 |
| El Burguès |
 |
| Sant Cebrià de la Mora |
En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada