"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 30 de desembre de 2015

Del Vilosell a la Punta Curull per Sant Miquel de la Tosca





Avui he anat sol a fer una excursió que tenia preparada a fi de comprovar si es factible fer-la portant als meus ex-companys, en una data propera. La vaig extreure de l'Ajuntament del Vilosell, i encara que posava un nivell moderat, creia que no resultaria tan forta. Des del Vilosell a la carena de la Llena ja l'havia fet i me'n recordava que la pujada des de l'ermita era bastant terrorífica, i això que llavors estava una mica en forma, però al venir de l'ajuntament em pensava que haurien buscat una pujada molt més suau, encara que fos més llarga, però resulta que no ha estat així.
Arribo al Vilosell quan encara no ha acabat d'arribar total la llum de dia. Surto a caminar a les vuit en punt, donant un petit tomb a la plaça, i passant pel costat de l'ermita de Sant Sebastià, que deixo a l'esquerra. Vaig seguint un Pr, el C184, i a l'alçada del Maset del Pigat, amb pou i bassa, deixo els senyals, per seguir l'antic camí, evitant-me un retomb innecessari. Encara que no sé si m'he saltat alguna cosa digne de veure. El tros que he agafat es el tros lògic i més curt. Vaig rodejant camps conreats, on comença a despuntar el color verd, i es el Camí del Crucifix. De cop el camí, que sempre ha estat pista excepte el tros que he retallat que era de camí de carro, es comença a eixamplar, comprovant que fa poc ho han fet, no acabo d'entendre aquestes eixamplades de les pistes, no vull dir que no s'hagin de fer treballs per aplanar i/o treure les pedres que puguin caure, però aquestes eixamplades no s'entenen. Aquesta pista no va a cap masia i finalitza a poc de passar el Crucifix.
Arribo al Crucifix, una petita capella sota una gran roca, està tancada però amb una reixa que deix veure la creu de dins, i dos retaules, un a cada costat. Esta restaurada de fa poc. A quasi tocar, una mica més amunt i a la dreta, hi ha la font i la petita bassa del Crucifix. D'aquí surt el camí cap a Sant Miquel, que agafo. Al poc hi ha una cruïlla on posa que es per anar a la Font de Marinyana, i que està a 300 metres. Com sempre faig en aquests casos, vaig a veure la font. Veig un camí una mica difús, a l'esquerra i planer, on hi ha unes fites. Com el camí que jo vaig es un sender trillat, segueixo amunt. M'estranya que vagi pujant tant, la pujada no es forta ni molt menys, però m'estranya. Quan porto més de quatre-cents metres i en creuar un petit barranc, i veient que ara la pujada s'encabrita una mica, penso que he fet una marrada. Giro cua i quan arribo a les fites d'abans dubto si seguir-les o no, ja que no vull gastar massa temps en descobertes (per a mi) ja que haig de tornar a dinar a casa. Les segueixo, hi ha un lloc de dubte, però ho endevino. Arribo al Barranc del Crucifix i als pocs metres de barranc amunt ja veig el cartell. Ara la font està tancada amb una petita porta metàl·lica dins una caseta d'obra. Retorno cap el camí cap a Sant Miquel, posant unes fites al lloc on hi havia confusió.
Torno a estar al camí que va a Sant Miquel, deixo a l'esquerra el PR que va directe cap a la carena sense passar per l'ermita, i de seguida passo pel coll dels Bons Aires i baixo fent ziga-zagues amb el petit barranc d'en Cabòries a l'esquerra. Deixo a l'esquerra el que em sembla que era el camí vell o una carrerada; es un camí enlairat sobre un marge a cada costat. Jo segueixo el sender que seguia, una mica aprofundit, que dona un retomb per arriba a l'esplanada de l'ermita. L'ermita va ser reconstruida l'any 1.868, i va servir d'hospital de sang a les tropes franceses durant la lluita napoleònica.
L'entorn de l'ermita està netejat de fa poc. Es un entorn molt obac i on entra el sol poques hores al dia. A la dreta hi ha el camí per pujar fins al Coll de l'Abellar i des d'allí anar a la Punta Curull, a Vilanova o a la Pobla. Per anar cap a la font hi ha dues opcions, per un camí ample deixant el barranc a l'esquerra o deixant-ho a la dreta per unes escaletes fetes amb fustes travesseres aprofitant la pendent. A la font cada u li diu d'una manera diferent (La font de Sant Miquel, les Fontetes, Les 7 Fontetes, font del Set ...), es el naixement del Riu Set, on hi han set canons, encara que no surt l'aigua per tots. Entre mig de les dues pujades hi ha un rocam tot verdós, on segons sembla, quan plou fort salta aigua formant un bonic espectacle. Hi ha una serie de taules i bancs de pedra on aprofito per menjar una mica de fruita.
Ara bé la part complicada de la caminada. A partir d'aquí es on em recordava de la molt forta pujada i que l'altre vegada el terreny arenós estava moll i em va costar pujar el primer tros, i després de creuar un roquer venia un tros més o menys pla, deixava a la dreta un petit corriol que anava a un registre d'aigua de les Fontetes i llavors començava una molt forta pujada per terreny descompost i molt perdut, a trossos difícil de seguir, fins el PR i per aquí, primer amb pujada més o menys suau i després tornem amb forta pujada per camí atorrentat, fins que quasi a la carena es suavitza, i sempre deixant el comellar de Sant Miquel a la dreta. Això es el que vaig fer llavors, però en la guia de les Muntanyes de Prades ..., de l'any 1960, parlaven de a trossos de forta pujada, a trossos fent ziga-zagues però sempre deixant el comellar a l'esquerra, incloent el registre d'aigües, que es veia des del camí. A més deia que a molts moments es veia el camí vell, o sigui que el més vell s'estava perdent. Jo, somiejador, creia que potser havien recuperat el més vell o potser per on van pujar l'Iglésies, el Santasusagna i l'Amigó, però no ha estat així, han netejat el camí per on vaig pujar que tant mals records em portava, i això que llavors estava molt més en forma que no pas ara. L'única diferencia entre l'any 2009 i ara son, primer que la primera pujada han fet esglaons i posat una corda a la dreta i l'altre es que el camins es veuen més o menys clars, pel demés igual. En mig del Pr he de parar a recuperar forces.
Quan arribo a la carena em dirigeixo cap a la Punta Curull. Mirant cap a les antenes es veu una furgoneta i dos individus, però estan bastant lluny per veure més detalls. Al cim em torno a trobat una xapa de l'AEC celebrant els 100 anys (anant deixant andròmines a les muntanyes). Hi ha el pal indicador amb el naixement que fa bastants anys estan aquí, i un plafó indicatiu de tot el que es veu des d'aquí. Veig que el temps va passant, i després de gaudir de la visió, vaig avall, per un senderó molt trillat, cap a la pista cimentada. El tros final i per estalviar-me un retomb excavat per les btt, agafo pel costat d'un petit barranc, que em demostra que era camí vell per anar a les parades que hi han aquí, amb els marges que queden, molt malmesos. Creuo la pista i surto al camí vell de Vallclara al Vilosell. Per aquest camí em creuo amb un corredor, un caminat solitari, i el que sembla dues famílies amb varis nens, que estan discutint si les muntanyes nevades del fons son els Pirineus o no.
Aquest camí, antic de carro, al començament està bastant be, encara que totes les petites pedres i roques que agençaven el camí estan soltes, normal si fa anys que no es passa i la terra ha anat marxant pel aigua corrent, pel pas de motos abans de prohibir-se, el pas de les btt (i no estic en contra d'elles)... Però en sec i a trossos està molt malmès i atorrentat, sobre tot en els moments que la pendent s'accentua. Hem salto dues dreceres amb forta pendent i amb molta pedra solta. Quan s'arriba a les primeres parades conreades i es surt del bosc, el camí, ja pista, es bo i ample.
Passo a tocar la cabana de la Serra-Ballester, que segons el plafó encara està en us, amb una porta metàl·lica tancada amb pany, i un tractor a la vora amb troncs tallats a la seva pala. Als pocs metres trobo el pagès tallant llenya i amb qui garlem una mica. Segueixo avall i em passa el pagès amb el tractor en direcció al poble, al poc em passa un cotxe, també en direcció cap el poble. A l'esquerra deixo pendent una visita a un mirador, està senyalitzat, ja que vaig curt de temps. Arribo al Vilosell a un quart de dues de la tarda, després de fer uns onze quilòmetres quatre-cents metres. El dia ha estat rúfol però no tapat del tot, el fred no s'ha deixat sentir massa.
Referent al nom del “Crucifici” o “Crucifix” el filòleg Ramon Amigó l'anomena com Crucifix, que sembla que es el nom correcte, però els cartells informatius i la pàgina web d'Optimot” (el traductor de Gencat), dona com a bo “Crucifici” però només com a nom de la capella i el barranc, pel que no sé amb quin quedar-me ja que el nom ve per la creu que es va trobar. Un altre dubta es que segons la guia abans comentada la font estava al davant de l'actual capella i més amunt estava el desviament cap Sant Miquel, i ara la font i la cruïlla estan juntes, una mica més amunt de la capella. Son dubtes sense massa importància, però que crec que demostra que alguns dels llocs actuals no son els originaris. No entro si es correcte o no, només son divagacions que a vegades em venen al cap.
El que si queda clar que aquest recorregut no crec que sigui apte per portar als ex de caminada.
  
Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000






4 comentaris:

  1. La propera vegada que hi vagis, jo et suggereixo baixar directament a Sant Miquel de la Tosca, des del cim de LA COGULLA. Es un itinerari molt bonic i recomanable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdó, se m'havia passat per això no s'ha publicat abans.
      Prenc nota.

      Elimina
  2. Des de la Punta Curull, també es pot veure la CARA SUD DEL PEDRAFORCA. Evidentment, queda molt lluny. Però es pot identificar molt bé !
    Cordialment,

    ResponElimina
    Respostes
    1. La visió del Pirineu era molt difusa, això si, es veia neu als cims, però amb una visió molt atenuada

      Elimina