Conill (Tàrrega)

Conill

Mare de Déu del Roser

Avui ha estat un dia de visites turístiques, però estar clar, no de les que acostumen a fer els turistes, ja que ens hem anat a visitar el poble enrunat de Conill, que pertany a Tàrrega i després l'ermita de Sant Llorenç del Bos, que pertany a Picamoixons (Valls). Per això el Josep Maria i jo ens hem trobat i carretera endavant. De Claravalls a Conill hem anat per pista, al començament asfaltada però per poc tros, i després de terra de molt bon circular. Hi han dos cruïlles que podrien ser dubtoses si no has passat mai, però jo ja vaig anar un altre vegada i m'he recordat molt bé, encara que a la segona he dubtat uns segons. L'altra vegada com anava sol, quan vaig estar al davant vaig fer un parell de fotografies i no vaig voler entrar-hi, i avui la intenció es fer-ho. Primer explicaré la meva versió del que hem vist i després faré un extracte del que he llegit a diferents pàgines d'”inet”.

Conill està situat als Plans de Sió, una sub-regió de l'altiplà de la Segarra, però que pertany a l'Urgell (aquesta divisió de Catalunya es inconcebible). Ens anem cap allí i aparquem una vegada passat la Pallissa del Calvet, on ens sembla era l'entrada d'un camí. Retrocedim fins a la pallissa ja que ens ha semblat que del seu davant sortia un camí vell cap a Conill. Aprofitem per visitar-la, està enrunada, conservant encara quasi senceres les quatre parets, no així la teulada. A la part de darrera ens sembla que hi havia un habitacle que era quasi tan gran com l'altre, però que per eixamplar el camp de conreu, les pedres caigudes de les parets i del sostre les han anat espenyent, junt amb molta terra, cap la paret de la pallissa. Entre mig de que està en peu i el possible desaparegut sembla que hi havia un aljub, amb un possible recollidor d'aigua. En una de les curtes parets es veu el començament d'una columna de pedra que era el marc d'una porta, amb un tros de frontissa de ferro quasi enterrada. Segons he llegit en aquesta gran pallissa es on tot el poble guardava el gra.

Una vegada enllestida la visita a la pallissa i per un antic camí que surt del davant mateix i va ben recte ens dirigim al llogaret, el camí deixa veure que era un camí empedrat i que devia tenir quasi tres metres d'amplada. Recte tal i com arribem no hi ha entrada al recinte, que dona la impressió que era una vila closa, i que després hem comprovat, amb dos entrades segures i un altre possible. L'estat es completament patètic, però deixa veure uns quants detalls, segur que estudiosos en trobem molts més. A banda d'una part bastant nova, que per cert també està ruïnosa, el grup de cases (sembla que 2) que estan més al nord té l'entrada per l'est i s'ha de passar una gran esplanada, on sembla hi havien pallers i/o corrals, sembla la part més vella. Sembla ser que damunt d'unes runes, pedres grosses amb alguns petits contraforts, es va edificar les cases, amb pedres més petites. La curiositat es que per dins, s'ha d'anar amb molt de compte, hi han partions amb encadellat ceràmic i ciment, inclús partint habitacions amb sostre ovalat. Un altre es que les escales per pujar als pisos eren de lloses de pedra i aquestes han estat arrancades, deu ser perquè la gent no pugi i puguin haver desgracies, encara que algunes d'aquestes lloses estan amb molta runa al peu d'on era l'escala hi ha una escala que el tros de baix està net i sembla que les lloses les han pres. Sembla que per aquí no es pugui comunicar amb la resta, fet que ens estranya molt.

Sortim per la resta de la portalada que hem entrat, queden les columnes però no senceres, i voltegem per l'est, on trobem primer el cementiri vell, i la part de darrere de l'església, Mare de Déu del Roser. Aquesta església s'està badant per tot arreu. La porta es de fusta, molt malmesa, i està tancada amb un cadenat. Aquí al costat hi havia un altra portalada que donava a un altre pati. Poc en queda de les columnes, amb les restes d'un forn i el que possiblement eren 2 o 3 cases. Les del front conserven l'estructura, però per poc temps. A la esquerra hi han dos portes que donen a un o dos habitatges, estan una mica millor però no creiem sigui gaire salvable, que possiblement siguin molt més noves de les anteriors. A la porta hi ha la data de 1917. En una d'elles hi ha una gran tina, sota el terra de la primera plana, sort que es quasi a l'entrada ja que no està tapada, Més a l'esquerra corrals i/o pallers. Munts de runa per arreu. Aquí ens fixem les cases del primer grup donen aquí per la seva part de darrera i que una porta d'una d'elles dona al gran patí comú, però que no com la seva entrada principal. Es curiós com es veuen els vàters dels segons pisos, ja que estan afegits a les façanes, i amb les parets amb encadellat ceràmic.

Segons he llegit hi havia una creu de terme al Camí d'Altet, on havien posat un clau geodèsic a la seva base, però com ja li havien robat el capitell i part de les pedres de les grades, la van desmuntar i ara es pot veure al Parc de Sant Eloi de Tàrrega (aquí ->), junt amb la premsa d'oli. La creu estava declarada Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, junt amb una portalada (?), la tina i l'església.

Una mica d'història a l'Enciclopèdia Catalana.

Interessant llegir l'article del Wikipedia on s'explica una mica de l'historia, dels projectes que rehabilitar-lo i que no s'han pogut o volgut portar a terme, i de l'última adquisició pels propietaris del llogaret de Fonoll: 

“Conill va ser habitat des de temps remots. Es va esmentar l'església del poble en un document de 1151. L'antiga església es va construir el 1702. La resta del poble es compon de cinc grans cases construïdes al segle 18, anomenades Cal Pont, Cal Palou, Cal Frare, Cal Cinca, i Cal Vilafranca, segons les famílies que hi vivien i treballaven, i edificis relacionats, tots els que envolten la petita plaça del poble.Un acord entre les cinc famílies va impedir l'addició de més edificis al poble ...”

Referent a l'última compra, també aquí (aquí ->;).

Per saber com estava a l'any 2011, i entendre millor el que es veia, ara no es veu igual ja que està molt més deteriorat, es imprescindible entrar a la pàgina web de “Habitantes de la Nada”.

Per acabar-ho d'adobar l'entorn està amenaçat per la possible construcció d'una planta de tractaments de residus (aquí ->).

Després de la visita la llogaret arruïnat a trossos i els altres enrunats ens hem anat al cementiri, més nou, a poca distancia dels habitatges i de camí de tornada cap a Claravalls. També està abandonat, encara que l'estructures dels panteons continuen en bon estat. Han tret als difunts i segurament els han portat al cementiri de Tàrrega, que es on pertany el despoblat, fet que jo no acabo d'entendre, deu ser per que soc poc religiós, però si estaven aquí perquè no els podien deixar?. Segurament deu ser perquè els familiars puguin l'1 de novembre de cada any anar a saludar als parents morts (perdó si ho troben irreverent, però es la meva manera de pensar).

I per finalitzar la meva crònica només dir que avui el dia estava una mica emboirat i que la lluminositat no era de les més optimes, i que ja em penso d'on ve el nom, per que amb la quantitat de caus i excrements de conills, acompanyats per un gran quantitat de cartutxos que hi han escampat queda demostrat l'origen del nom. Al meu entendre.

Al arribar a Claravalls ens hem anat al Bar Aleix a fer un bon esmorzar, ja que la fam ja començava a fer-nos ronroneixar els estómacs. Després hem seguit fins a Picamoixons a visitar l'ermita de Sant Llorenç del Bosch, cada vegada més encerclada per una gran pedrera, però això ja es un altre historia (aquí ->).

Esmorzar al Bar Aleix de Claravalls.

00000000000000000000000