"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 27 de maig del 2012

Ortoneda, Serra del Banyader, Ermita de Sant Cristófol, Ortoneda

Ortoneda

Avui ens em trobat en Josep Maria, l'Esteve i jo (i la Castanya) i ens hem anat fins a Ortoneda a fer l'itinerari 14 del llibre “La Serra del Boumort i muntanyes veïnes”, això si, amb les nostres particularitats.
Al arribar a Ortoneda busquem un lloc on deixar el cotxe i que no molesti als veïns, fet que fem arrambats a una casa a Segalars, sortint a peu quasi a dos quarts de deu del matí, anant a fer el tomb a l'inrevés de la guia, o sigui per la dreta. Pugem per pista per anar a buscar la Serra del Banyader, pujada que a mi se'm fa molt llarga i pesada, i això que el desnivell no es massa important, 450 metres en tres quilòmetres i mig. Fins arribar a la serra el paisatge no es gaire engrescador, anem per pista molt arranjada per que puguin passar els vehicles amb comoditat, per un costat la visió no es massa amplia degut a la vegetació lateral, incloent quan la pista es converteix en carenera, i per l'altre costat cap als Rocs de Queralt, Collegats, ... està disminuïda per la boirina. Mentre anem pujant veiem que a mida que guanyem alçada els pins estan mes carregats de bosses de processionària.
Quan anem per la Serra del Banyader veiem al mapa del gps que ens marca un corral, el del Torró, pel que ens desviem de la ruta per poder-ho veure, com es normal ruïnós total. Aquesta es la primera zona herbosa i verda que trobem, a la seva vora aprofitem per esmorzar, hi ha gent que ja es començava a posar-se nerviosa, amb tota la raó.
Seguim per la pista, amb visió a Sant Corneli i la Serra de Carreu, però la boirina continua fent-nos la punyeta, i a més veiem els núvols de tempesta que es treuen el cap per darrera de la Serra de Boumort. En aquesta zona trobem unes parades amb alls silvestres i gran quantitat d'ells a les vores de la pista, que donen un bonic colorit.
Deixem el camí que ens portaria cap el Boumort, i girem cap el nord-oest per terra feréstega i després cap el nord-est per bosc per anar a creuar la Llau de la Castellana i arribar-se a la Borda d'Arrullat, entre mig de moltes parades abandonades. El sol fa una estona que està picant.
Aquí el bonic, dins del terreny desolat, es veure que els marges son amb pedres rodones (com els còdols), que son les que hi ha a aquestes contrades.
La borda de l'Arrullat encara te un habitatge en peu, però em penso que per poc de temps, i a dins trobem una gran sorpresa, en una menjadora hi han un bon assortit de bombes de la guerra (si aquella que els feixistes al final van guanyar), el que no sabem ni hem tingut intenció de comprovar es que si encara tenen l'espoleta. D'aquí al dret baixem al que ens pensem devia ser l'hort de la borda, una parada tancada amb marges alts, tot verd i amb tres arbres que podrien ser pereres, i amb tres bombes més, posades a una clivella de la pared de roca que tanca l'hortet.
Seguint els rastres de parada en parada arribem a la Borda de Cardet, mes gran que l'anterior però mes arruïnada encara, encara que abans he passat per un aflorament d'aigua, els companys anaven per una parada superior però han baixat perquè la Castanya pogués veure una mica d'aigua.
Pugem per rastres passant a tocar les runes d'un altre borda o corral, aquí no queda quasi res per poder distingir-ho, fins a travessar la pista de la Serra de la Travessa, agafant pista perpendicular que ens porta al costat d'un bassot i de l'ermita de Sant Cristòfol. Mentre arribem podem veure un bosc de pins totalment mort, creiem que degut a la processionària i això ens fa pensar que si aquesta plaga continua escampant-se i els organismes oficials no fan res acabaran amb els boscos de tota la zona. Ens recordem el bosc que varem veure mort pel mateix motiu, a la nostra sortida a Sant Corneli, lloc bastant a prop d'aquí.
Aquí podem contemplar la Torre de Perauba, que no se sap massa el seu destí, però l'escriptor Pep Coll, fill de la propera població de Pessonada recull la llegenda de la Torre de Perauba, segons la qual hi vivia el rei de tot aquest territori, com testimonia la presència a l'entorn de la Font de la Casa del Rei (Extret del Viquipèdia). La veritat es que des d'on som si no ens diuen exactament on es, es impossible distingir-la ja que el seu color queda integrat amb el color de les formacions rocoses de l'entorn, sort que en Josep Maria ja havia estat aquí i ens ho ha indicat.
En Josep Maria i jo pugem fins el cim del Montpedrós, que per cert no val massa la pena sempre que els temps no sigui clar, ha de ser molt maco poder veure clarament les muntanyes a l'altre costat del Noguera Pallaresa, la Serra de Sant Salvador, el Pui de Lleràs, la Serra de Santa Engracia, les serres que conformen la geganta adormida (no la de la Serra de Llaberia sinó la del Pallars), etc.
Anem a veure les bordes de Carrutxo i de Jaume de la Sana que estan una davant de l'altre, deixant a la dreta les runes la Borda del Xinco. Aquí s'entreveu clarament el que podia haver estat un camí de carro o carrerada que passava entre els masos.
Tornem a anar sense camí però sense problemes per buscar creuar la part alta de la Llau de Lleixier, ens pensem que unes parades mes amunt hi ha camí. Quan arribem al camí que baixa de la Serra de la Travessa i va a buscar el Serrat de Segan parem a dinar i descansar. Estem unes parades mes amunt d'un ramat de vaques molt escandaloses.
Quan reprenem seguim per una pistota bastant nova i pedregosa que finalitza en un bassot, mentre baixem veiem un cabirol que marxa a tota presa, ens deu haver olorat. A partir d'aquí el camí es molt difuminat, està ple de rastres fets pels animals, amb unes fites que ens marquen per un costat i uns trossos de plàstic que ens marquen per un altre. Aquestes bandes de plàstic que serveix per senyalitzar, si es que es van fer servir per una cursa puntual es una marranada que no les hagin tret i si es per deixar-les marcant el camí, també es una gorrinada.
Passem per les runes de la Borda de Manyac, amb un possible pou a prop, i un aljub al seu costat. Abans d'arribar hem vist a tres cabirols mes que han marxat corrent. Baixem tot seguint les fites per uns rastres i de seguida trobem el camí vell, ens sembla que una mica abans hem deixat el que era una carrerada, però no es pot assegurar ja que el terreny està molt desfet.
Des d'aquí el camí es molt bonic, es totalment camí vell, encara que té trossos una mica desfets. En un moment es separa en dos, el que agafem va mes suau, segons sembla, però en alguns moments es tapa una mica, es va apropant al Llau de Lleixier i després el creua, però abans hem pogut veure tot un alzinar completament sec i mort, una llàstima. Les fites es van per l'altre camí però a nosaltres ens ha semblat que el que seguíem era més lògic. Després de creuar-ho el camí està completament desfet i ràpidament se'ns ajunta el ramal que em deixat.
El sol continua picant de valent i ja arribem a la pista d'Ortoneda, ja només ens queda arribar fins el cotxe, fet que succeeix a tres quarts de sis de la tarda, després de fer disset quilòmetres i mig.
El dia ha estat molt bo, el començament m'ha resultat una mica pesat i hi havia perill de tempestes. Després tot s'aclarit, no les boirines que ens ha impedit la llarga visió, ha sortit el sol que ha picat de valent. Hem passat zones molt desolades, grans extensions amb parades i bordes abandonades totalment fet que dona molta pena veure l'abandó de la muntanya. Hem vist l'ermita de Sant Cristòfol, una petita ermita romànica, molt ben cuidada per dins i fora (una petita descripció es pot trobar al wikipedia, on diu que possiblement es l'església mes petita de Catalunya). Hem vist cabirols i rapinyaires (llàstima de no reconèixer de quina classe). Les parts negatives son que continuo sense trobar-me en massa condicions físiques pel que sempre arribo molt cansat, encara que no ho vulgui reconèixer encara i els boscos morts, alzinar no sabem per què i el pinar per la plaga que sembla que no els importi a les autoritats.
Després i amb cotxe hem anat a visitar el poble amb les restes de la torre (Torre de la Roca Santa segons uns i Torre de Cal Músic segons altres) del que era el castell, on en la seva esplanada hi ha el diposit d'aigua i després a visitar l'església de Santa Maria, per fora ja que com sempre està tancada, amb el cementiri annexat.
Ja cap a casa que ens queda molts quilòmetres, però molt contents d'un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.


00000000000000000

00000000000000000

dissabte, 26 de maig del 2012

Xiulada unànime a la final de copa 2012




Xiulada total de les aficions catalana i basca, amb càntics previs anomenant una política madrilenya.

00000000000

dimecres, 23 de maig del 2012

La nostra vida

Escoltat en un capítol de la serie de TV. "OZ":

"La majoria de nosaltres ens ensopeguem amb les nostres vides. Ens tornem en els qui som gairebé per accident. Ens esforcem molt en no mirar enrere, temorosos de descobrir que potser hauríem d'haver fet una altra cosa".

00000000000

diumenge, 20 de maig del 2012

Sessió fotogràfica d'Orquídies

Alforja - Moixera - Arç

Avui portat per l'Hilari i en Joan Josep, els dos d'Alforja, en Josep Maria, d'Ulldemolins, i en Pep, de Reus, he anat a donar un petit tomb per les rodalies d'Alforja i Arbolí a conèixer, una miqueta, el mon de les orquídies. Trobant-me amb una gran enciclopèdia en aquest mon que es l'Hilari, i uns grans coneixedors com som els altres tres, tot davant de la meva total ignorància que m'ha fet quedar cada vegada mes empetitit.
He intentat fer unes fotografies de totes les diferents classes que l'Hilari ens ha portat a veure, el que no sabia es que el mes maco no es fotografiar el pètals quan estan oberts, pel que m'estranyava molt veure als grans fotògrafs que son ells, estirats a terra i esperant el moment just que no fes ni una mica d'airet per prémer el disparador. La veritat es que si jo vull aconseguir alguna fotografia que valgui una mica la pena m'hauré d'esforçar a aprendre amb la "macro" de la màquina.
El que encara es una mica fàcil, amb pràctica, es veure-les quan estan florides però distingir-les quan encara no han brotat o ja estan seques, això ja es el màxim, i això es el que feien els acompanyants.
Aquí deixo una serie de fotografies que he fet, una de cada classe, amb el nom que m'han dit i que he intentat corroborar amb diferents pàgines d'inet especialistes en la matèria.
-----
Neottia nidus-avis - Orchid ustulata - Orchis champagneuxii


Orchis intacta (Neotinea maculata) - Cephalanthera longifolia - Ophrys scolopax - Aceras anthropophorum (L'home penjat)

Ophrys speculum - Epipactis tremolsii - Epipactis muelleri - Orchis olbiensis

Ophrys insectifera - Platanthera bifolia - Dactylorhiza fuchsii

Ophrys fusca-lutea - Tarantula


Però si voleu veure fotografies ben fetes i maques d'orquídies i del que es posi pel davant no deixeu de visitar la pàgina de "Galería de Solitarywolf" o la de jguitar2007

00000000000000

dijous, 17 de maig del 2012

dimarts, 15 de maig del 2012

Rattus


Un dia d'aquests vaig llegir un article, no se si totalment real, que al segle XIV va arribar a Europa la plaga de Rattus rattus (rata negra) procedent de la Xina, i va ser la que va provocar la “pesta negra” que va delmà la població Europea. Aquesta plaga va sucumbir davant la Rattus norvegicus (rata gris) quan aquesta va arribar procedent de les Amèriques.
Ara tenim dues plagues molt fortes i que conviuen, la Rattus Financirus i la Rattus Politicus. Es d'esperar que els científics, trobin (o creïn) una nova raça de rattus que acabi amb les altres dues abans que la població d'Europa torni a ser delmada com al segle XIV.

00000000000000

diumenge, 13 de maig del 2012

El Pla de Manlleu, Torre de la Campanera, Selma, Torre Millà, Sant Miquel

Selma (Sant Cristòfol, les tres agrupacions d'habitatges i el castell)

Després de quasi un mes sense sortir a caminar i en espera de les noves proves al genoll i del seu resultat, ahir em vaig anar a dormir tot pensant on podria anar a fer un tomb curt i fàcil, sense embolics. Quan m'he aixecat he pensat que un lloc que crec que estaria be seria del Pla de Manlleu a Selma i el seu castell.
Agafo el cotxe i cap allí em dirigeixo. Per la carretera ja tinc la primera sorpresa del dia, entre Valls i el Vendrell han fet carreteres noves i el meu gps, que fa mes de dos anys que no l'actualitzo, no les té, pel que m'empasso un desviament, però no hi ha problema. Arribo al Pla de Manlleu, aparco el cotxe a la sortida del poble, abans del pont, em preparo i surto a caminar a un quart i cinc de nou pel carrer de Selma i seguint pel Camí de Santes Creus (segons cadastre). En una cruïlla, i al costat de la mateixa, el mapa Piolet de El Montmell marca l'Avenc de les Tombes, faig una petita recerca i no trobo res de res, potser que s'hagi tapat al retocar la pista (molt retocada), que estigui en mig dels pins, argilagues i coscolls que ho envaeixen tot, o que estigui mal situada al mapa. El que es segur es que la partida de terra es la de les Tombes. Abans he vist un isard que al veure'm a marxat corrent. Deixo a l'esquerra la Masia (o maset) de la Fàbrega i em vaig a visitar unes runes que estan a l'altre costat, torna a haver diferencies en els noms, Maset de la Fàbrega o Campanera, però ja ha casa he quedat sorprès al trobar: Casa Forta de la Campanera. O sigui que es un be cultural d'interès local i està degradat i descuidat encara que faci poc han tret l'herba del tombant (ull amb un fill de la tanca dels camps de conreu, està ideal per ensopegar-hi), i com es normal no cal senyalitzar-ho, a més des de la pista fins al peu del turonet no hi ha camí, ja que està menjat pel sembrat.
Aquesta zona es la partida de la Campanera i diu la llegenda que en el seu terme hi ha enterrada una campana d'or, com es normal jo no m'he posat a buscar-la.
Intento tornar a la pista però sense recular, i trobo una pista abandonada que segueix en la direcció bona, la segueixo i poc a poc es va tapant fins que arriba un moment que no hi ha manera possible de seguir, pel que he de recular.
Després d'allò veig al mapa que a la dreta i separat del poble de Selma hi ha el cementiri, i cap allà em dirigeixo, primer per pista, i on el mapa em diu que surt un sender, el busco, primer sembla que hi es però de cop i en mig d'un munt d'argilagues i coscolls desapareix, i en canvi hi han molts petits rastres entre els coscolls aptes per senglars però no per a mi. Retrocedeixo fins a la pista i la segueixo i amb el gps a la ma ho torno a intentar, feia temps que no hem punxava tant però després d'uns tombs entre les argelagues veig una pared de pedra, cap allí vaig, amb força problemes arribo, però l'entrada deu estar a la part baixa i jo estic darrera de la part alta, amb penes i fatigues arribo al que era la porta, tapada por un bon tronc de pi, com puc entro i la veritat es que no se que pensava trobar ja que no queda res, unes poques tombes obertes i destrossades en mig d'un gran herbà que en poc de temps s'ho acabarà d'engolir tot. Ara toca tornar a la pista, trobo el que devia ser el camí on portaven els morts, però als últims metres em pensava que no me'n sortia. Després d'agafat l'alè degut a la baralla amb els coscolls, argelagues, esbarzers i arítjols penso que quan els habitants de Selma van abandonar les contrades i els van anar al Pla de Manlleu segurament es devien portar els seus morts.
Havia decidit fer una cosa suau i ja estic esgotat per tossut. Ara ja suaument vaig cap el peu d'on s'assentava Selma, pujant per un camí que ben be sembla que era el vell, però el tros final per un caminoi entre vegetació ja que he perdut el rastre del vell. Son tot runes, amb algunes parets en peu, però un desastre, no deixa ni veure amb massa claredat les runes que pertanyien a l'església, ni els carrerons entre els habitatges al seu costat. El que si que es distingeix clarament es que hi havien tres agrupacions, al costat de l'església, un grup arrecerades a les parets del petit cingle i aprofitant les balmes, tres o quatre cases, i un altre agrupació al peu del que era el castell propiament dit.
A la part de darrera de l'església, gòtica de Sant Cristòfol, hi ha les restes del que podrien ser quatre tombes i no se on vaig llegir que eren les tombes dels monjos i en un altre lloc que eren forns, a mi em sembla mes restes de tombes.
Del castell només queda un petit tros de muralla, un tros de paret que devia de ser de la torre i l'arcada de la porta d'entrada. Pel que m'ha semblat la part nord i est es mes acinglerada que la sud i l'oest.
Ja baixo de Selma i vaig a veure una barraca de pedra en mig d'una marjada impressionant, però la barraca es petita, sembla que no lligui una barraca petita en mig d'aquell marge.
Abans del Coll de Selma em trobo amb les runes de dos masies, es la Masia de la Portella Vella, i a uns 100 metres unes altres runes, aquesta masia no he localitzat el nom, però està a la mateixa partida de les dos anteriors.
De Coll de Selma vaig al Coll de la Coma, aquí penso que encara que tenia previst tornar pel Fondo de la Campanera m'aniré a visitar Torre del Milà i des de l'ermita buscar com arribar al camí previst.
A l'alçada de Cal Vinyals i prop seu, han muntat unes barraques prefabricades (com les que posen a les escoles noves ja que construir els edificis valen diners) amb dos grans remolcs que son alternadors per fer electricitat (deu ser mes barat que portar la llum).
Visito unes noves runes, uns llocs diu Torre Milà i altre Ca la Cristina, la veritat es que sembla que hi havia una torre, però ... Mes endavant trobo un altre grup que en el mapa que posava abans Ca la Cristina posa Torre Milà i l'altre no diu res, o sigui que per endevinar-ho.
Ara ja començo a estar una mica cansat i ja tinc ganes d'arribar i penso que he errat al canviar la ruta prevista. També m'adono d'haver-me equivocat de deixar un litre d'aigua al cotxe, ja que l'únic litre que porto, amb el sol que fa i el que estic suant, està a les últimes, i això que des de que he baixat de Selma les pistes son mes o menys boscanes.
Passo per Can Fesol, molt ben arranjat i molt bonic tot el seu entorn, i ja veig l'ermita de Sant Miquel, on una vegada arribo paro una estona i on menjo una mica.
A partir d'aquí ve un altre incident, veig al mapa que per Cal Ponet puc anar a Cal Pere Llarg per camí i allí per pista sortir al camí previst en un començament, però l'entrada de Cal Ponet està tancada amb una cadena i el cartell de prohibit el pas i al mas sento veus de gent i bordar de gossos, pel que no em decideixo a passar. A casa he vist al mapa del cadastre que aquell enllaç existia i amb camins amples. El que faig es des de Cal Magí Pastor i vora seu seguir un camí i intentar enllaçar encara que sigui al dret, però tot els trossos que no estan conreats estan impossibles de seguir, i la veritat es que no tinc mes ganes de punxar-me i estic cansat. Mes o menys per camí ample que va de parada en parada i un tros per camí vell bastant tapat però que el puc seguir, amb una marrada per confondre una corba a nivell amb un camí, arribo al Pla de Manlleu i desisteixo d'anar a visitar Els Cups del Figueres com estava previst.
Arribo al cotxe a un quart i mig de cinc després de fer una mica mes de disset quilòmetres.
Tot aquest territori es dedicat principalment a la vinya, encara que he vist cireres i altres fruitals que no he sabut reconèixer. Els trossos no conreat es bosc brut i que si hi havien camins i/o senderons estan totalment perduts, a més molts parades per engrandir-les han rascat la pendent de la muntanya provocant que hi hagi un gran esglaó entre el bosc i la parada fent impossible caminar al dret sense camí (si fos possible entre arbres i matolls).
El dia ha estat calorós, encara que fins a les deu no ha començat a sortir el sol i estava núvol, pel que me refiat de l'aigua i he passat sed cap el final de la caminada, a la que he arribat bastant tocat de cansament i dels genolls. Es que ni quan em busco una cosa suau m'he puc estar d'embolicar-me.
Pel demès molt be, amb l'afegit de baixar a la Riera de Marmellar a veure les restes de la sínia d'on devien treure l'aigua del poble.
Ara quedo a l'espera de fer-me les proves i veure el resultat a veure que em diuen els metges.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000

00000000000000000

divendres, 11 de maig del 2012

Maig del 68


Hauríem d'evitar que passi això:



Ja sabem que no es fàcil, per això tothom ens hauríem de revelar contra aquests polítics inútils, incompetents i corruptes que només busquen el seu benefici particular i que estan venuts als poders financers que son els que manen al mon. 

DIEM PROU D'UNA VEGADA. 
Menys "Bankies", menys polítics, menys prebendes als polítics, menys despesa institucional, menys "forces de pau", menys reialesa corrupta i més ensenyament, més sanitat, més serveis socials i més investigació

000000

diumenge, 6 de maig del 2012

Castellet de Banyoles (Tivissa) i Coll del Moro (Gandesa)

Entrada al poblat de Castellet de Banyoles (tecleja a la fotografia per veure l'àlbum)


Necròpolis del Coll del Moro (tecleja a la fotografia per veure l'àlbum)

Avui ha estat de visites culturals. Primer he anat a veure les runes del Poblat Ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa), a la carretera entre Mora i Tivissa, l'entrada del camí està al costat del quilòmetre 24 i està senyalitzat.
Està en un enclavament privilegiat, en un altiplà d'uns tres quilòmetres de llarg, pels costat hi han els barrancs de Molló i de Banyoles i pel front el Riu Ebre. Abans de l'entrada del que es pròpiament el poblat hi ha una baluerna horrorosa en forma d'edifici, que crec que deu ser un centre de benvinguda, però està tancat. Ja passant al que es el poblat, a l'entrada hi ha el que eren dos torres de defensa, i les restes d'unes poques construccions, aquestes restes son línies de pedres marcant el contorn del que devien ser. Hi han plafons indicatius. Seguin recte, i al final a l'esquerra s'arriba al que era una torre de vigilància sobre el riu Ebre, la seva antiguitat no està massa definida. El que si que es veu es una panoràmica amplíssima.
Seguint cap a la dreta es troba les restes del que era un gran poblat. A tota la zona sembla ser que continuen les excavacions però com es normal deuen estar aturades.
Entre mig de l'entrada i el poblat hi han dos barraques bastant actuals, atrotinades i que desentonen totalment.
A poc d'arribar m'han avançar un munt de ciclistes, i pel que sembla han donat un tomet i s'han tornat per on han vingut i quan estic ja marxant arriba una parella jove.
M'ha fet molta gracia visitar-ho i ho recomano totalment a tothom. Del lloc hi ha molta informació a inet.
Quan he acabat i com encara era aviat m'he anat fins el Coll del Moro, a Gandesa. No he estat mai i la veritat es que no he llegit res abans, només sabia de la seva existència pels cartells al passar per la carretera.
Arribo on hi ha un camí que entra al lloc senyalitzat com Poblat Ibèric (abans ja he passat un altre on es veuen les restes d'una torre), deixo el cotxe i em trobo amb una porta tancada i una tanca metàl·lica que rodeja l'entorn, faig un cop d'ull i em sembla veure restes, però no per on entrar. Agafo el cotxe i segueixo a veure si trobo quelcom mes, però des de la carretera vaig veien la tanca, aparco el cotxe a l'esplanada del restaurant del Coll del Moro i vaig a buscar si hi ha alguna falla a la tanca. Vaig resseguint la tanca per la part contraria a la carretera sense trobar per on entrar, fins que arribo a la part del davant, prop d'on abans havia deixat el cotxe i trobo una falla en la tanca i em colo per allí.
No es un poblat, es una necròpolis, pel que he llegit després (també hi ha molta informació a inet) el poblat era on he vist les restes de la torre i havien tres necròpolis, aquí, on després van posar el lloc de comandament de les tropes feixistes (si, aquelles que es van sublevar contra el govern i per la nostra desgràcia van guanyar la guerra), i un altre que no se on dimonis deu parar. Tornant a aquest primer lloc, hi ha una gran esplanada on es troben les restes del que eren les sepultures, en canvi el contorn tancat es molt mes gran, no se si es que esperen de poder fer treballs per trobar mes zones d'enterraments o que. Mentre estic acabant la visita arriba un cotxe i una parella de mitjana edat fan una visita des de l'altre costat de la tanca. Està tot bastant descuidat encara que el camí circular està netejat de fa poc i han començat a posar unes voreres amb peces de ciment per separar les tombes que fan pena (al meu gust) ja que amb pedres i ben posades hauria quedat de conya, si es que havien de posar alguna cosa.
Surto vaig a buscar el cotxe i me'n vaig fins on he vist la torre. Aquí si que no veig la possibilitat d'entrar. Hi ha un cartell d'obres.
Abans de finalitzar pujo amb el cotxe on estava el comandament feixista i on encara es conserven unes poques restes de les tombes. De la visió general que devia haver aquí quasi no queda res ja que els pins s'han fet alts i grossos i tapen molt la visió. Queda en peu el monòlit amb les restes s'un escut i del “aguilutxo”, i es pot veure com hi havia una inscripció que començava amb “Cau...”. Hi ha varis plafons i en un d'ells hi ha una fotografia on sembla que hi han dos Franco (QUINA POR!!!).
No he acabat d'entendre que si es poblat i necròpolis ibèriques el seu nom sigui Coll del Moro.
Arribant a casa encara he estat a temps de veure el final dels Tres Tombs i al nostre batlle saludant a tothom que passava pel davant (“Treballant per la Ciutat”).

divendres, 4 de maig del 2012

Felip Puig, psicopata

Es molt interessant llegir l'article del blog de "Presente continuo…", anomenat " Felip Puig, psicòpata", i fer incís en una frase de l'últim paràgraf: 

"Un neurótico se imagina el castillo en el cielo, mientras que un psicópata vive en él",

que defineix amb molta exactitud a aquest f.p.

00000000000

dijous, 3 de maig del 2012

Let the SOL


La diferencia entre el maig del 2011 que es quan es va fer aquest vídeo i avui es que estem perdent la batalla, i si no ens espavilem perdrem la guerra.


Les quatre frases que surten a partir del minut 2:35 son aproximadament, pel que no sàpiga anglès (no es que jo en sàpiga massa ...):
Jo no soc anti-sistema, el sistema es anti-jo.
No som mercancia en les mans del polítics ni banquers.
Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir.
La Lluita continua,

00000000000000

dimarts, 1 de maig del 2012

2081 finalment tots serem iguals

Les aberracions que poden arribar a fer els governants quan tenen tot el poder i el poble, que es el que hauria de poder tenir-ho, no en fa res.La duració de la suma dels dos vídeos es menys de 27 minuts.
"Basada en un relat de Kurt Vonnegutt, 2081: Finalment tots serem iguals presenta una distòpia política en la qual tots són obligats a ser iguals, parafrasejant a Rousseau. Per la via "constitucional" els forts són obligats a portar pesos a la roba, els macos a portar màscares i els intel·ligents a no treure avantatge del seu cervell superior".





I per mes dades els dos personatges que manen les tropes no sembla que portin cap andròmina per restar-lis facultats.