"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimarts, 26 de juliol de 2011

Montargull, Turó del Galutxo, Montfred

Sant Jaume de Montargull - Santa Fe de Montfred

Després de quasi un mes sense sortir per problemes familiars, ara que em decideixo, soc jo el que em trobo molt justet. Torno a tenir els problemes de fa uns quants mesos, pel que m'he decidit a fer una passejada de poc quilometratge tot aprofitant a pujar a un dels cims comarcals, i per això he triat el Turó de Galutxo, amb un tomb d'uns cinc quilòmetres amb un desnivell acumulat de pujada de menys de 200 metres, encara que ja se que faré com sempre i m'embolicaré
Després de dinar agafo el cotxe i me'n vaig cap a Santa Coloma de Queralt i d'allí segueixo per la carretera de la Penadella i al kilòmetre agafo la pista que va a Santa Fe de Monfred i que està arranjada pels ventiladors. Als 350 metres i a la dreta hi ha una bona esplanada, al costat mateix d'un ventilador, lloc on deixo el cotxe. On el deixo es veu molt a prop el vèrtex geodèsic del cim del Montfred, cim que faré a la tornada.
Començo a caminar a dos quarts i cinc de cinc, reculant una mica per anar a buscar el camí del Cal Comtet, per fer això, en comptes de anar per la pista, agafo el camí vell de Monfred, la veritat es que no val la pena, es un trajecte de molt poc metres i el tros encara que es veu clar, està bastant brut.
El camí de Cal Comtet es va embrutant poc a poc, encara que queden restes de l'empedrat, era un camí de carro que devia comunicar el mas amb la carretera de Santa Coloma. Al poc de veure el mas hi ha una bassa abandonada, que segons sembla s'omplia de la font de Cal Comtet. Miro de remuntar el barranquet per si trobo la font, però està tant brut que es impossible. Arribo a Cal Comtet, completament enrunats el mas, el magatzem i el paller, davant del qual encara es veu l'era.
Segueixo pista amunt, i em sembla veure a l'altre costat de les parades de sembrat i del barranquet, el que podria ser la font, està a uns dos-cents metres en línia recte, però s'hauria de creuar una parada recentment segada i no se com estarà el barranc, i avui no estic per fer descobriments.
El camí de carro finalitzava a Cal Comtet, la pujada ha estat una pista agrícola, però quan arribo a la pista de Montargull a Civit em trobo una pista ample, polsegosa i solejada, sort que avui no fa gaire sol.
Veig que el track que porto va a una miranda i vull retallar el camí ja que em sembla veure un senderó, i com sempre, ja estic “emmerdat”. Haig de retrocedir i pes pista vaig a la miranda, que per cert val la pena.
Arribo a Montargull i em trobo que ahir que era Sant Jaume, hi havia festa i coca per tothom, o sigui que vaig un dia tard. Trobo un sender que sembla entre al poble per darrera però el ramal que pujava està infranquejable i l'altre es va allunyant.
El carrer i l'entrada de l'església està netejada, però la resta del poble està impossible, runes i brutícia (no deixalles) per tot arreu, es impossible seguir pels dos carrers que hi havia. Del castell que segons diuen hi havia aquí, ni rastre.
Després d'un tomb i les fotografies vaig cap el turó, que està al davant mateix. La descripció diu que es puja a mes de cent metres de la cruïlla, però el mapa em diu que hi ha un sender des de la cruïlla, que es per on jo l'intento, al principi està be, però poc a poc es va tapant, el terra es veu be, però es impossible passar, quan intento sortir del “merdé” ensopego i caic com un patacó, fent-me una mica de sang a la cara. Aconsegueixo sortir i al poc arribo al cim, cim que es sap per una fita grossa, el que no veig es un cartell que no se on vaig llegir que hi era.
Agafo el camí de Montargull a Montfred, pista ample, polsegosa i solejada fins al cim del Montfred en mig d'un camp de blat. Fotografies de rigor i anar cap a Santa Fe de Montfred, ermita del segle XII, amb dos o tres cases i dos o tres pallers, tot enrunat. L'ermita es pot visitar, però no hi ha res dins, no hi ha ni altar, per no haver no hi ha ni deixalles. Surto pel camí de carro vell, i ja arribo al cotxe a un quart de vuit, després de sis kilòmetres set-cents metres.
La sortida ha estat be, encara que he quedat una mica cansat. He vist runes per tot arreu, i he fet dos cims, un a peu pla i l'altre amb un desnivell d'uns trenta metres, i sobretot he anat sempre rodejat de ventiladors. Això es la Segarra baixa. Per sort el sol només ha sortit a estones i no ha escalfat massa al fer una mica d'airet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.



dimecres, 20 de juliol de 2011

S'acorda el traspàs de 150 immobles sanitaris

Llegit a la pàgina d'actualitat de la Generalitat:

"S'acorda el traspàs de 150 immobles sanitaris, la gestió de les beques i la liquidació de l'exercici 2008

La Comissió bilateral Generalitat - Estat de traspassos ha acordat la transferència dels immobles sanitaris de titularitat de la Seguretat Social a Catalunya, un total de 150, vuit dels quals són hospitals. Per fer-ho, es crearà un grup de treball en el marc de la Comissió mixta de transferències, per tal d'elaborar el cens final dels immobles. En la reunió també s'ha pactat la liquidació de l'exercici 2008 amb un saldo deutor per part de l'Estat de 759 milions d'euros, en compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut d'autonomia de Catalunya".


I ara ve la pregunta del milió, quan trigarà des de que tingui la propietat a vendre'ls amb l'excusa que es per tapar el dèficit?.
Anem pitjor que en temps de Mendizábal, està clar que segons diuen cada país té el govern que es mereix.

dimecres, 6 de juliol de 2011

El Gegant Encantat de Montserrat

Extret de la pàgina web: "Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada", amb diferents versions de la llegenda del Gegant Encantat de Montserrat:

"El Gegant Encantat de Montserrat seria un gegant petrificat pel cel perquè no parava de jugar a les bitlles i de canviar de lloc les agulles del massís. Encara avui dia el podem veure rodejat de bitlles per ensenyar-nos el poder superior dels déus sobre els humans, fins i tot si aquests són gegants.
Una altra versió diu que es tracta d’un gegant que feia molt mal als pobles dels rodals, però que tenia el defecte que si veia la llum del sol moria. Un dia, la gent de la rodalia li va preparar una trampa col•locant un animal molt lluny del seu amagatall: com que va funcionar, encara avui dia el podem veure petrificat prop del cim de Sant Jeroni (Amics, 1971; Planes, 2000).
També s’ha dit que era un caçador gegant obstinat a caçar de dia i de nit que un bon dia va decidir anar a practicar aquesta afecció a Montserrat. La Verge el va petrificar per sempre més perquè els seus gossos feien molt soroll a la muntanya santa (Amics, 1971).
També se n’ha dit que regnava sobre la muntanya i que no permetia que els humans hi fessin camins o ponts. Però en el moment de la troballa de la Verge, la sorpresa del gegant va ser tal que va restar petrificat. En aquesta versió es diu que seguirà petrificat fins al moment que la Verge abandoni la muntanya. Fora d’aquest cas, només pot ser desencantat la mitjanit dels canvis de segle, de manera que cada cent anys demana si la Verge encara continua al seu lloc i, com que sempre la resposta ha estat positiva, ell no ha tingut altre remei que continuar en el seu estat pedregós (Amics, 1971).
També hi ha qui diu que el gegant era qui evitava tots els intents dels humans per colonitzar la muntanya. Però un dia va saber que un poble molt desenvolupat s’havia instal•lat a la vora del mar i va marxar per destruir tots els seus treballs. Segons la llegenda, finalment se li va fer clar i es va quedar petrificat de cop. En el moment de ser petrificat, una veu el condemnava per ser enemic del progrés. Cada segle demana si la humanitat segueix progressant i, com que la resposta és que sí, ha de continuar la seva pètria vida (Amics, 1971)."