Avui ha estat un dia molt interessant encara que no hem aconseguit tots els objectius proposats, en canvi hem obtingut un premi inesperat. Hem arribat a Arbolí, hem aparcat al davant del restaurant, que per cert ara està en venda, i hem sortit a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. La sortida avui es pot dir que ha estat a trenc de l'alba. Pugem cap a la part alta del poble i ens dirigim cap el camí de Sant Pau. Ja es de dia però la llum encara és escassa.
Anem pujant pel camí que era empedrat i ara ho està a mitges, deixem a la dreta el camí que va a connectar amb el Gr i on hi ha varis llocs aptes per practicar l'escalada, i arribem a l'ermita. Mentre fem fotos de la façana i de l'interior ens passen dos excursionistes amb dos grans gossos. Seguim amunt fins el Maset del Nadal. Primer es passa a tocar una antiga bassa. L'ultima vegada que vaig passar per aquí, el maset encara estava mig en condicions, això si, les portes obertes. Ara per dins està completament destrossat i han fet foc en varis llocs, o sigui tot ple de runa. Davant del maset es distingeix l'antiga era.
El tombem i darrera hi ha un petit magatzem, on veiem una molt petita placa solar penjada d'una finestra amb un fil que porta dins. Quan ens acostem sentim que a dins hi ha una radio encesa, en surt un home, dona tota la impressió que es un «sense sostre» i ens indica el camí per anar a Gallicant, i que per on nosaltres agafàvem no hi ha res. Sense voler discutir, ja que el que volíem agafar també enllaça, anem per on ens diu. No anem a buscar el Collet dels Colls, sinó que seguim el Pr que va Siurana.
Poc després de deixar un recol·lector d'aigua al creuar el Barranc de la Polla, deixem el Pr i agafem un senderó a la dreta. Per la poca gent que deu passar encara es molt transitable. Per una pista i després camí de carro passem pel Mas del Cucut, enrunat, però amb una barraca bastant nova a la seva vora, però deixada totalment. Tot l'entorn està abandonat. A l'altre costat de la parada hi ha les runes d'un altre barraca, datada al 1979, on a la seva vora hi han dos bidons que en el seu dia devien recollir el aigua de la pluja que relliscava per la teulada. Al final de la parada es veu una balma, ens apropem i resulta que està tota plena de deixalles. Seguim per camí de carro, deixem a la dreta una bassa metàl·lica, no mirem si hi ha aigua, i arribem a la font del Grau (creiem que es aquesta), amb una petita bassa que recull l'aigua i una caseta d'obra, on pensem que deu haver algun motor. A toca hi ha un bassot, més gran que la bassa, ara només humit. L'aigua que surt de la bassa potser havia d'anar al bassot, però ara s'escorre pendent avall.
El camí, ara pista, el seguim un petit tros, per deixar-lo per un corriol a la dreta, molt maco que ens porta directe al costat del magatzem de Gallicant. Ara que estem en terreny obert notem el vent que molesta de fort, encara que per sort no es gaire fred, el sol encara no l'hem vist.
Aquí a Gallicant tenim la gran sorpresa agradable del dia. El que era el carrer que passava per davant de les cases, l'han netejat quasi tot i ens permet xafardejat per dins de les runes, amb el compte corresponent. Referent a Gallicant val la pena de llegir la pàgina del blog de «Muntanyes i Camins». Les runes deixen veure que eren set els habitatges adossats i que al menys en cinc d'ells, els habitatges estaven edificats al damunt d'unes construccions molt mes antigues. Encara es conserva arcades i pilars amb pedra molt ben tallada, i on un dels habitatges tenia tres fileres d'arcades que es conserven bastant be. Es diferencia molt aquestes arcades i pilars dels que son posteriors, aquests amb pedra no tant ben tallades i arrebossades. En un dels vells pilars es pot veure gravada una creu, que segons el poc que he llegit deu ser una creu càtara, però que s'assembla molt més a una creu templera. No tinc ni idea si els templers van estar aquí. El que es segur que o càtars, templers o altres similars van ser els anteriors ocupants del que després seria el poble de Gallicant.
Per dins de les cases es pot endevinar llars de foc, fumeres, cuines, aljubs, forns, etc. On diuen que hi havia la font, que es en front de les cases, i al costat d'una petita barraca, ara sense teulada, no es pot veure ja que està completament cobert d'esbarzers i altres.
Una vegada efectuada la visita ens anem a pujar al cim, es un vèrtex geodèsic i no el tinc catalogat com a fet. De començament no agafem el sender trillat, agafem un rastre del que sembla era l'antic camí que surt de la cruïlla de pistes, i va paral·lel al que es el GR., però poc a poc es va fent laboriós caminar per ells, per la vegetació, no alta, i encara que es veu clar per on anava es complicat seguir, pel que agafem un rastre difús que puja, aquest es va dividint i seguim pel que ens va semblant millor. Veiem que no anem pel camí correcte però tampoc es dificultós anar passant, fins que trobem el camí que puja i que surt d'una petita parada de baix. En aquest últim tros trobem les restes d'un llibre, una guia de muntanya de les muntanyes de Prades, que algú la deu haver perdut. Està completament inservible. Una mica més amunt de quan hem trobat el camí correcte parem a esmorzar.
Mentre esmorzem i reposem encetem a parlar del tema del dia, política de casa nostra, i encara que defensem posicions ara molt enfrontades, les converses (com sempre entre nosaltres dos) son civilitzades, sense escarafalls ni res que es sembli, i sempre acabem de forma plàcida. Una vegada alimentats seguim amunt. La pujada es continuada i en alguns moments no suau, però amb calma s'arriba a quasi tot arreu, i aquí no podia ser menys. Al tros final hi ha algunes petites raconades molt obagues, i en una havien fet un petit tancat que ara ja està desfet. El primer que veiem al arribar al cim es un naixement, que per molt que sigui tradició, aquesta ja comença a ser impresentable, a la meva opinió, ja que cada vegada queden menys muntanyes sense el seu naixement. A quasi tocar està el vèrtex geodèsic, on ens fem les fotografies corresponents.
Seguim marca, ja que encara ens falta bastant, i baixem cap els Colls. A quasi arribar hi ha un remolc abandonat, i aquest i l'entorn dona la impressió d'haver estat un lloc fet servir de «picador». Agafem una vella pista direcció nord-est, per anar-nos cap als Prats. Aquesta pista ara en desús, poc a poc es va tapant, sobre tot a partir de la primera ziga-zaga, i encara que anem amb una mica de recança, no sigui que se'ns tapi, es deix passar. Sempre de baixada suau Creuem la Canaleta i arribem als Prats. La font es difícil localitzar, i ho fem per que surt aigua a nivell de terra, encara que minsa, i aquesta corre suaument per la poca pendent de la pista. Es impossible veure al estar darrere d'una barreja de canyes i esbarzers secs. A quasi tocar hi ha la bassa, amb aigua, el pi amb una taula a sota feta de roda de carro, i el maset ja arruïnat amb la vegetació que se l'està menjant. Una mica més avall hi ha un magatzem exacte com el de Gallicant, i perdut entre la vegetació a l'altre costat d'una parada, una bassa mitjana feta d'obra. Es pot endevinar el clot si arribes a veure, com m'ha passat, un petit tros de la pared de l'est.
Des d'aquí intentem enllaçar amb la pista per anar a visitar la Torre del Manuel. Me'n recordava que no hi havia camí, però l'altre vegada amb l'altre company ho vam enllaçar. Per una errada en l'estudi del lloc, les distancies i desnivells, per la meva part, decidim anar enrere i agafar la pista, encara que donem un retomb. Estàvem a 120 metres en línia recte i segur que ho hauríem fet, però no té més importància. Quan hem de deixar el GR i agafar la pista que ens portarà a la torre, tinc un altre confusió i tallem per un rastre, primer, i després al dret, sense problema, però fora de la pista bona.
Quan estem arribam a la torre, diem que no cal pujar, però millor apropar-se per veure-la millor, ja que cada vegada queda més tapada pels alts arbres, i apropant-se apropant-se ens trobem dalt. Només queda un tros d'un cantó que s'enlaira altiu. Ens figurem que des d'aquí havia d'haver bona visió amb Siurana. Seguim camí avall, i veient l'hora que es, els dos hem d'estar aviat a casa, decidim retallar i no anar a les Pinedes (actual Castillejos). No sé com es el camí que teníem previst, però el que agafem, tot retallant, puja fort. Per suportar la pujada ens emboliquem a tornar a parlar del tema del dia, amb idees contraries, però com ho fem civilitzadament no passa res. Al Pla de les Vaques, quan trobem el camí que va a Gallicant, havíem d'anar uns metres a l'esquerra per agafar el Camí d'Arbolí a la Mussara, però no em fixo i anem a la dreta, que ens porta als Colls, d'allí al Collet dels Colls i agafar el Gr cap a Arbolí. A poc d'entrar a aquest camí parem a dinar. El camí fins a Arbolí era de bast, molt ben empedrat, amb bones esses, però ara està molt desfet i atorrentat.
Arribem a Arbolí a un quart de cinc, després de fer més de tretze-quilometres, en un dia amb fort i molest vent, sort que hem anar bastant arrecerats i emboscats, però amb no massa fred. A Arbolí no hem trobat cap bar obert pel que ens hem anat cap a casa sense la beguda finalitzadora de la caminada.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
En l'article "Visita a Gallicant amb un erudit del "Temple" (http://joanmupi.blogspot.com.es/2016/03/visita-gallicant-amb-un-erudit-del.html) del meu blog, hi ha una explicació referent a la construcció del poble i a la creu gravada.
ResponElimina