"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 26 de gener de 2014

Castellterçol, Serrat de les Pedres, Ermita de Sant Julià d'Uixols i visita al municipi


El Solà del Sot - Sant Julià d'Uixols

Avui he tornat a sortir sol ja que els companys habituals tenien uns altres compromisos, familiar, feina i fer de guia per un grup. Això no m'ha desmoralitzat i he anat on tenia previst, que es a Castellterçol per pujar al cim del Serrat de les Pedres i passar per l'ermita de Sant Julià d'Uixols. 
Després d'una petita errada al no entendre el gps del cotxe, que m'ha fet perdre un quart d'hora aproximadament, he arribat a la localitat i he aparcat a la Plaça dels Estudis on hi ha un aparcament municipal, davant del que havien estat les “Escuelas Municipales”, ara centre de l'Agrupació Pessebrista i  la llar de vells. 
Avui la caminada està preparada per se relaxada, però com sempre l'he hagut de embolicar una mica encara que aquesta vegada sense massa problemes. Surto a dos quarts i mig de deu del matí, en direcció al dipòsit d'aigües on al seu damunt hi ha un mirador però amb el pas barrat. El tros curt entre la sortida del poble i el dipòsit es curt però molt agradable. Després per pista es segueix cap el Pujolet, es creua la carretera a Granera i es passa per sota les masies de la Quintana del Pla de Gaià. Es pot veure, sobre tot a l'altre costat del Torrent del Solà del Sot, que el portem a l'esquerra, i cap el davant, que l'arbreda es bastant nova, donant-me la impressió que està creixent desprès d'algun incendi de fa uns quants anys, al menys es el que em sembla a mi. Sobre tot es pi, però algun roure i alzina que li dona una mica de color marronós.  
Com la pista que es el Camí del Pererol es una mica polsosa i solejada, i mirant el mapa he vist que hi ha uns camins a la dreta que donant una mica més de retomb puc arribar igual al Coll Roig, decideixo intentar-ho, es la primera embolicada del dia i l'única que em surt malament. Al començament es va per pista agradable, bastant paral·lela a la anterior, separant-se poc a poc, fins que re-tomba a la dreta i comença a baixar. A l'esquerra tenim un filat de separació. S'arriba a un punt que amb tota la brossa de restes vegetals que han tirat no es veu la continuació, i sense veure el camí no vull vagi al dret, ja que a més baixa de valent, decideixo retornar. Fins aquí el camí estava força trillar per fer pensar que no soc el primer que ha volgut passar per aquí, a més hi han varies deixalles, llaunes, papers, i algun plàstic, no en quantitat però si que demostra que no soc el primer. A més per baixar a la pista principal, hi han varies traces, jo agafo la que em sembla es més fàcil d'elles, la veritat es que no em comporta cap problema.
Després de passar el Coll Roig, torno a fer de les meves i em separo de la pista principal per agafar una variant, que segur que es una mica més llarga i que a més planeja per al final guanyar de cop l'altura que la pista va guanyant poc a poc. El començament està molt be, es frescal i agradable, però quan es separa en dos, la que he d'agafar està bruta, amb arbres joves que no tapen el sol, encara que en aquestes dates això no es important. Hi han més punxes de les desitjables però que no t'impedeixen el pas. S'ha de deixar aquesta pista, ja convertida en sender, justet, per la vegetació, per un camí que en alguns moments es fa fonedís, i que després d'una pujada em porta de nou a la pista, prop de la cruïlla de les Gavinetes. 
Es passa pel costat del dipòsit d'aigües, de Granera, de la Cova del Penitent. Cosa estranya hi ha una aixeta per poder beure aigua. Baixo una pistota cap on el mapa marca la cova, però afinalitza en una esplanada i segons puc veure la cova deu estar al cingle del costat del dipòsit però no hi veig cap camí ni sender, i molt menys des d'on estic.
Aviat s'agafa cap el est, per una pista nova, o molt retocada, per deixar-la per sender. En aquest sender estret i molt bonic m'avancen dues motos, incomprensible. Aquest sender em porta al Coll de Pruna, on ja tinc el Serrat de les Pedres a la dreta, però no veig per on arribar, i això que es a tocar. Dono quasi un tomb en rodó, fins que marco al gps el punt i al dret em porta per dins de la vegetació bastant espesa. El vèrtex està completament tapat incloent per dalt. Per cert ho he comunicat a final de dia a l'I.G.N. 
Una vegada fetes les fotos de rigor, i d'esmorzar, baixo a la pista. La baixada ha estat més curta i fàcil. Segueixo amb intenció de baixar fins a les Pujades i sortir per on el mapa marca la font, però em trobo amb una porta de fusta, tancada, i amb el cartell de prohibit el pas. Abans he deixat a ma dreta una petita masia i un altre mig en construcció, hi havia un home treballant, que m'ha donat la impressió d'il·legal, al menys aquesta última. 
Busco si trobo el sender que marca al mapa per baixar a la bassa de les Pujades, però no trobo ni rastre, ja que quan arrangen la pista tiren tota la fullaraca i terra a la dreta, tapant els possibles senders i rastres que puguin haver. 
Al Coll de Matafaluga, vaig cap Sant Julià d'Uixols. L'ermita està tancada i sembla que fins fa molt poc encara es feien aplecs, i el que era la rectoria està enrunada per dins, encara que conserva una mica la seva estructura. Pel que he llegit va patir un incendi i a partir d'aquí saquejos. Es curiós el que posa el cartell, entre altres informacions lògiques: “El 20 de juny de 1972 el Bisbe Marimon diu que prohibirà les professons que es fan els dies de Sant Marc i el dimarts de Pasqua si la gent no va en grup tant a l'anada com a la tornada perquè la gent se extravia o queda allí y se fan glotonerias y altres inconvenients”.
Uns vegada xafardejat per l'entorn incloent la masia, a tocar, totalment envoltada d'esbarzers, en dirigeixo cap el Solà del Sot, tot passant per la font d'Uixols, petita i a nivell inferior al terra, bastant ben arranjada, amb escales per baixar. El camí que ara segueixo torna a ser boscà, obac i molt bonic. Abans d'arribar veig el que em sembla un gos mirant-me, no porto les ulleres de lluny o sigui no ho distingeixo massa be pel que no estic segur si ho es o es altre classe d'animal, em paro, el miro, i continuo endavant, i quan ell veu que m'apropo marxa corrent, llavors l'identifico com un gos. Al arribar al Solà del Sot, el torno a veure corretejant pels antics camps de conreu, avui abandonats. Aquest habitatge era molt gran, la part del paller i corral sense teulada, la masia encara amb teulada, però en molt mal estat. Es una llàstima aquestes grans masies que estiguin abandonades i no s'hagin pogut aprofitar per algun dels mil usos que podien haver tingut. 
Estic a punt d'errar en el camí, ja que després de visitar la bassa, petita pel que em sembla, pels camps que podien haver tingut conreant, i la seva font que raja, segueixo recte. M'adono que no m'agrada la direcció, miro el gps, i he de rectificar ja que em dirigia cap a la Serra dels Tudons, o sigui al sud i he d'anar al nord.
La pista torna a ser apta per cotxes, encara que no es massa desagradable en aquestes dates i perquè està una mica humida. Com em passa sempre que segueixo massa estona una pista, començo a mirar si hi ha alguna alternativa. L'alternativa que faig, es desviar-me cap el Munt. El començament es de pujada per sender, molt trillat per les Btts., encara que quan s'arriba al Munt, altre masia grandiosa, torna a ser pista i encara més ample. Em desvio per dinar al costat de la Riera del Munt, que per cert l'aigua baixa bastant marronosa. Al torna al camí ho faig per un sender paral·lel i a tocar la pista, fins que em desvio per entrar a Castellterçol passant pel castell i l'ermita de Sant Miquel. Hi ha prou informació a “inet”. Arribo on tinc el cotxe quan son quasi un quart de sis després de fer quasi divuit quilòmetres. Després em vaig a donar un tomb per visitar la localitat, on hi ha un munt d'habitatges i construccions dignes de veure. Pel que sembla era una localitat amb molta riquesa encara que he vist, en proporció, la major quantitat de cartells en venda i lloguer. La visita acompanyada per un petit berenar en un bar entre l'ajuntament i l'església.
El dia en quan el temps ha estat molt bo, ha fet caloreta per les dates que som, el vent només m'ha bufat i relativament, quan estava al costat del vèrtex, però tant tapat com està no m'arribava massa, encara que el sentia i veia les parts altes dels arbre bellugar-se amb decisió. Tot el matí, fins el migdia he estat sentint el brunzir dels motors de motos, i encara a la tarde he sentit el d'una, a més de les dos que m'han passat pel sender cap el serrat. M'ha fet pensar, només pensar sense opinar, que la gent que tenen aquestes grans masies que entre altres coses deuen estar per la pau i  la tranquil·litat, quan arriben els dies de festa deuen estar sentit continuadament passar les motos amb el seu brunzit. Gent a peu he trobat una parella de joves. De gent en bicicleta he vist a dos grups, i un que m'ha passat quan estava camí de les Gavinetes. El recorregut, a banda de fer un vèrtex, i visitar una ermita romànica, i parlant pròpiament del camí, ha estat alternant pistes de cotxes, pistes boscanes i senders obacs. En general un bon dia de muntanya, com tants altres, però que es pot fer perfectament sense que defraudi, tot saben en quina zona hi ets. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí


0000000000000000000000000



000000000000000000000000

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada