"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 9 de desembre de 2016

L'Argentada, Roc de l'Àliga i Tossal Ras


Vèrtex geodèsic del Tossal Ras
Tall del filó Atrevida i Roc de l'Àliga



Desprès de quasi un mes sense sortir per problemes familiars, avui amb el Josep Maria ens hem anat a un lloc proper i amb la creença de no ser massa fort. Hem enfilat la pista asfaltada de Castellfollit, de Vimbodí, i a sota de la Granja de Castellfollit hem aparcat el cotxe. Ens hem preparat i hem començat a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. El dia està començant a clarejar, fa humitat i una mica de fred, res que no es pugui suportar, i més quan comencem a caminar.
Abans de començar la ruta, per un camí trillat, encara que malmès, que era amb escales de les que queden unes poques, pugem a la part del darrera del que era l’edifici de la granja, ara residencia d’estiu dels monjos de Poblet, amb capella (no podria ser menys) incorporada. Estem en una bona esplanada però a la banda de darrera de les edificacions, totes adossades. La banda del davant, en cap lloc es pot contemplar en la seva amplitud, potser per dins de les tanques.
Una vegada vist tot el que podíem, tornem a baixar cap a la carretera i la seguim avall. Es digne de veure dos castanyers vells, un a cada banda de la carretera. La deixem per agafar un camí ample que va en direcció contraria a la que veníem. Pel que diu els mapes vells, i s’aprecia, això era una carrerada. Anem seguint prop de la llera del Barranc de l’Argentada. No hi ha llum en excés, ja que anem emboscats i es aviat. Fa humitat que no notem gaire al anar caminant, però si que es veu a l’entorn, molt moll, a més, per les últimes pluges. Deixem a la dreta un pi amb tres branques, però que no es monumental. El camí continua per molt de tros sent ample, encara que no es apte per vehicles, ni tots-terrenys. En alguns moments s’estreny però es degut a la caiguda de pedres de la banda de muntanya. Quan creuem un barranc subsidiari, el camí original està completament trencat degut a la potencia de les aigües que més d’una vegada deu agafar al baixar per aquí.
Després de més de dos quilòmetres i mig de caminar creuem el Barranc del Coll de la Mola (el de l’Argentada es deu a diferents barrancs que es van ajuntant i un es aquest), i aquí el camí ample finalitza, deu haver quedat perdut ja que per on es puja ara no es normal, una pujada curta però molt forta de terra, avui una mica fangosa i relliscosa. Dalt de la pujada es troba a l’esquerra el Poblat Miner de la Atrevida, que son quatre habitatges (?) adossats, quadrats, d’un sol receptacle amb llar de foc, Tot completament abandonat i amb l’herba que es va acostant per menjar-s’ho tot.
Seguim amunt deixant a la dreta un camí que ens portaria a la pista de baixada. Ara anem en direcció nord, per una pista minera, per on encara podria circular algun tot-terreny. Deixem a la dreta, a l’esquerra tenim l’estimbat, un escletxa no massa ampla, llarga i que sembla bastant profunda. Sempre per la pista creuem uns barrancs, i anem deixant a la dreta, forats miners, a l’esquerra que es el costat de l’estimbat, una gran quantitat de plaques metàl·liques escampades,  trossos de uralita i el que sembla la part davantera d’un R-4 o similar, mig enterrada per la terra del pendent, fins que arribem a una entrada d’un galeria que sembla una mica llarga. Deixem les motxilles i ens posem els frontals i entrem. La veritat es que no es massa llarga, i no hi ha res a veure, exceptuant tres neumàtics de vehicle gros.
Arribem on a la dreta hi ha l’entrada a una mina, amb porta metàl·lica i a la dreta un tancat amb una parabòlica i un panell solar, per mesuraments sísmics, amb un gros cable, protegit, que ve de l’interior de la mina. A dalt es veu entre arbres uns construcció de totxana vista, amb una llarga fumera. Aquí parem a esmorzar, i mentre ho fem, i per primera vegada del dia, ens toca el sol. Mentre mengem ens fixem en un detall, com a mínim curiós, tant la parabòlica, el panell, la tanca i tot el conjunt es molt nou, i en canvi per subjectar una capsa de connexions al terra es fa posant un roc al damunt, fet que ens fa pensar amb Pepe Otilio i Gotera.
Hem de buscar la continuació, ajudats pel gps, trobem un rastre que s’enlaira, i per allí ens dirigim. Al poc i cap a l’esquerra es veu un camí ample, ara tapat per la vegetació que va cap amunt. Havia fet servei al transport miner, i ara està en desús, però no som els únics que passem per allí, es veu el rastre entre l’herbada. Estic content perquè de moment està sortint bastant be la caminada i jo em trobo físicament be.
Però tot el bo finalitza, aquesta vella pista s’acaba, i el track em diu que d’on ho vaig extreure i un altre que vaig comparar, a partit d’aquí van pujar al dret. La vegetació es espesa, encara que es veuen petits i difuminats rastres, amb dificultats anem pujant, entre els pals de caminar i les branques dels arbres i arbusts que ens ajuden al agafar-se amb ells, aconseguim pujar aquests quaranta metres de desnivell, i que a casa he comprovat que son setanta metres lineals, dels que jo he fet quasi noranta. Arribem a un altre pista minera, també bastant tapada que fa una ampla ziga-zaga. Llàstima que quan canvia de direcció estigui tapada, i el rastre ens torna a porta per una curta i arenosa pendent per enllaçar amb la continuació de nivell superior.
A l’arribar a una possible cruïlla on hi ha un toll amb aigua terrosa, amb forma de petjada de dinosaure, em sembla veure un camí que puja i potser ens estalviaria un petit retomb, i com avui encara no hem fet res fora del previst, ho provem. L’encertem ja que està trillar i ens comunica amb la pista minera superior. El que si que està una mica brut de les branques, però res que ens faci penedir d’haver-lo agafat. Però quan arribem a la pista de dalt, ens adonem que per anar a la següent, que es de cotxes, hauríem de baixar el que hem pujat ara, pel que al dret, son trenta metres em línia recte, i fàcil de pujar, ho fem.
En pista apte per cotxes arribem a un coll on tenim a la dreta els cingles del Roc de l’Àliga i a l’esquerra un aljub i un mirador al Filó Atrevida, que per cert fa impressió veure el tall a la muntanya i la seva fondària. No es pot explicar s’ha de veure. Aquí trobem dos joves i les preguntem d’on venen i ens diuen de la Roca Ponent, i si es que volem anar i no sabem per on, lis diem que no, que anem en direcció contraria.
Seguim amunt, pujada fàcil, encara que amb dos trossos d’esglaons molestos pels meus genolls. La pujada es curta, i sense adonar-nos ens separem del que sembla el camí més lògic, però sense dificultat i pujant per un altre roquer amb esglaons més fàcils, arribem a l’esplanada rocosa del cim. En mig al damunt d’una fita de senyalització hi ha unes pedres com si maquessin el punt més alt, però aquest es vora cingle mirant al pou i al mirador de la mina que hem estat abans.
Una vegada fetes les fotos i les mirandes corresponents seguim camí, primer per sender trillat en baixada i després pel mig del que havia estat un tallafoc, en pujada, per seguir per pista i arribar al Coll de la Creu de l’Ardit. Des d’aquí el mes fàcil per arribar al Coll de la Mola hauria estat seguir el GR, però nosaltres volem passar pel Tossal Ras, pel que agafem pel mig del GR i la pista. Es camí ample, pedregós i forta pujada. Arribem al vèrtex i quan ens preparem a fer les fotos arriba una parella, i li demanem a ell si ens la pot fer, fet que accedeix amablement. Una vegada enllestits i que ells ens diguin que pugen des de l’Esgluga, marxem. Passem a tocar el que havia estat la bassa, ara només amb restes de la seva base, i ens anem a visitar el Mas de Sabater, mas em peu totalment però rònec i d’una sola habitació, amb una construcció adossada que sembla per guardar bestiar.
Seguim marxa i ens anem fins el Coll de la Mola. Aquí tenim la desbarrada del dia, però provocada pel track. Jo em penso que per aquí vaig passar però fa molts anys, i si ho vaig fer va ser abans dels 21, Anem a baixar pel GR i veig que ens hem desviat del track, retornem i seguint-lo ens fa baixar, bastant al dret des del roquer on està el pal. El problema es que jo no sé cap on es dirigeix el GR, ni res, ja que al mapa del gps no marca els Grs ni els Prs. Baixant al dret ens porta la GR,, baixa quina putada. Penso que està be pel poc tros. Seguim el GR i veiem les restes d’un pou o forn, el baixem a veure. Està tot molt relliscós, i com sempre no en queda quasi res, encara que es veu la rodona i el fons. Seguim i arribem a uns trossos de parets d’una vella construcció. Sort que aquí torno a mirar l’aparell, ja que tornem a anar malament. El track em diu que un tros abans havia de baixar al dret. Jo no m’ho crec que sigui el normal, ja que si des d’aquí fins a la pista hem d’anar d’aquesta forma no arribarem ni demà. Remuntem fins l’entrada del GR, i allí veiem que després dels primers metres i deixant-lo a la dreta, tot recte surt un sender trillat i amb marques de neumàtic de btt que va avall. Ja estem salvats del tot. El del track no sabia per on anava i ho solucionava anant al dret. El camí es bonic, baixa no massa fort, encara que s’ha d’anar amb compte ja que està bastant enfangat i rellisca. L’enllaç amb la pista si que està molt malmesa, on hi ha un pal indicador.
Ara ja només toca seguir pista avall. Son entre tres i mig i quatre quilòmetres de pista emboscada, amb algunes finestres que ens deixen veure el Tossal Ras, El Pic de l’Àliga, la Roca Ponent, i el gran tall de la Mina Atrevida, de dalt a baix (o a l’inrevés). Deixem a l’esquerra dos casetes forestals, amb molta humitat a dins, fet que fa que desistim dinar a dins. Poc abans d’arribar a la carretera parem a dinar, en una finestra de sol. Després cap el cotxe al que arribem a un quart i cinc de cinc, després de fer més de catorze quilòmetres.
El dia ha estat humit, però no massa fred. El sol a banda de l’estona des del Pic de l’Àliga fins al Coll de la Mola, i no sempre, no l’hem vist. Tenint això en compte i tal com ha anat tot, he quedat molt satisfet tant del tomb efectuat, crec que s’ho val, com del meu físic, encara que l’ùltim tros de pista, abans de dinar, caminava molt malament, desprès ja m’havia recuperat una mica.
Abans de fer una parada per refrescar-se a l’Espluga fem una visita a la Font de Nerola.

NO PUJO NI LES FOTOGRAFIES NI FAIG VÍDEO DEGUT QUE AJUNTANT LA MANCA DE LLUMINOSITAT I UNA PROVA QUE HE FET AMB LA MÀQUINA DE FOTOGRAFIAR, LES FOTOGRAFIES HAN SORTIT FATAL, O SIGUI FETES UN NYAP. Un altre dia serà.


Per baixar el track, teclejar aquí. 










000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada