"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 30 d’octubre del 2011

La Fou, Plans de Valldebous, Lo Teixet, Faig Pare, Pi Gros, Retaule i La Fou

Font de la Fou - Povet dels Plans

Seguint amb la tònica que m'he volgut marcar aquestes últimes setmanes, avui he anat a un altre fageda per contemplar els colors de la tardor. Aquesta vegada a tocat la Fageda del Retaule, als Ports.
L'Esteve i jo hem sortit de casa tenint molt en compte el canvi d'horari i ens em dirigit cap a La Sénia, d'allí al pantà d'Ulldecona, per seguir per la pista fins a la Fou. Estaven convençuts que avui era el dia de trobar bastant de gent, però el que no ens esperàvem es que l'entrada a la pista estès emboçada. Costa que la cua arrenqui i compten 11 cotxes davant nostre. Com la majoria son turismes la velocitat que agafen per la pista es lentíssima, però xanet-xanet també s'arriba a tots els llocs, encara que ens passa una btt. Un o dos cotxes es queden pel camí, deuen fer altres rutes, els altres aparquem a l'àrea de la Fou, on nosaltres també ho fem, i ja hi ha d'altres aparcats. Ens preparem mentre que tres sembla que faran la nostra mateixa ruta i els altres es dirigeixen cap a la Cova dels Bous. Nosaltres sortim a dos quarts de deu, retrocedint per la pista per anar a agafar el camí als Plans de Valldebous.
Es una pujada de tres quilòmetres i que salva un desnivell de quasi quatre-cents metres, però es de les que valen la pena. Va pujat per la dreta del Barranc del Racó del Tabac, i es la típica pujada d'aquestes zones del Port amb camí ben marcat i bo, entre pinedes i amb vistes al barranc. Pugem a un ritme lent, ja que jo no dono per a més.
Arribem als Plans de Valldebous i tinc una petita desil·lusió per dos motius, una que les visions llunyanes estan entorpides per les boirines, que no ens deixa veure massa lluny, i la segona que em pensava (no se d'on havia tret la idea) que eren plans de pastura i son uns plans (això de plans (??)...) de roquer i boixos. Per cert els boixos ja no estan verds si no que han agafat el color daurat de la tardor. Trobem la cruïlla de Prs i el Povet dels Plans, està senyalitzat, i està sec, i una mica mes enllà parem a fer un mos.
Sortim i ens dirigim a la Mola del Boix, tot per camins molt trillats, aquí hi ha alguns repetjons que es deixen sentir, ja que a més de la pendent hi ha molta pedra solta. A la Mola de Boix anem alternant la carena amb la nostra vessant dreta i quan canviem a la nostra vessant esquerra ens trobem amb un camí una mica obac, on els boixos encara son verds i de seguida arribem a Lo Teixet, no sense abans passar pel costat d'uns aurons groguencs.
Lo Teixet es un arbre dels considerats monumentals i com la majoria té ben visible el pas del temps, ja que el tronc sembla que estigui tallat al llarg. Mentre estem fent les fotografies de rigor arriben una parella d'excursionistes de la meva edat, amb els que xarrem una mica, i quan estem a punt de marxa em trobo amb una bona alegria, arriben el bloguero Àngel i el seu company José, els de “Vamos de Ruta” i de seguida ens reconeixem mútuament (ens coneixem mútuament pels blogs) i aprofitem per saludar-nos i xarrar una mica, no massa ja que a ells encara els hi queda una bona tirada, encara que jo comento amb l'Esteve que segur que arribaran al seu destí abans que nosaltres al nostre.
Sortim a la pista i la seguim en direcció al Retaule, agafant una drecera que ens estalvia un bon retomb, quan la pista canvia de sentit totalment, i que per cert es molt bonica i agradable de fer. Després agafem un altre drecera que segons l'ortofoto arriba directament al Pare Faig, però aquesta no està gens clara, a partir de la seva meitat i ja tenim la primera “ensigalada” del dia, menys mal que es curta, i l'arribada davant del Pare Faig, ple de gent, es fàcil, sinó quin ridícul.
Després de les fotografies, no aconsegueixo fer cap sense gent, nosaltres en comptes de baixar per la pista ho fem per dins del Barranc del Retaule. El que hem constatat, en aquest tros, es que els fajos ja han perdut les fulles i els colors de la tardor es pels aurons, principalment. La baixada pel barranc es molt bonica però molt lenta al estar completament moll de les pluges de la setmana, amb perill d'una bona relliscada; en alguns llocs m'he de seure per baixar pel roquer moll i amb molsa.
Sortim a la pista del retaule que hem de remuntar una mica per arriba a la Font del Retaule. Tornem a trobar gent, amb el bé que anàvem pel barranc sense ningú. A l'esplanada del costat de la font aprofitem per dinar. Mentre passen alguns grups pel davant, uns marxant i altres venint. Com sempre hi ha qui saluda i qui ens ignora, ells s'ho perden ...
A continuació pugem a veure el Pi Gros, amb gent dalt, gent pujant i baixant, però sense aclaparaments. Baixem a la pista amb la intenció d'agafar la drecera i no donar tot el tomb del Racó de l'Avellanar, però no em fixo bé ni en el mapa que porto ni en el gps i quan m'adono ja portem una estona de pista, per agafar el camí s'havia de recular una mica. Per la pista, amb uns quants cotxes que ens passen ja marxant, deixem a l'esquerra la entrada al camí de la Canal dels Burros, i ja comença a enfosquir. Passen la Font del Teix i de seguida arribem a la Fou, on tenim el cotxe.
Arribem a un quart i mig de set, després de fer mes de disset quilòmetres i mig. El dia ha estat espectacular, encara que ja he comentat el que dels Plans de Valldebous i que els fajos ja no tenien color ni fulles, però encara quedaven els aurons per donar el color de la tardor. I encara sense colors els Ports, amb la Fageda inclosa, sempre val la pena. I que s'ha de dir de trobar gent que només ens coneixíem per “inet” i ara ja ho hem fet vis-a-vis. La temperatura ha estat mes aviat calorosa, però amb una mica de vent fresquet en les parts altes i al marxar el sol.
Hi ha un tros que no m'ha marcat el gps, després del canvi de piles no me'n recordat de tornar-ho a posar en marxa, però com el mapa de la Tinença els camins surten clavats, fet que no m'havia trobat mai en cap mapa, el tros no marcat no m'ha costat gens refer-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies,
aqui.


0000000000000


000000000000

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Per què no augmentem el deute públic i deixem caure la banca?

Molt bon article de "El blog Salmon", que val la pena llegir-ho tot, però que jo he traduït i copiat l'últim tros:

El problema per produir això és que s'ha creat el mite que sense el sistema financer gens pot funcionar. Es creu que és la profunda interconnexió del sistema financer la que facilita la vida a la Terra i que sense una banca funcionant les 24 hores del dia tornaríem a l'edat de pedra. Això és fals.
Si Goldman Sachs, JP Morgan, Deutsche Bank o Credit Suisse desapareguessin de la faç de la Terra tot seguiria exactament igual. En canvi, si tanquessin les escoles, els hospitals, els pous petroliers o els laboratoris, aquí sí que ocorreria alguna cosa greu. La riquesa real es mesura per la capacitat productiva d'una economia i no per la capacitat de fer fraus financers.
És cert que un cessament total de la banca generaria ones de xoc en termes d'augment en les taxes d'interès i caiguda en el valor de les accions. Però aquest xoc transitori no duraria més d'un any si els governs reemplacen la part real i formal de la banca i abandonen la part fictícia. Aquesta és l'única manera de generar un món en el qual els països visquin “segons les seves possibilitats” i allunyats dels préstecs que, de la forma en què es volen pagar avui els deutes passats, poden tenir un cost molt més brutal en anys de llarg estancament. Ja portem quatre anys de crisis, quants més vol tenir?

divendres, 28 d’octubre del 2011

La banca i els beneficis trucats

Copiat i traduït un tros d'un article de "escolar.net"

Com és possible que el sector financer malalt, rescatat amb diners públics, no hagi deixat de repartir beneficis? Novacaixagalicia va declarar haver guanyat 146 milions en 2010. La Caixa del Mediterrani es va apuntar en l'últim exercici 244 milions de beneficis. Uns mesos després, ambdues caixes van ser intervingudes. Assumiran alguna responsabilitat els polítics que van nomenar als consellers que van signar aquests balanços trucats? Ho farà el supervisor que va donar el seu vistiplau des del Banc d'Espanya?

dijous, 27 d’octubre del 2011

Eleccions 20-N (II)

El dia 17 d'agost feia aquesta valoració dels principals partits que, per Catalunya, es presentaven a les eleccions de les espanyes:

PSOE (Psc inclòs), Ha seguit els dictats de "los mercados" i ha portat a les espanyes a la ruïna.
PP, No té pebrots de dir que si ells haguessin manat haurien fer el mateix que el PSOE, o sigui que si guanyen seguirà mes del mateix.
CiU, Han fet el que no deien a la campanya electoral (retallada a tope dels serveis socials) i no han fet el que deien ("Fer camí cap a la independència").
ICV, No saben el que volen. Van donar cops de cec tot i saber que no guanyaran mai.
ER, Son una olla de grills.
Democràcia Catalana, Les celebracions es fan "amb dones, puro i xampany", segons el seu lider.
Cs, Porten l'anti-catalanisme per bandera.
SI, L'independentisme està totalment trencat i fraccionat

Encara que la valoració no ha canviat, en tot cas a pitjor, si que voldria remarcar uns apunts d'una serie de partits.
PSOE (PSC inclòs), els aspirants catalans no diuen gaire cosa, les poques que diuen son ximpleries, però el candidat oficial, es fot un fart de dir bajanades i les poques coses series que diu, no es poden creure que les facin, ja que son coses que ja van prometre i no les han fet, amb el candidat dins del govern actual.
PP, continua sense mullar-se, no sigui que la gent s'assabenti del que vol fer, només diu "baixar impostos", però res mes. Encara que es molt clar per on aniran els trets, però ells no ho diuen no sigui que espantin a la clientela. El que si que deixa clar es que ajudaran a la banca pels actius immobiliaris (aquí). Als ciutadans que tenen problemes per pagar les deutes, no, a la banca, si.
CiU, aquest encara es pitjor, ja que et diu clarament "Si explico les meves idees, perdré les eleccions". Molt be per ell. Encara en "mas" té els pebrots de dir que en aquestes eleccions no el castiguin per les retallades, en tot cas que ho facin en les de dins de tres anys. Ah no!, donarem carta blanca per que doni suport al PPSOE a fer retallades.
Cada u ha de saber el que vota, però s'ha de saber que els vots que vagin a aquests partits seran per uns partits que el que menys miraran serà pel poble. Tots tres i altres (PNV, CC, etc.) estan a favor de la privatització dels serveis (ensenyament, sanitat, etc.), del co-pagament i retallades en la sanitat, degradació per manca d'inversió en l'ensenyament, en no actualitzar i despolititzar la justicia per fer-la ràpida i moderna (no sigui que als corruptes els jutgin rapit), en nul·la inversió en I+D, en retallar la poca protecció social que queda.
No se massa si era un filòsof o economista que deia que cada euro estalviat en educació son quinze euros a invertir en policia en la pròxima generació.
I dels altres partits oficials, no he canviat per res d'opinió.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

El TSJC anul·la les traves d'Interior a una protesta del 15-M

Segons el diari ABC el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat al Departament d'Interior, comandat pel "f.p." per els entrebancs posats per una manifestació del 15M i a més el condemna a pagar les costes.
Però el bo del cas es que aquestes costes no les pagarà els dirigents del departament, ni en "f.p." que es el màxim mandatari, si no que el pagarà íntegrament els ciutadans de Catalunya.
No va sent hora que les "cagades" dels dirigents polítics les paguin de la seva butxaca?. Fins quan haurem d'aguantar que aquests politicastres (inútils i corruptes) que la societat tria per manar-nos tinguin carta blanca?. I fins quan el poble no es donarà compte que amb aquesta gent al capdavant de les nostres institucions no anem en lloc?.
Per a qui vulgui veure deixo el link d'una entrada al meu blog que titulava "Mouseland", val la pena recordar-ho.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

De la Font de Passavets al Turó de l'Home, i tornar

Pujant i baixant del Turó de l'Home, per la fageda.

Avui cap dels companys han pogut sortir amb mi ja que tenien uns altres compromisos, i jo els tinc per demà, pel que he agafat el cotxe i m'he anat cap el Montseny amb l'idea de fer l'Empedrat de Morou, a Santa Fe del Montseny, que feia alguns dies que tenia pel cap fer-ho i com en aquestes dates les parts del Montseny que no estan tapades pels pins, hi val la pena contemplar els seus colors, em decideixo anar-hi, a més com es un tomb d'uns vuit quilòmetres m'anirà be per anar-me recuperant.
Quan estic per la autopista veig que les carenes del Montseny estan tapades però la part mes baixa està molt visible, pel que confio que al llarg de les hores s'anirà aclarint. Passat Campins començo a trobar-me boira i a moments molt espeses. Quan arribo a Santa Fe, veig que el tomb que tenia previst no el podré fer, i que hauré de deixar-ho per un altre dia, ja que aquí la boira es molt espesa. Segueixo la carretera, molt enfadat, amb intenció de canviar de lloc, però quan estic arribant a la Font de Passavets la boira es mes clara, pel que decideixo anar al Turó de l'Home, tot i en recordar-me que quan vaig estar, al juliol del 2009, vaig veure que passava per una fageda i penso que son bones dates per tornar-hi.
Aparco al parking de la font, on ja hi han tres cotxes. Es molt curiós sentir el que parla la gent, una dona li diu als altres tres del seu grup: “Como puede ser que en el parking de un parque natural no hayan papeleras para dejar la basura”, i jo penso; “Si acabes de baixar del cotxe, com es que no la deixes al cotxe i te l'emportes cap a casa”. Hi ha gent per tot.
Surto a caminar a quasi dos quarts de deu, i pel que sembla la gent puja per la font amunt, però jo vaig a buscar el camí de l'altre vegada que es pel costat esquerre de la Riera. D'aquí fins el turó no hi han gaire que explicar, només que hi han un munt de variants, totes de camins amples, i sembla ser que jo aquesta vegada he agafat una de les menys transitades, això si, en perfecte estat, la llàstima es que m'he saltat la font del Brianço, no te cap importància però es que m'agrada beure de totes les que trobo pels camins. Una mica abans he sentit un grunyit d'un senglar i l'he sentit com marxava corrent, però no l'he arribat a veure. No veig a ningú però sento moltes veus, que deuen pujar per altres camins mes a la dreta, el que sento es que son mes d'un grup, i la veritat es que comprovo que hi ha gent tant o mes escandalosa que jo.
Com mes em vaig acostant al Turò, la boira va fent acte de presencia, i al Turó amb boira espesa i pixadora i amb vent, m'he de posar el polar, el anorac i els guants per poder fer la foto de cim. La vista, nul·la totalment. Fins aquí no he trobat ningú, però aquí ja em trobo gent, uns pujant i altres baixant..
Poc estic dalt, encara que la meva intenció era menjar una mica tot contemplant el paisatge, i em dirigeixo avall seguint el GR, parant-me a menjar en una esplanada, on el camí tomba a la dreta i a l'esquerra hi ha un roquer amb una molt bona miranda, avui nul·la està clar. Mentre menjo vaig veient gent, uns baixant, altres pujant, i una parella que aquí abandona. Després segueixo avall, poc a poc i fent fotografies, em creuo amb bastant de gent, molts amb nens, son entre les 12 i les 12,30; es veu que es l'hora que puja la gent, i com no podia faltar un, mentre camina pujant va parlant de negocis amb el mòbil (torno a dir, hi ha gent per a tot). Bastant avall, ja ho tenia previst, deixo el GR agafant un altre camí, poc transitat, jo a partit d'aquí ja no trobo a ningú, fins a la carretera, on surto a uns 250 metres de l'entrada a Santa Fe, i llavors per un camí per sota la carretera, arribo on tinc el cotxe. Si quan he marxat érem quatre cotxes ara son mes de 25.
Arribo a la una del migdia, després de fer entre 9,5 i 10 quilòmetres. El dia atmosfèric ha estat una mica dolent, però per veure la fageda ha valgut la pena. Tot el dia he estat per dins de la fageda, a excepció del tros de dalt del turó. La fageda per la part baixa encara verda, però mentre vas pujant va canviant al groc i al vermell. Un espectacle esplèndid, del que fan afició, la prova es que tant com pujant hi han dreceres, encara que poques, però es el dia de no agafar cap, ja que el compte es gaudir de la natura, no de anar ràpit. Només cal veure les fotografies per comprovar de que parlo.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


0000000000



00000000000000

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Font Cova Avellanes, Bassis i Teixos del Marturi, Tres Pins

Bassis i teix del Marturi

Per avui teníem una agenda molt complerta, encara que els pronòstics del “Meteocat” no eren massa favorables pel matí, no així a partir del migdia (deia a les 8, “gotetes”, a les 12 sol i a les 20 sol i núvols). La sorpresa ha estat quan enfilàvem cap a Tortosa, veure Caro totalment tapat. Els últims retombs del caragol ja els hem fet dins de la boira. Arribem a l'aparcament de la Font Avellanes, sota unes “gotetes” com deia la previsió, però les parts superiors de la muntanya ni es veuen.
Sortim a dos quarts de deu, passant per la Font Cova Avellanes, que per cert està seca, amb una boira no massa espesa, però boira a la fi. Mentre anem pujant la boira es va fent mes espesa. Jo no pateixo massa ja que fins el Coll de Marturi ja ho conec, i de la resta porto el track del gps, però el dia em don “mal rotllo”.
Arribem als bassis del Marturi, tenen aigua però el aigua no corre. No parem ja que està plovent. Primer per pla i després en pujada arribem al Coll de Marturi, amb una boira que no ens deix veure ni el cim, ni inclús la seva base, ja que a prou feina es veu a deu metres. Seguim cap els teixos, el camí no te pèrdua, a més hi ha algunes fites i algunes marques vermelles.
Al peu dels teixos i protegits de la fina pluja que està caient fent les fotografies programades i aprofitem per esmorzar una mica, no estem massa estona ja que la humitat es molt forta.
Després pugem a la Serra del Boix, deixant per un altre ocasió fer el cim, amb la boira i la “rasca” que fa no apeteix i es anar a fer el “ximple” ja que la boira no ens deixaria veure res. Jo ja he estat dues vegades al cim i la veritat es que si no hi ha boira, la visió no millora gaire de la que es veu al coll de Marturi, no la d'avui, està clar.
Per sortir de la Mola del Boix i anar cap l'entrada de l'Embarronat o seguir cap a Serrassoles he de mirar contínuament el gps, ja que es un gran roquer bastant ample, ple de boixos baixos, però amb cinglera als dos costats i no puc veure cap de les referencies visuals que conec.
Arribem a l'entrada de l'embarronat, cruïlla així mateix de camí que ve de la Font de la Llagosta i de camí a Serrassoles, que es on ens dirigim, ja que decidim no abandonar, encara. Zona bastant visitada per mi, fa uns quants anys, però que avui em costa una mica seguir els camins, poc marcats. Intentem anar a veure el teix de Serrassoles, però amb la boira i sota la pluja ens es una missió impossible. Seguim fins a Tres Pins i ja decidim deixar la fageda de les Ombries de Carlares per un altre dia, i baixem pel camí de Tres Pins, deixant-ho quan aquest travessa la pista que va de la carretera del Port a quasi Casetes Velles, agafant-la i baixant fins la carretera i d'allí a l'aparcament, que arribem a un quart i mig de cinc, després de fer una mica mes de catorze quilòmetres.
El dia, pel que es refereix a la meteorologia, ha estat nefast, amb pluja, no massa forta però molt continuada, amb boira espesa a les parts altes i mes fluixes a la baixa, però l'ambient i el recorregut es mereixa continuar, el Port ja està començament a acolorir-se de tota mena de colors grogs i vermells de la tardor. Els aurons tots grogs, els corners, vermellosos, els grèvols ja vermells, etc. Com el company ben diu, el Port està començant a “tardorejar”.
Ens ha quedat varies coses a fer, Teix de Serrassoles, fageda de les Ombries de Carlares, i en cotxe volíem anar a visitar el teix de la Cadireta i altres teixos del barranc de Millers, però les muntanyes, els arbres i els boscos no es belluguen i sempre podrem tornar-hi.
No poso el track al wikiloc ja que de segur no hem anar pels millors llocs i seria una mica estúpid que la gent segueix el nostre track, i dels lloc on hem estat ja hi ha algun track.


Si vols baixar el track, tecleja aquí. Si vols veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000


divendres, 14 d’octubre del 2011

Petició UPyD per modificar privilegis als parlamentaris

La noticia es veu que es del mes de gener i era la tercera vegada que la Rosa Díez demanava coses justes encara que els altres grups parlamentaris no van estar per la labor. Com haurien d'estar per la labor si es tractava de reduir els seus privilegis?.
El que no se si ho demanava per convenciment o per cara la galeria, tot sabent que no li aprovarien, però la qüestió es que ho va demanar. Els mitjans informatius no es van fet gens de ressò, no sigui que la ciutadania s'assabentes.



00000000000

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Obama diu que els «indignats de Wall Street» reflecteixen la «frustració».

L'altre dia vaig llegir una noticia de l'Abc (aquí), que m'ha deixat molt sorprès, ja que si l'Obama el dirigent del país mes fort del mon (amb perdó de la Xina) pensa això que diu, pot ser per un dels tres motius, a cada qual pitjor.
1.- Es un inepte i no sap arreglar una situació perillosa dins del seu pais.
2.- Es un hipòcrita i només ho diu per quedar be.
3.- No mana al seu país, ja que qui mana al país i al mon no es el dirigent del país mes fort sinó els que belluguen els diners. Fet que estic segur que es el motiu real.

000000000000

dilluns, 10 d’octubre del 2011

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Prat de la Mina, Balanguera, coll de Ganxo, Font de Silvestre, Cova de la Mosseta

Carrasca de la Balanguera - Runes del Mas de Ganxo

Per avui m'he decidit anar a donar un tomb pels Ports de Beseit, amb la idea que si no em veig en condicions de pujar, sempre em queda el recurs de seguir el Matarranya i visitar les Gubies. Com que no estic gens fi no he volgut arrastrar amb mi els possibles companys que potser haurien acompanyat.
Ahir vaig mirar la previsió del temps i anunciaven “solet” i vent fluix, pel que quedo molt estranyat al anar-me aproximant sota el sol i veure la part alta dels Ports tot coberts pels núvols.
Arribo a Beseit i agafo la pista del Matarranya, que al començament està asfaltada de nou. Ara fa temps que no estava per aquestes contrades pel que no sabia que ara ja no es pot deixar el cotxe al Prat de la Mina, sinó que han fet un aparcament a la Fenellassa, lloc on aparco i surto caminant a un quart i mig de 10 del matí.
De camí al Prat de la Mina entro a visitar les pintures rupestres, que encara que hi han uns plafons que indica que queden tres grups de pintures, jo per molt que miro només en veig un.
Des del Prat de la Mina agafo el camí de la Balanguera, es un camí molt ben trillat que puja amb facilitat i que demostra que era un camí de bast, encara que hi ha molts trossos que ara no passaria la mula, pel desfet del camí, encara que no es dificultós pujar a peu. De pujada i abans d'on queden les restes de les mines i per dues vegades penso en deixar-ho estar, ja que no m'acabo de trobar be, però la meva tossuderia em fa tirar endavant.
A la Balanguera ja m'he recuperat una mica, però l'espectacle es una mica des-motivador. He de dir que es un dels llocs que sempre he trobat força encisador, però avui sota els núvols, sec amb manca total d'humitat, la font sense rajar i la basseta amb molt poca aigua, no es de les visions mes boniques, encara que continua valent la pena pujar-hi.
Aquí comença la animalada del dia, que com es normal no podia faltar. Des de la Balanguera fins el Gr, a banda dels camins que el van a buscar a la zona del Pou del Borràs, i del que puja pel Mas de la Lloma, els mapes marquen un altre que enllaça amb el Coll de Ganxo i que fa uns pocs anys ja vam intentar fer però a l'inrevès, pel que avui tenia previst intentar-ho des d'aquí. M'he marcat al gps el track exactament seguint el dibuix del camí del mapa del Piolet, per intentar-ho. Surt a l'esquerra del Barranc del Racó d'en Guera, hi ha un petit pas pel roquer de l'esquerra, el mapa el marca una mica mes a l'esquerra, però per allí es impossible, baixa al barranc i a l'altre costat surten molts rastres però de camí, cap. Vaig seguint per rastres que s'acaben i comencen de nous, el caminar es enutjós però els bosc es deixa passar. He estat 1h 15m., per fer menys de 2 kms., amb dos barranquets que travessar. Des del ultim collet fins a les parades del mas de Ganxo he seguit el que havia estat un camí, però a l'arribar a les parades s'ha de creuar un barranconet i ja no es veu la continuació, però es fàcil de caminar, i en mig del següent barranconet trobo el Pouet de Ganxo, sec con es normal.
Al mas paro a menjar una mica i sento veus que passen pel Gr., però no els veig. Normalment la gent va a caminar no a xafardejar tot el que es troba pel camí, o potser es gent que ja s'ho coneix. Surto tot seguint el Gr en direcció a Beseit, ara ja ha sortit el sol, però en el tros carener l'airet es fresquet.
A l'altura del Mas de Silvestre, que està a l'altre costat del Barranc de les Marrades, el camí es transforma en pista, i en una cruïlla vaig a visitar la font de Silvestre. L'aigua està canalitzada i la bassa natural te molt poca aigua. Torno enrere i vaig fins al mas de Garcia, amb la visió dels Forts de Cabrera al darrera.
Torno fins a la cruïlla de pistes i em costa trobar l'entrada al camí del Portell de la Cova de la Mosseta. Per fi i mercès al gps veig un pal clavat a terra a manera de fita i al dret uns metres i de seguida enllaço al camí vell, es veu que al fer o eixamplar la pista es van carregar l'entrada. El camí està bastant brut, però demostra que es camí vell. Dalt del portell vaig a visitar la Cova de la Mosseta, cova tancada amb marge de pedra, on havia una porta de fusta, només queda el marc, molt malmès. La cova està molt ennegrida per dins pels focs dels pastors i llenyataires.
Es veu que del portell surt o sortia un senderó que pujava a la Mola de Sant Miquel i des d'aquí sense camí es podia arribar a la Balanguera. Des d'aquí ja es veu la Masia de Sant Miquel. A partit d'ara el camí baixa fent llaçades fins a creuar el barranc del Racó d'en Guerra i remunta per l'altre costat. A partir d'aquí el camí està ple de grans alzines, però sobretot hi destaca una que està una mica separada a l'esquerra. El camí va seguint mes o menys pla fins a trobar unes parades on es perd el camí i on s'ha de pujar de parada en parada, per rastres fins a trobar la bassa i la font de Sant Miquel, font que raja una mica amb aigua molt bona. Aquí paro a dinar ja que son les cinc de la tarda.
Pujo, amb pujada suau fins a la Masia de Sant Miquel, on segons sembla hi havia una ermita de la que no es reconeix res, si no fos per les descripcions que he llegit. Tot enrunat però es veu la grandiositat d'aquesta masia.
El camí segueix mes o menys planer fins arribar a un portell al costat dels grans espadats de la Mola de Sant Miquel i ja toca baixar fins a la pista de Beseit al Prat de la Mina, arribant davant mateix d'unes petites gubies del riu Matarranya. Arribo a l'aparcament a dos quarts i mig de set després de quasi 17 quilòmetres.
Abans de marxar cap a casa aprofito per menjar unes quantes cireretes d'arboç d'un arbocer del costat.
El dia excursionista ha estat perfecte, amb camins que ja coneixia i ben trillats i/o senyalitzats, un camí que encara que surtin als mapes deu haver desaparegut (la prova es que tant en les descripcions del Lluis Ibañez com del Vicent Pellicer, quan van del Coll de Ganxo a la Balanguera, passen pel Mas de la Lloma i no pel Mas de Ganxo) i altre tros dels que fan afició, camins vells poc transitats, una mica bruts, per paratges feréstecs i inoblidables. Crec que es una excursió per repetir, però amb l'excepció de pujar pel Mas de la Lloma; repetir en millors condicions físiques, ja que avui he arribat molt cansat i amb mal als genolls, per no perdre el costum.
Remarcar que encara que els mapes amb el temps han millorat molt, hi han zones com aquesta, que deixen una mica de desitjar. Esperem noves edicions a veure si estem de sort i milloren una mica les localitzacions, incloses les dels camins.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000

000000000000

dissabte, 8 d’octubre del 2011

CiU votarà en contra del CAT a les matrícules

O sigui que el portaveu del govern, l'Homs, en el seu dia va animar als ciutadans a enganxar el CAT a les matrícules dels seus vehicles i ara el seu govern diu que votarà en contra de la resolució presentada per un altre partit. Amb l'afegit que un altre membre del govern va instar als ciutadans a no pagar les multes que els fiquessin per posar l'adhesiu, encara que després van ser els subordinats del f.p. els que posaven les multes.
Cada vegada estic mes convençut que al final farà bo al tri-partit (partit per què el govern estava partit en tres, i cada u espenyia en una direcció).

divendres, 7 d’octubre del 2011

Turisme rural

Rescatat un text de l'any 2003, quan es ca començar a posar de moda allò del turisme rural. Hi fet algun petit canvi, per exemple no fer menció a les pessetes, ja que fa temps estan fora de circulació, encara que no sabem massa si hi tornaran.

"Des de fa un temps enrere ha sorgit la moda del que ara es diu "Turisme Rural", i a més sembla com si l'hortera que es va de "turisme rural" estigués fent alguna cosa original.

Visqui el poble!!

EL TURISME RURAL

Si hi ha una estafa que funciona últimament és el del turisme rural. Es tracta d'un esport nacional que abans es deia "anar al poble". La diferència és que si vas al teu poble és gratis, i si fas turisme rural vas a un poble que no és teu i pagant una pasta. Per fer turisme rural no val qualsevol poble. Ha de ser un poble "amb encant". I què és un poble "amb encant"? Doncs un poble que surt en una guia de pobles "amb encant". Si és que cau pel seu propi pes.
A aquests pobles se sol arribar a través d'una carretera comarcal "amb encant", que és una carretera amb tants sots i tantes corbes que quan arribes al poble estàs encantat baixar-te. I quan entres al bar intentes integrar-te amb els veïns.
- Bon dia, paisans!!! Què és el típic d'aquí?. I el del bar pensa: "Doncs aquí el típic és que vinguin els toca-collons de la ciutat els caps de setmana a deixar-se uns quants calerons".
El següent és allotjar-se en una casa rural o "casa amb encant", que és una casa adornada amb molts atuells i rests d'alls en el sostre, que no té ni tele, ni ràdio, ni microones. Això sí, té uns mosquits trompeters que a la nit fan més soroll que una Derbi Coyote.
Després t'adones que els de el poble viuen en unes cases que no tenen cap encant. Però tenen jacuzzi, parabòlica, internet i porter automàtic. La teva casa no té porter automàtic, però té una clau que pesa més que Cañizares.
Un altre avantatge que té fer turisme rural és que pots triar entre una casa buida o viure amb els amos. Estupend. Et vas de vacances i a més de la teva família has d'aguantar una família postissa. Que a la nit tu vols veure Pluja d'Estels i ells La Nit Temàtica i et planteges: "Qui mana més, jo que he pagat uns cales o aquest senyor que viu aquí?". Doncs guanya ell, que té garrot. I damunt et diuen que tens la "possibilitat d'integrar-te en les labors del camp".
Que això vol dir que et desperten a les cinc del matí per munyir una vaca. No et fot? És com si et vas a una gasolinera i t'has de posar tu la gasolina, o com si vas a un McDonalds i has de recollir tu la safata. O sigui, el normal. Així que t'aixeques a les cinc per munyir a les vaques. Que dic jo: Per què cal munyir a les vaques tan primerenc? Si la llet està aquí. No es poden munyir després de l'aperitiu? Jo crec que això és fastiguejar per fastiguejar, perquè a la vaca li ha de sentar com una puntada en les ubres que la despertin a les cinc del matí perquè li toqui les tetes un estrany. Que la vaca et mira com dient: "Oncle, si vols llet vés-te a la nevera i agafa un tetra brick". És que són ganes de molestar.
Però el "encant" definitiu són les "activitats a l'aire lliure". Com quan et posen a fer senderisme, que és el que habitualment es diu caminar, i consisteix, doncs això, a posar un peu davant d'un altre fins que no puguis més, mentre els de el poble t'avancen en un tot terrè amb aire condicionat. Però tu encantat.
Vas pel camp com abduït. Et tornes bucòlic i tot et sembla impressionant: veus una bonyiga de vaca i soltes: -Ummmmmh quina olor a poble. A poble? A poble no, fa olor de merda. Això sí, a merda "amb encant". I tot, sigui el que sigui, et sap a glòria: en la fonda et posen dos ous, fregits amb chorizo i tu: - A Madrid no et menges tu aquests ous. A Madrid no et menges tu aquests chorizos. A Madrid no et prens tu aquesta Coca-cola. I li dius al cambrer: - Escolti, eh que aquest chorizo és de matança? - Doncs gairebé, perquè a punt va estar de matar-se en la corba el del camió de Campofrío.
I de sobte sents unes campanades i dius: - Ah. Quina pau No hi ha gens com el toc d'una campana. I la teva dona et diu: - Però si està gravat, no veus l'altaveu del campanar?. En aquest moment et preguntes si els sons de les gallines i dels grills no vindran en un CD "Rural Mix2002: Els 101 majors èxits campestres". De l'única cosa que estàs segur és que els mosquits trompeters són de debò. Que sembles un Ferrero Roché amb varicel·la.
Jo crec que, de dilluns a divendres, la gent d'aquests pobles viu com tothom, però el cap de setmana distribueixen per la carretera a uns oncles disfressats de pastors i quan veuen que s'apropa un cotxe, avisen als del poble amb el mòbil: - Eh, que vénen els de el turisme rural i canvien el cartell de "Vídeo Club" pel de el "Taverna", deixen anar uns gossos coixos pels carrers i senten a l'entrada del poble a dos avis fent espardenyes, que després et compres unes i et surten més cares que unes Nike.
En fi, jo crec que un muntatge tan gran com aquest no pot ser obra de persones aïllades. Estic segur que estan implicades les autoritats. M'imagino a l'alcalde: - Benvolguts paisans: aquest estiu, per incrementar el turisme, anem a importar més mosquits de l'Amazones, que l'any passat van tenir molt èxit. I vull veure tothom amb boina, gens de gorres de Marlboro. I feu el favor de pintar-vos l'entrecella, que no sembleu de poble, i les àvies; gens de top-les en el riu, que espanteu als mosquits.
Ah, i per cert: aquest any no fa falta que ningú faci de "el ximple del poble", amb els que vénen de fora ja tenim prou.
Cal veure que porta tota la raó del món però com són modes que ens imposem a nosaltres mateixos... haalaa com borregos de turisme rural.
El pitjor de tot és que ens mola aparentar amb els “amiguets” que també faig activitats molt 'especials' com a Turisme Rural... quan durant tota la puta vida això ha estat anar al meu poble.
Això és tot.
Una salutació."

00000000000000000

dijous, 6 d’octubre del 2011

Reciclatge d'aparells: els teus diners a les escombraries

Ja han sortit varis reportatges a la premsa sobre els diners que el ciutadà paga quan compra un electrodomèstic, en concepte de tassa de reciclatge i el que passa quan arriba l'hora de portar-ho al desguas. L'últim estudi es de l'OCU, veure'l aquí (->), el que demostra que algú/ns estan aprofitant-se dels diners que paguem.
El pitjor del cas es que els nostres governants (no oblidem: polítics ineptes i corruptes) no fan res per evitar-ho, i no diguin que no ho saben, ja que fa bastant de temps ja va sortir a la llum. Tampoc en diguin que hi ha coses mes importants, fet que tenen tota la raó, però no hi ha ningú en tots els departaments que concerneix aquest assumpte, que es pugui dedicar a esbrinar aquesta estafa?.
Una més en que en aquests països de les espanyes regne la impunitat del poderós.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El Remer és un Incompetent

Un altre text recuperat del fons del meu ordenata, i que es actualitat.

"Expliquen les cròniques que l'any 95 es va celebrar una competició de rem entre dos equips, un compost per treballadors d'una empresa espanyola i l'altre pels seus col·legues d'una entitat similar japonesa. Es va donar la sortida i els remers japonesos van començar a destacar des del primer moment. Van arribar a la meta i l'equip espanyol ho va fer amb una hora de retard.
De tornada a casa, la Direcció es va reunir per analitzar les causes de la desatrossa actuació i van arribar a la següent conclusió: "S'ha pogut detectar que en l'equip japonès hi havia un Cap d'equip i deu remers, mentre que en l'equip espanyol hi havia un remer i deu Caps d'equip, per la qual cosa l'any proper es prenguessin les mesures adequades".
L'any 96 es va donar de nou la sortida i novament l'equip japonès comença a destacar-se des de la primera remada. L'equip espanyol va arribar aquesta vegada amb dues hores de retard sobre el nipó. La Directiva es va tornar a reunir després de la sonada allisada de Gerència per estudiar les causes i van veure que aquest any, l'equip japonès es va compondre novament de deu remers i un Cap d'equip, mentre que l'espanyol, després de les eficaces mesures adoptades l'any anterior, es va compondre d'un Cap de Servei, dos Assessors de Gerència, set Caps de Secció i un remer. Pel que, després d'una minuciosa anàlisi s'arriba a la següent conclusió: EL REMER ÉS UN INCOMPETENT.
L'any 97, com no podia ser diferent, l'equip japonès s'escapà només donar-se la sortida. La barca espanyola, que aquest any s'havia encarregat al Departament de Noves Tecnologies, va arribar amb quatre hores de retard.
Després de la regata i a fi d'avaluar els resultats, es va celebrar una reunió d'alt nivell en la quarta planta de l'edifici amb assistència del Conseller Delegat i tot l'equip de Gerència, arribant-se a la següent conclusió: aquest any l'equip nipó opta una vegada mes per una tripulació tradicional formada per un Cap d'equip i deu remers. L'espanyol, després d'una auditoria externa i l'assessorament especial del Departament de Planificació, opta per una formació molt més avantguardista i es va compondre d'un Cap de Divisió, tres caps de Secció amb plus de productivitat, dos Auditors d'Arthur Andersen, quatre Vigilants Jurats que no llevaven ull a l'únic remer al que havien amonestat i castigat llevant-li tots els plusos i incentius pel fracàs de l'any anterior.
Després de diverses hores de reunió, es va acordar que per a la regata del 98, el remer serà d'una contracta externa, atès que a partir de la vint-i-cinquena milla marina s'ha vingut observant certa deixadesa en el remer de la plantilla, que frega el “passotisme” a la línia de meta".

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Actualitat internacional

Poso dos vídeos, un es extret d'una pel·licula del Cantinflas i de la màxima actualitat. Vídeo que ben ve es podria titular "Armaros los unos contra los otros":



Aquest altre es un vídeo real, sobre la intervenció del president de Nicaragua, Daniel Ortega, en el debat del cèlebre dia del "Porqué no te callas", i que va ser a continuació. Significatiu el final del vídeo:

Encara que no ho sembli, les dues son de màxima actualitat.

00000000000000

dilluns, 3 d’octubre del 2011

La Mussara, Hospital dels Carlins, runes dels massos de l'Abelló, Joan Pau, de les Tosques i Adrià

A les Airasses

Després de tres setmanes sense sortir a la muntanya, i com ja tenia molt de “mono”, avui m'he decidit a donar un petit tomb per la Mussara.
Deixo el cotxe davant de l'església de la Mussara i surto a les nou del matí pel camí vell, que passa entre les runes de varis dels habitatges, passant pel costat del refugi, creuant la carretera i pujant per la pista que passa pel dipòsit d'aigua i va a la carena, però la deixo per anar a veure el pou de gel (ara està arranjat el senderó i amb un pal senyalitzador a l'entrada). No aconsegueixo fer un fotografia bona d'aquest pou, ja em va passar l'altre vegada.
Després, al dret sense problemes, vaig a buscar el camí que puja a la carena. Segueixo per la pista, però a l'hora de deixar-la busco un camí que coneixia que va al Mas de l'Abelló, i la intenció es des d'aquest mas creuar la carretera i per sota d'ella anar fins al Mas de Joan Pau. El camí de baixada es maco i està molt be, però poc a poc es va tapant fins a un punt que costa molt seguir-ho, van marxant escòrrecs i rastres, però el que es el camí, costa bastant caminar per ell, i per mes “inri” quant el camí vell està a l'alçada i molt a prop del mas, es impossible arribar-hi, uns grans esbarzers m'impedeixen el pas i un tallat no em deixa baixar a la carretera. Penso que una sortida que havia de ser fàcil, ja l'he embolicat!. No tinc remei.
Pel pla d'una parada abandonada m'apropo cap el Mas de Joan Pau, baixant a la carretera molt a prop d'ell. Des del mas (enrunat totalment), vaig cap el Grau dels Racons, anant a visitar l'Hospital dels Carlins. Veig que pel costat passa una “ferrata”, l'ultima vegada que vaig estar aquí (ja fa uns anys) no hi era.
Vaig cap el Maset de les Tosques i després cap el Mas de l'Adrià. La veritat es que quasi que ni es veuen, enrunats com estan i la gran vegetació que ha crescut al seu voltant i a dins.
A aquest mas estudio per on pujar a la Mussara, per l'esquerra, mas del Mestret i la continuació de les Campanilles o per la dreta, que es seguir el PR. Al final em decideixo per la dreta.
Deixo a la dreta el sender que vam agafar al desembre de l'any passat, el Pr a la Febró i les restes d'una font, i ja em dirigeixo cap a les Airasses, tot passant per l'era i pel davant de les cases que donen al cingle.
Arribo al cotxe a un quart i cinc d'una, després de fer una mica mes de set quilòmetres.
Encara que la sortida ha estat suau i curta, he notat la inactivitat i els genolls no m'han respost tot el be que m'esperava. El recorregut, no cal dir, es dels que valen la pena fer.

Per baixar el track teclejar: aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La veritable i trista història de la cançó "Libre" de *Nino Bravo"

Trobat al blog de "Ballesterisme"

"La trista història d'una cèlebre cançó...
La cançó parla del primer alemany que va morir intentant travessar el mur de Berlín, Peter Fechter, un obrer de la construcció de 18 anys, que va intentar fugir juntament amb un amic i company de treball, Helmut Kulbeik, el dia 17 d'agost de 1962, aproximadament un any després de la construcció del mur. Tenien pensat amagar-se en el taller d'un fuster, prop del mur, i, després d'observar als guàrdies de la "frontera" allunyant-se, saltar per una finestra cap a l'anomenat "corredor de la mort", travessar-ho corrent i saltar pel mur prop del Checkpoint Charlie, a Berlín Oest.
Fins a arribar al mur les coses van sortir bé, però quan es trobaven a dalt, a punt ja de passar a l'altre costat, els soldats els van donar l'alt, i a continuació van disparar. Helmut va tenir sort, Peter va resultar aconseguit
per diversos trets en la pelvis, va caure cap a enrere, i va quedar estirat en el sòl a la "terra de ningú", durant cinquanta angoixants minuts, moribund, dessagnant-se, a la vista de tots, i sense que ningú fes res.
Va cridar demanant auxili, però els soldats soviètics que li havien disparat no es van apropar, i l'única cosa que van poder fer els soldats americans va ser tirar-li una farmaciola, que no li va servir d'ajuda, ja que les seves greus ferides internes li impedien moure's, i a poc a poc va ser perdent la consciència. Durant gairebé una hora, els ciutadans de tots dos costats de Berlín van contemplar impotents la seva agonia, cridant als soldats de tots dos costats perquè li ajudessin.
Però tots dos bàndols tenien por que els de l'altre costat els disparessin, com havia passat en altres ocasions anteriors; encara que cap en una circumstància tan peremptòria com aquesta i a les dues del migdia, amb tants testimonis presents, incloent periodistes en el costat occidental.
Els soldats del costat oriental, zona a la qual pertanyia en realitat la "terra de ningú", tampoc li van ajudar, i no es van apropar fins a passats 50 minuts, segurament perquè servís d'exemple per qualsevol un altre que pensés fugir.
Encara així, entre 1961 i 1989 van morir més de 260 persones, només intentant creuar el Mur; a més dels quals van morir en voler creuar la frontera entre les dues Alemanias, i ja no parlem dels quals van estar a la presó per intentar-ho, o per ajudar a uns altres.
Quan per fi es van apropar els soldats de la RDA i l'hi van portar, els ciutadans de tots dos costats van cridar repetidament "assassins, assassins!". En el costat occidental, es van succeir les protestes i les manifestacions els dies següents, i els habitants del Berlín Oest van comprendre clarament el difícil que seria per als seus familiars i amics del Berlín Est al intentar escapar. Així mateix, també es van adonar, decebuts, que els soldats americans, en plena expansió de la Guerra Freda , no farien gens per ajudar-los en circumstàncies similars. Va ser un dur cop per a l'esperança dels berlinesos.
La cançó, escrita deu anys després dels fets, recull una història i unes fotos que van donar la volta al món, i que encara avui són símbol de la crueltat humana. En el lloc on va morir Peter Fechter, es va aixecar en 1990 un monument.
Ja en 1997, dos antics soldats de la *RDA van ser jutjats, i van admetre haver disparat contra Peter Fechter. Se'ls va declarar culpables, i van ser condemnats a un any de presó. En el judici el forense va declarar que tota ajuda hagués estat inútil, ja que la gravetat de les ferides li hagués causat la mort en qualsevol cas. Però és alguna cosa que mai sabrem, veritat?
La cançó és símbol de tot el poble alemany que va somiar amb fugir, ja que si Peter va ser la primera víctima del mur, l'últim, Chris Gueffroy, en 1989, tenia, precisament, vint anys..."


TIENE CASI VEINTE AÑOS y ya está
cansado de soñar;
pero TRAS LA FRONTERA está su hogar,
su mundo y SU CIUDAD.
Piensa que la ALAMBRADA sólo
es un trozo de metal
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece yo soy libre,
como el mar.
Libre,
como el ave que escapó de su PRISIÓN
y puede al fin volar.
Libre,
como el viento que recoge MI LAMENTO Y MI PESAR,
camino sin cesar,
detrás de la verdad,
y SABRÉ LO QUE ES AL FIN LA LIBERTAD.
Con su amor por bandera se marchó
cantando una canción;
marchaba tan feliz que NO ESCUCHÓ
LA VOZ QUE LE LLAMÓ.
Y TENDIDO EN EL SUELO SE QUEDÓ,
SONRIENDO Y SIN HABLAR;
SOBRE SU PECHO, FLORES CARMESÍ
BROTABAN SIN CESAR.


dissabte, 1 d’octubre del 2011

Holanda exposarà fotos de pedòfils, criminals i mafiosos als carrers

Segons sembla es una noticia confirmada. Em fa enveja que aquí no es copii la idea però incloent tota mena de delinqüents, però sobre tot els que s'anomenen de "coll blanc". El que passa es que no hi haurien prou parets per penjar les fotografies dels polítics corruptes, no oblidem que aquests també son delinqüents.