Sant Quirze de Pedret, Camins de la Portella i Sant Pere de la Portella

Sant Quirze de Pedret

Sant Pere de la Portella

Des de finals de maig no havia fet cap caminada per la muntanya, exceptuant una sortida de tarda a mitjans de juny, a Sant Pere de la Selva. I com el company, per problemes familiars, també feia temps que no sortia, aviat ens hem posat d'acord per fer una escapada, aquesta vegada cap el Berguedà. La ruta triada ha estat “Els Camins de la Portella”, amb un track i unes explicacions baixat d'”inet”, de la pàgina de Turisme de Berga, pel que no cal explicar massa de la ruta.

Hem arribat al lloc de sortida, ens hem preparat i hem sortit a dos quarts de nou, tot creuant el Llobregat pel Pont de Pedret, magnífic pont medieval. Deixem la pista i comença la pujada, primer per uns amples esglaons de pedra i després per camí, fins a l'ermita preromànica de Sant Quirze de Pedret, amb un habitatge a quasi tocar. Mentre estem contemplant aquestes construccions i rodalies, per la pista, passen dos caminants sense aturar-se.

Seguim camí, tot passant prop de dos vaques amb bones banyes, i ens endinsem a la Vall de Guimbàs. Quan arribem a creuar el torrent del mateix nom, ens trobem que han tallat troncs i ens dificulta molt el pas pel sender, degut als troncs i a les branques que estan en mig del sender. Fins aquí hem anat veiem que han fet treballs forestals, però com anàvem per pista no ens dificultava el pas. Sort que ha estat un tros curt, però pesat. A partir d'aquí, s'han succeït els trams amb pujades que quasi m'han fet pujar a quatre grapes, sort que s'han anat alternant en altres de més suaus i alguns trossos una mica planers. Sempre emboscats amb bosc espès i humit però amb camí net. Bastant amunt ens han passat un parell que estaven prenent apunts per una possible marxa tècnica. Amb ells hem comentat el tros brut de baix i la forta pujada. Arribem a la Font Bona o de la Covil, on aprofitem per veure uns gots d'aigua. De seguida arribem a les runes de la Covil, antic refugi dels maquis, que sembla com si hagués estat una antiga masia aprofitada per tal fi, ara en runes total. Una mica més enllà aprofitem per esmorzar.

Després per un camí molt bonic, amb tres o quatre grans taques de pintura groga, amb ratlles picades a la pedra, significant la nostra ensenya, arribem al Coll de les Fustes i després d'una pujada, al començament (o final) d'una pista, que ja no deixarem fins a Sant Miquel de les Canals. Primer hem deixat a l'esquerra un camí, que es pel que l'any 2006 vam tornar cap a Vilada, i després un a la dreta, que va a Cal Mascaró, mas que nosaltres passarem encara que fent un recorregut bastant més llarg. Més o menys per aquest tros ens surt el sol, que no havíem vist fins ara, però les boirines no acaben de marxar, pel que la visió de la llunyania no acaba de ser agraïda.

Poc es pot explicar de la petita ermita de Sant Miquel, romànica com no podia ser menys. El mas de les Canals, es veu molt deixat, encara que no abandonat del tot. Tancat dins, però amb una porta oberta de sortida al pati, hi ha un gos, que primer ens borda, però després se'ns queda mirant, traient nomes el cap per la porta. Ens desviem una mica per mirar un pal indicador, que sembla que abans estava a la vora del camí, però ha quedat desplaçat, segurament al engrandir el camp de conreu, per cert que ara sembla abandonat.

La pista baixa forta, amb molt de pedruscall, amb revolts on els pocs cotxes que deuen pujar deuen patir de valent. Al costat d'una torre elèctrica deixem la pista, per agafar un sender atorrentat amb molta pendent, que fa que els genolls cruixin de valent. Déu-ni-do com baixa, tant per la pendent com pel desfet del camí. A més baixa per la solana ara que ja ens castiga el sol. S'arriba a la casa enrunada de Corrúbies, tot baixant per uns llisera. Era una gran masia que nosaltres deixem per després, ja que aquí decidim anar cap a Sant Pere de la Portella. Per això seguim pista avall (molt pedregosa) fins al Camí de la Portella, per després seguir per pista bona. Potser hi ha algun camí, sense pista però no ho conec.

A l'alçada de Can Dou deixem la principal per agafar a la dreta una de secundaria, que ens porta sota del turó de la Portella. No veig la bassa que hi figura al mapa, si que les restes d'una bassa amb pressa i canalització cap ella, que devia ser del Molí de la Portella. Tampoc veiem el molí i el terreny entre la pista i el Torrent de Cal Moliner no dona per fer floritures, ens ho impedeix la vegetació, amb els esbarzers entremig.

Pugem a Sant Pere i el primer que es veu es, a l'esquerra, la Casa dels Frares, amb una construcció afegida que fa mal d'ulls, de com destrossa la visual de l'entorn. Al costat de Sant Pere hi han runes de construccions annexes. Hi ha un tros que estan restaurant, però com sempre l'han de fer. Han reconstruït una escala, en un entorn de pedra vista, tota cimentada. La església com es normal tancada, i la llàstima es que mai preveuen deixar un espiell per poder veure a dins. La part de darrere fa patxoca, amb la torre i l'absis. Des d'aquí podem veure que al final de la carretera que hi arriba, hi han dos cotxes aparcats i els ocupants estan traient neveres i anant a fer “pícnic”. Després de descansar i menjar una mica de fruita, ens posem en marxa, que es refer el camí fet des de Corrúbies. Ara veiem la bassa a la nostra esquerra i una paret del que era el Molí de la Portella.

La pujada des del Camí de la Portella fins a Corrúbies es un suplici, aquí m'adono que no tenia que haver convençut al company de fer aquesta extensió, a més veig que els 3 litres d'aigua que portava no m'arribaran fins a les fonts que hi han després del Mascaró, tot i esperant que hi manin. A meitat i a l'ombra he de parar a descansar una mica. El company em dona una mica de sucre, que sembla que em senta prou bé.

Al arribar a Corrúbies, veiem que el senyal que indiquen cap a la Portella no son del tot clares, al menys per nosaltres, ja que podria ser que surti un camí una mica més amunt, i no fos per la pista, però no ho anem a comprovar, tenim ganes d'arribar al Mascaró per dinar i descansar. Arribar al Mascaró es fer l'última pujada forta del dia. Abans de marxar intento entrar al mas, enrunat, la porta i la vegetació ho permet, però primer quedo enganxat amb uns esbarzers i quan aconsegueixo passar, m'ataquen unes ortigues, i com porto camalls curts, he de sortir corrent d'allí dins, amb les cames coent. Seguim amb pas lent, soc jo el que alenteixo la marxa. Hi ha l'únic moment de dubte de tot el dia, ja que ens trobem unes senyals cap a l'esquerra, vorejant la barrancada i altres enfront. El gps m'indica que la direcció correcte es a l'esquerra. Tornem a anar per camí emboscat fins a una pista, per on pugem a la Collada de la Creu, i d'allí al Mascaró, al davant i sota d'una gran perera, amb fulles ben grogues, parem.

Com ja sabia, veig que em queda molt poca aigua, pel que agafo peres, que per cert son molt àcides i estan verdes, però els vaig extraient el suc a mossegades, que a la vegada que em dona líquid, em fa salivera. Després de menjar una mica, no tinc massa fam, acabar-me la poca fruita que em quedava i alguna peça del company, m'estiro a descansar. Quan m'aixeco m'adono que de la poca aigua que tenia, encara he perdut la meitat, ja que de la cantimplora s'ha sortit el tub, i a més m'ha deixat l'interior de la motxilla tota mullada. What a mess!! que diríem en anglès.

Agafo una gran quantitat de les petites peres, me les poso a la butxaca i seguim, ara avall. El camí ara torna a tenir algun tros desagradable de caminar. Trobem una font, però no raja. El company no va massa gras d'aigua però va fent. Jo amb les peres, extraient suc, també. Arribem a la Font de Bossom, i quina delícia ... mana aigua!!!. Em bec més d'un litre, omplo una cantimplora i mitja, el company un altre, i seguim. A l'alçada de la Font dels Rucs ens passen tres cotxes, el del mig amb una bona rascada de baixos. Nosaltres com no pot ser menys, tornem a beure, ara d'aquesta font.

Al poc de deixar dalt a la dreta la masia de Santaeugènia, hi han senyals que segueixen la pista i altres que marxen a la dreta, per un sender, com el track em va per aquí, l'agafem. El sender va baixant acostant-se al Torrent de Guimbàs. Sent l'hora que es, el camí estret, encara que molt marcat, a la vora del barranc, sense cap perill, enfosquint-se ja que anem dins d'un bosc espès, el tram se'm fa llarg. Fins que amb un giro estrany del camí, creuem el torrent i seguim paral·lels al Llobregat. Entre la vegetació es pot contemplar bonics tolls i saltants. Passem a tocar a les runes del Molí de Pedret, en un dels trossos mes foscos d'aquest tram. Arribem al pont, on veiem bastant de gent remullant-se o simplement passant l'estona al costat del riu, i arribem al cotxe quan manquen 5 minuts per les vuit del vespre, després de fer més de divuit quilòmetres. Un bon dia de muntanya, un molt bon recorregut, però jo, amb una manca de fons terrible. El sol ens ha picat de valent des de les Canals fins a després de dinar. La resta, primer cobert i després quan el sol ja baixava hem anat molt emboscat. En els llocs que la descripció deia que hi havien bones mirandes, el cel estava cobert, si que pogut contemplar les serralades boscoses del sud, que ens ha acompanyat tot un bon tros de la caminada. Avui el track gravat no ha estat del tot perfecte, no sé si per les condicions atmosfèriques o què, però al posar-ho damunt del mapa, he vist imperfeccions no usuals.

De tornada hem parat a Cal Rosal a fer un refresc que ens ha permès arribar a casa una mica desperts.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000