"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 30 d’octubre de 2014

Barrancs de Salanca i Viern, i Punta del Sales, des de Vallclara


Font de la Teula
Castanyers al Barranc de Salanca


Hem anat el Josep Maria i jo fins a Vallclara amb dos objectius, que ben be podrien ser tres. El primer, fer el vèrtex geodèsic de la Punta del Sales, segon passar pels castanyers del Barranc de Salanca, i si estem de sort veure'ls amb el color marronós de la tardor, i ja com a tercer, si es pot, recollir unes quantes castanyes per la celebració de la nit de demà. Aparquem a l'entrada, en el lloc destinat per això, i sortim quan son quasi les vuit del matí. Per fer el tomb he preparat un track amb trossos de sis que he baixat d'internet, a més d'algun tros que he lligat mitjançant els mapes.
Sortim pel Camí del Bosc, tot pujant. Al passar pel davant del restaurant que porta el mateix nom, ens surt a esperar uns gossos bordant, encara que no son gaire valents. Seguim el camí de Vimbodí i Riudabella. A la cruïlla del Barranc de Viern, seguim pista amunt, ja que tenia un waypoint que semblava que indicava alguna cosa interessant, però resulta que després de caminar uns quatre-cents metres veiem que no ens porta a cap lloc dels que volem anar. Retrocedim i arribem al Mas de Llana, completament reformat. Al davant hi ha una font, amb aigua, on parem a esmorzar. Mentre ho fem arriba un home amb un 4x4 a omplir unes botelles d'aigua, i ens comenta que el camí peron anirem està degradat per les motos, encara que ara no passen ho van deixar completament destrossat, a més s'ha perdut el camí vell. Després d'esmorzar ens desviem del camí per anar a visitar les runes del Mas de l'Anglès, totalment arruïnat. Pel que sembla tenia un pou que ens dona la impressió que era de gel. Tornem al camí i seguim amunt. La pista es converteix en camí, i entrem a la zona de castanyers. Anem mirant si trobem castanyes però en aquest tros estan agafades, i només queden unes poques que es deuen haver deixat. 
El camí va enlairant-se poc a poc, deixant a l'esquerra un font, que quasi no es veu, després la font de la teula al costat de les runes d'unes edificacions que pertanyien a les mines. Els colors tardorencs ja han arribat, per fi, a aquesta zona, els castanyers estan que se surten. A l'estona el camí marcat creua el barranc, encara que dona la impressió que abans el camí seguia per aquesta riba. Fins aquí el camí estava ben definit, i en canvi a partir d'ara ja no. Comença un tros amb una pendent molt forta, amb un rec en mig, excavat per les motos, segons sembla, que amb la destrossa i la pendent, fa que a moments hagi d'ajudar-me amb les mans. El paisatge continua sent magnífic, els castanyers aquí son mes grans i tots acolorits. Quan deixem una cruïlla a l'esquerra el camí s'aplana. I al poc arribem a una pista i al Coll d'en Ponç. 
A partir d'aquí anem buscant una possible pujada al cim, però la pista està molt retocada i a l'esquerra hi ha un bon talús i no hi ha forma de pujar, tampoc veiem cap possible camí o sender. Al final i en vista que no trobem un lloc idoni per on pujar, i al moment que estem mes a prop del cim, ens decidim a pujar al dret. Ens costa bastant i això que son una mica més de 50 metres de desnivell, amb uns 150 metres de recorregut. Ens anem trobant un munt de punxoses que ens barra el camí, però poc a poc anem progressant. Arribem a la part més alta però la vegetació d'alzines, encara que joves, no ens deix veure el vèrtex, i encara que passo dues vegades a prop seu no el veig, fins que el Josep Maria ho veu. La fotografia costa bastant fer-la, encara sort que porto el trípode.
A la baixada trobem un petit rastre, una mica més net, però els rastres van desapareixent, i es van ajuntant altres que baixant de dalt, però les continuacions cap a baix no les trobem. I el final, que es sortir a la pista, es una bona odissea, acabant-se baixant assegut i deixant-me relliscar. La pista es agradable, però la deixem per un sender bastant trillar, encara que no massa ample. Al poc parem a dinar, ja que ens ho hem guanyat. Després d'un tros molt bonic amb mirandes als dos costats, el camí comença a baixar amb decisió, per terreny rocós. S'arriba a una cruïlla, en mig del bosc, i a partir d'aquí es torna a repetir el mateix del tros dolent de la pujada, però ara en baixada. 
Es molt difícil caminar per aquesta pendent, en el rec quasi no hi ha lloc per posar els peus, s'ha de posar un davant de l'altre, i les vores estant molt plenes de branques i fulles, amb algun esbarzer sobrer i costa saber on posar els pals.
Al final arribem a un tros planer que ens porta a creuar e Barranc de Viern, per seguir el barranc avall. Passem l'Estret de Viern, un tros molt bonic i agradable. On el mapa senyala el Molí de Viern, només veiem les runes del que sembla un petit maset, a més està a uns metres del riu, i al costat d'aquest no es veu cap edificació ni cap runa. Senyal que no es aquí.
Tot seguint cap al poble, ens desviem per veure la Font Seca, encara que fa honor al seu nom. No reculem, ni seguim recte a buscar el camí de sortida del poble, si no que anem a buscar la pista, primer per un rastre, després per un camí vell, i quan aquest queda tapat (no ens fixem que es poc el tros tapat i que després segueix bastant be), pugem al dret a buscar la pista, només han estat unes poques passes.
Ja per la pista arribem al poble, entrant pel Pont Vell, romànic, i la Font de Sant Antoni. Creuem el poble, veient que l'ermita de Sant Antoni l'estan arranjant. Arribem al cotxe a tres quarts de sis després de fer uns setze quilòmetres, i sense poder fer una cervesseta ja que no hem trobat cap bar.
Avui ha estat un dia que m'ha resultat una mica agredolç, al menys al meu gust. Com a part positiva puc destacar la companyia, els magnífics colors vermells dels castanyers, la meitat dels camins que hem recorregut, el temps que ens ha acompanyat i les magnífiques visions des de les mirandes que hem anat trobant.  Per la part negativa una part del camí de pujada, des de que creua el barranc de la Salanca, es puja per un escòrrec amb una molt forta pendent de pedra petita i on quasi que no hi ha forma de posar els peus al seu rec, igual en un llarg tros de baixada (potser es que se m'ha fet llarg), a més d'arribar al vèrtex al dret i baixar per rastres difusos que s'anaven perdent i la dificultat de saltar a la pista. 











00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada