"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 3 de març de 2013

Torrebusqueta, Puig Castellar, Ancosa, Valldecerves, Torrebusqueta


Font de les Canals - Convent d'Ancosa

Ja feia bastantes setmanes que volia tornar a Ancosa per lligar un tomb molt diferent al que vàrem fer l'any 2008, llavors vam fer un tomb lligant dos 100 cims, ara la intenció es lligar-ho d'un altre manera, per portar a uns ex-companys de feina i aquests volen caminar no fer cims tot anant treien la llengua, com vam fer llavors. Per lligar-ho he quedat amb la Rosa Maria, el Santiago i el seu fill Xavier.
Arribem a Torrebusqueta, aparquem a l'entrada i sortim a dos quarts i mig de nou, per la part esquerra del poble, o sigui en direcció sud. He trobat alguns tracks que enllacen el poble i el Puig Castellar, però tots van a donar un tomb per pista, acostant-se a quasi tocar la carretera, però jo vull mirar si per on vam baixar en aquella data es fàcil, vam fer aquest tros a l'inrevés, només me'n recordo que baixàvem molt despresa ja que havíem d'anar a dinar a casa.
Quan portem menys de 500 metres des del cotxe deixem la pista i enfilem per senders clars i agradables. Anem trobant algunes restes de neu, tolls glaçats, algun esbarzer de més que creua el camí, però res que no es pugui resoldre amb total facilitat. El camí té alguns repetjons que es deix sentir, agreujat pel moll i enfangat que està.
Arribem a la pista, on trobem el GR, i en un moment estem al costat de l'esplanada on surt el camí cap el poblat ibèric, on pugem. Del poblat no queda res de res, només un munt de pedres caigudes pels costats de la lloma. En un costat han netejat un petit tros i han destapat una serie de pedres, però la veritat jo no veig gaire clar que estiguin col·locades com era originalment.
Des d'aquí pugem al vèrtex, seguint sempre un sender clar i marcat. Al vèrtex a més d'esmorzar i fer les fotografies de rigor, ens delectem contemplant la magnífica visió que es veu des d'aquí. Una vegada finalitzat tot això, sortim per la pistota, molt pedregosa en aquest tros, que ens porta a la carena se la Serra dels Esgavellats, la que deixem de seguida per baixar cap a la Plana d'Ancosa, tot passant pel costat de la Font de les Canals, que raja amb abundància (en algun lloc he llegit que aquesta font sempre raja i me'n recordo que l'altre vegada que vam passar per aquí hi havia un home omplint un munt de garrafes). La baixada la fem per terreny boscós i amb trossos de neu, molt poca però amb alguna capa de glaç al mig de la pista. Quan estem arribant a la plana sortim del bosc i anem per terreny completament obert, i ja divisem tot el conjunt del convent, la granja i la casa, tot ben aplegat.
Primer passem a visitar el pou d'Ancosa, em sembla haver llegit que es medieval, relativament fa poc el van restaurar, després anem al convent, granja i casa d'Ancosa, cada vegada més deteriorat tot el conjunt, dins del qual encara conserva un altre pou, però no majestuós com l'altre.
Retornem per on hem vingut i visitem el Roure d'Ancosa, on a la antiguitat es celebraven festes, finalment visitem l'avenc d'Ancosa, sense baixar està clar, en realitat es un engolidor d'aigües de la Plana Roja, amb una profunditat d'uns 30 metres.
Nosaltres marxem per la Plana Roja per dirigir-nos cap a la Serra Alta. Es terreny de garriga, zona que abans devia estar conreada, ara es veu completament abandonada i on devia haver pastures o boscos ara predomina el coscoll. Al arribar a la serra alta, al peu d'una torre d'alta tensió, el camí s'acaba. Veig pel track que em de baixar al dret, per terreny rocós, les roques sobresurten del terreny, tot ple de coscolls i altres punxoses. No es camina massa bé però tampoc es impossible, a més el tram es curt encara que no ho sembla per la lentitud que baixem, son poc menys de 200 metres. Arribem a una pista i baixem, deixant un altre que ens marxa a la dreta, aquesta i segons he vist posteriorment als mapes ens hauria retallar una mica la caminada, encara que que no hauríem passat per ..., entrem a visitar les runes de la Masia de l'Estanella, sembla que era un habitatge de dos pisos i altell, amb corral i/o paller, amb dos bassots naturals a la seva vora, tot això arruïnat i ple de bardisses.
Seguim pista molt fangosa, fins a l'alçada de Cal Peret Gomar, dirigint-nos cap a Valldeserves, amb l'esperança de poder veure l'ermita de Sant Jaume, romànica. Està dins del terreny particular de la masia, que en aquests moments està habitada segons veiem els cotxes a la seva entrada. Tombo per un costat i com puc, per intentar veure l'ermita, però aquesta està al costat del mas i molt tapada pels arbres. Per l'altre costat el caminoi va afonat a l'alçada de les parades de vinyes. Arribem a veure l'ermita per darrera, però molt malament. Relativament a prop i sense passar cap tanca ni res que s'assembli, en un petita esplanada parem a dinar.
Després ens decidim pujar als abrics de la Roca Roja intentant veure les pintures rupestres. Primer per pla, seguint senyals blaves, per un caminoi una mica tapat, es el Clot de la Cova. Arriba a una bifurcació, i el track que porto em diu de pujar per un costat i baixar per l'altre, o sigui que ens enfilem per l'esquerra, el camí poc a poc va guanyant verticalitat, amb l'agreujant que està una mica moll. Es d'aquelles pujades curtes però que es fan sentir, arribant a la vora del cingle on hi ha les restes d'una construcció de pedra. Nosaltres tombem per tot el pany de pared, uns quaranta metres de llargada, i no sabem distingir les pintures, pel que ens anem una mica defraudats d'aquest tros. Baixem una mica i agafem un altre senderonet, molt esborradís que ens fa baixar en diagonal i que ens portarà a la cova de la Roca Roja o de Valldeserves. Mentre baixem ens trobem a tot un grup de joves que van entre mig del bosc i que busquen el camí de pujada per veure les pintures, els indiquem que vinguin cap on som nosaltres i que pugin per on nosaltres hem baixat, també els informem que nosaltres no em sabut veure-les. Entrem a la cova, no massa gran però on sembla que era l'habitatge dels que van pintar als abrics de dalt, i on van trobar restes. Es nota on van fer les cates pel forat que han deixat. Jo després i pensant una mica no ho veig massa clar, ja que té al mateix costat hi ha el Torrent de les Comelles (on hi ha col·locada una cadena per remuntar el roquer del torrent) i la cova queda a un nivell inferior al torrent, i hem de pensar que a l'antiguitat tots els barrancs, torrents, rierols, etc., baixava aigua, també podria ser que el terreny estigui molt canviat de llavors.
Quan anem pel Clot de la Cova de retorn, ens criden des de dalt que han trobat les pintures i que pugem que ens ho ensenyaran, però com es normal no estem en condicions de tornar a fer la pujada i posterior baixada. Amb el tele-objectiu de la màquina de fotografiar els veig que estan fent fotografies de la pared.
Seguim novament per pista, tenim a la dreta els Cingles d'Ancosa, a uns 100 metres per sota del nivell de la plana superior, ens desviem per visitar el Salt del Gos. Estem a la part de dalt d'un cingle, amb una bona visió de la Serra de Miralles i els terrenys conreats al costat de la carretera, en aquests moments amb un verd llampant. La pista continua pujant, re-tombant cap el sud, deixant el Bosc del Marimon a l'esquerra, arribant a la plana, on torna a ser terreny de coscoll durant una bona estona. Passem pel Coll del Corral i ja ens dirigim cap a Torrebusqueta, per terreny, altre vegada, fangós però bastant bonic.
Arribem al poble a mig quart de set després de fer uns divuit quilòmetres i mig. Ja només resta agafar el cotxe i anar cap a casa, fent una petita parada a La Llacuna, per fer una cervesa ben guanyada (o coca-cola), i una visita extra en cotxe per una petita part de la ciutat de Valls.
El dia, en quant al temps ha estat bo, no ens ha fet ni fred ni aire en cap moment, encara que cap el final ja començava a refrescar, normal a l'hora que era. Els objectius no s'han acabat de complir, ja que hem lligat la caminada, encara que potser ha sortit una mica llarga, i ens ha deixat una mica decebuts el no poder visitar l'ermita, encara que fos per fora, i no saber distingir les pintures entre la rocositat de la pared. Per un altre costat ha estat un molt bon dia de muntanya, amb molt bona companyia, amb molt bon humor i rialles, que fa que ens proposem repetir-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000



00000000000000000000000000

3 comentaris:

  1. esta té molt bona pinta, només cal però escurçar.la. Poguer la cadena és el pas clau de la excursió.

    ResponElimina
  2. Joan ha escrit:
    PLANA D'ANCOSA: Es terreny de garriga, zona que abans devia estar conreada, ara es veu completament abandonada i on devia haver pastures o boscos ara predomina el coscoll.


    Segons les meves informacions tota aquesta plana pertanyia a Don Jaime de Mora y Aragón. I ell va voler-ho així; i ho va deixar escrit així al seu testament: que res no es toqués en aquesta gran propietat seva: ni construccions, ni res. Que volia que es conservés com a zona verge natural.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja es possible que ho deixes en testament, però una vegada que quedés com una zona completament de garriga no crec que fos el seu desig. Però sorpreses té la vida.

      Elimina