"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dissabte, 31 de desembre de 2016

Feliç 2017 a tothom




00000000000000000000000000000


dijous, 29 de desembre de 2016

Tòrrec, La Vansa, Serrat Gramanet, Santa Cecília, Cingle de la Tosca


Coves de La Vansa
Santa Cecília



Avui ha estat d’aquells dies que les circumstàncies han fet que al final hagi tingut un punt negatiu, tal i com anirem comentant. Al setembre del 2015 en Josep Maria i jo vam intentar fer una caminada des de Tòrrec, que passava per la Cova de la Vansa, habitades fins meitat del segle passat, pujava al Serrat de Gramenet, visitava l’ermita de Santa Cecília de la Fabregada i tornava al poble per la Serra de la Tosca. Aquell dia quan vam arribar a Tòrrec estava plovent i el cel completament tapat, pel que ho vam deixar per un altre dia. Ahir vam decidir tornar-ho a intentar,. Arribem al poble, ens preparem i sortim a mig quart de deu del matí pel Camí dels Planells, està tot gebrat i emboirat. Al sortir trobem a un senyor passejant un gos i li preguntem pel temps, i ens diu que fa dies que no veuen el sol però que per la part alta, potser que si.
Deixem la pista per agafar un camí que entre el mullat que està, l’estretor del mateix i un doble tub que porta aigua al poble, ens fa caminar malament. L’entorn està molt gebrat. En dos llocs que s’ha de baixar per roquer, tenim petites dificultats, ja que el gel produït per petits forats a la màniga ens fa que no puguem passar pel lloc idoni. Llàstima de la manca de llum, ja que el gel als arbres fa molt bonic. Arribem al Barranc de les Planes, que creuem amb molt de compte, una mica més amunt d’on creuan els tubs de l’aigua agafats a una biga que fa de pont, però que no ens veiem en pit de passar pel damunt.
Rodegem la part baixa del Serrat del Botiguer per seguir paral·lels al Barranc de la Fontfreda. Al poc ja veiem els habitatges arruïnats dins de la Cova de la Vansa, però hem d’anat una mica aigües amunt per trobar el pas. Quan enfilem cap les coves hi ha un tros del camí que conserva molt be l’empedrat, al ser antic camí de bast.
Ens van trobant diferents habitacles, on els primer semblen antics corrals. Es admirable, els treballs de petits marges i escales de pedra, per comunicar tota la banda dreta de construccions amb les de l’esquerra, i entre si. Tot amb grans pedres fent de vorera al petit cingle. Les construccions de l’esquerra deixa veure tres possibles habitatges (un amb doble pis), i construccions annexes. Al costat de les cases més al sud han posat uns taulons damunt de pedres per poder seure, i allí aprofitem per esmorzar.
Com teníem ruta a seguir, deixem les construccions més al sur per un altre dia. Retrocedim una estona fins a deixar la pared a tocar, encara que la continuarem tenint a l’esquerra, però separada. El camí es bonic. Anem seguint els tubs de l’agua. Al poc començarem a tenir problemes amb el track, fins aquí encara es veia clar per on anar, però es bastant dolent, a casa comprovaré que deu estar gravat sobre mapa no sobre el terreny i amb molt pocs punts, pel que son llargues línies rectes (perquè no ho hauré mirat abans de sortir?). Ens costa molt trobar l’entrada al grau, barallant-se amb la vegetació i després que estem a punt d’abandonar i tornar cap el cotxe, trobem unes poques fites que ens porten. La pujada dalt del grau té una petita grimpada fàcil pels que tenen agilitat.
Des d’aquí vindrà un quilòmetre dos-cents, aprox., de terreny aspre, sense camí definit, amb continus rastres que finalitzen en trossos difícils de moure’s per la vegetació, i això contínuament. El terreny està blanc per la gebrada i la boira no es deix veure més enllà de la carena on som. Quan ens apropem a un coll que separa el Serral de la Cova del que venim, es comença a obrir la boira deixant-nos contemplar el Montsec, Lo Pelat i el Cingles de Cuba, amb tot seu esplendor, però no la vall on conserva la boira. Agafem pista avall, per deixar-la per anar cap a Santa Cecília. Per arribar hem de triar entre dos camins sense saber quin es el correcte, el track marxa pel mig, destriem el de l’esquerra. El de la dreta ens fa arribar a uns camps de conreu, amb molta brossa a la vora que ens dificulta l’entrada. Vorejant el camp trobem un sender que es va difuminat, però al dret, mercès al waypoint, no al track, arribem a les runes de l’ermita, Conserva el arc de l’absis, tres parets no completes i un tros de teulada. Al seu recer, al sol, parem a dinar. Jo començo a estar molt preocupat perquè m’adono que arribarem fosc, i no tenim ni idea de com està el camí de baixada. Son les tres i ens queden una mica més de cinc quilòmetres, segons el track, penso que si el camí està be, encara arribarem, però justos.
La baixada a creuar el Barranc de Cuba es un altre drama, primer trobem un bon rastre, però aquest es va dividint i cada vegada es menys clar. Tornem a estar fotuts, però barallant-se amb la vegetació arribem al barranc i trobem com travessar-ho de manera fàcil. Per anar a buscar el track, per seguir l’orientació, ho fem per un rastre, una mica vistent. Ens fa pujar a la Serra de la Tosca, i des d’alli comença la baixada, on a trossos es difícil de seguir, i hem d’anar rectificant de forma continua la direcció. S’ens està fent fosc. Hi ha una desgrimpada i aviat unes ziga-zagues amb fites, per sort, llavors seguim una lleixa per un petit rastre, on a la dreta sembla que hi hagi un estimbat. El company ja ha encès el frontal i jo ho faig al poc. Contínuament vaig mirant el gps, com porto piles de recanvi poso la llum a màxim. Se m’acaba la llum del frontal (de no fer-la servir i no recarregar-la sovint, no m’ha durat gens). Veiem les llums del poble, però tenim en mig el Barranc de Tartera, i quan el terreny gira a l’esquerra no trobem o no sabem veure la continuació del camí. Ens belluguem una mica, però ja veiem que amb només el frontal del company, llums dels mòbils i del gps ens serà impossible sortir d’alli, pel que a un quart de vuit ens decidim a trucar al 112.
Una vegada el 112 ens passem amb bombers ja es comencen a prendre decisions, mitjançant whatshap enviem la nostra posició, ho prefereixen a la que havíem donat des del gps. Al poc veiem les llums del cotxe que entra a Tòrrec, mentre des de la central ens han trucat varies vegades, sobre tot interessant-se per la mostra salut. Fa humitat pel que comencem a estar entumits. El rescat triga a arribar més de dues hores. Venen tres xavals, bombers voluntaris d’Artesa de Segre, que amb una voluntat exemplar, però sense mitjans, arriben on som nosaltres. Han vingut al dret entre l’espesa boscúria i travessant dos barrancs, per sort no gaire fondos, només guiats pel la situació geodèsica marcada en un mòbil amb el google maps.
Els cinc amb quatre llanternes (entre llanternes i frontals), de les que una que està a les últimes, i al dret guiats novament pel google map, arribem on han deixat el cotxe després d’un hora u quart. Això si, sans i estalvis, i amb molt bon humor els cinc. Amb el cotxe de bombers arribem a Tòrrec i després de que prenguin nota dels nostres dni,s, ens acomiadem, agraïnt-lis la seva labor.
Avui hem fet a peu uns tretze quilòmetres tres-cents, d’ells un quilòmetre sis-cents amb els bombers. Ha estat un dia atziac, en que s’han ajuntat varies malastrugances, primer ens hem gronxat massa a les coves, després portàvem un track molt dolent, el terreny no era apte per anar massa depresa doncs la majoria eren rastres que desapareixien, no portava suficient càrrega a les piles. Junt a un terreny gebrat que també ens ha fet anar més poc a poc. Haurem de prendre bona nota del que ha passat per que no hi tornem a caure amb els mateixos paranys. Tot això ajuntat, a que degut a la boira no hem pogut apreciar l’entorn.
Només trucar al 112 també hem trucat a casa per avisar a la família, i quan estem al cotxe ho tornem a fer. De camí cap a casa parem a Tàrrega a fer una beguda calenta, no havíem trobat res obert abans d’aquí. Ara a pair el que ha passat i prendre nota per que no torni a succeir, però contents del final feliç,


Prefereixo no penjar el track, per el que he explicat. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dijous, 22 de desembre de 2016

Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre


Santuari de la Quar
Sant Pere de la Portella



Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dimecres, 21 de desembre de 2016

dijous, 15 de desembre de 2016

Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina


Pont de l'Escanyolit
Torrent de l'Espina



Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000



dimarts, 13 de desembre de 2016

Cim dels Morellons des de Senan





Ahir a la nit, abans d’anar-me a dormir, em va passar pel cap que avui podria anar a donar un petit tomb matiner, aprofitant per fer algun vèrtex geodèsic prop de casa. A l’aixecar-me, de les primeres coses que he fet ha estat mirar a la carpeta de caminades preparades quina s’ajustaria més al meu desig d’avui, trobant una que m’ha agradat. He preparat els estris, he esmorzat i m’he anat fins a Senan on he aparcat a peu de carretera en la gran esplanada on també hi ha els dipòsits de colors de les deixalles. He començat a caminar quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot creuant la carretera. Es un dia solejat amb uns camps de cereals bastant gebrats.
Surto pel camí de Tarrés, i quan arribo a la Alzina de la Pastora, gran alzina amb plafó informatiu, m’adono que vaig per GR, no sé quin i no m’he adonat que al deixar la carretera hagués cap senyal que ho indiqués, crec que hauria estat bé que hi hagués algun pal indicador, al menys alguna senyal molt visible. Potser això últim hi es i no l’ha he vist. Des del peu de l’alzina i degut a a lluminositat es veu una magnífica visió del poble.
Vaig seguint el Camí de Tarrés, primer amb pujada i a l’ombra i després en pla, amb sol i ombra. De cop ja es veuen uns pocs ventiladors de la Serra de Villobí i es sent el seu soroll. Des de, menys o mes, l’alzina i fins aquí s’ha vist i sentit caure bastant fulles dels arbres caducifolis, es un bonic espectacle. També m’adono d’un altre fet que no m’havia adonat en tot el temps que fa que camino pels camins, hi ha una diferencia entre els camps de conreu que estan igual des de fa bastants anys amb els que s’han engrandit amb el pas dels anys, els primers estan margenats (caiguts o en peu) i els segons on es veuen les rascades a la falda de la muntanya, per guanyar terreny a ella. Si no més, curiós.
Deixo el GR, que segons una pintada al marge, es del GR3, per pujar cap el cim dels Morellons. No hi ha camí però hi han varis rastres, i s’ha saber d’estriar per agafar el millor, fet que no faig massa be, al menys es la impressió que tinc. Sense problemes arribo a la cota 725,2, petit turó intermedi, amb un gran roc posat per indicar el punt més alt, i el pal (només) d’un cartell de coto, la placa està per terra.. Des d’aquí fins arribar al cim amb vèrtex, s’ha de baixar a un camp de conreu, ara segat, per agafar un sender (??) que em puja dalt.
El vèrtex geodèsic està en una esplanada que sembla que l’hagin fet posteriorment, ja que la base de ciment del peu del piló està descalçada. Potser per posar alguna antena o similar, fet que m’ho fa pensar uns ferros, amb ganxo, clavat al terra. Sigui el que sigui, jo faig les fotos, menjo una mica de fruita, i marxo avall. Es rodeja el mateix camp d’abans i es va a sortir a un camí que comunica amb altre camp, on a una vora hi ha una bona filera d’arnes, i em penso que no hi ha cap abella a dins, per la quantitat que sento brunzir per l’entorn. Recordant-me de la vegada de Alforja, vaig depresa per sortir d’aquí.
Arribo al camí de Tarrés, del que repeteixo un tros, per deixar-lo per un altre pista que em portarà al Coll de Senan. Caminant per aquesta començo a sentir que el vent s’està despertant, fet que encara no havia notat fins ara. Hi han varies bones mirandes cap els conreus de la plana i les muntanyes de darrera l’Espluga i Montblanc.
Arribo al Coll de Senan, per agafar una pista, que primer em fa passar pel costat d’una torre de Catalunya Connecta i em fa entrar a Senan per la part alta. Als mapes marquen una bassa, a la dreta, després de deixar el camí a Forès, que no la veig. Potser està molt assecada i jo ja vaig mirant al poble. Arribat a aquest, li vaig una visita bastant exhaustiva, que per cert no trobo cap bar per poder fer una cervesa. Vaig a visitar al castell, del que només queda uns minúsculs trossos de parets. Pujo dalt del turó més elevat i allí no hi han ni pedres escampades. Em fa pensar que tot el «fato» es va fer servir per construir les cases del poble, però m’estranya, no veig clar que a peu hi hagin trossos de parets i dalt no hi hagi res. Per cert m’ha costat trobar per on pujar, pel tall fet a la vessant del turó per una esplanada on hi ha un dipòsit d’aigua, i coronant-lo un senyal geodèsic.
Arribo al cotxe a dos quarts i mig d’una després de fer quasi sis quilòmetres. Ha estat una caminada curta però satisfactòria, amb estones acompanyat pel cant dels ocells, en un dia solejat, encara que a trossos he anat o emboscat o per la banda obaga. Ara a esperar el dijous que ja tinc alguna cosa prevista.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





divendres, 9 de desembre de 2016

L'Argentada, Roc de l'Àliga i Tossal Ras


Vèrtex geodèsic del Tossal Ras
Tall del filó Atrevida i Roc de l'Àliga



Desprès de quasi un mes sense sortir per problemes familiars, avui amb el Josep Maria ens hem anat a un lloc proper i amb la creença de no ser massa fort. Hem enfilat la pista asfaltada de Castellfollit, de Vimbodí, i a sota de la Granja de Castellfollit hem aparcat el cotxe. Ens hem preparat i hem començat a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. El dia està començant a clarejar, fa humitat i una mica de fred, res que no es pugui suportar, i més quan comencem a caminar.
Abans de començar la ruta, per un camí trillat, encara que malmès, que era amb escales de les que queden unes poques, pugem a la part del darrera del que era l’edifici de la granja, ara residencia d’estiu dels monjos de Poblet, amb capella (no podria ser menys) incorporada. Estem en una bona esplanada però a la banda de darrera de les edificacions, totes adossades. La banda del davant, en cap lloc es pot contemplar en la seva amplitud, potser per dins de les tanques.
Una vegada vist tot el que podíem, tornem a baixar cap a la carretera i la seguim avall. Es digne de veure dos castanyers vells, un a cada banda de la carretera. La deixem per agafar un camí ample que va en direcció contraria a la que veníem. Pel que diu els mapes vells, i s’aprecia, això era una carrerada. Anem seguint prop de la llera del Barranc de l’Argentada. No hi ha llum en excés, ja que anem emboscats i es aviat. Fa humitat que no notem gaire al anar caminant, però si que es veu a l’entorn, molt moll, a més, per les últimes pluges. Deixem a la dreta un pi amb tres branques, però que no es monumental. El camí continua per molt de tros sent ample, encara que no es apte per vehicles, ni tots-terrenys. En alguns moments s’estreny però es degut a la caiguda de pedres de la banda de muntanya. Quan creuem un barranc subsidiari, el camí original està completament trencat degut a la potencia de les aigües que més d’una vegada deu agafar al baixar per aquí.
Després de més de dos quilòmetres i mig de caminar creuem el Barranc del Coll de la Mola (el de l’Argentada es deu a diferents barrancs que es van ajuntant i un es aquest), i aquí el camí ample finalitza, deu haver quedat perdut ja que per on es puja ara no es normal, una pujada curta però molt forta de terra, avui una mica fangosa i relliscosa. Dalt de la pujada es troba a l’esquerra el Poblat Miner de la Atrevida, que son quatre habitatges (?) adossats, quadrats, d’un sol receptacle amb llar de foc, Tot completament abandonat i amb l’herba que es va acostant per menjar-s’ho tot.
Seguim amunt deixant a la dreta un camí que ens portaria a la pista de baixada. Ara anem en direcció nord, per una pista minera, per on encara podria circular algun tot-terreny. Deixem a la dreta, a l’esquerra tenim l’estimbat, un escletxa no massa ampla, llarga i que sembla bastant profunda. Sempre per la pista creuem uns barrancs, i anem deixant a la dreta, forats miners, a l’esquerra que es el costat de l’estimbat, una gran quantitat de plaques metàl·liques escampades,  trossos de uralita i el que sembla la part davantera d’un R-4 o similar, mig enterrada per la terra del pendent, fins que arribem a una entrada d’un galeria que sembla una mica llarga. Deixem les motxilles i ens posem els frontals i entrem. La veritat es que no es massa llarga, i no hi ha res a veure, exceptuant tres neumàtics de vehicle gros.
Arribem on a la dreta hi ha l’entrada a una mina, amb porta metàl·lica i a la dreta un tancat amb una parabòlica i un panell solar, per mesuraments sísmics, amb un gros cable, protegit, que ve de l’interior de la mina. A dalt es veu entre arbres uns construcció de totxana vista, amb una llarga fumera. Aquí parem a esmorzar, i mentre ho fem, i per primera vegada del dia, ens toca el sol. Mentre mengem ens fixem en un detall, com a mínim curiós, tant la parabòlica, el panell, la tanca i tot el conjunt es molt nou, i en canvi per subjectar una capsa de connexions al terra es fa posant un roc al damunt, fet que ens fa pensar amb Pepe Otilio i Gotera.
Hem de buscar la continuació, ajudats pel gps, trobem un rastre que s’enlaira, i per allí ens dirigim. Al poc i cap a l’esquerra es veu un camí ample, ara tapat per la vegetació que va cap amunt. Havia fet servei al transport miner, i ara està en desús, però no som els únics que passem per allí, es veu el rastre entre l’herbada. Estic content perquè de moment està sortint bastant be la caminada i jo em trobo físicament be.
Però tot el bo finalitza, aquesta vella pista s’acaba, i el track em diu que d’on ho vaig extreure i un altre que vaig comparar, a partit d’aquí van pujar al dret. La vegetació es espesa, encara que es veuen petits i difuminats rastres, amb dificultats anem pujant, entre els pals de caminar i les branques dels arbres i arbusts que ens ajuden al agafar-se amb ells, aconseguim pujar aquests quaranta metres de desnivell, i que a casa he comprovat que son setanta metres lineals, dels que jo he fet quasi noranta. Arribem a un altre pista minera, també bastant tapada que fa una ampla ziga-zaga. Llàstima que quan canvia de direcció estigui tapada, i el rastre ens torna a porta per una curta i arenosa pendent per enllaçar amb la continuació de nivell superior.
A l’arribar a una possible cruïlla on hi ha un toll amb aigua terrosa, amb forma de petjada de dinosaure, em sembla veure un camí que puja i potser ens estalviaria un petit retomb, i com avui encara no hem fet res fora del previst, ho provem. L’encertem ja que està trillar i ens comunica amb la pista minera superior. El que si que està una mica brut de les branques, però res que ens faci penedir d’haver-lo agafat. Però quan arribem a la pista de dalt, ens adonem que per anar a la següent, que es de cotxes, hauríem de baixar el que hem pujat ara, pel que al dret, son trenta metres em línia recte, i fàcil de pujar, ho fem.
En pista apte per cotxes arribem a un coll on tenim a la dreta els cingles del Roc de l’Àliga i a l’esquerra un aljub i un mirador al Filó Atrevida, que per cert fa impressió veure el tall a la muntanya i la seva fondària. No es pot explicar s’ha de veure. Aquí trobem dos joves i les preguntem d’on venen i ens diuen de la Roca Ponent, i si es que volem anar i no sabem per on, lis diem que no, que anem en direcció contraria.
Seguim amunt, pujada fàcil, encara que amb dos trossos d’esglaons molestos pels meus genolls. La pujada es curta, i sense adonar-nos ens separem del que sembla el camí més lògic, però sense dificultat i pujant per un altre roquer amb esglaons més fàcils, arribem a l’esplanada rocosa del cim. En mig al damunt d’una fita de senyalització hi ha unes pedres com si maquessin el punt més alt, però aquest es vora cingle mirant al pou i al mirador de la mina que hem estat abans.
Una vegada fetes les fotos i les mirandes corresponents seguim camí, primer per sender trillat en baixada i després pel mig del que havia estat un tallafoc, en pujada, per seguir per pista i arribar al Coll de la Creu de l’Ardit. Des d’aquí el mes fàcil per arribar al Coll de la Mola hauria estat seguir el GR, però nosaltres volem passar pel Tossal Ras, pel que agafem pel mig del GR i la pista. Es camí ample, pedregós i forta pujada. Arribem al vèrtex i quan ens preparem a fer les fotos arriba una parella, i li demanem a ell si ens la pot fer, fet que accedeix amablement. Una vegada enllestits i que ells ens diguin que pugen des de l’Esgluga, marxem. Passem a tocar el que havia estat la bassa, ara només amb restes de la seva base, i ens anem a visitar el Mas de Sabater, mas em peu totalment però rònec i d’una sola habitació, amb una construcció adossada que sembla per guardar bestiar.
Seguim marxa i ens anem fins el Coll de la Mola. Aquí tenim la desbarrada del dia, però provocada pel track. Jo em penso que per aquí vaig passar però fa molts anys, i si ho vaig fer va ser abans dels 21, Anem a baixar pel GR i veig que ens hem desviat del track, retornem i seguint-lo ens fa baixar, bastant al dret des del roquer on està el pal. El problema es que jo no sé cap on es dirigeix el GR, ni res, ja que al mapa del gps no marca els Grs ni els Prs. Baixant al dret ens porta la GR,, baixa quina putada. Penso que està be pel poc tros. Seguim el GR i veiem les restes d’un pou o forn, el baixem a veure. Està tot molt relliscós, i com sempre no en queda quasi res, encara que es veu la rodona i el fons. Seguim i arribem a uns trossos de parets d’una vella construcció. Sort que aquí torno a mirar l’aparell, ja que tornem a anar malament. El track em diu que un tros abans havia de baixar al dret. Jo no m’ho crec que sigui el normal, ja que si des d’aquí fins a la pista hem d’anar d’aquesta forma no arribarem ni demà. Remuntem fins l’entrada del GR, i allí veiem que després dels primers metres i deixant-lo a la dreta, tot recte surt un sender trillat i amb marques de neumàtic de btt que va avall. Ja estem salvats del tot. El del track no sabia per on anava i ho solucionava anant al dret. El camí es bonic, baixa no massa fort, encara que s’ha d’anar amb compte ja que està bastant enfangat i rellisca. L’enllaç amb la pista si que està molt malmesa, on hi ha un pal indicador.
Ara ja només toca seguir pista avall. Son entre tres i mig i quatre quilòmetres de pista emboscada, amb algunes finestres que ens deixen veure el Tossal Ras, El Pic de l’Àliga, la Roca Ponent, i el gran tall de la Mina Atrevida, de dalt a baix (o a l’inrevés). Deixem a l’esquerra dos casetes forestals, amb molta humitat a dins, fet que fa que desistim dinar a dins. Poc abans d’arribar a la carretera parem a dinar, en una finestra de sol. Després cap el cotxe al que arribem a un quart i cinc de cinc, després de fer més de catorze quilòmetres.
El dia ha estat humit, però no massa fred. El sol a banda de l’estona des del Pic de l’Àliga fins al Coll de la Mola, i no sempre, no l’hem vist. Tenint això en compte i tal com ha anat tot, he quedat molt satisfet tant del tomb efectuat, crec que s’ho val, com del meu físic, encara que l’ùltim tros de pista, abans de dinar, caminava molt malament, desprès ja m’havia recuperat una mica.
Abans de fer una parada per refrescar-se a l’Espluga fem una visita a la Font de Nerola.

NO PUJO NI LES FOTOGRAFIES NI FAIG VÍDEO DEGUT QUE AJUNTANT LA MANCA DE LLUMINOSITAT I UNA PROVA QUE HE FET AMB LA MÀQUINA DE FOTOGRAFIAR, LES FOTOGRAFIES HAN SORTIT FATAL, O SIGUI FETES UN NYAP. Un altre dia serà.


Per baixar el track, teclejar aquí. 










000000000000000000000000000





diumenge, 27 de novembre de 2016

Before the flood


Documental que tothom hauria de visionar i principalment fer el que es diu al final: "Votar a líders que lluitin contra el canvi climàtic".
Ara m'adono que he dit dos ximpleries. Ni la meitat de la gent es mirarà el documental, i a aquest punyeter país la majoria vota al mentider i miserable major del regne.




000000000000000000000

diumenge, 20 de novembre de 2016

Mitjans de Comunicació venuts al poder


Frase per no oblidar de Malcom X

Si no esteu previnguts davant dels Mitjans de Comunicació, ells us faran amar a l'opressor i odiar a l'oprimit.

Wikipedia

000000000000000


diumenge, 13 de novembre de 2016

Leonard Cohen, e.p.r.


"Estic preparat, el meu senyor.... Deixo la taula, estic fora de joc... Bona nit, bona nit, el meu estel caigut..."
Són alguns dels versos que componen les cançons de l'últim disc de Leonard Cohen, "You Want it Darker". Publicat fa tan sol unes setmanes, l'àlbum sonava a adéu, un premonitori comiat que ja va avançar en la seva carta a la seva morta musa Marianne: "penso que et seguiré molt ràpid". A reveure...
Les cançons de l'àlbum estan carregades de metàfores d'algú que demostra estar preparat per marxar-se. "Ho vols més fosc, nosaltres apaguem la flama... Assec tant aquest fantasma que et vaig fer ser... Com ell va morir per fer als homes sagrats, deixa'ns morir per fer les coses barates..."
Text copiat i traduït de "eldiario.es"





0000000000000000000000000000000000000

divendres, 11 de novembre de 2016

Font del Teix, Pi Gros, Faig Pare, Cirers, Cova dels Bous, Font del Teix


Faig Pare
Potser es diu Cova dels Cirers o potser Cova dels Maquis



En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Ports per visitar a la tardor (una vegada més) la Fageda del Retaule. Per un error de comunicació entre els dos, he estat a punt d’anar sol, ja que havia entès que ell avui no podia venir, per sort s’aclarit a temps. Hem arribat a La Sènia, hem seguit fins a la pressa del pantà, seguint pista amunt i deixant l’àrea de la Fou, anem a aparcar a l’esplanada on hi ha la Font del Teix. Després de preparar-nos, sortim a un quart i cinc de deu per la pista, amunt, de la Fou. Fa fred i vent, encara que per aquí sota el vent no es tant fort com es sent per les alçades.
Al poc deixem la pista que tomba el Racó de l’Avellanar i agafem el sender que passa pels Forats, tot creuant el barranc. La pujada amb estones una mica planeres, es de pujada forta. En un tros sembla que pugui haver estat un camí de bast, precisament on el camí, està completament tallat, i s’ha de baixar una mica al dret, encara que trillat, i a continuació fer una petita grimpada. Mirant be aquest tros, el camí podria haver comunicat perfectament entre on finalitza i la part alta de la petita grimpada, i haver-se anat a norris en algun/s despreniment/s. Per cert el company m’ha ajudat a pujar. Es va passant per un tunel natural on hi ha dos punts que s’ha de buscar el millor pas, ja que encara que hi han fites, alguna no es veuen be de pujada, si en canvi si es va de baixada. A partir d’aquest llarg i bonic tros el camí torna a ser sender trillat amb fortes pujades, sobre tot l’última que enllaça amb la pista, que es de les que es deixa sentir,
Mentre arribem a la pista escoltem que estan fent treballs forestals per la pista o prop d’ella. Quan ja estic a les seves envistes, i es veu un dels treballadors, sento un gran cop i a dos metres endavant em passa creuant un gran roc que ha creuat la pista, creua el sender i es va vessant avall. Quin ensurt. Davant del meu crit, els tres que estan treballant em demanem perdó i diuen que se llis ha escapat. Xarrem una mica i ens comenten que estan obrint un sender que vagi des de la pista, abans de la tanca, i enllaci amb l’actual sender, tot perquè la gent no creui la tanca. Veure l’obra que els fan fer demostra la poca perspectiva e intel·ligència dels promotors. A més, tal i com comentem, hi ha un tros de cinc metres o més, que si no munten un marge una mica alt, no podran enllaçar.
Deixant als obrers forestals amb les seves feines i cabòries, seguim ruta. El camí continua pujant i a estones amb ganes. Ens desviem per visitar el Pi Gros. Uns vegada vist, contemplat i fotografiat, incloent uns grans fajos que hi ha al seu entorn, ens anem a esmorzar a la Font del Retaule. Mentre esmorzem passen un parell d’excursionistes que es lamenten que la font no tingui aigua, poca en els cóms. Ens comenten que han pujat pel Racó de Tàbac i el Teixet, i que per la part alta el vent els ha dificultat el caminar.
Seguim pista amunt fins el Faig Pare. Aquest tros de pista es el que ens deix veure el major tros de colors tardorencs. Aquest any el fajos no tenen colors grogs, de la majoria cauen les fulles quan encara estan verdes, encara que alguns per sort a la vista, tenen colors marrons. El que si que està marró es el terra per les fulles caigudes. Una vegada extasiat amb la visió del Faig Pare, i fet el ritual d’abraçar-se uns segons a l’arbre, tornem per on hem vingut dins a la font, llavors seguim la pista deixant a l’esquerra la que va cap a la Font del Teix i la Fou, a la dreta cap a la Carrasca Grossa, fins a deixar-la anar cap a la Vallcanera i agafant cap el Barranc dels Cirers. Es una pista vella i poc transitada per vehicles que ens porta a una gran esplanada, tota verda, on al davant hi ha un gran penyal on a mig aire hi ha la que podria ser Cova dels Cirers. A partir d’aquí el camí es sender en mig d’un bosc de fajos, teixos, alzines i altres. La localització de la font es una mica complicat ja que aquí el senyal del gps no es de gran qualitat, estem molt entaforat amb vessants altes i rocoses, però al final la trobem, i també el seu cóm. Tot en mig del barranc i en un tros mig amagat. Abans de la font hi ha un lloc que sembla que també pugui haver una sortida d’aigua. Per arribar a la cova, que es seguint el sender, hi ha un roquer ple de molsa, on hi ha que anar amb compte per pujar-hi i on necessito l’estirada final del company.
La cova està tapiada de fusta amb una porta i finestres amb vidre. Per dins hi han andròmines abandonades, com una antiga estufa. Referent al nom de la cova, la majoria de la gent l’anomena la Cova dels Cirers, però algú li diu la Cova dels Maquis. Al mapa de la Tinença de Benifassà, de l’editorial el Tossal, col·loca la Cova dels Cirers on he anomenat abans.
De tornada i per intentar evitar el pas rocós seguim un camí que en comptes de baixar s’enlaira poc a poc, pel que ho deixem córrer i tornem per on hem vingut. Llavors me’n recordo que es el camí per on vaig sortit jo fa uns anys, anant a sortir prop de la Cova Trobada. Quan arribem a l’esplanada   herbada on hi ha el penyal, parem a dinar en un marge solejat, però ens hem de donar pressa ja que el vent es fred, i només son les tres de la tarda.
Una vegada alimentats sortim deixant el camí que va a la pista de les Vallcaneres i seguint cap a la dreta, el camí es ample, pla, herbat i còmode de caminar. Com tot el bo s’acaba i ja ens esperàvem, el camí comença a baixar, a trossos amb forta i rocosa pendent. Hem de baixar mes 200 metres de desnivell fins a la Cova dels Bous. Veiem que encara podrem arribar a la pista i en cotxe a la presa del pantà amb llum, però que no ens hem d’encantar gaire, ja que el nostre pas en forta baixa es molt lent. En tot aquest tros i des de que hem deixat la pista de les Vallcaneres, hi han tancats amb fil-ferro, alguns trencats, i amb trossos de roba, ara velles mig trencades, que devien significar alguna cosa, però que ara fa de mal veure.
Arribem a la Cova dels Bous, on a la dreta hi ha el que sembla un comptador de fusta, bastant malmès. Es tot un tros molt encisador, amb una gran balma, i la font a l’esquerra, amb cóm inclòs, però seca. Deixem el camí que es va cap a la Font dels Hortets, i agafem la baixada. Aquesta va perdent alçada amb esses, o sigui va baixant de forma fàcil encara que tenint en compte el desnivell a perdre en aquests 800 mts. de recorregut.
Arribem on tenim el cotxe a dos quarts de sis de la tarda després de fer més de catorze quilòmetres i encara tindrem temps de fer la pista amb llum de dia. El dia ha estat fred i molt ventós, encara que per la part alta bufava molt més, però per on hem passat, a moments, també s’ha notat. La caminada  ha estat dura però molt satisfactòria.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000







dimarts, 8 de novembre de 2016

Dream



Ja poden fer tots els films que vulguin, predicar fins tornar-se roncs, escriure fins que es trenquin tots els llapis, que el depredador número u, ho serà fins que no quedi cap espècie al mon.


Dream from WCFF on Vimeo.

=================



dilluns, 31 d’octubre de 2016

Avui vull agrair, per Mónica Naranjo, en català




Avui vull agrair la fi del cel
i amb tu celebrar que sóc viu.
Ahir vaig patir tant, però això és passat,
amb tu jo vull pregar ben fort.

Avui renaixeré un altre cop,
faré que la foscor sigui llum.
Viuré sense cap por, gaudint del món.
Ja tindré a prop el meu amor.

Lluitem perquè estimem,
no ho dubtis mai.
L'amor dóna sentit a aquest món.
Vencerem, som més soferts, no ploris més,
creiem en l'esperança avui.

Agraint a Déu que avui sóc viu.

00000000000000000

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Rojals, Portell de Colomera, Rojalons, Mas de Magí, Rojals





Avui ha estat el dia per la caminada ajornada el dia 2 per la pluja, que s’ha tractat de portar al grup dels Caminants a fer el tomb des Rojals a Rojalons, passant pel Portell de Colomera i el Mas de Magí. Per això ens trobem vuit (només) caminants a Rojals, i sortim pel GR a les nou en punt (quasi). El Gr va baixant. Passem a tocar la Font del Burxot i ens desviem pocs metres per veure la Font d’en Caballé, amb dos canons amb aigua, separats uns metres. Anem completament emboscat, son les Obagues de la Vall. Deixem algunes cruïlles, entre elles la que segueix el GR per seguir per la Vall de Llardons. En un roquer amb bona miranda parem a esmorzar. Durant tot el camí anem seguint unes cintes que marca el pas futur o passat d’una cursa. Ens creuem amb una parella de caminants que ens expliquen que avui es el dia per la cursa, la Marxa dels Roures.
Als quatre quilòmetres de la sortida deixem l’agradable sender que seguíem, (amb alguna baixada forta per terreny relliscós si està mill), per agafar un sender que puja de valent. Aquí ja ens han anat passant uns pocs corredors, separats uns dels altres, que devien ser el cap de la marxa. En un lloc que sembla que el camí finalitza, s’ha d’agafar a l’esquerra, en un pas entre dos arbres, i apegats a la pared, per una lleixa estreta, sense complicacions fins a una petita pared, que es puja fàcilment per tres o quatre esglaons a la pedra. Jo els havia avisat que havíem d’enfrontar-nos a una pared i tots queden tranquils per el fàcil de pujar-hi ja que no em recordava del que vindrà desprès, i els havia dit que era aquest. Però després ve la part difícil i llavors si que queden una mica embadalits. Em fan passar a mi primer, per ensenyar-lis per on es puja. Els esglaons son estrets, però amb compte i mirant bé on es posen els peus i buscant alguna branca per ajudar-se amb les mans, no hi han massa problemes per pujar-hi. Ajudo a la gent a passar l’últim pas. Desprès d’aquest, ve una curta pujada per un camí entre roques, deixar un desviament a l’esquerra, i seguir per sender trillat a la dreta, arribant a una tartera que s’ha de creuar amb pujada forta. Abans d’arribar al final del portell, trobem el frigorífic que ja hi era l’any 2013, però ara fora del costat de la paret i en canvi en mig del camí. Encara ens queda intentar passar sense xafar les restes en descomposició d’un gos mort, i pujar un petit ressalt on comença el barranc que ens ha estat acompanyant.
A la pista ens comença a tocar el sol, que no em vist en tot el dia. A tocar a ella hi ha les restes d’una cadireta de cotxe per nen. Com vull passar per Rojalons, segueixo una pista, primer, que deixo per una de vella i bastant esborradissa que al final es perd. No hi ha problemes ja que les cases ja es veuen i anem per parades abandones amb herba baixa, i alguns rastres possiblement d’animals.
A Rojalons ens trobem a un senyor, de l’Espluga que ara habita molt per aquí, xarrem una mica explicant-nos interioritats del llogaret. Seguim cap a la carretera per deixar-la de seguida cap a l’esquerra. Tenim una bona miranda cap Les Garrigues amb bons colors de tardor. Arribem a una cruïlla de pistes, on tenia previst, en principi, anar cap a l’esquerra però sent l’hora que es, volia anar cap a la dreta, però a l’entrada ens trobem una senyal de caçadors, o sigui anem cap a l’esquerra, tot baixant i agafant el sender cap a Rojals, que es el Pr i que està repintat de fa poc. Anant seguint el PR trobem la pista que em deixat abans, al moment que estan baixant tres tot-terrenys, creiem que amb caçadors. Trobem el camí que ve dels Solans del Creixent i ja seguim direcció oest fins a Rojals. Però primer passem a tocar el Mas de Magí, fantàstic mas (no podem tombar per fora ja que hi han cotxes), arribant al Coll de Rojals, on una parella de la que una persona va una mica tocada del genoll, segueix per carretera i la resta agafem la pujada que surt recte i pel sender arribem a Rojals. Es un quart i mig de tres i hem fet més de deu quilòmetres i mig. Un dia que quan hem vist el sol no ha picat gaire i la major part del dia hem anar emboscats. Un bon ambient i companyonia que ha continuat en el restaurant on hem anar a dinar, a Montblanc.

No pujo les fotografies ni faig un vídeo ja que surten persones de les que no tinc el permís

Per baixar el track, teclejar aquí. 










00000000000000000000000



dijous, 27 d’octubre de 2016

Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora


El Burguès
Sant Cebrià de la Mora


En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000