 |
| Mas de Pontons |
 |
| Cartell al Puig de les Agulles |
Com el company dels dijous avui tenia
compromisos més importants, he anat a un lloc a prop que em donés
temps de tornar a casa per dinar, encara que fos una mica tard. He
triat entre les que tinc preparades i pendents, anar a fer el sostre
de l'Alt Penedès, un cim fàcil en quant a recorregut, però que
sembla que sigui una mica enutjós trobar el punt exacte del cim. He
arribat a Pontons (vaig estar aquí el 18 d'octubre, quan vaig fer el
tomb de les ermites), i he sortit quan passaven pocs minuts d'un
quart de nou del matí, amb un temps tranquil però una mica fred.
Surto cap a Santa Magdalena, amb parada
a la Font Voltada, no m'agraden les fotos que vaig fer l'altre dia.
D'allí mateix surt un camí que sembla que era un antic camí de
bast, però totalment atorrentat, i amb pujada suau. L'agafo tot
pensant que m'estalviaré la forta pujada per camí cimentat. La
veritat es que la pujada es suau, però el camí no està del tot be
i en dos o tres passos es compromès per la gent que no té agilitat.
Marxen ramals de recte, però seguint el principal s'arriba a una
primera pista i aquesta et porta prop de Cal Jan Poll, i d'allí pel
costat del cementiri a Santa Magdalena. La veritat es que es una
marrada però més suau, encara que crec que no val la pena, i més
sent al començament de la caminada.
Segueixo per carretera fins a Cal
Tiana, que passant entre els habitatges i un magatzem va a a sortir a
una pista de terra. Agafo el camí deixant recte una parada que es
veu molt xafada per la seva vora, ja que deu ser per on passa la
majoria de gent. Com sempre intento agafar els camins vells, encara
que, com aquest, estigui una mica brut. Res que no impedeixi el pas.
Vaig a sortir al davant de la Font de Soval, on baixa molt poca
aigua, en comparació amb la quantitat que baixava a l'octubre. Entro
cap a la parcel·la de Cal Bruno a comprovar que si porto per aquí
als meus ex-companys, pot ser un bon lloc per esmorzar. Està
completament abandonat i la teulada del magatzem adjunt no durarà
gaire.
Abans d'arribar a l'alçada de les
cases dels Sovals agafo una pista a l'esquerra, tot pujant. La pista
està molt retocada i ampliada. Es sent petar el vent per les alçades
però no arriba aquí baix, ben emboscats amb arbres alts. Deixo la
pista per agafar un altre de vella, a la dreta. Està una mica bruta
però només amb un problema, un arbre caigut que em fa que sortir
del camí i vagi uns metres per dins del bosc, amb compte amb les
punxes, per salvar-ho. Aquest camí hi ha moments que sembla que es
tapi del tot, fet que no succeeix. Aqui es el primer dels tres llocs
que jo he treballat damunt de mapa, per fer uns enllaços fora dels
tracks que he trobat a “inet”. En aquest curt tros sento cantar a
uns ocells, em dona una bona alegria. El primer m'ha sortit bé ja
que surto sense problemes a un altre, aquests molt retocada i
eixamplada, agafo a la dreta per anar a veure el Mas de Pontons. He
d'anar i tornar fins aquest punt.
El Mas de Pontons es un antic mas
fortificat que va tenir la seva importància en les guerres
carlistes, sembla que va servir d'hospital de sang. Quan arribo veig
cotxes i gent que sembla que estiguin treballant. Pregunto a un
d'ells sobre la possible ermita i diu que no ho sap i va a buscar al
capatàs. Surt un noi jove, en Marc, i em diu que es el nou masover
(era paleta i restaurador), m'explica una mica de l'historia del mas,
dient-me que era el poble vell de Pontons, em porta a la vora de la
gran esplanada on està assentat el mas, per que vegi les runes, no
queda quasi res de res, del que havien estat una trentena de cases.
M'obre la porta de la capella i em diu que no es l'original, aquesta
es del segle XVII-XVIII, per després ensenyar-me la que era
l'original convertida en magatzem, informant-me que en unes
excavacions i al terra han trobar restes de l'anterior. A més al
davant hi ha un gran arbre on havia existit una gran torre de
l'alçada de l'ermita. Parlem una mica del nou que son les quatre
garites cantoneres, noves o restaurades de fa poc. També del matacà,
que la part baixa potser es original però la paret es de totxos.
L'escut també es nou, però el Marc no sap si es l'escut dels
actuals propietaris, persones amb títol nobiliari. Després de
agrair-li la seva gentilesa i de que m'hagi explicat una mica com una
persona de la Garrotxa, com ell, ha anat a parar a aquestes terres,
ens acomiadem i retorno per on he vingut.
Torno per la pista que he arribar,
passo la cruïlla i una mica més amunt em desvio per anar a la
segona variant de les que m'he preparat. Primer el camí, ample i ple
de pedra solta, puja una mica per aplanar-se ràpidament. Al veure la
pujada he patit pensant com estava de forma, però he pujat molt be.
Arribo a Cal Comes, un habitatge bastant nou però completament
arruïnat, ja sense teulades. Tenia com a mínim quatre sales o
habitacions. Es por veure el que crec que era una canalització cap
un possible aljub del que només es veu un petit tros de l'arcada de
dalt. No sembla que hagi estat un mas vell, potser ho havia estat i
després reformat a fons amb materials moderns. El que si sembla que
hi ha, en una pared, un forat rodó on potser hi havia una figura. Es
la impressió que m'ha donat.
Arribo al Coll de Carbons, i ara ve el
tros que en “inet”, on he mirat, no estan segurs com s'arriba i
on està exactament el cim. Recte, tal i com arribo a la pista hi ha
un sender amb un indicador que em senyala el camí al cim. A més hi
ha senyals blanques i verdes, no masses, però ben acompanyades per
fites. HI ha dos llocs que crec que no han senyalitzat els millors
passos, però res a criticar ja que han fet un bon treball de fitar,
netejar i potser en alguns punts obrir de nou. Passo pel costat de
dos fites de partió de terme on alguns creien que podria ser el cim,
després per una clariana on hi ha un gran fita de pedres, on altres
creuen que es el cim, on no faig foto de la amplia visió -
Montserrat inclosa – pensant que tornaria per aquí o que la podria
fer des del cim. El camí reobert o nou segueix, i em porta una
petita esplanada (molt petita) on han posat un plafó (A.E.C.)
indicant que es el cim. A mi el gps em diu que encara em queda entre
15 i 20 metres, però l'entorn es quasi impracticable. Jo l'intento
però quan sembla que m'acosto el gps em diu que m'he allunyat, i
això per varies vegades. Hi han petits rastres a terra però es molt
difícil bellugar-se. Després de varis intents i amb el convenciment
que amb el que he rodat segur que he passat pel punt on marca l'ICGC,
torno al plafó on havia deixat la motxilla. Una vegada fetes les
fotos i menjat una mica de fruita segueixo. Han fet que no calgui
tornar per on es ve, i per cert trobo més fàcil i agradable, encara
que una mica més llarg, baixar per aquí. Mentre baixo sento veus, i
penso que algú vol fer el cim per aquí, em trobo un boletaire amb
el cistell buit i em comenta qui ni un sol bolet. Penso en aquestes
dates i aquesta zona no sé el que es pot arribar a trobar. No son
gent d'aquí segons confirmen.
Arribo a la pista, també retocada i
ampliada de fa poc, i m'avança un tot terreny amb un gran remolc ple
de palla, ens saludem. Segons el mapa per aquí baixa un Gr, jo no se
si l'han canviat o degut a l'eixamplament de la pista s'han esborrat
les marques. Una mica més avall, ve la tercera de les meves
variants, que es baixar a creuar la Riera dels Carbons i anar a
buscar el camí que baixa dels Carbons. El creuar la riera es per una
raconada molt bonica, on remuntant uns pocs metres es pot arribar a
on hi ha una presa. Ha valgut molt la pena passa per aquest racó.
Per sortir a la pista primer es per sender, ben trillat, i al final
per camí ampla amb una bona pujada. Al sortir ho faig al davant de
Cal Diable, una casa de colònies, on tenen un petit camp de futbol,
i porcs, oques, bens i no sé si alguna bestiola més (bestiola amb
molta estima).
Ara be un tros de pista baixant, i en
un fort retomb hi ha una drecera ben marcada, però jo la passo ja
que vull veure si trobo la font del Molinot. Està a pocs metres del
retomb. Hi ha un senyor agafant aigua amb bidons, li pregunto si la
Cova del Molinot està a prop i em diu que no es d'allí, però si
segueixo recte per la pista de dalt, a uns dos-cents metres trobaré
un altre font. Me'n vaig cap allí, no puc fer menys. Son uns
cinc-cents metres, i efectivament hi ha una font, i una caseta on
agafen aigua i la canalitzen, encara que te la font té un broc per
on surt aigua: Hi ha una taula i un seient de pedra. Hi ha un cartell
que diu “Captació d'aigües Sant Bernat”, i a la font un cartell
on el nom està picat i sembla que posava “Molinot” però ...
Quan venia m'he anat fixant a veure si veia un camí que pugés, per
intentar esbrinar com es va a la Cova del Molinot. Si han fet
excavacions s'ha de veure clar el camí. Només he vist, en un
retomb, un sender ben trillat que pujava, penso que deu ser aquest.
Sense més, ja vaig cap a Pontons, per
camí cimentat, al costat del rec i arribant al costat del Molí de
Dalt. Arribo a l'aparcament a un quart de dues, després de fer més
de dotze quilòmetres i mig, amb un dia en que quasi no he vist el
sol, al anar emboscat, i amb una mica de fred, no gaire, i poc vent.
Per fer una matinal crec que es molt
acceptable, he estat quasi cinc hores i molt a gust, sense que hagi
tingut problemes, potser una mica de molèstia als castigats genolls.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada