"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 2 de febrer de 2014

Gaià, Turó de Cal Ponç, Sant Esteve de Vilaramó, Turó i Capella de Santa Àgata, Gaià


Sant Esteve de Vilaramó i Capella de Santa Àgata

Avui he tornat a anar sol, aquesta vegada a Gaià, de la comarca del Bages, per fer un tomb per la zona. Per això he arribat a l'aparcament i he sortit a un quart i mig de deu. Primer he vist, per fora, l'església, el comunidor, la rectoria que des de fa molts anys es un restaurant i del que sembla un petit museu rural. El camí de sortida passava pel costat de El Prat, però ara el camí està barrat per una tanca metàl·lica, pel que penso “començo bé”. La solució hauria estat sortir a la carretera, recular una mica i agafar la pista, però per estalviar-me aquests retomb, vaig fins al final de l'esplanada i comprovo que puc baixar al dret, a buscar la pista i ho faig.
La pista fa un fort retomb i va a buscar l'aiguabarreig dels barrancs de la Font de les Cabres i el de Pregones, encara que abans i a l'esquerra, una mica enlairada està la Font de les Cabres. El camí està molt enfangat i gebrat, i dels camps surt fum de la sublimació del gebre. La pujada fins a la pista al Serrat de Manovens es molt bonica, obaga, agradable i sense que la pujada sigui massa forta. A la pista em desvio per fotografiar la masia de Salomons.
A l'hora d'anar cap el vèrtex, busco per on pujar, fins que trobo un rastre molt difús i brut però l'agafo, i sense massa problemes arribo fins a una parada on el gps em diu que estic a 15 metres, tros que faig al dret, sense camí, per un lloc una mica brut. L'entorn del vèrtex està brut pels quatre cantons, encara que no per dalt, la vegetació encara no el supera. El que si que hi ha es una botella de plàstic de més. Encara no m'acostumo a trobar deixalles en lloc poc accessibles sense pensar molt malament dels guarros que van per la muntanya. Agafo aquesta maleïda botella, vaja el maleït es el poc que l'ha deixat, i me la poso a la motxilla junt amb les deixalles del meu esmorzar. Després de fer les fotografies de rigor i esmorzar surto per rastres que més o menys es poden seguir fins a una pista boscana, encara que abans he fet una marrada que m'ha deixat a cinquanta metres de la pista però amb pas barrat, encara que semblava bona. Aquesta pista torna a estar bastant enfangada i glaçada a trossos, tot passant pel Bosc de Pregones.
Al deixar esta pista entro en un altre molt retocada, solana, enfangada però amb el fang molt premsat que fa que rellisqui molt al caminar, pel que he de fer-ho amb molta compte. Es deixa per baixar cap a la carretera. El començament hi ha una barreja de fang i excrement de vaca que fa que encara sigui més relliscós que abans. La carretera s'ha de creuar, passar pel costat de La Codina i d'unes naus ramaderes i llavors passo la bassa deixant-la a la dreta, quan el millor seria anar per l'altre pista deixant la bassa a l'esquerra, ja que per on he anat he hagut de saltar una tanca de fil ferro. Passo pèl costat del Molí de la Codina, mentre em creuo amb tres caminants, sense motxilles de cap mena.
A partir d'aquí la pista es solejada i una mica pesada fins a la Barraca, pista que va paral·lel al Torrent de Calcisteller. I d'aquí fins els Quatre Camins continua la mateixa tònica. Agafo, en baixada, cap els Farrers (l'ICC posa els Ferrers), masia que per fora sembla no abandonada, on la tombo contemplant la fantàstica construcció, encara que tingui uns quants anys. D'allí i per camí arranjat de fa poc, i amb forta pujada fins a Sant Esteve de Vilaramó.
Pel que sembla originalment era romànica però ha tingut posteriors modificacions. Entre l'ermita i un xalet molt maco que hi ha es pot veure una elevació margenada, quasi completament tapada per la vegetació, donant la impressió com hi hagués hagut alguna torre o similar, potser tinc massa imaginació. Ara toca baixar a la carretera i agafar un camí a la dreta, al costat del cementiri. Al arribar a Camí dels Ferrers torno a trobar la pista plena de fang premsat pel pas dels cotxes pel que torna a ser relliscós.
Es passa prop de les Peloses, encara que he de tombar-ho ja que el camí d'entrada, segons el mapa, està tallat, i fa que hagi de creuar un camp de conreus, sort que no hi ha res que hagi brotat, al menys encara.
El camí de baixa cap la Riera de Gaià, torna a estar amb un bon mesclat de fang i excrements de vaca, pel que en alguns moments he de fer equilibris per passar, i en un moment he de sortir del camí i donar un retomb ja que el ramat de vaques, amb vedells, em barren el pas. Es sabut que quan les vaques tenen els vedells no estan per masses contemplacions.
Una vegada creuat la Riera trobo unes fites que em porten a la Font de la Tosca, ben arranjada, amb un got de metall penjat d'una rama, per facilitar el beure, ja que es en forma de cadolla, i amb una petita planxa metàl·lica que tapa la seva boca. Després de la font i mercès a unes altres fites puc anar fins a la carena sense problemes.
Del que queda del castell diuen que son unes gran roques, i res més, ja m'ho crec però de roques tan grans com aquelles hi ha des del turó quasi fins a la carretera. El turó es una esplanada amb no gaire bona visió i al damunt hi ha una elevació on està situat la Capella de Santa Àgata. A l'esplanada damunt d'unes pedres posades com a seients, i on toca el sol, em sento a dinar. Aquestes pedres si que eren del castell, ja que es veuen ben tallades. Al finalitzar de menjar i sortir d'aquí m'he de posar els guants, amb el vent fred que fa se m'han quedat les mans ben glaçades.
Només queda baixar fins a Gaià, prendre-em un cafè en el restaurant i comentar amb el propietari les vegades que havia anat a dinar allí fa anys. He arribat a tres quarts de cinc després de fer quasi vint quilòmetres.
El recorregut ha estat una successió de pistes i tres bonics trossos de senders, a més de la pujada i baixada al vèrtex que ha estat al dret, més o menys. Les pistes han estat combinant-se les agrícoles i ramaderes amb les forestal, poc transitades, obagues i molt agradables. El dia ha estat molt fred, encara que per les pistes solejades el sol ha fet el caminar agradable. Molt de glaç i gebre, inclús a la tarda, a més de molt de fang, a trossos barrejats amb excrements de vaques fent uns bons fangals.
Un altre dia de muntanya per una zona no gaire coneguda excursionísticament per mi. El que ha estat un plaer es la tranquil·litat total, sense motos, ni sorolls, ni grups de btts, ni caminants a banda dels tres amb que m'he creuat al costat del Molí de la Codina. He trobat a faltar dues coses, no he sentit cap ocell en tot el dia i la visió al nord cap a les muntanyes, moltes nevades, ja que no ha estat possible degut a la vegetació, sempre per bosc, la majoria pinars amb exemplars relativament joves, prims però alts, sense que hagi vist cap arbre dels que diríem de tronc gros. Les masies son ben grans i arranjades, on habiten, no sé si tot l'any o no, però ben cuidades. Un nou vèrtex, una ermita, una capella, unes restes de castell (??) i molta calma. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies aquí.

000000000000000000000000000000000




000000000000000000000000000000000

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada