Olesa de Bonesvalls, Turó de les Mentides, Pont de l'Arcada, i altres

Turó de les Mentides

Pont de l'Arcada

Un altre setmana que hem canviat la típica sortida del dijous per fer-la en divendres, a vegades els compromisos dels jubilats son esgotadors i no ens queden quasi temps lliure. Els jubilats no tenim obligacions però si molts compromisos. Avui ens hem anat fins a Olesa de Bonesvalls, a la comarca de l'Alt Penedès, límit al Garraf i al Baix Llobregat, amb intenció de pujar al Turó de les Mentides (ves a saber quines mentides es devien dir en aquest cim per que li hagin donat aquest nom). Aparquem a la Plaça de la Creu i sortim a caminar a tres quarts de nou del matí, en direcció cap el cementiri, tot passant a tocar l'església de Sant Joan. Com a curiositat, en un pal indicador a la mateix plaça de sortida, que té dues banderoles, en una posa bé el nom del poble però a l'altre hi posa Olesa de “Bonevalls”.

Fins el cementiri el camí està asfaltat, a partir d'aquí ja es de terra però de bon seguir i de seguida comença les rampes de pujada que també son fàcilment superables. Devia de ser un camí de bast per les esses que fa, encara que ara en alguns petits trams està atorrentat. Arribem a una pista que ve d'una torre elèctrica i que ens portarà al Camí d'Olesa de Bonesvalls a Ordal, per la Serra de Riés. La veritat es que fora dels desviaments a les visites que farem i fins que arribem al barranc del Fondo de l'Arcada, sempre anirem per pistes. Totes aquestes pistes estan eixamplades de fa poc, es nota al veure els petits i continus munts de terra que han deixat a les vores, fent un parapet entre la pista i la vegetació, donant la impressió d'una propera asfaltada o cimentada.

Passem el Coll de les Comes, i el d'Esteles, i quan trobem la cruïlla amb la Carrerada de la Costa de Sant Pau, seguim per aquesta durant uns pocs metres, a fi de baixar a visitar l'entrada de l'Avenc d'Esteles, avenc d'uns 31 metres de profunditat. Tornem a la cruïlla i seguim per la pista carenera, deixant-la per un sender molt trillat, a l'esquerra. Hi han rodades de bicicleta i empremtes de trepitjades. Anem buscant algun rastre a l'esquerra, ja que he llegit que es dificultós arribar al vèrtex i no porto cap track que m'envii. Al poc veiem unes fites i un sender netejat de fa poc. L'agafem i, si que ens porta al vèrtex geodèsic del Turó de les Mentides. Aquest vèrtex està completament envoltat de vegetació pel que actualment ben poc pot servir.

Havíem dit d'esmorzar aquí, però en vistes del poc espai per seure i la nul·la visió, decidim provar de trobar un lloc on hem llegit que hi ha una senyera i una bona miranda. El que passa es que on ho he llegit, el que ho ha escrit parlava del cim del Crestabocs. En el gps no vaig marcar el waypoint, però com en el mapa em figura el punt més elevat, cap allí ens dirigim. Primer fem una marrada per seguir unes fites, però com cada vegada estàvem més lluny del “cim”, reculem i seguim. Trobem unes altres fites que semblen que puguin ser bones, pel que deixem el sender i les seguim, es més dolent i molt pedregós, però ens acosta. Anem seguint fites fins que veiem que aquest rastre, ben marcat, marxa avall decididament, pel que torno a mirar el gps i veig que el cim està a tocar. Quan parlo de cim em refereixo al punt més alt. Aquest està ple de vegetació, però a un metre hi ha un bon lloc per asseure's i esmorzar. Un munt de roques ben posades. No hi ha miranda, però el lloc està força bé per fer un mos.

Una vegada esmorzats i en vistes que buscar el lloc de la senyera es una mica complexe al no tenir cap referencia, ens tornem al sender bo i cap a la pista. Quan estem quasi a tocar-la ens adonem que ens hem deixat una cosa important al lloc on hem esmorzar, pel que toca girar cua i anar-la a buscar, repetint camí. Una vegada recuperada seguim per la pista carenera de la Serra de les Planes, que es el Camí de les Planes a Can Revella. Quasi a tocar de la cruïlla trobem l'entrada a l'Avenc Pastora, d'uns 18 metres de fondària. Una mica més amunt i a l'esquerra hi ha un roquer on pujo per si hi ha alguna miranda, no es així i a més hi ha un corriol que marxa muntanya enllà en direcció oposada a la nostra, pel que ho deixo córrer. Deixem unes poques cruïlles i ens desviem cap el cim del Turó de l'Oró. Que es un altre turó sense poder saber massa on es el lloc més alt, sort que la vegetació ens deix arribar on el mapa del gps es veu el punt indicador del cim, amb l'altitud (575,1 mts.). Una mica més endavant fem el mateix amb el Turó del Pi de les Quatre Soques. Jo no he sabut trobar referencies si existeix actualment el pi o no, la meva opinió es que no deu existir ja que aquesta zona sembla que hagi patit varis incendis, encara que ara els pins han crescut bastant. Anem una mica més enllà fins que s'acaba aquesta pista, on hi ha una gran torre elèctrica i una bona miranda. Mirant cap l'est es impressionant la quantitat de torres i línies elèctriques que s'arriben a veure. Mirant al nord, el globus del Puig de l'Àguila, una gran pedrera, un torre elèctrica al davant nostre, i entre mig la vella Torre del Telègraf (el que queda).

Comencem a tombar cap a l'est i quan estem prop de la urbanització El Lledoner, agafem altre pista, aquesta cap el sur. Aquesta es una pista més agradable, al menys no està retocada ni eixamplada, i molt menys solejades de les anteriors. Es de les que encara tenen una mica de ver al centre. Va bastant planera, i de cop la deixem per entrar al Fondo de l'Arcada, que encara que en realitat es un barranc es un sender bastant freqüentat. Ens desviem per visitar l'entrada de l'Avenc de l'Ullera, d'un 19,5 metres de fondària. El camí pel que anàvem finalitza en sec on hi ha un gran saltiró, i on ja es veu el Pont de l'Arcada. Per baixar i seguir el barranc avall, primer s'ha de pujar per l'esquerra, sort de les fites ben col·locades, després una mica mes o menys pla per senderó estret i de no gaire bon caminar i llavors, una baixada amb molta decisió, amb dos llocs on es necessari una mica de flexibilitat, però res que no es pugui superar encara que no la tinguis. El Pont de l'Arcada, es un pont natural provocat per l'aigua al caure amb força des de salt que hem estat a dalt. Al costat mateix sembla que hagin fet una festa, hi ha cendres d'haver fet una foguera, taps de cava cremat, brossa (no massa), uns tomàquets en bon estat, per terra, dos taronges, també en bon estat, al damunt d'uns troncs que feien de seients rodejant el foc .... Aprofitant els troncs ens asseiem per dinar. Mentre ho fem sentim un moto que ve barranc amunt, per on haurem de seguir nosaltres, i a prop s'atura i després se'n va. Quan marxem d'aquí sabrem el motiu, que es que des del lloc on el camí que seguirem entra al barranc, es impossible seguir-lo si no es a peu.

Després de dinar, seguim barranc avall, baixant unes quantes roques, està molt trillat però no vol dir que no que hagis d'anar amb una mica en compte, està humit i hi ha esglaons alts, naturals. Ja sortim a camí ample. Al poc veiem unes fites i camí que s'enfila, a la dreta, vaig a xafardejar però desisteixo al comprovar que el camí tira amunt; encara que està ben trillat no es el nostre objectiu, que actualment es seguir cap el poble. Quan retrobem la pista que hem deixat per agafar el Fondo de l'Arcada, tinc un waypoint que em marca “La Roca de l'Heura”, la veritat es que a un primer cop d'ull no es veu, ja que està completament tapada per aquesta trepadora. Es interessant veure-la, es un monòlit separat de la paret i bona part d'ella ple d'heura. Ens desviem per visitar el poc que queda del Corral d'en Ponç, totalment menjat per l'herbassar, on només queden les parets exteriors, i no senceres, part de les interiors i algun marc de porta. Era un corral de més de 300 m2. A dins es impossible entrar-hi.

Una mica més avall, a tocar la pista, hi ha les retes d'un pou d'aigua, i més avall, una mica separat de la pista, el que creiem son les restes d'un petit forn (es una opinió). I al poc el Forn de Calç Àries, en bastant bon estat però bastant deixat, ja veurem el que durarà sense destrosses. Sembla ser que es va restaurar a l'any 2011. Transcric un escrit d'”inet”: “Aquest fou un dels últims utilitzats a Olesa de Bonesvalls, la data és de mitjans del segle passat, hi ha una inscripció a la volta, 30-8-1954. Una dada curiosa és que es necessitava 2 quilos de llenya per treure un quilo de calç. Aproximadament s’extreia per cada fornada uns 10.000 quilos de calç que aquesta es feia servir per a la construcció, i fins hi tot per desinfecció. Ara feu el càlcul de quanta llenya es necessitava per completar una fornada”.

Des de que hem retornar a aquesta pista anem seguint la Riera d'Oleseta, i sembla que hagin fet alguns petits moviments de terra, per la part de l'estreta riera, com si volessin eixamplar la pista i menjar-se dita riera. Estem entrant a Olesa pel camí de Vallirana a Olesa, i la gran curiositat es que totes les cases que toquen al camí, els altres no ho sé, tenen com a mínim un pou d'aigua, pel que ens fa pensar que en els seus dies havien de tenir molt problemes d'aigua corrent i pocs d'aigua subterrània. Arribem a la Plaça de la Creu, on tenim el cotxe, a un quart de sis de la tarda, després de fer quasi disset quilòmetres, en total, en un dia més aviat calorós per ser el mes de desembre, fet que no es normal. El que ens ha estranyat es que des de que hem entrat al Fondo de l'Arcada i fins el poble, tot el camí estava moll, el tros del barranc no ens a estranyat, si en canvi per la pista i dins Olesa. Una vegada acabat ens hem anat al bar a prendre uns cafès i cap a casa. Ara a esperar al nou any per tornar a les sortides conjuntes.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

000000000000000000000000000