"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 22 de desembre de 2016

Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre


Santuari de la Quar
Sant Pere de la Portella



Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada