"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 18 d’octubre de 2015

Pontons, tomb de les ermites


Sant Joan de la Muntanya
Sant Salvador de la Balma



Avui m'he anat sol cap a Pontons, a donar el tomb de les ermites, tomb clàssic des d'aquí, encara que tinc intenció, com sempre, fer unes petites variacions. Com que he sortit bastant aviat, he fet tota la ruta en cotxe de nit i amb boira, pel que el viatge se m'ha fet bastant llarg. Arribo a Pontons i deixo el cotxe a l'aparcament. Ja s'ha fet de dia. Em preparo i quan estic a punt de sortir la dona d'una parella em pregunta on hem d'anar, jo li dic que depèn del que vulgui fer. Resulta que avui l'Ajuntament fa una marxa popular. El primer que penso es que durant el dia trobaré gent per tot arreu, fet que no succeirà.
Surto quan son un quart de nou del mati. Al sortir tinc un petit despite i m'anava en direcció oposada, sort que quan estic al començament d'un pont m'adono i giro cua. Ara si, segueixo carretera en direcció a Torrelles, i on hi ha un pal indicador, la deixo tot pujant per pista. Aquesta la deixo en un retomb a la dreta, seguint recte per camí ample i bastant atorrentat. Em dona la impressió que era un camí vell ara destrossat. En un petit collet, en tomb, deixo el camí ample per seguir el que els mapes posen que era el camí vell de Sant Joan. Totes els tracks i ressenyes que he vist a “inet” segueixen el que ara es pista, però com sempre, m'agrada intentar passar pels camins vells, i moltes vegades surto, el que es diu, una mica escaldat. I com no podria ser menys aquí també em passa, El camí poc a poc es va tapant, hi ha moments que costa seguir si no es barallant-se amb els alts matolls. Tal i com figura al mapa s'ha de deixar un rastre a la dreta i seguir per l'esquerra. Per cert el començament del de l'esquerra no es veu, però al poc ja es figura una mica. He de dir que des del collet fins a l'enllaç am la pista i en quasi tot el recorregut, s'insinuava molt per on va, o anava. Inclús en varis moments m'ha semblat veure vestigis de camí de bast, potser de carro. A mig recorregut he intentat anar a veure una cabana de pedra que segons sembla està quasi a tocar la pista però no he pogut arribar, ja que la vegetació m'ha impedit el pas. Si que puc arribar es a la Cova del Batlle Vell. Aquesta cova de tipus sepulcral fou utilitzada durant l'edat del bronze II, la cronologia de la qual va dels anys 1500 al 1700 aC., però si no es per l'historia no en té res d'especial. Hi han fites a l'entrada del corriol que hi porta.
Al enllaçar amb la pista i a la dreta tampoc puc arribar a unes runes que marca el mapa. Tot l'entorn son terrenys dels que no es pot sortir fora dels camins normals, aquests estan molt concorreguts per les btts (segons indiquen les rodades), però fora d'ells la vegetació, típica mediterrània, es molt espesa en el seu sota-bosc. Sense més incidents arribo a l'ermita de Sant Joan de la Muntanya. Hi han força descripcions a “inet” perquè jo m'entretingui a posar-les aquí. Està bastant rònega, encara que aguanta ben arrapada al cingle. S'ha de pujar unes escales i baixar-les, entre l'ermita i la pared per arribar a la porta i a un petit mirador. Com es normal està tancada i no hi ha cap lloc per mirar a dins.
La baixada es molt bonica, al començament amb escales, bastant malmeses. Al poc, la gent passa pel que diríem un gran esglaó de quasi metro i mig (està pintat així de pujada) quan hi ha un retomb, amb el començament una mica tapat, que fa que es baixi bastant be.
De seguida faig la segona ximpleria del dia, però aquesta per desconèixer la zona. Em trobo una tanca de fils ferros que em tallen el pas, i un bon rastre avall. Ja em sembla que el rastre avall, anirà a la pista per on jo vull passar, però com vull també passar pel Forn Teuler, crec que es millor seguir recte. La tanca es passa bé sense fer malbé res. Al arribar a la pista que va al Coll de la Creu de Sapera, ara asfaltada, em trobo un altre tanca igual, que també supero pel costat sense problema ni fer malbé res. On em marca el Forn Teuler, es una masia força maqueta, i que no em deix veure res. Una opció hauria estat en entrar, la porta del terreny està oberta, però amb un cotxe dins, i no m'atreveixo, ja que es propietat privada i jo intento mirar-m'ho abans d'entrar als llocs si ho veig habitat. El que no sé si existeix el forn o no, per “inet” el que he trobat es que es el nom de la masia. Deixo l'asfalt per anar cap a la Font de Sant Joan, molt deixada, porten l'aigua a l'altre costat del camí on hi ha un molt petit edifici tancat amb cadenat i una bassa amb aigua, està a mig de la seva capacitat, i amb l'aigua molt bruta.
La meva intenció era seguir per aquest camí, i tal com hi figuren a les velles guies, passar per la Masia de Sant Joan, amb una petita ermita, i tornar a sortir a la pista asfaltada prop de la carretera, però als pocs metres de la font trobo el camí que baixa, el que he deixat abans, i recte tinc un cartell de prohibit el pas, propietat privada. Ja tornem a ser. Com no sé si sempre ha estat particular, i sent diumenge segur que hi ha gent, reculo fins a la pista asfaltada per anar fins a creuar la carretera de Pontons a Torrelles.
Passo pel costat del Molí de Baix, ara Casa de Colònies Penyafort, en un entorn molt bonic. Deixo el camí principal a la dreta, les restes d'una barraca a la dreta, una petita cova a l'esquerra, i ja trobo les marques del corriol que hauré de pujar. On estan les marques per pujar, es saltar un marge de quatre/cinc filades de pedres, pel que jo segueixo uns metres endavant i puc pujar per on lloc més fàcil, hi ha traça de que no soc l'únic que ha fet aquesta petita marrada per no enfilar-se pel marge. La pujada des d'aquí fins a Sant Salvador es de les que fan mal, ja que a més de pujar molt fort hi ha moments que es terra solta i rellisques. Aquesta ermita està arrapada al cingle, la roca es la paret de darrere. Hi ha un marge que aposenta la base de l'ermita. Per entrar a l'ermita hi ha una petita grimpada, molt fàcil de fer. El que veig quan entro em deix bocabadat, com es pot ser tant indesitjable (es la meva opinió) per fer aquestes pintades en aquest indret. Aquí descanso una mica i esmorzo.
Segueixo una mica el rastre endavant, arrapat a la paret, que es on figura la cova i l'avenc. Crec que estic al davant d'un dels dos, però on estic es estret, no es pla del tot, tinc paret per un costat i per l'altre l'estimball, pel que no m'entretinc i surto del lloc. Per seguir la ruta el camí encara puja un poc, dalt de tot hi han varis rastres similars, jo segueixo uns senyals blaus i vermells, son dos tops diferents però quasi sempre pintats en les mateixes roques. S'ha de seguir un agradable però estret i ben trillat camí durant uns 800 metres fins a la pista al Sovall, quasi sempre baixant. Primer hem de creuar un torrent a l'hora que es deix un camí que remunta el torrent i un altre que deu baixar cap a Penyafort; hem de deixar el Roc de la Senyera, on encara voleja un tros d'una senyera i hem de creuar el Torrent d'en Galla per pujar a la pista.
D'aquí fins a Soval torna a ser asfalt, pel que se'm fa una mica pesat. A la Creu de Soval, no hi ha cap creu, segurament en algun moment devia ser. Cap a l'Urbanització de la Plana de les Torres deu haver una partida de caça de senglars, a la cruïlla hi ha un cartell i es sent alguns sons de trompeta en aquella direcció. Soval de Baix a banda de conservar el nom, també amb posat els dels que deuen ser els propietaris i Soval de Dalt es una gran masia, que potser en els seus temps estava fortificada. Cal Bruno està abandonada, degradant-se però encara totalment en peu. Té una teulada que aviat farà figa, segons es veu des del camí. Al poc arribo a la Font de Soval en una raconada molt obaga. Hi ha dipòsit però l'aigua brolla i va a una petita bassa.
Al poc el camí que fa la gent entra a una parada de vinya, però jo veig l'antic camí una mica més enlairat, que va a tocar el marge de dalt. Com la vegetació al costat del marge està creixent lliurement, el camí es fa estret, i mal caminar al passar entre aranyoners que hi ha a banda i banda. Surt a un camí ample que va a passar entre els Cal Canti i Cal Tiano i surto un altre vegada a l'asfalt, fins a Santa Magdalena, amb el cementiri quasi a tocar i el que crec que es la Rectoria pegada a l'ermita. En comptes de baixar pel camí directe, que a més passa per la Font Voltada, jo surto a la carretera i dono un gran tomb. Volia arribar al poble pel camí de l'església, llarg però sense problemes. Aquí ja torno a entrar a la civilització, encara que deixalles he trobat bastant durant el dia.
Abans de creuar la Riera de Carbons, pujo pel camí que va a Santa Magdalena per visitar la font Voltada. Està arranjada amb una taula i dos bancs de pedra però totalment deixat tot l'entorn. Torno a baixar, i a tocar la Riera de Carbons hi ha el Molí de Dalt, ara completament arruïnat. Passó per la plaça on hi ha l'ajuntament i vaig a buscar on tinc el cotxe. En l'altre pont (ha Pontons hi han varis) fotografio l'església de la Mercè. Es incomprensible que un edifici com aquest estigui en aquest estat de conservació. Aquesta classe de monuments que el propietari, sigui qui sigui, tingui en estat d'abandó haurien de ser expropiats, però llavors s'haurien de rehabilitar i potser no hi han diners per fer-ho, però al menys fer el mínim per conservar el que hi ha.
Arribo a l'aparcament quan manquen cinc minuts per dos quarts de dos del migdia, després de fer quasi 12 quilòmetres, en un dia rúfol, però sense ploure. La xafogor ha estat present en els llocs on no corria l'aire, però on això passava l'aire era més aviat fresc. En total ha estat un bon dia de muntanya, on una vegada més una sortida fàcil, jo, l'ha he convertit en moderada. M'ho tinc que fer mirar, sobretot quan hi vaig sol. Com anècdota, quan he arribat al cotxe també arribaven algunes parelles, que semblava que vinguessin de la caminada que feien, potser no, però han estat unes sis parelles i m'ha donat aquesta impressió.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada