"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 21 de setembre de 2014

Viatge a Mongòlia. Dia 5, Yolin Am


Ens aixequem a quarts de tres del mati, després d'uns petits problemes amb els despertadors, i ens dirigim al lloc on havíem quedat de trobar-nos amb el taxista, la noia que s'ha preocupat i un altre persona, que per cert, arriba tard i l'han de trucar a veure si venia. Arribem a l'aeroport, tornem a embarcar les maletes, passem el control de seguretat, i embarquem puntuals. L'avió es un Fokker F50 d'hèlices. El vol dura aproximadament un hora i vint minuts. Com la majoria som turistes, no podem d'estar de fer unes fotos a l'avió. Les hostesses s'ho prenen a broma. Degut que encara és fosc i a la meva manca de pràctica amb el nou telèfon, som els últims en pujar.
Quan arribem ja és de dia i ens permet contemplar l'avió en que hem volat i el petit aeroport de Dalanzadgad (fet pel que només poden arribar avions petits). Ja ens espera el xòfer del “tour” que farem. Sense cartells ni res, ens localitza de seguida. És un home del país, petit i prim però musculós i que segons ens demostrarà els pròxims dies, sempre està de bon humor i rient, però que només sap dos o tres paraules en anglès. El seu nom es Daavka.
L'arribada de les maletes és d'acudit. En un edifici adossat a la (molt) petita terminal, a través d'una porta, van llançant, manualment, els paquets en una espècie de mostrador amb pendent i si no es va ràpid a agafar-los s'amunteguen a la part baixa.
El xòfer ens ajuda a pujar les motxilles a la furgoneta, una UAZ-452, de fabricació russa. La construcció d'aquest model va començar a l'any 1965 i pel que sembla ja no es fabrica, substituïts per models posteriors. Pel que vam veure uns dies desprès, porta dos dipòsits de gasoil, no sé si és particular d'aquest model. Ens porta fins a les afores de Dalanzadgad, en un barri de cases i gers, on en una d'aquests gers familiars ens estan esperant els dos que vindran amb nosaltres de “tour”, l'Olga (alemanya) i l'Ori (israelita), i la guia Hama (del país). Ens fan esperar ja que la Hama encara no ha acabat de preparar l'esmorzar. Segons sembla els quatre (nosaltres i ells dos) havíem d'anar a dormir a una casa d'hostes, però com nosaltres no arribàvem ahir a la nit, els han portat a dormir aquí i no a la casa prevista, no he entès el perquè.
Desprès d'esmorzar pugem al cotxe, amb tots els trastets (menjar per aquests dies, botelles i dipòsit d'aigua, sacs de dormir, motxilles, etc) i ens dirigim cap a Zuun Saikhan Nuruu. Parem a visitar a el Nature Museum a l'entrada de park. El museu és molt interessant, referent a la vida animal del territori. Després seguim en cotxe fins al final d'on pot arribar el tràfic rodat. Aquí ens donen a triar, o anar a peu, o anar a cavall, en aquest segon cas no ho faríem quan està programat, que és cap el final del “tour”. L'Olga i nosaltres dos triem anar a peu, pel que els quatre i la Hama ens endinsem pel Yolin Am, tot caminant. Hi ha algun altre grup que també ho fa, i bastants que estan retornant.
El Yolin Am es una vall, primer molt ampla i que es va engorjant poc a poc. Es curiós veure la gran quantitat de Pika-Boo que hi ha a la zona, amagant-se a tot córrer quan passa la gent. Em dona la impressió que s'estan preparant els caus per quan arribi el fred, que per cert el temps que fa no és del tot calorós, encara que fa força sol. El Pika-Boo és una petita criatura similar a un ratolí. Ens anem endinsant passant sempre pel costat del riu, que quan es comença a engorjar s'ha d'anar creuant, sempre sense dificultat. Quan es torna a eixamplar, després d'uns quatre quilòmetres, és el final del nostre periple per aquí. Fem una foto de grup i retornem, trobant uns altres grups creuant-se amb nosaltres.
En cotxe ens porta a un ger proper al museu, on dins ens preparen el dinar. La propietària que estava en un ger al costat de dit museu arriba, on fem el dinar, en un Toyota bastant nou.
Després i sempre per pistes de terra, ens dirigim cap a Gugany Am, tot passant per unes gorges impressionants, on el xòfer (Daavka) demostra la seva perícia. Gugany Am és una altra estreta i encara més espectacular gorja, on el cotxe ha de passar sense passatgers, degut al rierol que la travessa. És d'aquelles rutes que fan estar molt content d'haver contractat el viatge. Parem en un poble, no sé si Bayandalai o Sevrei, per comprar una mica de menjar.
A quasi les nou del vespre arribem a un camp de gers on dormirem dos dies, tot passant el dia de demà. Abans hem passat per uns altres camps de gers i algun camp turistic. Sopem un bon potatge i a dormir. Tot el ramat de cabres de la família és darrera del ger, on passa la nit.
M'ha mancat dir que des d'una mica abans de l'entrada al parc fins a aquí, sempre ho hem fet per camins de terra, i no sempre en massa bon estat.


El nostre transport. Furgoneta, UAZ-452, de fabricació russa.
Pika-Boo



Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada