Font del Teix, Pi Gros, Faig Pare, Cirers, Cova dels Bous, Font del Teix

Faig Pare

Potser es diu Cova dels Cirers o potser Cova dels Maquis

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Ports per visitar a la tardor (una vegada més) la Fageda del Retaule. Per un error de comunicació entre els dos, he estat a punt d’anar sol, ja que havia entès que ell avui no podia venir, per sort s’aclarit a temps. Hem arribat a La Sènia, hem seguit fins a la pressa del pantà, seguint pista amunt i deixant l’àrea de la Fou, anem a aparcar a l’esplanada on hi ha la Font del Teix. Després de preparar-nos, sortim a un quart i cinc de deu per la pista, amunt, de la Fou. Fa fred i vent, encara que per aquí sota el vent no es tant fort com es sent per les alçades.
Al poc deixem la pista que tomba el Racó de l’Avellanar i agafem el sender que passa pels Forats, tot creuant el barranc. La pujada amb estones una mica planeres, es de pujada forta. En un tros sembla que pugui haver estat un camí de bast, precisament on el camí, està completament tallat, i s’ha de baixar una mica al dret, encara que trillat, i a continuació fer una petita grimpada. Mirant be aquest tros, el camí podria haver comunicat perfectament entre on finalitza i la part alta de la petita grimpada, i haver-se anat a norris en algun/s despreniment/s. Per cert el company m’ha ajudat a pujar. Es va passant per un tunel natural on hi ha dos punts que s’ha de buscar el millor pas, ja que encara que hi han fites, alguna no es veuen be de pujada, si en canvi si es va de baixada. A partir d’aquest llarg i bonic tros el camí torna a ser sender trillat amb fortes pujades, sobre tot l’última que enllaça amb la pista, que es de les que es deixa sentir,
Mentre arribem a la pista escoltem que estan fent treballs forestals per la pista o prop d’ella. Quan ja estic a les seves envistes, i es veu un dels treballadors, sento un gran cop i a dos metres endavant em passa creuant un gran roc que ha creuat la pista, creua el sender i es va vessant avall. Quin ensurt. Davant del meu crit, els tres que estan treballant em demanem perdó i diuen que se llis ha escapat. Xarrem una mica i ens comenten que estan obrint un sender que vagi des de la pista, abans de la tanca, i enllaci amb l’actual sender, tot perquè la gent no creui la tanca. Veure l’obra que els fan fer demostra la poca perspectiva e intel·ligència dels promotors. A més, tal i com comentem, hi ha un tros de cinc metres o més, que si no munten un marge una mica alt, no podran enllaçar.
Deixant als obrers forestals amb les seves feines i cabòries, seguim ruta. El camí continua pujant i a estones amb ganes. Ens desviem per visitar el Pi Gros. Uns vegada vist, contemplat i fotografiat, incloent uns grans fajos que hi ha al seu entorn, ens anem a esmorzar a la Font del Retaule. Mentre esmorzem passen un parell d’excursionistes que es lamenten que la font no tingui aigua, poca en els cóms. Ens comenten que han pujat pel Racó de Tàbac i el Teixet, i que per la part alta el vent els ha dificultat el caminar.
Seguim pista amunt fins el Faig Pare. Aquest tros de pista es el que ens deix veure el major tros de colors tardorencs. Aquest any el fajos no tenen colors grogs, de la majoria cauen les fulles quan encara estan verdes, encara que alguns per sort a la vista, tenen colors marrons. El que si que està marró es el terra per les fulles caigudes. Una vegada extasiat amb la visió del Faig Pare, i fet el ritual d’abraçar-se uns segons a l’arbre, tornem per on hem vingut dins a la font, llavors seguim la pista deixant a l’esquerra la que va cap a la Font del Teix i la Fou, a la dreta cap a la Carrasca Grossa, fins a deixar-la anar cap a la Vallcanera i agafant cap el Barranc dels Cirers. Es una pista vella i poc transitada per vehicles que ens porta a una gran esplanada, tota verda, on al davant hi ha un gran penyal on a mig aire hi ha la que podria ser Cova dels Cirers. A partir d’aquí el camí es sender en mig d’un bosc de fajos, teixos, alzines i altres. La localització de la font es una mica complicat ja que aquí el senyal del gps no es de gran qualitat, estem molt entaforat amb vessants altes i rocoses, però al final la trobem, i també el seu cóm. Tot en mig del barranc i en un tros mig amagat. Abans de la font hi ha un lloc que sembla que també pugui haver una sortida d’aigua. Per arribar a la cova, que es seguint el sender, hi ha un roquer ple de molsa, on hi ha que anar amb compte per pujar-hi i on necessito l’estirada final del company.
La cova està tapiada de fusta amb una porta i finestres amb vidre. Per dins hi han andròmines abandonades, com una antiga estufa. Referent al nom de la cova, la majoria de la gent l’anomena la Cova dels Cirers, però algú li diu la Cova dels Maquis. Al mapa de la Tinença de Benifassà, de l’editorial el Tossal, col·loca la Cova dels Cirers on he anomenat abans.
De tornada i per intentar evitar el pas rocós seguim un camí que en comptes de baixar s’enlaira poc a poc, pel que ho deixem córrer i tornem per on hem vingut. Llavors me’n recordo que es el camí per on vaig sortit jo fa uns anys, anant a sortir prop de la Cova Trobada. Quan arribem a l’esplanada   herbada on hi ha el penyal, parem a dinar en un marge solejat, però ens hem de donar pressa ja que el vent es fred, i només son les tres de la tarda.
Una vegada alimentats sortim deixant el camí que va a la pista de les Vallcaneres i seguint cap a la dreta, el camí es ample, pla, herbat i còmode de caminar. Com tot el bo s’acaba i ja ens esperàvem, el camí comença a baixar, a trossos amb forta i rocosa pendent. Hem de baixar mes 200 metres de desnivell fins a la Cova dels Bous. Veiem que encara podrem arribar a la pista i en cotxe a la presa del pantà amb llum, però que no ens hem d’encantar gaire, ja que el nostre pas en forta baixa es molt lent. En tot aquest tros i des de que hem deixat la pista de les Vallcaneres, hi han tancats amb fil-ferro, alguns trencats, i amb trossos de roba, ara velles mig trencades, que devien significar alguna cosa, però que ara fa de mal veure.
Arribem a la Cova dels Bous, on a la dreta hi ha el que sembla un comptador de fusta, bastant malmès. Es tot un tros molt encisador, amb una gran balma, i la font a l’esquerra, amb cóm inclòs, però seca. Deixem el camí que es va cap a la Font dels Hortets, i agafem la baixada. Aquesta va perdent alçada amb esses, o sigui va baixant de forma fàcil encara que tenint en compte el desnivell a perdre en aquests 800 mts. de recorregut.
Arribem on tenim el cotxe a dos quarts de sis de la tarda després de fer més de catorze quilòmetres i encara tindrem temps de fer la pista amb llum de dia. El dia ha estat fred i molt ventós, encara que per la part alta bufava molt més, però per on hem passat, a moments, també s’ha notat. La caminada  ha estat dura però molt satisfactòria.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000