"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 5 de gener de 2014

Vilanova de Meià, El Cogulló, Cova de les Monges, Sant Serni, Ermita de Meià


Montsec des del Cogulló
Avui ha estat un dia una mica molt mes dur del que em pensava. Hem preparat una ruta que sortint de Vilanova de Meià pugem al Cogulló, a l'ermita de Sant Serni, a la Cova de les Monges, creuem la carretera del Pas Nou, anem fins l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià per baixar a Vilanova pel camí vell. Per això hem aquedat quatre companys i ens arribem a Vilanova, aparquem, ens preparem i sortim quan manquen molt poc per dos quarts de nou del matí.
La sortida del poble no té problemes ja que està senyalitzada amb pals, així si, fot un fred que pela. Passem pel costat dels antics rentadors i veiem un indicador cap a la Font de l'Ampolla, seguim la seva direcció per visitar-la però com s'allarga i no sabem si encara falta molt o poc, ens tornem a la ruta normal.
S'agafa una pista que després d'una pujada va planejant, quan aquesta fa un fort retomb a la dreta, es segueix per un sender, que segueix planejant. Sembla ser que el camí seguia per aquesta riba del riu, però ara s'ha de creuar a gual i seguir per l'altre riba, fins que trobem el camí (vell per cert) que ve de la carretera i torna a creuar el riu, ara per un pont de fusta. Passem prop de la Cova del Castejon, gran balma, obrada, i on entre-veiem on recollien aigua, ara tot malmès. Una mica abans ens hem hagut de treure roba ja que començàvem a suar. Al poc passem per dins de la Cova del Pansot, també amb restes d'haver estat habitada. Abans el camí passava a tocar per sota, però, em figuro, que des de que no es fa servir el camí passa per dins. Encara té un tros de porta de fusta en un dels laterals.
Arribem a la pista de les antenes, i per dreceres primer ben marcades i després menys, arribem al cim sense cap problema. Aprofitem per esmorzar, fer fotos, contemplar el paisatge i descansar. Només per poder contemplar les vistes que es veuen des d'aquí, ja val la pena pujar-hi, incloent el Cadí, nevat, al fons. Des d'aquí es veu a la carena enllà, un pal, que es a on ens dirigim, al dret, i on trobem el Dolmen del Cogulló. Després baixem al dret cap el nord on trobem un camí no gaire transitat que ens porta a la pista de les antenes i d'allí al Coll de Cabeces, mentre veien quatre voltors que volen per damunt nostre, deuen estar buscant alguna cosa per menjar. Al coll hi ha un cotxe aturat i dos persones que només fan que mirar a on ens dirigim, nosaltres seguim el Camí de Fabregada, deixant-ho abans de la Cabana de l'Andreu. Hi ha una drecera que estalvia un retomb de pista però nosaltres ens l'hem empassat. El sol a aquesta hora es deix sentir, més per la pista que està bastant desprotegida d'arbres. El entorn es preciós. Intentem pujar pel camí vell, però ara es un escòrrec impossible de seguir, pel que hem de passar per la vora dels sembrats. Fins que prop de les runes d'un mas trobem una traça que sembla bona. Passem per darrera de Cal Fontana i entre mig del que podria haver estat la surgència i la petita bassa. La pujada a la Cova de les Monges, anem per rastres, està ple d'ells i s'han de buscar els més clars o fàcils, passem pel costat de runes que son l'antic poble de la Fabregada. Hem intentat anar per camins o rastres molt marcats, no sempre ho hem aconseguit. Pel lloc que he arribat potser no es el més adient, potser es per on marxarem, retrocedint una mica. La Cova de les Monges s'ha de veure no es pot explicar, s'ha de fer una petita grimpada, difícil pels que no tinguin massa mobilitat. Devia haver alguna construcció però està tot caigut, encara que a l'única pared d'obra que queda en peu es veuen els forats on anaven uns cairats. Hi ha un recollidor d'aigua i una coveta, que per a mi era una aljub encara que algun company es pensa que no.
Baixem una mica, per buscar el camí de Sant Serni, el que no ens porta cap dificultat. Sant Serni també està enderrocat, encara que deixa veure l'arranque de les voltes dels arcs i unes arcuacions cegues. Si es veritat que el poble de Fabregada va ser destruït per un terratrèmol, cosa que no dubto però no he trobat massa informació, també fos qui va ensorrar la Cova de les Monges i Sant Serni.
De Sant Serni, al Coll de Cabeces hem trobat un camí vell, que fa que no toquem per res els sembrats. Hem tingut una errada, que per cert ens ha apropat on el wikipedia marca el Castell de Fabregada, però com no ho sabíem, hem rectificat per seguir el camí vell fins a la Cabana del Pubill.
Del Coll de Cabecés a la carretera, anem pel camí vell, tapat al final, no per on està marcat. Es una verdadera llàstima que hagin marcat per fora del camí vell, on encara es poden apreciar totes les aigüeres per desembossar l'aigua. Per on està marcat ara, amb pals indicadors de la Generalitat, potser es millor pel que corren, no ho sé, però es perdre patrimoni abandonar aquests camins. Els que marquen deuen saber pel que ho fan així. El retomb final està molt tapat, però nosaltres hem aconseguit passar.
Una vegada a Pont de Gata, un dels companys ha preferit fer els dos quilòmetres de carretera fins a Vilanova, i estalviar-se la nova pujada, se'l veia una mica cansat i ens ha encoratjat a nosaltres perquè seguíssim la ruta marcada. El que ell no sabia es que nosaltres ens hem trobat una sorpresa desagradable, no han netejat el camí vell que anava a donar un bon retomb, i han arranjat una pujada directíssima, amb cadenes per ajudar, millor quan es baixa, amb tres o quatre esglaons de fusta per salvar la degradació del terreny, amb una pujada de més de 175 mts de desnivell per fer un recorregut de 650 metres, i amb un terreny que es desfà en alguns trossos. Un altre cosa que ells deuen saber el perquè ho han fet, encara que sembla incomprensible. Hi han els cartells que indiquen que es la comunicació per anar del pont a l'ermita, sense donar el tomb per la carretera.
Ja a la pista de la Serra de Paús, cap problema, encara que nosaltres hem fet un parell de dreceres, la segona per una pista que hi figura al mapa de l'ICC però que actualment passa per camps sembrats. A l'ermita hem parat a dinar i a descansar, després de visitar les runes del castell. Jo he arribar completament fos, ja que la pujada anterior m'ha costat molt fer-la, i els companys m'han hagut d'esperar (més de l'acostumat). Aquí ja em vist que el sol estava baixant i ens hagut de tapar, ja que els rajos solars ja no escalfaven.
De l'ermita hem baixat pel camí de Meià, totalment destrossat i brut al començament, on la gent deu baixar per uns escòrrecs incomprensibles. Em sembla que els de la Cabana del Pansot deuen tenir molt a veure. A nosaltres ens agrada molt anar per camins vells però cada vegada es més difícil, entre les pistes que els destrossen, que la gent va més de presa per les pistes i els camins queden abandonats, les dreceres que es fan per poder guanyar uns minutets (o només segons a vegades), i que només uns pocs es preocupen de conservar-les i recuperar-les, es van perdent lentament. Una llàstima.
Hem arribat a Vilanova, quan ja el sol estava quasi amagat per darrera les vessants de la muntanya de Sant Mamet, quan al rellotge de l'església de Sant Salvador està a punt de marcar les sis de la tarda, després de fer més de disset quilòmetres i mig. Encara hem tingut temps de visitar una mica el poble abans de trobar-nos amb el quart company. De tornada hem parat al Pont d'Alentorn a fer un cafè i comprar unes pastes per portar a casa.
El dia en quant al temps ha estat variat, però a la major part del dia ha fet calor. Al matí ens hem hagut de tapar de valent i al vespre una mica. L'excursió en si ha estat fantàstica però dura, en els disset quilòmetres hem fet quasi mil tres-cents metres de desnivell, i això per a mi es massa. La companyia, que he de dir?, com sempre magnífica sense que falti els moments de discussions efusives que li donen un plus a les caminades. Sobre els camins vells abandonats ja he anat parlant sobre la marxa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.
El perfil es del track una vegada arranjat, treien les errades


00000000000000000000000



00000000000000000000000


2 comentaris:

  1. gràcies ! Bona aportació

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic content que agradi i que el que faig i publico es pugui aprofitar.

      Elimina