Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina

Pont de l'Escanyolit

Torrent de l'Espina

Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000