el vèrtex geodèsic, mig trencat, i una creu de ferro, quan passen cinc minuts de les quatre de la tarda. Fotos, contemplar el paisatge, dinar (l'entrepà), i avall.
La baixada es emprenyadora, es una pistota molt pedregosa i a trossos amb forta pendent, fins al Camí de Can Prunera que es una pista, una mica ombrívola, i que em porta al camí de pujada i fins el cotxe. He fet 7,650 kms., i he estat 3h.20m.
Després baixó fins el poble, on vaig varies fotografies i cap a casa.
Un altre 100 cims, que per cert no val gaire la pena. Rodejat de pedreres i urbanitzacions, per cert que durant tota l'estona que hi estat, es sentia el soroll de les pedreres.
Mapa - Perfil - Fotografies

dilluns, 4 de maig de 2009

Frases que fan pensar

De tant en tant m'agafa la vena mística, sobretot quan estic bastant cansat, com avui (en pocs dies posaré la sortida d'ahir).
Poso dues frases que vaig llegir fa pocs dies i que em van agradar molt:
La primera es una frase que he llegit en un article signat per en Francesc Sanuy, però que diu que no sap de qui es: "Hi han quatre coses que mai no tornen ni és possible que tinguin marxa enrere. Les paraules pronunciades, la fletxa llançada, el temps passat i les oportunitats perdudes". Quan parla de la fletxa llançada, jo inclouria qualsevol estri que es llanci (tir d'escopeta, pedra, o qualsevol altre objecte que es llanci).
La segona es una frase de Woody Allen, aquesta es mes espiritual: "Jo no hi crec en el més enllà, però per si cas m'enduré una muda de roba interior".
Son frases que et fan pensar i que cada u ha d'interpretar de la manera que estimi mes convenient.

diumenge, 3 de maig de 2009

XXX Lletissonada (Puigsacalm)

Pujant cap el Barret i Sant Quintí de Bas
Vaig sol a la Lletissonada, encara que som 1.232 participants. Aquest any surt de Joanetes, per arribar ja es pot anar pels túnels de Bracons, encara que quan surts a la Vall d'en Bas es una mica liat arribar-hi.
La sortida està prevista per les set del matí, però jo, una vegada agafat els papers i arribat al lloc de la sortida, manquen encara 2 minuts, i ja han sortit bastants marxadors.
Itinerari de la marxa es pot veure a la pagina de l'organització www.geca.cat.
A la sortida, si vols prendre un cafè o llet amb un bescuit has de pagar, com jo ja vaig menjat de casa, passo completament (i això que he sortit a les quatre del matí).
Al primer control, al kilòmetre 1.110, unes palmeretes, aigua, moscatell, llimonada i taronjada. Tot el camí està molt enfangat i relliscós Hi ha un moment que es espectacular, quan es te tota la pared dels Puigsacalms, Llop, etc., al davant, s'esta pujant cap El Barret, i es veu una professó, molt acolorida, al davant i un altre darrere, tot pujant amb força desnivell. Al Barret, hi ha la separació de camins, no ho entenc massa be, si els que no volen pujar pels Ganxos, aquí està la cruïlla o era abans, el que si que tot recte es cap els Ganxos nous, segons em diuen de l'organització, en 20 minuts s'arriba a Santa Magdalena, i si no, cap els Ganxos vells, s'arriba en 45 minuts, però que es molt mes fàcils i no tant esposats, com es normal son els que trio jo. Des d'aquí fins l'entrada de la canal dels ganxos es un senderó estret, acabat de netejar, però de no gaire bon caminar. Quan arribo a l'entrada de la canal, em trobo un embús considerable, però poc a poc es va avançant. Abans del tros final de la canal, hi han tres roquers amb ganxos (per posar els peus i agafar-se les mans), un roquer que s'ha de creuar, on han posat una cadena, en tots aquests i ha gent de l'organització ajudant, i després en un tros de terra relliscós han posat una corda com a passamà.
Ja al coll de Joanetes, on hi he arribat molt cansat (la pujada ha estat molt dura), segon control, i esmorzar al davant de la font de Santa Magdalena. Pa amb tomaca, embotits variats (pernil, no), i el de sempre per veure, aigua, vi, llimonada i taronjada.
Després de menjar, cap el Puigsacalm, des del coll de Joanetes fins arribar a l'altura de Puig del Llops, el camí esta molt moll i s'ha d'anar sense presa, per no relliscar.
Al cim, foto, petita parada i ja avall, a l'arribar a la Font Tornadissa, com entrem en terreny obac, es torna a trobar el fang, tant molest de ens està acompanyant.
Al Coll de Bracons, nou control, aquí beguda, rodanxes de taronja i iogurt de la zona. Agafem una pista, enfangada, que la deixem per baixar amb molta força, en un senderó que han reobert, i on el fang arriba fins els turmells, això tot i la força pendent. En aquesta baixada em deixo els genolls, però .....
Quart control a Can Gelada, rodanxes de taronja i beguda, com sempre, i ja de pla, amb trossos per camí obert entre els camps de conreu, fins al poble de Bas, on arribo quan manque cinc minuts per tres quarts de tres. A l'arribar mes pa amb tomaca i embotits, beguda i samarreta commemorativa.
Dos autocars van pujant la gent a la sortida, on tenim els cotxes. Com anècdota diré que hi ha una carretera que dona el tomb a Joanetes, i que s'aparcava a tot el tombant, jo m'equivoco de costat i com l'autocar ens deixa a la separació, he de donar tot el tomb al poble, per arribar al cotxe.
Per a mi ha estat un dia esplèndid, però molt dur, hi arribat molt cansat. A més, un altre 100 cims.
Mapa - Perfil - Fotografies