"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 28 de febrer del 2014

Llavors de llibertat


Les llavors dormen en el secret de la terra fins que a una d’elles se li ocorre la fantasia de despertar. (Antine de Saint-Exupery)

Foto de: "www.guiateporlosmejores.com"

Així mateix hauria de passar amb les llavors de la INDEPENDÈNCIA i de la LLIBERTAT que porten dins. JA VA SENT HORA DE DESPERTAR!!



0000000000000000000000

dimecres, 26 de febrer del 2014

Conspira, si us plau



Es un pel llarg pels que només llegeixen els titulars i les primeres línies dels articles i es cansen de seguida i ho deixen còrrer, que per desgracia son molts. Crec sincerament que es un article que val la pena llegir-ho, comprendre'l i si estàs d'acord començar a actuar com diu.
La base es que no t'has de creure ni el que et digui "el Sistema" ni els "Anti-Sistema", si no que has d'analitzar el que et diuen i el que passa i obrar segons les teves pròpies conclusions. A més un no ha de saber opinar de tot el que passa, ni ha de saber de tot, només del que realment l'interessi.

Fotografies de la Gazzeta del Apocalipsis

oooooooooooooooooooooooo



dimarts, 25 de febrer del 2014

Donar o no la ma al princep




Sense entrar en la valoració de si es correcte o no negar la ma al príncep (jo crec que està en el seu perfecte dret), el que crec més lamentable es la frase final: "No me graves vídeos", aquesta prohibició es incomprensible. Com pot ser que es prohibeixi i quin dret té el segurata personal del príncep de fer-ho. Si no vol que li gravin que no surti de casa, encara que si tot haguessin estat "flors i violes" segur que no ho haurien prohibit.
Però d'això no he llegit enlloc cap comentari, els mitjans de comunicació només els interessa la noticia del fet de donar o no la ma, uns per aplaudir-la i els altres per criticar-la, però del fet més lamentable, "mutis i a la gàbia".

000000000000000000000000

diumenge, 23 de febrer del 2014

Valldora, Travil, Cap dels Plans, ermites Santa Margarida, Sant Jaume i Sant Andreu



Mirant enrere tot pujant cap el Cap dels Plans

Avui ens hem trobat el Jordi i jo i em enfilat cap el Solsonès a fer una ruta a cavall entre aquesta comarca i l'Alt Berguedà. Arribem a la Valldora, ens preparem i sortim a tres quarts de nou. La majoria de gent que aparca aquí o va cap a Busa o segueix pista amunt, cap a Graudescales, però nosaltres tenim la intenció de fer-ho diferent, que es pujar cap a Taravil, i baixar cap els plans sota el cingles de Taravil i les Lliberteres. Tota la ruta la he planificat sobre planell de l'ICC, topo i orto, ja que no havia trobat cap ruta que pugés per aquí, ja que com Taravil també es diu Travil, jo havia buscat per aquest últim nom, sense fer-ho per l'altre. Després de fer la ruta ja he trobat alguna de la zona, però cap de la baixada que hem fet, si alguna, sense passar pel vèrtex i baixant directament a la Mora.
Enfilem pel GR amunt, per pista amb forts repetjons, amb retallades però sempre molt ben senyalitzades. L'entorn es bonic amb pins joves, estrets i alts. Fa bastant de fred i està tot molt humit. Es una verdadera llàstima que als mapes de l'I.C.C. no estiguin marcats el senders de llarg recorregut, al menys aquests, però no es pot demanar massa ja que tampoc inclouen molts senders de segon quines zones. Quan el camí s'apropa a la Rasa de la Frau, que queda a bastant apregonat a la nostra esquerra, deixa de ser pista per convertir-se en camí, que puja fort, es pedregós i amb algun retomb arranjat amb troncs perquè no es perdi, amb molt bon seny. Després es torna a convertir en pista, on es va alternant les fortes pujades amb tros planers. Com la pista està bastant retocada hi ha un lloc que el camí vell ha quedat tapat, i s'ha perdut el poder passar-hi, aquí el GR. està canviat per poder salvar la incidència. Es una verdadera llàstima la pèrdua de camins vells. També l'arranjament de la pista ha tapat una surgència. Era un entorn que podria haver estat màgic, i es el començament de una de les branques que van a morir a la Rasa de la Frau i que ve de la Font Freda.
Quan estem a tocar al Serrat del Grau intentem retallar pujant pel barranc, es un recorregut pel barranc d'uns 230 metres que ens estalviaria un bon retomb de pista. Però al poc d'entrar, el barranc s'apregona i a més, baixa aigua pel que decidim retrocedir i seguir la pista. Però a la segona marxada de pista si que l'endevinem ja que agafem barranc amunt, es ample i de bon passar, alguna punxa però amb pantalons curts no es nota. Passem per la Font Freda, seca però amb molta humitat a l'entorn, encara queden, bastant desfets, els bassis.
Retrobem el GR, junt amb unes marques grogues i altres blanc-i blaves. Nosaltres fem una extensió d'anar i tornar a Travil (Taravil) per veure la seva ermita de Sant Quintí. Es romànica, com la majoria de la zona. Al costat de l'ermita parem a esmorzar amb la companyia d'un gosset la mar de maco.
Després tornem a la cruïlla on hem trobat els senyals i ja ens dirigim cap el cim. Les senyals grogues no les veiem, en canvi les blanc-i-blaves ens acompanyen una estona. Després quan enfilem cap el cim per la pistota, per on també pugen les torres, les deixem. Dalt hi ha un repetidor d'una companyia telefònica a tocar el vèrtex. Per cert la visió des d'aquí es bastant nul·la, ja que la vegetació l'envolta excepte cap el repetir de telecomunicacions.
Fem les fotografies de rigor i ràpidament ens posem en marxa, ja que ara ve un tros que estic bastant segur que tindrem problemes, tal i com efectivament passa. Sortim bé, per l'esquerra de com hem arribat, i trobem una pista molt vella i bastant bruta, que es per on hi figura al mapa, però se'ns acaba després que quasi tres-cents metres, seguint un rastre, primer ben marcat però que poc a poc es va fent fonedís. Intentem seguir el track fet sobre el mapa, però la vegetació i el terreny no ens permet massa fer-ho. Anem trobant una serie de rastres molt difusos que ens va enviant avall, però sempre separats del camí del mapa. Quan comencem a estar una mica preocupats ja que hem baixat bastant i de pensar si haurem de remuntar per no poder seguir avall ens agafa tots els mals, trobem un sender, bastant ben marcat. El seguim avall, i es correcte, encara que està una mica brut, té una pendent bastant considerable i està una mica atorrentat. Arribem a una pista de desemboscar i aquí ja han finalitzat tots els problemes que podíem haver tingut. La nostra sorpresa es que ens tornem a trobar les marques grogues i les blanc-i-blaves que baixen de dalt. Llavors ens fa pensar que potser una bona opció per fer un bon tomb rodó, sense anar al dret, seria, una vegada fet el vèrtex anar enrere i anar per unes o per les altres, això si, no sé si dona molt de retomb o no. També podria ser si per on hem baixat ho remuntéssim veuríem si el sender arriba fins dalt, o sigui podria ser que hagués tres opcions millors que la nostra, que ha estat seguir el camí del mapa.
A partir d'aquí, arribada al Mercadal amb l'ermita de Santa Margarida, que hem pogut visitar l'interior al tenir la porta tancada però sense clau. Hem seguit, tot passant per la Creu, fins a Boixadera dels Bancs, una gran masia que la estan reconvertint en habitatge rural, casa colònies o similar, amb un gran gust però amb molts diners invertits i encara el que queda a invertir. Pugem a l'ermita de Sant Jaume, aquesta no la podem visitar, que ha estat reconstruïda pel seu propietari, que sembla ser el mateix de la masia. El que no ha reconstruït es l'absis, encara que es veu la filada rodona de pedres a terra. Aquí parem a dinar, ja que va sent hora de fer-ho.
Seguim marxa entrant a visitar la Mora i la seva ermita de Sant Andreu, romànica com les altres. I ja només queda anar cap el cotxe, però encara hem variat la ruta, primer agafant una drecera, mitjançant una vella pista, amb masses esbarzers, i després anant a visitar l'ermita de Sant Lleí, on al mas del seu costat un granger està removent els fems i degut a l'oloreta fa que no ens encantem massa, a més ja es prou tard.
Arribem al cotxe a tres quarts de set, després de fer uns vint-i-un quilòmetres i mig, amb un desnivell acumulat de més de nou-cents metres.
Com sempre al final queda parlar del temps, de les sensacions, i comentaris diversos. El temps, fora del moment de la sortida que ens hem hagut de tapar, incloent els guants per les mans, ha estat molt bo, inclús en els llocs obacs no hem tingut gens de fred. No cal dir que al final que ja anàvem sense sol, no teníem calor però tampoc fred. Les sensacions han estat molt bones, estava una mica preocupat al haver preparat tot el recorregut sobre mapa, ja que no estava massa segur si el GR passava per aquells camins o no, i en canvi a banda d'un quilòmetre (que s'ens ha fet bastant llarg) de la baixada, tot l'altre ho hem fet sense problemes. El que si que he de dir, que després de la baixada, a l'ermita de Santa Margarida hem hagut de parar ja que jo estava bastant tocat dels genolls i una mica cansat. Després, a Sant Jaume ha anat molt bé parar a dinar i aprofitar per descansar un altre vegada. I al final ja m'arrossegava una mica.
Ens hem saltat, expressament, anar a visitar l'entrada de la Bòfia de les Boixaderes, ja que se'ns feia tard i a més crec que si es va es per entrar dins i visitar-la.
Des de la baixada del cim fins al moment del dinar hem estat sentint trets d'escopeta que venien de prop de casa Gomira, o d'allí mateix
Com anècdota, la única persona que hem trobat ha estat a l'extensió que hem fet fins a Travil i es una dona que anava en bicicleta que s'ha interessat d'on veníem i on anàvem. Ella ens ha explicat que viu a Tressera, o sigui molt prop de Travil, l'hem explicat que veníem de la Vall d'Ora i no ha sabut per quin camí havíem pujat i l'hem preguntat pel camí de baixada des del cim i tampoc tenia ni idea. No es que vulgui dir que com es de la zona ho ha de saber tot però m'ha estranyat molt.
Això que l'única persona que hem vist no es real del tot, ja que mentre ens apropàvem a Boixadera dels Bancs i des de l'ermita de Sant Jaume, hem vist gent i cotxes a Casa Gomira, i després ens han passat dos cotxes, d'aquells, quan anàvem cap a la Mora. I prop del final ens hem creuat amb dos 4x4 i un cotxe normal que pujaven fent brunzir "a tope" els motors.
Es una zona que segurament deu haver informació però jo abans de fer-ho no l'he sabut trobar. De les ermites i llogarets, si, però no de les rutes. Es una zona que m'ha agradat i que tinc previst tornar per fer dos vèrtex que estan a prop, Els Tossals i Sant Salvador, sortint de dos llocs diferents.
El que cada vegada s'escolten menys son els cants d'ocells, avui uns moments per la Serra del Molí, un Pica-Soques pujant cap El Serrat del Grau i hem vist volar una rapinyaire quan ja estàvem als plans sota els Cingles de Travil, que a més ha estat espantat per les escopetades que he comentat abans.
Un altre dia de muntanya, dels que crec que fan afició,

Per veure i o/baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000



00000000000000000000000000



00000000000000000000

divendres, 21 de febrer del 2014

Cañas : "Què faran els separatistes amb els 'col·laboracionistes'?"



Jo faria la pregunta a l'inrevés, que faran els "col·laboracionistes" l'endemà, quan vegin que a les urnes ha perdut la seva aposta? cridaran corrent a Madrid perquè enviï els tancs?.Si ells no estan d'acord amb la democràcia, (la major democràcia que es pot tenir es que el poble decideixi el que vol ser), que fan en un parlament?.
Ells no volen que hi hagi fronteres, podria ser una opció democràtica, doncs traiem fronteres, no serem catalans, ni espanyols, ni europeus, serem ciutadans del món, però llavors no posem fronteres mi a Ceuta, Melilla ni enlloc, ni per la dreta ni per l'esquerra, ni per baix ni per dalt. Però la seva opció la haurien de guanyar democràticament i ser total, no parcial.

En aquest país estem farts de cinisme i mesquinesa.


000000000000000000

dilluns, 10 de febrer del 2014

Ridícul amb l'idioma "valencià"


Fins i tot ells mateixos es riuen del ridícul que fa  el PPCVcorrupte.


00000000000000000000000000

dissabte, 8 de febrer del 2014

Murs i altres mesquineses


A vegades em pregunto fins on arriba la hipocresia de la nostra societat, ja que per un mateix assumpte tenim dues respostes diferents, tot depen de qui ho fa. Un dels exemples més clars es referent als murs que separen unes persones de les altres. Era correcte abatre el mur de Berlín per que no era lògic que separés persones, en  canvi nosaltres trobem bé el mur i tanca de Ceuta i Melilla, i també trobem bé el mur entre els nefasts U.S.A. i Mèxic, perquè els USA es país amic. Hi per tots els gustos hi ha la tanca de Palestina.
Si en comptes d'explotar els paisos tercermundistes, ens haguéssim preocupat d'invertir i ensenyar a la població a desenvolupar-se i tallar el coll als polítics corruptes d'aquells paisos, ara no caldria que es juguessin la vida per intentar tenir una vida una mica decent. I per cert, no sé massa a que venen ja que la veritat, nosaltres, al menys els habitants de les espanyes, anem en camí a tenir un futur tan negre com el tenen ells, i no ho dic per el color de la pell, ja que això no té cap importància.
El que ha passat aquests dies a Ceuta no es ni molt menys que la culminació del que estan provocant les nostres nefastes polítiques, ja que si mirem tot el que ha anat passant des de fa uns quants anys, amb ganivetes incloses, es per jutjar i empresonar a les nostres autoritats per crims a la humanitat, i encara van gallejant.
Potser aquests indesitjables politicastres dels paisos del sud d'Europa s'haurien d'ajuntar i en comptes de gastar-se tants diners en tanques, vaixells de vigilància, policia de costes, equips de salvament, centres d'internament, etc., podrien agafar uns pocs avions carregats de bombes i aniquilar tota la població sub-sahariana, i d'aquesta manera ja no vindrien, amb la seguretat que ens estalviaríem diners. O potser, en comptes de saquejar els seus paisos, s'hauria d'invertir en la població i passar a guillotina a tots els dictadors, està clar que per això es necessitaria el vist-i-plau de tots els paisos "desenvolupats" que son els que estan xuclant totes les seves riqueses, sense importat-lis la vida de la població autòctona. 


00000000000000000000000

divendres, 7 de febrer del 2014

El PP baixa 2 punts en intenció de vot


Jo cada dia que passa dec ser mes ximplet, ja que no acabo d'entendre dues coses relacionades. La primera que els mitjans de comunicació omplin pàgines amb dades de si el PPcorrupte està pel damunt o per sota el PSOEcorrupte en intenció de vot, com si això fos el més important. Crec sincerament que el PPSOEcorrupte tingui una intenció de vot del 58,90% (32,10+26,8) es demencial. O sigui dos dels partits que han saquejat les arques públiques de les espanyes encara tenen més de la meitat de votants al seu favor. Això si, que hauria de preocupar. Em penso que ja ho vaig posar però per si de cas ho torno a dir: Un país on una de les figures del mateix, es un nen que robava a un cec, com pot ser un país decent. A més a la actualitat les figures son el Joselín, la Belen, la Pantoja, la Roja i altres grotescs personatges i figures que no haurien de ser importants. 

AIXÒ ES LA MARCA ESPANYA, una marca ben bruta i fastigosa. 

I encara que no vingui al cas, l'altre dia pensava que si el jutge del cas Millet ja havia finalitzat la instrucció, quan es fixarà la data del judici?, judici on estan "enmerdats" els convergents.


00000000000000000000

dijous, 6 de febrer del 2014

La Fenellassa, Masia de Sant Miquel, Mas de Gràcia, La Fenellassa


Masia de Sant Miquel - Cova de la Mosseta

Avui he anat a Beseit amb dos objectius clars, la primera comprovar l'estat de neteja dels camins entre l'aparcament de la Fenellosa i el Mas de Garcia, tot passant per la Masia de Sant Miquel, ja que quan ho vaig fer a l'octubre del 2011 estava una mica brut i d'aquí uns dies he de portar un grup d'amics a fer aquest tomb. L'altre motiu es per si puc enllaçar el Mas de Borràs a aquell camí, tot remuntant el Barranc del Racó d'en Guerra, que segons el mapa surt del mateix mas i arriba a on el camí que ve de la masia de Sant Miquel creua el barranc. Per això surto de Reus quan encara es fosc. Abans de Bot el panorama que es veu es magnífic, les muntanyes es veuen enlluernadores amb el sol que ja ha sortit, amb un cel entre blau i vermellós i amb uns núvols entremig gens amenaçadors. Abans d'Horta se'm creua una guineu que per un moment s'ha parat a mirar en la meva direcció i després ha continuat corrent. Arribo a Beseit i segueixo cap a l'aparcament, on ha mig camí se'm creua a tota velocitat un esquirol. Vaja quin dia porto d'animals, avui he vist més que en molts mesos junts.
Em preparo i surto a les nou del matí. El camí surt del mateix aparcament i de seguida s'enlaira però bastant suaument. Aquí tinc la primera sorpresa del dia, agradable, al comprovar que el camí està super netejat. Després de tres petites sifonades, arribo a la Masia de Sant Miquel.Tot el camí era de bast, com es demostra les siga-sagues i l'empedrat per salvar els desnivells. A tocar la segona portella hi ha unes fites a ma dreta on marca un camí ben visible; he de seguir-lo algun dia.
La Masia de Sant Miquel, arruïnada i amb una ermita que només ho sembla una mica mirant-la des de fora i del davant, ja que dins no hi queda cap rastre, al ser d'una sola peça i sense cap indici d'ostentació. A prop està la font i la bassa, bastant brut l'entorn. La sortida del camí vell està perdut, el més lògic es que anés baixant per les parades, encara que totes les parades estan netejades, hi ha algun moment que s'ha de baixar d'una a l'altre per rastres, però que no era camí. Als pocs metres de retrobar el camí i a ma dreta hi ha una gran alzina que val la pena anar a veure.
Després de creuar el Barranc del Racó d'en Guerra, el camí, tot pujant, es molt agradable de fer. Al coll, em desvio a l'esquerra a veure la cova de la Mosseta, sobre tot a comprovar com està el tros, que per cert està amb alguna punxa de més però res que no es pugui superar. A tocar, però a la dreta, surt un altre camí, podria ser interessant. El que no he sabut trobar es el que parla al blog de "Elport"  que baixa al Mas de Borràs des d'aquest camí i que crec que es el que intentaré des de baix.
La baixada fins a la pista es agradable i fàcil, incloent la arribada, que me'n recordo que per entrar, en sentit invers, hi havia un tros al dret fins que es trobava el camí que ara he baixat. A partir de la masia i fins aquí el camí està senyalitzat amb cintes vermell i blanques, a més la impressió que em dona es que l'última netejada l'han fet amb les cintes posades, ja que hi han branques grans i petites tallades, a terra, amb la cinta lligada. Ho sigui una “potinada”.
Quan trobo el Gr. he de seguir a l'esquerra, però primer vaig a visitar la font de Silvestre, es un toll on surt l'aigua en un costat. Ara està canalitzada fins a la bassa antiincendis. Per pista arribo a la Masia de Gràcia on paro a esmorzar, ja va sent hora, al solet. Es la primera vegada que veig el sol, ja que sempre he anat emboscat, i al saltar a aquesta banda el sol estava encara a l'altre costat.
Segueixo per la pista avall, que es el camí que hauré de fer, però a mitja pista m'adono que no he vist marxar el GR., que arriba a la pista cimentada pel Barranc de les Marrades a quasi un quilòmetre d'on arribaré jo, i més cap a Beseit. Com veig que es aviat, penso de recular per la pista cimentada i anar a buscar el GR, pujar al Mas de Gràcia, i tornar a baixar pel mateix lloc. I així ho faig. Seguir el GR no té cap complicació encara que les marques brillen per la seva absència, el camí ara va a tocar el barranc, quan abans anava per una parada més amunt, però on enllaça el vell i el nou està completament destrossat i si algú vingués per aquell tindria problemes per saltar. A partir d'on enllacen el camí es molt bonic, amb un començament de pedra d'una peça i amb mosques per evitar que les cavalleries rellisquin, després continua empedrat i es va enlairant separant-se del barranc per alçada. Aquest tros està netejat però les branques les han deixat, principalment, dalt de la parada de la dreta i el vent les ha enviat, en part, al camí. El camí arribava exactament al Mas de Gràcia, però ara han netejat per unes parades que amb pujada suau arriba a la pista al mateix lloc on es l'entrada cap el mas, que està separat. La neteja es per fenàs, encara que com crec que passa gent no s'arribarà a tapar, però com el senyal del GR no hi es, es molt fàcil que la gent que vingui de dalt segueixi la pista i es salti aquesta cruïlla, la prova es el brut que estava el tros final de camí per les branques tallades i caigudes en ell. Des de baix quasi fins aquí se m'havien esgotat les piles del gps, i no m'havia adonat, pel que aquest tros l'he hagut de reconstruir.
Torno a baixar per la pista, però com mai puc fer les coses fàcils agafo una de secundaria a la dreta que va a una de les parades d'un gran mas totalment enrunat. Al entrar a aquesta parada la pista finalitza, a més hi ha un cartell que avisa d'arnes. Però al marge de dalt veig una obertura que em dona la impressió que deu ser un pou, em dirigeixo tot caminant pel fenàs i efectivament, era el pou del mas. Em sembla que hi té aigua, però l'entrada es estreta i amb angle, pel que no ho puc veure bé. Des d'aquí baixo pel camí de les parades, que continua estan ple de fenàs, i vaig a buscar el camí d'entrada al mas, fet que em comporta pujar un marge caigut. Al mas es impossible entrar-hi pel que ho deixo estar. Era molt gran i es una verdadera llàstima. Intento seguir el que era el camí del mas cap a la pista cimentada, i la veritat es que es bastant dificultós, inclús en algun moment he de fer equilibris per passar, sense cap perill.
Ja a la pista cimentada vaig en direcció a l'aparcament, però em paro al Mas de Borràs, també enrunat, i miro si per aquí hi surt el camí que va cap al del matí, de la Masia de Sant Miquel. Abans del mas es impossible, ja que els cingles son alts i estan a la vora del camí, i passat el mas, si hi ha, s'ha d'enlairar ràpidament, ja que el barranc del Racó d'en Guerra està completament encaixonat. Penso que potser va pel mateix barranc, encara que tinc els meves dubtes ja que un camí per dins d'un barranc pedregrós, que devia passar quan baixava aigua?, però per si de cas ho provo. Al primer retomb em trobo un gran roquer que em barra el pas, arribo allí i veig que sembla que pel costat de la pedra hi hagin esglaons, pujo el ressalt i la continuació no la veig massa clara, pel que decideixo que anant sol es millor no embolicar-se massa. Torno a baixar i ja agafo la pista cimentada cap el cotxe, però passo de llarg i me'n vaig a veure les pintures rupestres. Després de fotografiar-les i contemplar-les torno al cotxe on finalitzo l'excursió per avui. Passen cinc minuts de dos quarts de quatre i he fet més de quinze quilòmetres i mig. Aprofito a dinar al costat del cotxe, al solet que està marxant.
Tot el dia ha estat una mica fred però sense “passar-se”, a més fins a la pista cimentada sempre he anat emboscat, amb excepció del tros del Mas de Gràcia. La ruta entre l'aparcament de la Fenellosa i el Mas de Gràcia es un tros que a mi m'encanta i que no em sabrà gens de greu repetir-lo d'aquí uns dies per portar a uns quants amics. La llàstima es no haver pogut enllaçar el Mas de Borràs amb el camí de la masia, però tot no es pot tenir, es possible que un altra dia ho intenti, a poder ser acompanyat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí
El track està retocat i no es tot el recorregut, només es fa un tomb rodó, sense més. 


00000000000000000000000000000000000


00000000000000000000000000000000000

dimecres, 5 de febrer del 2014

La pregunta trampa que mata la independència


Ens donen pel sac i encara riem.


000000000000000000

dimarts, 4 de febrer del 2014

Sí i Sí" La Cançó del Referèndum


SI, SI, JA MANQUEN MENYS DIES. Ànim que arribarem al dia 9 de novembre.



SI, SI

0000000000000000000

dilluns, 3 de febrer del 2014

Rafael Correa estomaca a una "periodista" de RTVE.


A més de quedar estomacada, aquesta periodista demostra una mala educació ja que varies vegades intenta tallar la conversa a tot un president d'un país, quan li contesta amb coses que no li agrada sentir. 
Quan parlen de la llei de premsa es una tros de conversa molt antològica.




00000000000000000000

diumenge, 2 de febrer del 2014

Gaià, Turó de Cal Ponç, Sant Esteve de Vilaramó, Turó i Capella de Santa Àgata, Gaià


Sant Esteve de Vilaramó i Capella de Santa Àgata

Avui he tornat a anar sol, aquesta vegada a Gaià, de la comarca del Bages, per fer un tomb per la zona. Per això he arribat a l'aparcament i he sortit a un quart i mig de deu. Primer he vist, per fora, l'església, el comunidor, la rectoria que des de fa molts anys es un restaurant i del que sembla un petit museu rural. El camí de sortida passava pel costat de El Prat, però ara el camí està barrat per una tanca metàl·lica, pel que penso “començo bé”. La solució hauria estat sortir a la carretera, recular una mica i agafar la pista, però per estalviar-me aquests retomb, vaig fins al final de l'esplanada i comprovo que puc baixar al dret, a buscar la pista i ho faig.
La pista fa un fort retomb i va a buscar l'aiguabarreig dels barrancs de la Font de les Cabres i el de Pregones, encara que abans i a l'esquerra, una mica enlairada està la Font de les Cabres. El camí està molt enfangat i gebrat, i dels camps surt fum de la sublimació del gebre. La pujada fins a la pista al Serrat de Manovens es molt bonica, obaga, agradable i sense que la pujada sigui massa forta. A la pista em desvio per fotografiar la masia de Salomons.
A l'hora d'anar cap el vèrtex, busco per on pujar, fins que trobo un rastre molt difús i brut però l'agafo, i sense massa problemes arribo fins a una parada on el gps em diu que estic a 15 metres, tros que faig al dret, sense camí, per un lloc una mica brut. L'entorn del vèrtex està brut pels quatre cantons, encara que no per dalt, la vegetació encara no el supera. El que si que hi ha es una botella de plàstic de més. Encara no m'acostumo a trobar deixalles en lloc poc accessibles sense pensar molt malament dels guarros que van per la muntanya. Agafo aquesta maleïda botella, vaja el maleït es el poc que l'ha deixat, i me la poso a la motxilla junt amb les deixalles del meu esmorzar. Després de fer les fotografies de rigor i esmorzar surto per rastres que més o menys es poden seguir fins a una pista boscana, encara que abans he fet una marrada que m'ha deixat a cinquanta metres de la pista però amb pas barrat, encara que semblava bona. Aquesta pista torna a estar bastant enfangada i glaçada a trossos, tot passant pel Bosc de Pregones.
Al deixar esta pista entro en un altre molt retocada, solana, enfangada però amb el fang molt premsat que fa que rellisqui molt al caminar, pel que he de fer-ho amb molta compte. Es deixa per baixar cap a la carretera. El començament hi ha una barreja de fang i excrement de vaca que fa que encara sigui més relliscós que abans. La carretera s'ha de creuar, passar pel costat de La Codina i d'unes naus ramaderes i llavors passo la bassa deixant-la a la dreta, quan el millor seria anar per l'altre pista deixant la bassa a l'esquerra, ja que per on he anat he hagut de saltar una tanca de fil ferro. Passo pèl costat del Molí de la Codina, mentre em creuo amb tres caminants, sense motxilles de cap mena.
A partir d'aquí la pista es solejada i una mica pesada fins a la Barraca, pista que va paral·lel al Torrent de Calcisteller. I d'aquí fins els Quatre Camins continua la mateixa tònica. Agafo, en baixada, cap els Farrers (l'ICC posa els Ferrers), masia que per fora sembla no abandonada, on la tombo contemplant la fantàstica construcció, encara que tingui uns quants anys. D'allí i per camí arranjat de fa poc, i amb forta pujada fins a Sant Esteve de Vilaramó.
Pel que sembla originalment era romànica però ha tingut posteriors modificacions. Entre l'ermita i un xalet molt maco que hi ha es pot veure una elevació margenada, quasi completament tapada per la vegetació, donant la impressió com hi hagués hagut alguna torre o similar, potser tinc massa imaginació. Ara toca baixar a la carretera i agafar un camí a la dreta, al costat del cementiri. Al arribar a Camí dels Ferrers torno a trobar la pista plena de fang premsat pel pas dels cotxes pel que torna a ser relliscós.
Es passa prop de les Peloses, encara que he de tombar-ho ja que el camí d'entrada, segons el mapa, està tallat, i fa que hagi de creuar un camp de conreus, sort que no hi ha res que hagi brotat, al menys encara.
El camí de baixa cap la Riera de Gaià, torna a estar amb un bon mesclat de fang i excrements de vaca, pel que en alguns moments he de fer equilibris per passar, i en un moment he de sortir del camí i donar un retomb ja que el ramat de vaques, amb vedells, em barren el pas. Es sabut que quan les vaques tenen els vedells no estan per masses contemplacions.
Una vegada creuat la Riera trobo unes fites que em porten a la Font de la Tosca, ben arranjada, amb un got de metall penjat d'una rama, per facilitar el beure, ja que es en forma de cadolla, i amb una petita planxa metàl·lica que tapa la seva boca. Després de la font i mercès a unes altres fites puc anar fins a la carena sense problemes.
Del que queda del castell diuen que son unes gran roques, i res més, ja m'ho crec però de roques tan grans com aquelles hi ha des del turó quasi fins a la carretera. El turó es una esplanada amb no gaire bona visió i al damunt hi ha una elevació on està situat la Capella de Santa Àgata. A l'esplanada damunt d'unes pedres posades com a seients, i on toca el sol, em sento a dinar. Aquestes pedres si que eren del castell, ja que es veuen ben tallades. Al finalitzar de menjar i sortir d'aquí m'he de posar els guants, amb el vent fred que fa se m'han quedat les mans ben glaçades.
Només queda baixar fins a Gaià, prendre-em un cafè en el restaurant i comentar amb el propietari les vegades que havia anat a dinar allí fa anys. He arribat a tres quarts de cinc després de fer quasi vint quilòmetres.
El recorregut ha estat una successió de pistes i tres bonics trossos de senders, a més de la pujada i baixada al vèrtex que ha estat al dret, més o menys. Les pistes han estat combinant-se les agrícoles i ramaderes amb les forestal, poc transitades, obagues i molt agradables. El dia ha estat molt fred, encara que per les pistes solejades el sol ha fet el caminar agradable. Molt de glaç i gebre, inclús a la tarda, a més de molt de fang, a trossos barrejats amb excrements de vaques fent uns bons fangals.
Un altre dia de muntanya per una zona no gaire coneguda excursionísticament per mi. El que ha estat un plaer es la tranquil·litat total, sense motos, ni sorolls, ni grups de btts, ni caminants a banda dels tres amb que m'he creuat al costat del Molí de la Codina. He trobat a faltar dues coses, no he sentit cap ocell en tot el dia i la visió al nord cap a les muntanyes, moltes nevades, ja que no ha estat possible degut a la vegetació, sempre per bosc, la majoria pinars amb exemplars relativament joves, prims però alts, sense que hagi vist cap arbre dels que diríem de tronc gros. Les masies son ben grans i arranjades, on habiten, no sé si tot l'any o no, però ben cuidades. Un nou vèrtex, una ermita, una capella, unes restes de castell (??) i molta calma. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies aquí.

000000000000000000000000000000000




000000000000000000000000000000000