"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 31 de desembre de 2015

Feliç any 2016




0000000000000000000000


dimecres, 30 de desembre de 2015

Del Vilosell a la Punta Curull per Sant Miquel de la Tosca





Avui he anat sol a fer una excursió que tenia preparada a fi de comprovar si es factible fer-la portant als meus ex-companys, en una data propera. La vaig extreure de l'Ajuntament del Vilosell, i encara que posava un nivell moderat, creia que no resultaria tan forta. Des del Vilosell a la carena de la Llena ja l'havia fet i me'n recordava que la pujada des de l'ermita era bastant terrorífica, i això que llavors estava una mica en forma, però al venir de l'ajuntament em pensava que haurien buscat una pujada molt més suau, encara que fos més llarga, però resulta que no ha estat així.
Arribo al Vilosell quan encara no ha acabat d'arribar total la llum de dia. Surto a caminar a les vuit en punt, donant un petit tomb a la plaça, i passant pel costat de l'ermita de Sant Sebastià, que deixo a l'esquerra. Vaig seguint un Pr, el C184, i a l'alçada del Maset del Pigat, amb pou i bassa, deixo els senyals, per seguir l'antic camí, evitant-me un retomb innecessari. Encara que no sé si m'he saltat alguna cosa digne de veure. El tros que he agafat es el tros lògic i més curt. Vaig rodejant camps conreats, on comença a despuntar el color verd, i es el Camí del Crucifix. De cop el camí, que sempre ha estat pista excepte el tros que he retallat que era de camí de carro, es comença a eixamplar, comprovant que fa poc ho han fet, no acabo d'entendre aquestes eixamplades de les pistes, no vull dir que no s'hagin de fer treballs per aplanar i/o treure les pedres que puguin caure, però aquestes eixamplades no s'entenen. Aquesta pista no va a cap masia i finalitza a poc de passar el Crucifix.
Arribo al Crucifix, una petita capella sota una gran roca, està tancada però amb una reixa que deix veure la creu de dins, i dos retaules, un a cada costat. Esta restaurada de fa poc. A quasi tocar, una mica més amunt i a la dreta, hi ha la font i la petita bassa del Crucifix. D'aquí surt el camí cap a Sant Miquel, que agafo. Al poc hi ha una cruïlla on posa que es per anar a la Font de Marinyana, i que està a 300 metres. Com sempre faig en aquests casos, vaig a veure la font. Veig un camí una mica difús, a l'esquerra i planer, on hi ha unes fites. Com el camí que jo vaig es un sender trillat, segueixo amunt. M'estranya que vagi pujant tant, la pujada no es forta ni molt menys, però m'estranya. Quan porto més de quatre-cents metres i en creuar un petit barranc, i veient que ara la pujada s'encabrita una mica, penso que he fet una marrada. Giro cua i quan arribo a les fites d'abans dubto si seguir-les o no, ja que no vull gastar massa temps en descobertes (per a mi) ja que haig de tornar a dinar a casa. Les segueixo, hi ha un lloc de dubte, però ho endevino. Arribo al Barranc del Crucifix i als pocs metres de barranc amunt ja veig el cartell. Ara la font està tancada amb una petita porta metàl·lica dins una caseta d'obra. Retorno cap el camí cap a Sant Miquel, posant unes fites al lloc on hi havia confusió.
Torno a estar al camí que va a Sant Miquel, deixo a l'esquerra el PR que va directe cap a la carena sense passar per l'ermita, i de seguida passo pel coll dels Bons Aires i baixo fent ziga-zagues amb el petit barranc d'en Cabòries a l'esquerra. Deixo a l'esquerra el que em sembla que era el camí vell o una carrerada; es un camí enlairat sobre un marge a cada costat. Jo segueixo el sender que seguia, una mica aprofundit, que dona un retomb per arriba a l'esplanada de l'ermita. L'ermita va ser reconstruida l'any 1.868, i va servir d'hospital de sang a les tropes franceses durant la lluita napoleònica.
L'entorn de l'ermita està netejat de fa poc. Es un entorn molt obac i on entra el sol poques hores al dia. A la dreta hi ha el camí per pujar fins al Coll de l'Abellar i des d'allí anar a la Punta Curull, a Vilanova o a la Pobla. Per anar cap a la font hi ha dues opcions, per un camí ample deixant el barranc a l'esquerra o deixant-ho a la dreta per unes escaletes fetes amb fustes travesseres aprofitant la pendent. A la font cada u li diu d'una manera diferent (La font de Sant Miquel, les Fontetes, Les 7 Fontetes, font del Set ...), es el naixement del Riu Set, on hi han set canons, encara que no surt l'aigua per tots. Entre mig de les dues pujades hi ha un rocam tot verdós, on segons sembla, quan plou fort salta aigua formant un bonic espectacle. Hi ha una serie de taules i bancs de pedra on aprofito per menjar una mica de fruita.
Ara bé la part complicada de la caminada. A partir d'aquí es on em recordava de la molt forta pujada i que l'altre vegada el terreny arenós estava moll i em va costar pujar el primer tros, i després de creuar un roquer venia un tros més o menys pla, deixava a la dreta un petit corriol que anava a un registre d'aigua de les Fontetes i llavors començava una molt forta pujada per terreny descompost i molt perdut, a trossos difícil de seguir, fins el PR i per aquí, primer amb pujada més o menys suau i després tornem amb forta pujada per camí atorrentat, fins que quasi a la carena es suavitza, i sempre deixant el comellar de Sant Miquel a la dreta. Això es el que vaig fer llavors, però en la guia de les Muntanyes de Prades ..., de l'any 1960, parlaven de a trossos de forta pujada, a trossos fent ziga-zagues però sempre deixant el comellar a l'esquerra, incloent el registre d'aigües, que es veia des del camí. A més deia que a molts moments es veia el camí vell, o sigui que el més vell s'estava perdent. Jo, somiejador, creia que potser havien recuperat el més vell o potser per on van pujar l'Iglésies, el Santasusagna i l'Amigó, però no ha estat així, han netejat el camí per on vaig pujar que tant mals records em portava, i això que llavors estava molt més en forma que no pas ara. L'única diferencia entre l'any 2009 i ara son, primer que la primera pujada han fet esglaons i posat una corda a la dreta i l'altre es que el camins es veuen més o menys clars, pel demés igual. En mig del Pr he de parar a recuperar forces.
Quan arribo a la carena em dirigeixo cap a la Punta Curull. Mirant cap a les antenes es veu una furgoneta i dos individus, però estan bastant lluny per veure més detalls. Al cim em torno a trobat una xapa de l'AEC celebrant els 100 anys (anant deixant andròmines a les muntanyes). Hi ha el pal indicador amb el naixement que fa bastants anys estan aquí, i un plafó indicatiu de tot el que es veu des d'aquí. Veig que el temps va passant, i després de gaudir de la visió, vaig avall, per un senderó molt trillat, cap a la pista cimentada. El tros final i per estalviar-me un retomb excavat per les btt, agafo pel costat d'un petit barranc, que em demostra que era camí vell per anar a les parades que hi han aquí, amb els marges que queden, molt malmesos. Creuo la pista i surto al camí vell de Vallclara al Vilosell. Per aquest camí em creuo amb un corredor, un caminat solitari, i el que sembla dues famílies amb varis nens, que estan discutint si les muntanyes nevades del fons son els Pirineus o no.
Aquest camí, antic de carro, al començament està bastant be, encara que totes les petites pedres i roques que agençaven el camí estan soltes, normal si fa anys que no es passa i la terra ha anat marxant pel aigua corrent, pel pas de motos abans de prohibir-se, el pas de les btt (i no estic en contra d'elles)... Però en sec i a trossos està molt malmès i atorrentat, sobre tot en els moments que la pendent s'accentua. Hem salto dues dreceres amb forta pendent i amb molta pedra solta. Quan s'arriba a les primeres parades conreades i es surt del bosc, el camí, ja pista, es bo i ample.
Passo a tocar la cabana de la Serra-Ballester, que segons el plafó encara està en us, amb una porta metàl·lica tancada amb pany, i un tractor a la vora amb troncs tallats a la seva pala. Als pocs metres trobo el pagès tallant llenya i amb qui garlem una mica. Segueixo avall i em passa el pagès amb el tractor en direcció al poble, al poc em passa un cotxe, també en direcció cap el poble. A l'esquerra deixo pendent una visita a un mirador, està senyalitzat, ja que vaig curt de temps. Arribo al Vilosell a un quart de dues de la tarda, després de fer uns onze quilòmetres quatre-cents metres. El dia ha estat rúfol però no tapat del tot, el fred no s'ha deixat sentir massa.
Referent al nom del “Crucifici” o “Crucifix” el filòleg Ramon Amigó l'anomena com Crucifix, que sembla que es el nom correcte, però els cartells informatius i la pàgina web d'Optimot” (el traductor de Gencat), dona com a bo “Crucifici” però només com a nom de la capella i el barranc, pel que no sé amb quin quedar-me ja que el nom ve per la creu que es va trobar. Un altre dubta es que segons la guia abans comentada la font estava al davant de l'actual capella i més amunt estava el desviament cap Sant Miquel, i ara la font i la cruïlla estan juntes, una mica més amunt de la capella. Son dubtes sense massa importància, però que crec que demostra que alguns dels llocs actuals no son els originaris. No entro si es correcte o no, només son divagacions que a vegades em venen al cap.
El que si queda clar que aquest recorregut no crec que sigui apte per portar als ex de caminada.
  
Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000






dissabte, 26 de desembre de 2015

Un altre encert del Reverte: "Indecentes"


Copio sencer l'article d'Arturo Pérez Reverte i en idioma original, no em veig en pit de fer una bona traducció de tot el text.

INDECENTES
Me gustaría transmitirle al Gobierno pasado, al actual, y al que puede venir lo siguiente:
TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos
PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.
ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.
HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.
INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.
INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).
INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35/40 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.
INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.
INDECENTE, es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)
INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.
INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).
INDECENTE, es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
INDECENTE, No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que NO se lo bajen.
INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.
INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.
Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada” mientras no se cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.
Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros.
¡¡¡ Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos !!!
ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.
Autor: Arturo Pérez Reverte

Dibuix del blog de Luis Tárrega
El gran problema es que aquest marrà ja està molt escanyolit de tant que l'han xuclat

0000000000000000000000000



divendres, 25 de desembre de 2015

Cançó de Nadal





00000000000000000000



dimecres, 23 de desembre de 2015

Els humans, la pitjor plaga


Estava llegint un crònica referent a una ermita del Camp de Tarragona i, m'ha fer adonar que acostumem a pensar i dir que ara, una part important de la gent té una despreocupació total sobre la propietat aliena, i que tant li fot si es conserva o es destrossa, i que abans no passava. Doncs resulta que després de la Desamortització, una ermita va passar a mans privades i els propietaris allà al 1.877 (no tinc l'any exacte), pel dia del patró va refer la vella costum de fer un aplec a l'ermita. Començava amb una tronada, seguia un ofici cantat i sota un gran lledoner que hi havia al davant es posaven taules amb refresc i parades de melons i síndries. La gent venia dels dos pobles propers i la concurrència s'escampava per la muntanya adhiacent a dinar. A la tarda ball i xerinola, i per la nit focs d'artifici. Això últim no sé si cada any però segur el 1883. O sigui una bona festa popular, però i copio textualment: "Pels volts de l'any 1890, l'Aplec deixà de fer-se, almenys de forma continuada. Una de les principals causes d'aquesta desaparició foren els atropells en els cultius i els desperfectes
en la mina d'aigua que ocasionava la gent, cosa que determinà als propietaris a deixar-ho córrer"
O sigui que per l'actuació de la gent (una part, segurament) es va acabar a una festa tradicional de gresca i alegria.


0000000000000000000






dimarts, 22 de desembre de 2015

Feliç solstici d'hivern





Però a més, hauria de ser un temps que ens faci reflexionar interiorment la millor manera d'intentar canviar els nostres pitjors hàbits i així aconseguir la màxima maduresa i felicitat.
Tal i com va dir Fernando Pessoa: "Arriba un moment en què és necessari abandonar les robes usades que ja tenen la forma del nostre cos i oblidar els camins que ens porten sempre als mateixos llocs. És el moment de la travessia. I, si no gosem emprendre-la, ens haurem quedat per sempre al marge de nosaltres mateixos".
I ara que amb l'hivern la naturalesa està una mica endormiscada hauríem d'aprendre d'ella i aprofitar per repassar el que hem estat fent i corregir els errors. Ara es el millor moment si no s'ha fet durant l'any. Tot això sense deixar de gaudir de les festes.

00000000000000000000000000000000


diumenge, 20 de desembre de 2015

Pessebres a les muntanyes


Avui es el dia on molts clubs, associacions, agrupacions, grups i grupets han anat a posar "pessebres" a les muntanyes. Es una tradició molt arrelada amb la nostra cultura, que encara que provingui d'un entorn religiós ha quedat com un acte tradicional festiu.
Sense entrar a valorar la meva opinió, només voldria demanar que a tots grups que han posat algun, se'n recordi d'anar-ho a recollir una vegada passades les festes, No crec que això que cada vegada veient més de pessebres perpetus sigui raonable, i si el que hi ha es un "pessebre" col·locat per un grup de bastants quilòmetres lluny ja es el gran disbarat. 
Només expresso la meva opinió, discutible com son totes les opinions, però es la meva.



0000000000000000000

divendres, 18 de desembre de 2015

Olesa de Bonesvalls, Turó de les Mentides, Pont de l'Arcada, i altres


Turó de les Mentides
Pont de l'Arcada



Un altre setmana que hem canviat la típica sortida del dijous per fer-la en divendres, a vegades els compromisos dels jubilats son esgotadors i no ens queden quasi temps lliure. Els jubilats no tenim obligacions però si molts compromisos. Avui ens hem anat fins a Olesa de Bonesvalls, a la comarca de l'Alt Penedès, límit al Garraf i al Baix Llobregat, amb intenció de pujar al Turó de les Mentides (ves a saber quines mentides es devien dir en aquest cim per que li hagin donat aquest nom). Aparquem a la Plaça de la Creu i sortim a caminar a tres quarts de nou del matí, en direcció cap el cementiri, tot passant a tocar l'església de Sant Joan. Com a curiositat, en un pal indicador a la mateix plaça de sortida, que té dues banderoles, en una posa bé el nom del poble però a l'altre hi posa Olesa de “Bonevalls”.
Fins el cementiri el camí està asfaltat, a partir d'aquí ja es de terra però de bon seguir i de seguida comença les rampes de pujada que també son fàcilment superables. Devia de ser un camí de bast per les esses que fa, encara que ara en alguns petits trams està atorrentat. Arribem a una pista que ve d'una torre elèctrica i que ens portarà al Camí d'Olesa de Bonesvalls a Ordal, per la Serra de Riés. La veritat es que fora dels desviaments a les visites que farem i fins que arribem al barranc del Fondo de l'Arcada, sempre anirem per pistes. Totes aquestes pistes estan eixamplades de fa poc, es nota al veure els petits i continus munts de terra que han deixat a les vores, fent un parapet entre la pista i la vegetació, donant la impressió d'una propera asfaltada o cimentada.
Passem el Coll de les Comes, i el d'Esteles, i quan trobem la cruïlla amb la Carrerada de la Costa de Sant Pau, seguim per aquesta durant uns pocs metres, a fi de baixar a visitar l'entrada de l'Avenc d'Esteles, avenc d'uns 31 metres de profunditat. Tornem a la cruïlla i seguim per la pista carenera, deixant-la per un sender molt trillat, a l'esquerra. Hi han rodades de bicicleta i empremtes de trepitjades. Anem buscant algun rastre a l'esquerra, ja que he llegit que es dificultós arribar al vèrtex i no porto cap track que m'envii. Al poc veiem unes fites i un sender netejat de fa poc. L'agafem i, si que ens porta al vèrtex geodèsic del Turó de les Mentides. Aquest vèrtex està completament envoltat de vegetació pel que actualment ben poc pot servir.
Havíem dit d'esmorzar aquí, però en vistes del poc espai per seure i la nul·la visió, decidim provar de trobar un lloc on hem llegit que hi ha una senyera i una bona miranda. El que passa es que on ho he llegit, el que ho ha escrit parlava del cim del Crestabocs. En el gps no vaig marcar el waypoint, però com en el mapa em figura el punt més elevat, cap allí ens dirigim. Primer fem una marrada per seguir unes fites, però com cada vegada estàvem més lluny del “cim”, reculem i seguim. Trobem unes altres fites que semblen que puguin ser bones, pel que deixem el sender i les seguim, es més dolent i molt pedregós, però ens acosta. Anem seguint fites fins que veiem que aquest rastre, ben marcat, marxa avall decididament, pel que torno a mirar el gps i veig que el cim està a tocar. Quan parlo de cim em refereixo al punt més alt. Aquest està ple de vegetació, però a un metre hi ha un bon lloc per asseure's i esmorzar. Un munt de roques ben posades. No hi ha miranda, però el lloc està força bé per fer un mos.
Una vegada esmorzats i en vistes que buscar el lloc de la senyera es una mica complexe al no tenir cap referencia, ens tornem al sender bo i cap a la pista. Quan estem quasi a tocar-la ens adonem que ens hem deixat una cosa important al lloc on hem esmorzar, pel que toca girar cua i anar-la a buscar, repetint camí. Una vegada recuperada seguim per la pista carenera de la Serra de les Planes, que es el Camí de les Planes a Can Revella. Quasi a tocar de la cruïlla trobem l'entrada a l'Avenc Pastora, d'uns 18 metres de fondària. Una mica més amunt i a l'esquerra hi ha un roquer on pujo per si hi ha alguna miranda, no es així i a més hi ha un corriol que marxa muntanya enllà en direcció oposada a la nostra, pel que ho deixo córrer. Deixem unes poques cruïlles i ens desviem cap el cim del Turó de l'Oró. Que es un altre turó sense poder saber massa on es el lloc més alt, sort que la vegetació ens deix arribar on el mapa del gps es veu el punt indicador del cim, amb l'altitud (575,1 mts.). Una mica més endavant fem el mateix amb el Turó del Pi de les Quatre Soques. Jo no he sabut trobar referencies si existeix actualment el pi o no, la meva opinió es que no deu existir ja que aquesta zona sembla que hagi patit varis incendis, encara que ara els pins han crescut bastant. Anem una mica més enllà fins que s'acaba aquesta pista, on hi ha una gran torre elèctrica i una bona miranda. Mirant cap l'est es impressionant la quantitat de torres i línies elèctriques que s'arriben a veure. Mirant al nord, el globus del Puig de l'Àguila, una gran pedrera, un torre elèctrica al davant nostre, i entre mig la vella Torre del Telègraf (el que queda).
Comencem a tombar cap a l'est i quan estem prop de la urbanització El Lledoner, agafem altre pista, aquesta cap el sur. Aquesta es una pista més agradable, al menys no està retocada ni eixamplada, i molt menys solejades de les anteriors. Es de les que encara tenen una mica de ver al centre. Va bastant planera, i de cop la deixem per entrar al Fondo de l'Arcada, que encara que en realitat es un barranc es un sender bastant freqüentat. Ens desviem per visitar l'entrada de l'Avenc de l'Ullera, d'un 19,5 metres de fondària. El camí pel que anàvem finalitza en sec on hi ha un gran saltiró, i on ja es veu el Pont de l'Arcada. Per baixar i seguir el barranc avall, primer s'ha de pujar per l'esquerra, sort de les fites ben col·locades, després una mica mes o menys pla per senderó estret i de no gaire bon caminar i llavors, una baixada amb molta decisió, amb dos llocs on es necessari una mica de flexibilitat, però res que no es pugui superar encara que no la tinguis. El Pont de l'Arcada, es un pont natural provocat per l'aigua al caure amb força des de salt que hem estat a dalt. Al costat mateix sembla que hagin fet una festa, hi ha cendres d'haver fet una foguera, taps de cava cremat, brossa (no massa), uns tomàquets en bon estat, per terra, dos taronges, també en bon estat, al damunt d'uns troncs que feien de seients rodejant el foc .... Aprofitant els troncs ens asseiem per dinar. Mentre ho fem sentim un moto que ve barranc amunt, per on haurem de seguir nosaltres, i a prop s'atura i després se'n va. Quan marxem d'aquí sabrem el motiu, que es que des del lloc on el camí que seguirem entra al barranc, es impossible seguir-lo si no es a peu.
Després de dinar, seguim barranc avall, baixant unes quantes roques, està molt trillat però no vol dir que no que hagis d'anar amb una mica en compte, està humit i hi ha esglaons alts, naturals. Ja sortim a camí ample. Al poc veiem unes fites i camí que s'enfila, a la dreta, vaig a xafardejar però desisteixo al comprovar que el camí tira amunt; encara que està ben trillat no es el nostre objectiu, que actualment es seguir cap el poble. Quan retrobem la pista que hem deixat per agafar el Fondo de l'Arcada, tinc un waypoint que em marca “La Roca de l'Heura”, la veritat es que a un primer cop d'ull no es veu, ja que està completament tapada per aquesta trepadora. Es interessant veure-la, es un monòlit separat de la paret i bona part d'ella ple d'heura. Ens desviem per visitar el poc que queda del Corral d'en Ponç, totalment menjat per l'herbassar, on només queden les parets exteriors, i no senceres, part de les interiors i algun marc de porta. Era un corral de més de 300 m2. A dins es impossible entrar-hi.
Una mica més avall, a tocar la pista, hi ha les retes d'un pou d'aigua, i més avall, una mica separat de la pista, el que creiem son les restes d'un petit forn (es una opinió). I al poc el Forn de Calç Àries, en bastant bon estat però bastant deixat, ja veurem el que durarà sense destrosses. Sembla ser que es va restaurar a l'any 2011. Transcric un escrit d'”inet”: Aquest fou un dels últims utilitzats a Olesa de Bonesvalls, la data és de mitjans del segle passat, hi ha una inscripció a la volta, 30-8-1954. Una dada curiosa és que es necessitava 2 quilos de llenya per treure un quilo de calç. Aproximadament s’extreia per cada fornada uns 10.000 quilos de calç que aquesta es feia servir per a la construcció, i fins hi tot per desinfecció. Ara feu el càlcul de quanta llenya es necessitava per completar una fornada”.
Des de que hem retornar a aquesta pista anem seguint la Riera d'Oleseta, i sembla que hagin fet alguns petits moviments de terra, per la part de l'estreta riera, com si volessin eixamplar la pista i menjar-se dita riera. Estem entrant a Olesa pel camí de Vallirana a Olesa, i la gran curiositat es que totes les cases que toquen al camí, els altres no ho sé, tenen com a mínim un pou d'aigua, pel que ens fa pensar que en els seus dies havien de tenir molt problemes d'aigua corrent i pocs d'aigua subterrània. Arribem a la Plaça de la Creu, on tenim el cotxe, a un quart de sis de la tarda, després de fer quasi disset quilòmetres, en total, en un dia més aviat calorós per ser el mes de desembre, fet que no es normal. El que ens ha estranyat es que des de que hem entrat al Fondo de l'Arcada i fins el poble, tot el camí estava moll, el tros del barranc no ens a estranyat, si en canvi per la pista i dins Olesa. Una vegada acabat ens hem anat al bar a prendre uns cafès i cap a casa. Ara a esperar al nou any per tornar a les sortides conjuntes.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



divendres, 11 de desembre de 2015

Sant Llorenç del Bosch (Picamoixons -Valls-)





Una vegada finalitzada la visita a Conill (Tàrrega) i ben alimentats i després de pair una mica l'esmorzar tornem al cotxe i ens anem cap a Picamoixons, que pertany a Valls. L'ermita de Sant Llorenç del Bosc està molt amenaçada per la pedrera, que poc a poc es va menjant la muntanya i el seu bosc. Des de la carretera de Picamoixons a Valls no es massa difícil arribar-hi, encara que hi ha dos llocs una mica dubtosos, sobre tot el últim que s'ha de deixar l'amplia pista per un camí de terra, a la dreta i en pujada. Deixem el que era l'entrada normal a l'ermita, i aparquem a la pista que queda una mica més enlairada, però uns metres al nord. Baixem cap a l'ermita. Té tres cossos, dos habitatges, un a cada costat i l'ermita al mig. El de la dreta no sabem a que era degut, però el de l'esquerra era l'habitatge de l'ermità, ara abandonat, com tot. L'ermita està més o menys neta, amb el que ens ha semblat una teulada damunt d'una de rodona, La ermita té l'altell del cor, bastant ben conservat. L'habitatge de l'esquerra està bastant malmès en canvi el que era de l'ermità, encara que molt deixat, al meu parer, no costaria gaire rehabilitar-lo
El que dona pena es l'entorn, potser abans de la pedrera faran caure les parets la quantitat de vegetació que se l'està menjant. A prop hi ha un pou d'aigua bastant nou, al menys la part de dalt, una barbacoa coberta, de tres peces, amb rajoletes que estan desenganxant-se de la paret, i alguns estris de cuina. Dona pena veure aquests indrets que tenen la seva historia i que va estar molt concorreguda en les fetes, pels vilatans de les contrades.
Per conèixer una mica aquí deixo alguns links:



Esperem que Catalunya sigui capaç de fotre fora als que xuclen indecentment, es sàpigui administrar els diners i es puguin destinar alguns diners per la conservació del patrimoni, encara que hi han preferències, crec que amb una bona economia de l'Estat Català podrien quedar alguns calerets pel patrimoni no luxós.

000000000000000000000000000



Conill (Tàrrega)


Conill
Mare de Déu del Roser


Avui ha estat un dia de visites turístiques, però estar clar, no de les que acostumen a fer els turistes, ja que ens hem anat a visitar el poble enrunat de Conill, que pertany a Tàrrega i després l'ermita de Sant Llorenç del Bos, que pertany a Picamoixons (Valls). Per això el Josep Maria i jo ens hem trobat i carretera endavant. De Claravalls a Conill hem anat per pista, al començament asfaltada però per poc tros, i després de terra de molt bon circular. Hi han dos cruïlles que podrien ser dubtoses si no has passat mai, però jo ja vaig anar un altre vegada i m'he recordat molt bé, encara que a la segona he dubtat uns segons. L'altra vegada com anava sol, quan vaig estar al davant vaig fer un parell de fotografies i no vaig voler entrar-hi, i avui la intenció es fer-ho. Primer explicaré la meva versió del que hem vist i després faré un extracte del que he llegit a diferents pàgines d'”inet”.
Conill està situat als Plans de Sió, una sub-regió de l'altiplà de la Segarra, però que pertany a l'Urgell (aquesta divisió de Catalunya es inconcebible). Ens anem cap allí i aparquem una vegada passat la Pallissa del Calvet, on ens sembla era l'entrada d'un camí. Retrocedim fins a la pallissa ja que ens ha semblat que del seu davant sortia un camí vell cap a Conill. Aprofitem per visitar-la, està enrunada, conservant encara quasi senceres les quatre parets, no així la teulada. A la part de darrera ens sembla que hi havia un habitacle que era quasi tan gran com l'altre, però que per eixamplar el camp de conreu, les pedres caigudes de les parets i del sostre les han anat espenyent, junt amb molta terra, cap la paret de la pallissa. Entre mig de que està en peu i el possible desaparegut sembla que hi havia un aljub, amb un possible recollidor d'aigua. En una de les curtes parets es veu el començament d'una columna de pedra que era el marc d'una porta, amb un tros de frontissa de ferro quasi enterrada. Segons he llegit en aquesta gran pallissa es on tot el poble guardava el gra.
Una vegada enllestida la visita a la pallissa i per un antic camí que surt del davant mateix i va ben recte ens dirigim al llogaret, el camí deixa veure que era un camí empedrat i que devia tenir quasi tres metres d'amplada. Recte tal i com arribem no hi ha entrada al recinte, que dona la impressió que era una vila closa, i que després hem comprovat, amb dos entrades segures i un altre possible. L'estat es completament patètic, però deixa veure uns quants detalls, segur que estudiosos en trobem molts més. A banda d'una part bastant nova, que per cert també està ruïnosa, el grup de cases (sembla que 2) que estan més al nord té l'entrada per l'est i s'ha de passar una gran esplanada, on sembla hi havien pallers i/o corrals, sembla la part més vella. Sembla ser que damunt d'unes runes, pedres grosses amb alguns petits contraforts, es va edificar les cases, amb pedres més petites. La curiositat es que per dins, s'ha d'anar amb molt de compte, hi han partions amb encadellat ceràmic i ciment, inclús partint habitacions amb sostre ovalat. Un altre es que les escales per pujar als pisos eren de lloses de pedra i aquestes han estat arrancades, deu ser perquè la gent no pugi i puguin haver desgracies, encara que algunes d'aquestes lloses estan amb molta runa al peu d'on era l'escala hi ha una escala que el tros de baix està net i sembla que les lloses les han pres. Sembla que per aquí no es pugui comunicar amb la resta, fet que ens estranya molt.
Sortim per la resta de la portalada que hem entrat, queden les columnes però no senceres, i voltegem per l'est, on trobem primer el cementiri vell, i la part de darrere de l'església, Mare de Déu del Roser. Aquesta església s'està badant per tot arreu. La porta es de fusta, molt malmesa, i està tancada amb un cadenat. Aquí al costat hi havia un altra portalada que donava a un altre pati. Poc en queda de les columnes, amb les restes d'un forn i el que possiblement eren 2 o 3 cases. Les del front conserven l'estructura, però per poc temps. A la esquerra hi han dos portes que donen a un o dos habitatges, estan una mica millor però no creiem sigui gaire salvable, que possiblement siguin molt més noves de les anteriors. A la porta hi ha la data de 1917. En una d'elles hi ha una gran tina, sota el terra de la primera plana, sort que es quasi a l'entrada ja que no està tapada, Més a l'esquerra corrals i/o pallers. Munts de runa per arreu. Aquí ens fixem les cases del primer grup donen aquí per la seva part de darrera i que una porta d'una d'elles dona al gran patí comú, però que no com la seva entrada principal. Es curiós com es veuen els vàters dels segons pisos, ja que estan afegits a les façanes, i amb les parets amb encadellat ceràmic.
Segons he llegit hi havia una creu de terme al Camí d'Altet, on havien posat un clau geodèsic a la seva base, però com ja li havien robat el capitell i part de les pedres de les grades, la van desmuntar i ara es pot veure al Parc de Sant Eloi de Tàrrega (aquí ->), junt amb la premsa d'oli. La creu estava declarada Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, junt amb una portalada (?), la tina i l'església.
Una mica d'història a l'Enciclopèdia Catalana.
Interessant llegir l'article del Wikipedia on s'explica una mica de l'historia, dels projectes que rehabilitar-lo i que no s'han pogut o volgut portar a terme, i de l'última adquisició pels propietaris del llogaret de Fonoll: 
Conill va ser habitat des de temps remots. Es va esmentar l'església del poble en un document de 1151. L'antiga església es va construir el 1702. La resta del poble es compon de cinc grans cases construïdes al segle 18, anomenades Cal Pont, Cal Palou, Cal Frare, Cal Cinca, i Cal Vilafranca, segons les famílies que hi vivien i treballaven, i edificis relacionats, tots els que envolten la petita plaça del poble.Un acord entre les cinc famílies va impedir l'addició de més edificis al poble ...”
Referent a l'última compra, també aquí (aquí ->;).
Per saber com estava a l'any 2011, i entendre millor el que es veia, ara no es veu igual ja que està molt més deteriorat, es imprescindible entrar a la pàgina web de “Habitantes de la Nada”.
Per acabar-ho d'adobar l'entorn està amenaçat per la possible construcció d'una planta de tractaments de residus (aquí ->).
Després de la visita la llogaret arruïnat a trossos i els altres enrunats ens hem anat al cementiri, més nou, a poca distancia dels habitatges i de camí de tornada cap a Claravalls. També està abandonat, encara que l'estructures dels panteons continuen en bon estat. Han tret als difunts i segurament els han portat al cementiri de Tàrrega, que es on pertany el despoblat, fet que jo no acabo d'entendre, deu ser per que soc poc religiós, però si estaven aquí perquè no els podien deixar?. Segurament deu ser perquè els familiars puguin l'1 de novembre de cada any anar a saludar als parents morts (perdó si ho troben irreverent, però es la meva manera de pensar).
I per finalitzar la meva crònica només dir que avui el dia estava una mica emboirat i que la lluminositat no era de les més optimes, i que ja em penso d'on ve el nom, per que amb la quantitat de caus i excrements de conills, acompanyats per un gran quantitat de cartutxos que hi han escampat queda demostrat l'origen del nom. Al meu entendre.
Al arribar a Claravalls ens hem anat al Bar Aleix a fer un bon esmorzar, ja que la fam ja començava a fer-nos ronroneixar els estómacs. Després hem seguit fins a Picamoixons a visitar l'ermita de Sant Llorenç del Bosch, cada vegada més encerclada per una gran pedrera, però això ja es un altre historia (aquí ->).

Esmorzar al Bar Aleix de Claravalls.

00000000000000000000000




dijous, 10 de desembre de 2015

Fotent canya no es manera de motivar


Ja fa temps que un company em va dir que la actuació del PPcorrupte amb Catalunya s'estudiarà en les universitats de psiquiatria (frase de la que estic completament d'acord), ja que si vols guanyar-te amics has de fer de tot menys menystenir-los ni trepitjar els seus sentiments intentant acabar amb ells. Així es la política del Ppmiserable amb la nostra nació.
Crec que en l'àmbit català està succeint el mateix, encara que la majoria del partit que ho fa, no ho vulgui veure i encara ho trobi bé. Aquí podríem dir que el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Estic cada vegada convençut que actuen d'aquesta manera ja que dins del partit hi ha masses dirigents que no estan convençuts de la INDEPENDÈNCIA, inclús que alguns no la volen, i “fotent canya” als altres estan intentant que no s'aconsegueixi, però que la culpa a ulls del poble siguin dels demès. I deixo clar que no parlo del líder.



00000000000000000000000000



dimarts, 8 de desembre de 2015

dilluns, 7 de desembre de 2015

Una llista a tenir en compte


 I a data d'avui ja ha crescut. Es una llista que sembla no ha de parar mai de crèixer, almenys fins que la justícia de les espanyes no sigui eficaç.


00000000000000000




dissabte, 5 de desembre de 2015

Il·lusòria comparació amb Numancia


Després de llegir una sèrie de impresentables historietes atacant a uns polítics que intenten demostrar que volen fer el que van predicar durant la campanya, no com la majoria dels altres, jo passo a explicar la meva.
Quan Numància estava assetjada per les tropes romanes comandades per Escipión Emiliano, hi havia un grup de numantins que no estaven d'acord amb l'estratagema del líder de la població, i demanaven que s'apartés del comandament i ho deixés a mans d'un altre que estès més capacitat (segons el seu parer). Aquest grup creia que l'actual líder no era la persona adient i a més demanaven que els esclaus fossin alliberats (sempre han existit i existeixen esclaus, encara que ara s'anomenin amb un altre nom). El Consell Numantí es va negar a les dos demandes dels opositors pel que aquest grup minoritari però ben entrenat en les arts de la guerra, es va negar a lluitar. S'ha de fer incís que durant la campanya abans de la seva proclamació de líder, aquest va dir unes quantes vegades que ell no seria obstacle i si fos necessari deixaria pas a un altre a que liderés la defensa de la ciutat, o sigui paraules i no fets.
El final ja ho saben, el poble es va immolar després de destruir la ciutat, perquè els romans no tinguessin res a saquejar, encara que cinquanta numantins (no es sap si eren del grup del líder, dels opositors o dels esclaus) no ho van fer, i van ser portats a Roma com esclaus.
La pregunta es doble, que hauria passat si els opositors haguessin estat al costat del líder a canvi només d'intentar salvar la ciutat?, i si el Consell Numantí hagués acceptat la proposta dels opositors?. No ho sobrem mai, però els estudiosos creuen que qualsevol de les dues posicions haurien salvat la ciutat i hauria infringit una dura (un altre, ja que portaven varies) derrota i humiliació als romans.
Però l'historia es a base de fets, i a més l'escriu que guanya.

Com a curiositat: No queda molt clar si era una ciutat que pertanyia al poble dels pelèndons o dels arevacs.


0000000000000000000000000000000


divendres, 4 de desembre de 2015

Colònia Banús, Baltasana i Tillar, passant per Mas, font i pou de gel del Pagès i altres


Pou de gel del Celestino
Masos (Coves) del Perotis


Avui havia de ser un dia fàcil i sense complicacions, per poder arribar aviat, a la tarda, a casa, però les coses a vegades es compliquen, una mica per les circumstancies i altres per penosos errors de les persones; avui ha passat una mica dels dos. Ens hem anat fins a la Antiga Colònia Banús, entre el quilòmetre 10 i el 11 de la carretera que passant per Poblet va a Prades. La nostra intenció es esbrinar si es pot fer un tomb rodó, sortint d'aquí, pujar als Plans de Pagès, seguir cap el Tossal i retornar passant pel Tillar. Al més de novembre del 2011 ja ho vaig intentar amb un track que feia temps m'havia baixat de la web del Palau Robert. La pujada va ser un desastre ja que a partir de la Font de la Teula, s'havia de pujar per un camí que seguia el Barranc de la Roja. El començament estava tapat de esbarzers, arítjols i altres, i després el camí dins del bosc es perdia molt sovint fins que s'havia de creuar el barranc i d'allí cap amunt va ser un desastre. Quan vaig arribar a casa vaig buscar aquest track, i ja l'havien canviat, i de la colònia al Tillar anaven i tornaven. Avui porto el track que em va passar un companys, que per cert ja em va avisar que la primera pujada es una mica dura i per terreny una mica tapat.
Aparquem, ens preparem, i comencem a caminar a les vuit en punt del matí. Només sortir ja tinc una petita errada, aquí crec que el gps m'ha enganyat. Ja es el tercer dia, escriure al servei tècnic, que quan faig un “goto” la fletxa d'orientació se'm queda clavada, però res que avui no haguem pogut solucionar ràpidament. Han fet un bon pas pel Barranc del Tillar, per evitar que l'aigua, quan baixa, vagi fora de curs, pel que tota la vora es un monticle que hem de creuar, i aquest està gebrat, igual que l'entorn. El passem amb compte i a l'altre costat surt un rastre, no podem dir senderó, que va cap amunt. Ara ve un tros que se'ns ha fet molt llarg, de forta pujada entre el bosc, però sense camí definit, i a moments que sembla que hi hagin restes de camí i rastres mig definits, però duren molt poc. S'ha d'anar pujant com es pot entre les alzines i les seves branques. Sempre intentant ajustar-me el màxim possible al track, per no desviar-nos del punt on hem d'arribar. Aquesta tros no el conec, no sabem el que trobarem dalt a la carena, i es molt fàcil al estar de forma continuada salvant la vegetació, perdre la orientació, encara que en aquesta classe de terreny necessites les mans i no pots estar amb el gps a la ma. Després de molts esbofegs i enganxades amb les branques arribem a un petit turó, es la cota 887, segons el mapa, on sembla que després d'aquí s'aclarirà el camí, ja que ara es tracta de seguir la carena.
La carena continua pujant, amb alguna petita baixada, lògic dels camins careners, i pel general es bastant fàcil de seguir, encara que continua havent trossos bruts. Quan ja encarem cap a la pista deixem el rastre de la carena sense quasi adonar-nos i això fa que ens costi més arribar-hi, ja que la carena anava pujant suaument. Tot aquest tros està ple de rastres que semblen senders, però es difícil saber quin es el bo. Una vegada a la pista respirem alleujats perquè a partir d'ara tot hauria de ser més fàcil, fet que no succeirà.
En un retomb on el tallafocs creua la pista, parem a esmorzar. Després haurem de seguir tallafocs amunt. Fet que fem una vegada reposades les forces. La pujada es forta per terreny completament atorrentat, entre les btts i l'aigua de la pluja ho han deixat fet un desastre. Sort que es ample i no gaire brut i em permet fer bones esses. Arribem a un petit replà on veiem que estan senyalitzant el camí mitjançant estaques i pals. Hi ha un camí que marxa avall. Al poc de seguir ens creuem amb dos operaris forestals que ens expliquen que estan senyalitzant, ja està obert, el camí ramader de Poblet a Prades, que passa pels Torners. També m'aclareixen un dubte que sempre he tingut, com es que a la Colònia Banús no hi han restes d'edificacions, només hi ha runes d'una de petita, i m'expliquen que allí es on estava la colònia dels obrers que van fer la carretera, però que habitaven en tendes de campanya. Ens diuen que podem seguir per l'antiga cabanera però nosaltres preferim seguir per la senda del tallafocs, a més van quasi a tocar. Ens creuem amb altres dos operaris i comentem també una mica la jugada, ens aconsellen que agafem la cabanera que es més fàcil i també arriba als Plans de Pagès, mig en broma ens fa l'advertiment que no ens arrepengem als pals que ja estan acollats al terra. Agraint-lo ho agafem, però encara que es un camí molt agradable i les pujades son suaus, farà que per culpa meva i del gps (per aquest ordre) tinguem una forta confusió.
Ens aturem on hi ha les restes d'una petita pedrera, on hi ha un pal indicador però encara sense la xapa informativa. Mentre estem aquí ens avança un dels operaris que va a buscar més pals ja que els tenen dalt, però abans ens explica que segons els estudiosos aquest lloc era per treure pedres esmoladores i així ho posaran a l'indicatiu, però ell no s'ho acaba de creure per la classe de pedra que hi ha. A casa he buscat la guia de l'Iglésies, Santasusagna i l'Amigó, i aquest lloc l'anomenen La Pedrera i segons ells, si que treien pedra esmoladora. Arribem als Plans de Pagès on tenen encerclat amb tanca metàl·lica un matxo o mula, que ha ajudat a baixat el “fato” de la senyalització, cap avall. Aquí i per culpa d'un punt marcat al gps, fora de lloc, que em fa tenir dues ratlles de track que s'interposa damunt del track a fer, i per no mirar bé el mapa, fa que busqui aquí la Font del Mas de Pagès, donant una serie de tombs incomprensibles. Al final, com no l'hem trobat (no està aquí) seguim, les ratlles errònies del track continuen al damunt de la que hem de seguir, i ens equivoquem de direcció. M'adono, reculem i finalment arribem a la font, i d'allí al mas, que entre el caigut i les bardisses només es veu uns pams d'un tros de mur. Retornem, aquesta zona hi ha un batibull de pals i senyals entre Gr i “Caminos Naturales”.
No anem pel camí més curt cap el pou de gel, ja que passem per la Font de la Bassa del Celestino, Mas del Violinista i runes del Mas de l'Espasa. El Pou de Gel del Celestino (alguns diuen que també es diu del Mas de Pagès, al cartell de “Caminos” només posa Pou de Gel i Pozo de Nieve), era un gran pou, ara només queda uns petits trossos de parets, on encara es pot veure l'arrancada de dos arcades de l'esquerra i una de la dreta. Es una llàstima que no es pugui netejar el fons i descobrir i recuperar el que queda. Amb el cartell del pou també hi figura “La Roca del Gringol”, incomprensible les errades, del lloc i de l'ortografia. Si l'Amigó l'anomena Gríngol, qui son ells per treure-li l'accent, en un cartell que val “pasta”, i canviar-li el nom. A més el cartell sembla indicar que es refereix al rocam del costat, que encara que digne de veure i que val la pena pujar a dalt, no ho es, està a uns cent trenta metres al nord. Des de dalt d'aquest rocam es veu la roca amb la senyera al damunt. Baixem d'aquí i ens anem cap a la Roca del Gríngol. Com es normal on està la senyera no podem pujar, però val molt la pena introduir-se per aquest rocam i pujar a una roca, plana de dalt, on hi ha un cosi rectangular amb un sortidor, que em dona la impressió que era per recollir aigua. Es interessant veure els forats a les parets de dos grans roques, separades entre si i sense res comú, per posar travesses per transpols. Al peu també hi ha un tancat de pedres que podria ser un corral. El que segur que això va estar habitat i demostra la dura vida que es portava a l'antiguitat.
Ara ja he agafat la bona trajectòria i anem a passar pel Mas del Perotis, tal i com l'anomena l'Amigó. Després d'anomenar-les Coves del Perotis, va passar a ser les Coves del Pere, i finalment “Caminos” l'anomena la Cova del Pere, una degradació del nom totalment incomprensible. Es un altre petita prova de com si no es cuida es perd l'essència dels orígens. Aquesta cova pel que he llegit va estar habitada pel Pere Roig, de la casa dels Perotis, quan feia de pastor i pagès abans de fer-se guerriller. Encara queda una arcada de pedra on es pot veure la data de 1?85 (la que manca seria la clau), i a la paret principal una renglera de forats per les bigues. Abans al fons hi havia dos surgències d'aigua, ara ja no. La cova del costat, més petita es on guardava el bestiar, en un llibre diu que guardava els bous, alguna cosa deu ser certa. El que es segur que el conjunt de la cova principal, la cova de l'esquerra i l'era del davant, a banda de ser una magnífica visió, es de les fotografies que més corren d'aquesta zona, per internet.
Sortim a la pista per pujar cap a la Baltasana, però fent parada a visitar un pi que està ben recaragolat, que deu haver aguantat be degut a que està bastant a recer del vent, i ara les branques principals ja s'assenten al terra o sigui que ja no pateixen. Al tossal aprofitem per dinar, aguantant el soroll del motor que hi ha a la caseta de les antenes. Per la roba que portem, no fa gens de fred. Al costat hi ha un monòlit amb una xapa de l'A.E.C., pel centenari a tots els sostres comarcals, quina forma d'embrutar la muntanya, i no dic res de que no podia falta el típic pessebre, que un pot pensar que es d'alguna agrupació o societat de la zona, doncs no, es de l'Agrupació Cultural Folklórica de Barcelona. Aquí han de venir a embrutar!. I diré res de la fotografia d'un difunt, no faig cap comentari del que penso ja que no vull fer-me enemics.
Comencem la baixada, comprovant que haurem de fer via, ja que hem d'estar a Reus no més tard de les set. Tota la baixada ja no té l'espectacularitat de la tardor, per que els arbres de fulla caduca l'han perdut quasi tota. Passem pel Coll del Bosc, amb el seu pi gros, una bassa antiincendis i un cóm que agafa aigua de la bassa. Per un camí amb un començament una mica degradat i la resta, quan s'aplana, en més bon estat i forçant la marxa arribem al Tillar. Amb una petita parada, aprofito per agafar aigua, encara que crec que tenia suficient, seguim marxa. Em costa seguir la velocitat que marxem, a la majoria de la gent que va a la muntanya els semblaria lent però cansat i amb mal de genolls es una mica de suplici. Aquest tram d'uns dos quilòmetres se'm fa llarg, arribant a l'aparcament, quan quasi ja no hi ha llum de dia. Hem fet uns quinze quilòmetres hi hem arribat quan manquen quatre minuts per les 6 de la tarda. El dia ha estat bo, en els trossos oberts el cel estava una mica tapat, no feia vent, no feia fred, o sigui pel temps perfecte. Nosaltres amb la lentitud que caminem, que badem per tot, tafanegem tot el que trobem i gaudim tot el que podem, les excursions se'ns fa llargues però es la nostra manera de sortir, a això s'ha d'afegir que cada vegada vaig pitjor i avui per rematar-ho he tingut errades importants, ajudat pel gps. El que si que hem constatat que el tomb rodó no acaba de sortir, al menys entre la Colònia Banús i la pista del Tillar a Castellfollit no sembla que hi hagi cap camí ni sender, si que molts rastres però sembla que cap definitiu i tots bruts.
Cansat , adolorit però no cal patir, ja estic pensant en la pròxima que puc fer.

No he pujat el track a "inet", per l'embolicada abans de la Font del Mas de Pagès. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 26 de novembre de 2015

Pontons, Mas de Pontons, Puig de les Agulles, Fonts del Molinot i San Bernat


Mas de Pontons
Cartell al Puig de les Agulles


Com el company dels dijous avui tenia compromisos més importants, he anat a un lloc a prop que em donés temps de tornar a casa per dinar, encara que fos una mica tard. He triat entre les que tinc preparades i pendents, anar a fer el sostre de l'Alt Penedès, un cim fàcil en quant a recorregut, però que sembla que sigui una mica enutjós trobar el punt exacte del cim. He arribat a Pontons (vaig estar aquí el 18 d'octubre, quan vaig fer el tomb de les ermites), i he sortit quan passaven pocs minuts d'un quart de nou del matí, amb un temps tranquil però una mica fred.
Surto cap a Santa Magdalena, amb parada a la Font Voltada, no m'agraden les fotos que vaig fer l'altre dia. D'allí mateix surt un camí que sembla que era un antic camí de bast, però totalment atorrentat, i amb pujada suau. L'agafo tot pensant que m'estalviaré la forta pujada per camí cimentat. La veritat es que la pujada es suau, però el camí no està del tot be i en dos o tres passos es compromès per la gent que no té agilitat. Marxen ramals de recte, però seguint el principal s'arriba a una primera pista i aquesta et porta prop de Cal Jan Poll, i d'allí pel costat del cementiri a Santa Magdalena. La veritat es que es una marrada però més suau, encara que crec que no val la pena, i més sent al començament de la caminada.
Segueixo per carretera fins a Cal Tiana, que passant entre els habitatges i un magatzem va a a sortir a una pista de terra. Agafo el camí deixant recte una parada que es veu molt xafada per la seva vora, ja que deu ser per on passa la majoria de gent. Com sempre intento agafar els camins vells, encara que, com aquest, estigui una mica brut. Res que no impedeixi el pas. Vaig a sortir al davant de la Font de Soval, on baixa molt poca aigua, en comparació amb la quantitat que baixava a l'octubre. Entro cap a la parcel·la de Cal Bruno a comprovar que si porto per aquí als meus ex-companys, pot ser un bon lloc per esmorzar. Està completament abandonat i la teulada del magatzem adjunt no durarà gaire.
Abans d'arribar a l'alçada de les cases dels Sovals agafo una pista a l'esquerra, tot pujant. La pista està molt retocada i ampliada. Es sent petar el vent per les alçades però no arriba aquí baix, ben emboscats amb arbres alts. Deixo la pista per agafar un altre de vella, a la dreta. Està una mica bruta però només amb un problema, un arbre caigut que em fa que sortir del camí i vagi uns metres per dins del bosc, amb compte amb les punxes, per salvar-ho. Aquest camí hi ha moments que sembla que es tapi del tot, fet que no succeeix. Aqui es el primer dels tres llocs que jo he treballat damunt de mapa, per fer uns enllaços fora dels tracks que he trobat a “inet”. En aquest curt tros sento cantar a uns ocells, em dona una bona alegria. El primer m'ha sortit bé ja que surto sense problemes a un altre, aquests molt retocada i eixamplada, agafo a la dreta per anar a veure el Mas de Pontons. He d'anar i tornar fins aquest punt.
El Mas de Pontons es un antic mas fortificat que va tenir la seva importància en les guerres carlistes, sembla que va servir d'hospital de sang. Quan arribo veig cotxes i gent que sembla que estiguin treballant. Pregunto a un d'ells sobre la possible ermita i diu que no ho sap i va a buscar al capatàs. Surt un noi jove, en Marc, i em diu que es el nou masover (era paleta i restaurador), m'explica una mica de l'historia del mas, dient-me que era el poble vell de Pontons, em porta a la vora de la gran esplanada on està assentat el mas, per que vegi les runes, no queda quasi res de res, del que havien estat una trentena de cases. M'obre la porta de la capella i em diu que no es l'original, aquesta es del segle XVII-XVIII, per després ensenyar-me la que era l'original convertida en magatzem, informant-me que en unes excavacions i al terra han trobar restes de l'anterior. A més al davant hi ha un gran arbre on havia existit una gran torre de l'alçada de l'ermita. Parlem una mica del nou que son les quatre garites cantoneres, noves o restaurades de fa poc. També del matacà, que la part baixa potser es original però la paret es de totxos. L'escut també es nou, però el Marc no sap si es l'escut dels actuals propietaris, persones amb títol nobiliari. Després de agrair-li la seva gentilesa i de que m'hagi explicat una mica com una persona de la Garrotxa, com ell, ha anat a parar a aquestes terres, ens acomiadem i retorno per on he vingut.
Torno per la pista que he arribar, passo la cruïlla i una mica més amunt em desvio per anar a la segona variant de les que m'he preparat. Primer el camí, ample i ple de pedra solta, puja una mica per aplanar-se ràpidament. Al veure la pujada he patit pensant com estava de forma, però he pujat molt be. Arribo a Cal Comes, un habitatge bastant nou però completament arruïnat, ja sense teulades. Tenia com a mínim quatre sales o habitacions. Es por veure el que crec que era una canalització cap un possible aljub del que només es veu un petit tros de l'arcada de dalt. No sembla que hagi estat un mas vell, potser ho havia estat i després reformat a fons amb materials moderns. El que si sembla que hi ha, en una pared, un forat rodó on potser hi havia una figura. Es la impressió que m'ha donat.
Arribo al Coll de Carbons, i ara ve el tros que en “inet”, on he mirat, no estan segurs com s'arriba i on està exactament el cim. Recte, tal i com arribo a la pista hi ha un sender amb un indicador que em senyala el camí al cim. A més hi ha senyals blanques i verdes, no masses, però ben acompanyades per fites. HI ha dos llocs que crec que no han senyalitzat els millors passos, però res a criticar ja que han fet un bon treball de fitar, netejar i potser en alguns punts obrir de nou. Passo pel costat de dos fites de partió de terme on alguns creien que podria ser el cim, després per una clariana on hi ha un gran fita de pedres, on altres creuen que es el cim, on no faig foto de la amplia visió - Montserrat inclosa – pensant que tornaria per aquí o que la podria fer des del cim. El camí reobert o nou segueix, i em porta una petita esplanada (molt petita) on han posat un plafó (A.E.C.) indicant que es el cim. A mi el gps em diu que encara em queda entre 15 i 20 metres, però l'entorn es quasi impracticable. Jo l'intento però quan sembla que m'acosto el gps em diu que m'he allunyat, i això per varies vegades. Hi han petits rastres a terra però es molt difícil bellugar-se. Després de varis intents i amb el convenciment que amb el que he rodat segur que he passat pel punt on marca l'ICGC, torno al plafó on havia deixat la motxilla. Una vegada fetes les fotos i menjat una mica de fruita segueixo. Han fet que no calgui tornar per on es ve, i per cert trobo més fàcil i agradable, encara que una mica més llarg, baixar per aquí. Mentre baixo sento veus, i penso que algú vol fer el cim per aquí, em trobo un boletaire amb el cistell buit i em comenta qui ni un sol bolet. Penso en aquestes dates i aquesta zona no sé el que es pot arribar a trobar. No son gent d'aquí segons confirmen.
Arribo a la pista, també retocada i ampliada de fa poc, i m'avança un tot terreny amb un gran remolc ple de palla, ens saludem. Segons el mapa per aquí baixa un Gr, jo no se si l'han canviat o degut a l'eixamplament de la pista s'han esborrat les marques. Una mica més avall, ve la tercera de les meves variants, que es baixar a creuar la Riera dels Carbons i anar a buscar el camí que baixa dels Carbons. El creuar la riera es per una raconada molt bonica, on remuntant uns pocs metres es pot arribar a on hi ha una presa. Ha valgut molt la pena passa per aquest racó. Per sortir a la pista primer es per sender, ben trillat, i al final per camí ampla amb una bona pujada. Al sortir ho faig al davant de Cal Diable, una casa de colònies, on tenen un petit camp de futbol, i porcs, oques, bens i no sé si alguna bestiola més (bestiola amb molta estima).
Ara be un tros de pista baixant, i en un fort retomb hi ha una drecera ben marcada, però jo la passo ja que vull veure si trobo la font del Molinot. Està a pocs metres del retomb. Hi ha un senyor agafant aigua amb bidons, li pregunto si la Cova del Molinot està a prop i em diu que no es d'allí, però si segueixo recte per la pista de dalt, a uns dos-cents metres trobaré un altre font. Me'n vaig cap allí, no puc fer menys. Son uns cinc-cents metres, i efectivament hi ha una font, i una caseta on agafen aigua i la canalitzen, encara que te la font té un broc per on surt aigua: Hi ha una taula i un seient de pedra. Hi ha un cartell que diu “Captació d'aigües Sant Bernat”, i a la font un cartell on el nom està picat i sembla que posava “Molinot” però ... Quan venia m'he anat fixant a veure si veia un camí que pugés, per intentar esbrinar com es va a la Cova del Molinot. Si han fet excavacions s'ha de veure clar el camí. Només he vist, en un retomb, un sender ben trillat que pujava, penso que deu ser aquest.
Sense més, ja vaig cap a Pontons, per camí cimentat, al costat del rec i arribant al costat del Molí de Dalt. Arribo a l'aparcament a un quart de dues, després de fer més de dotze quilòmetres i mig, amb un dia en que quasi no he vist el sol, al anar emboscat, i amb una mica de fred, no gaire, i poc vent.
Per fer una matinal crec que es molt acceptable, he estat quasi cinc hores i molt a gust, sense que hagi tingut problemes, potser una mica de molèstia als castigats genolls.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 19 de novembre de 2015

La Vall, Mas de Barró, Font del Paradís, i altres masos


Mas de Barró
Font del Paradís



Avui el Josep Maria i jo ens hem anat cap l'àrea recreativa de La Vall, a Mas de Barberans, per donar un petit tomb per la zona, visitant dos llocs que feia temps que tenia al cap i que les altres vegades que havia estat per la zona, no havia aconseguit visitar, per algun u altre motiu. Aparquem a l'àrea, on ja hi ha un altre vehicle. Mentre ens preparem arriben dos més, d'un baixa un senyor portant una cistella i es va a buscar bolets, mentre la senyora es queda al cotxe llegint.
Nosaltres sortim quan passen pocs minuts de les nou del matí. Deixem el camí que va als dos habitatges i al poc ens passem els tres ocupants de l'altre cotxe, que van llançats. Encara tinc temps de preguntar-li al primer pels dos habitatges de baix, i ens confirma que un està habitat, no com a residencia habitual, i l'altre es va deixar a mig construir. El camí va pujant sense quasi pauses, amb decisió però deixant-se pujar. Deixem a l'esquerra el camí que puja per l'Escaleta i que va a les Faixes Tancades o per darrera de la Joca i la Mola dels Conills, trobant-se els dos a la Portella de Calça. Seguim amunt pel camí que continua pujant, sempre boscà. Els fajos d'aquesta zona ja han perdut la fulla, es una llàstima, encara que l'entorn es molt encisador.
Ens desviem del camí amb l'esperança de trobar el Mas del Segall, esperem trobar-ho enrunat. El trobem mercès a que el waypoint que porto es correcte. Està enrunat, donem un tomb i tornem al camí. Després d'uns retombs on aconseguim força alçada amb poc esforç arribem al Mas de Barró. Un altre mas enrunat, com la majoria. Aquí parem a esmorzar. Mentre ho fem sentim soroll d'aigua corrent en direcció nord-est. Després d'esmorzar anem en direcció cap a l'aigua per si es alguna font. No ho és, es aigua corrent i baixant per les parades, per un rec fet per les mateixes aigües, però molt tapat per la vegetació. No se descobrir si ve d'alguna de les fonts de més amunt.
Seguim pujant, sempre per bosc, deixant un camí a la dreta, que es per on després retornarem. Trobem un cartell que ens envia cap a la Font del Paradís. El camí segueix amunt però nosaltres ens desviem a l'esquerra. En una esplanada hi ha un brollador on surt aigua que corre avall. L'entorn està molt tapat per tots els costats, hem de baixar unes velles i deteriorades escales per trobar la font, amb un tronc per abeurar i un canó que porta l'aigua. La veritat es que de paradisíac no en té res, l'entorn està molt brut i malmès. Tornem al camí principal i pugem una mica per desviar-nos per una parada a l'esquerra, a la recerca del Mas de Llobereta, que també trobem i està enrunat. En comptes de retornar per on hem vingut baixem a trobar el camí de la font i d'allí un altre vegada cap el camí principal.
Baixem cap la cruïlla d'abans i des d'allí continuem baixant per creuar el barranc, per un grau curt i bonic. Després de creuar-lo agafem un camí molt agradable, continuant anant emboscats. Primer ens desviem a la dreta per visitar les runes del Mas de Llobera i després pujant per varis grans marges, amb trossos caiguts que ens permet la pujada, arribem al Corral del Margato, també enrunat. Aquest corral ocupava tres nivells escalonats. Prop d'ell trobem el pou i un bassot, ambdós amb aigua. Per tornar al camí principal des del corral, com no tornem exactament per on hem arribat, donem un petit tomb, buscant els millors passos, fet que no sempre encertem.
Creuem el Camí de Casetes Velles, i després sortim a ell davant de la Casa Forestal de La Vall, on dinem. Mentre dinem, per la pista, baixa un cotxe i pugen dos tot-terrenys. Una vegada dinats anem avall per la pista, fem una drecera, està ben marcada. La següent no l'agafem per anar a buscar el camí de la Font del Bosc, que em guarda molt bon record de quan vaig estar l'altre vegada. El sol, que l'hem vist molt poc, al anar quasi sempre emboscats, ja ha passat a l'altre costat de les altes muntanyes de la nostra dreta, Mola de la Bota, la Joca i la Mola dels Conills, pel que la temperatura està baixant. El camí tot seguint el rec, està retocat i deixat a l'amplada d'una pista, durant un bon tros. Després s'estreny i al tros final, quan ja es veuen les grans roques, d'on està situada la font, no ens veiem en pit de passar, el rec va pegat a la paret, que com es normal no es llisa, amb panxes que ens podrien empènyer, amb una vora molt estreta entre el rec -on baixa bastant d'aigua – i el petit estimbat. Reculem i anem a buscar el camí per on baixa el tub, des del rec d'aquí dalt, al rec del costat de la pista, a l'alçada de l'àrea i que porta l'aigua a Mas de Barberans. La baixada a més de forta i molt forta, segons els trossos, es de bastant mal fer, ja que està molt molla, per la quantitat d'aigua que s'escapa del tub.
Arribem al cotxe a tres quarts de sis de la tarda, després de fer quasi catorze quilòmetres, en un dia on quasi que no hem vist el sol, però amb temperatura agradable fins a l'hora de dinar, a partir de llavors ja ha començat a refrescar. El tomb ha estat molt bonic, amb tres quartes parts del recorregut que no havia fet i que m'ha deixat un molt bon sabor de boca, encara que he arribat cansat. De tornada hem parat a Mas de Barberans a fer uns cafès encara que ens ha costat trobar el bar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000