Turó dels Quatre Batlles, Santuari i cim de Pinós

Pedró dels Quatre Batlles - Centre geogràfic de Catalunya

Avui he volgut anar a fer el cim del Pedró dels Quatre Batlles, cim culminant de la serra de Port del Comte, a la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Segre i termenal dels municipis de la Coma i la Pedra, Odèn (Solsonès), Lavansa i Fórnols i el de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). L'alçada varia segons on s'indica, a l'Icc 25 es de 2.388, a l'Icc 10 es de 2.386,50, a l'Icc comarcal, es de 2.385, a la G.E.C. es de 2.382, i a mi m'ha marcat 2.391, o sigui jo em quedo amb aquesta alçada.
Avui surto una mica massa tard de casa, a les set del matí, i la Maria (em penso que te ganes de complicar-me l'existència), m'envia per Berga i Sant Llorenç, jo hauria anat per Solsona, però ja que la porto al cotxe li faig cas. Passo Berga molt just de gasoil, però penso que ja posaré a Sant Llorenç. Arribo i a la gasolinera hi ha un camió de Repsol descarregant i em diuen que com a mínim tenen per 10 minuts, desprès resulta que son mes de 20 minuts.
Pujo fins l'estació d'esquí de Port de Compte, passo el gruix de la urbanització, i on està el telecadira de l'Obaga de la Bòfia, aparco el cotxe i començo a caminar quan passa poc de dos quarts d'onze, no ho se segur per què sempre vaig sense rellotge i al gps, no se per què, tinc desactivat el track-log, o sigui que el primer tros no me'l grava, sort que a la primera cruïlla m'adono.
Vaig pujant per la pista d'esquí, que es la Rasa de la Bòfia, fins el pròxim telecadira, aquí agafo a la dreta, de baixada arribaré a aquesta cruïlla, tombo a la dreta a buscar la Rasa del Clot de la Vall, al arribar a altres instal·lacions de l'estació, i on hi ha una gran bassa, que es d'on deuen treure l'aigua per fer la neu artificial, els cartells m'envien cap a la dreta, però jo pujo per l'esquerra, per deixar, de seguida, la pista i entrar al bosc, tot seguint la Rasa del Prat de Piquer, fins el Coll de Tancalaprta, i sense arribar a tocar la pista que passa per aquí, agafo a la dreta, i sense camí, tot pujant, cap el cim del Vulturó. Aquests tros em costa molt, vaig molt cansat, només son dos-cents cinquanta metres de desnivell, però ho he d'agafar fent esses, i dins de cada de les esses, fent unes altres de mes curtes. He de parar a agafar l'alè, al menys tres vegades. Encara me'n recordo que quan anava amb els meus fills sempre els deia, “no pareu, si no podeu afluixeu el pas, però sense parar”, com ha canviat l'assumpte ...
Arribo al Vulturó, no corono cim, vaig a la mateixa altura, però a menys de 20 metres d'on son les fites, planejo per la part alta de la Coma de la Comtessa i ataco cim per la dreta, seguint uns petits rastres entre les pedres de la vessant sur-est i arribo per l'est. Trobo una parella, una mica mes jove que jove, que intercanviem el fet de fer les fotografies.
El cim està rodejat de núvols baixos i boirines, i per l'est venen uns de tempesta, pel que no m'entretinc. Segueixo una mica la carena, baixo a la Coma, la creuo, i vaig en busca del Gr. Baixo fins a la pista que va al Refugi de la Bòfia, la creuo, i al dret vaig a buscar la part alta el la Rasa de Bòfia, parant a veure l'entrada del Forat, antic pou de gel i actualment on nien les gralles de bec groc, i ja per la rasa, amb algun tros (curt) de forta pendent, arribo al cotxe. Es un quart de tres i he fet uns 11,800 kms.
L'excursió d'avui no ha estat gens complicada, pel que es refereix als assumptes tècnics, o de localització dels camins, sabent on vas ha estat fàcil. Si que he anat mirant el gps per intentar ajustar-me una mica al track que portava de casa, sabia que no pujaria per on indica els pals indicadors, i que la baixada la faria visitant el Forat de la Bòfia. Dic que no era complicada per la localització de camins, per què la major part del dia he anat sense camí, al començament i final, per pistes d'esquí (verdes o blaves, segons crec, excepte un tros que deu ser vermella), i la baixada del cim fins la pista que ve del Coll de Tancalaporta i va cap el Refugi de la Bòfia, per el GR.
Però així no acaba el dia. Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Solsona i d'allí al Santuari de Pinós, ara tots aquests camins rural estan asfaltats, i vaig a fer el cim de la Serra de Pinós, des del santuari es una mica menys de un kilòmetre
El Santuari de Santa Maria de Pinós, es el centre de devoció comarcal i s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
“La història del Santuari de la Mare de Déu de Pinós està vinculat a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El conjunt està format pel castell, en el qual resta immersa l'església i el monestir actualment en període de reconstrucció, on residien els cavallers de l'Hospital. En el fris de la porta de l'església, força diferent de la resta de l'aparell de la primitiva torre, presidit per la creu de l'Hospital amb el sol, la lluna i els estels, es pot llegir "Sit sempre laudatum Sanctissimum Sacramentum et Beatas Mariae Virginis de Pinós hoc opus in chalendis septembris principium suum habuit anno a nativitate Domini 1642".
L'edifici és d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada banda. La volta és de tipologia gòtica amb nervadures que descansen sobre mènsules -una d'elles representa un home i una altra un sol-, amb les claus de volta decorades -Santa Maria, creu de l'Hospital, escut de Pinós, nom abreviat d'Ardèvol i la inscripció "Struch prevere 1653"-. L'interior està presidit pel cambril de la Verge de Pinós, una imatge amb el Nen al braç esquerre i que aguanta una pinya a la mà dreta. Segons la tradició, en una primitiva capella que s'alçava en aquest indret, un romeu que va sojornar en una casa propera per descansar en el seu camí cap a Santiago de Compostela, va obrar una imatge de Santa Maria. Els veïns de l'indret la van trobar el dia següent, a punta de dia i per això es va conèixer com Santa Maria de l'Alba. L'1 de setembre de 1507 es documenta l'Aparició de la Verge a Bernat Cases. A peu del cambril es conserva únicament la base del retaule, datat el 1707, en el qual destaca la creu de l'orde de l'Hospital i l'escut de Pinós. A l’interior, el santuari encara manté viva la tradició carlista tant arrelada en aquest territori, que recorda com Pinós fou un lloc de reunió habitual d’importants dirigents carlistes; en una de les capelles laterals, es conserva una làpida que recorda que en aquest indret està enterrat Ignasi Wils, un comandant holandès partidari de Carles VII que va morir heroicament en la presa d’Igualada en l’assalt a una barricada el 18 de juliol de 1873. El conjunt de Pinós es completa amb l'edifici de l'hostal, el portal del qual resta presidit per una capelleta amb la Mare de Déu de Pinós flanquejada per dues creus incises encerclades al damunt de les quals hi ha un sol; conserva una magnífica llinda amb el monograma de Maria a banda i banda, i diverses inscripcions. A l'esquerra, emmarcada per una pinya, un colom i el sol, trobem la inscripció "Alabat sia lo Santísim Sagrament per a sempre. Veritat és que Ostalés que sence dines no donen res". A la dreta, emmarcada per la pinya, el colom i la lluna, la inscripció "Immaculada Concepció de Maria Santísima, concebuda sens macula o pecat original. L'any 1677". Dessota a l'esquerra "Isidro Solà. prev" i monograma de Crist i a continuació "A feta fer la present obra la Casa de Ntra. Sra. de Pinós sent administradors Antoni Selva y Joan Guilella". A l'altra banda trobem el monograma de Crist i la inscripció "De Riner, bisbat de Solsona" seguit de "Lan feta mestre Pere Bertran y mestre Francisco Artigues de la vila de la Bòria, francesos". A la part baixa es llegeix "L'any 1677". Cal apropar-nos, finalment, al centre geogràfic de Catalunya, que des del santuari està degudament senyalitzat i centrat en la part més alta de la serra, on hi ha una rosa dels vents que situa els principals espais geogràfics dels país amb els vents més habituals”
Després de visitar i anar a veure la Rosa dels Vents, que està dalt d'una petita torre i que sembla ser, que es el centre geogràfic de Catalunya. He de significar que des d'aquí no hi ha gens de visió, pel sur ho tapa una torre de telecomunicacions i per la resta, la vegetació no deixa cap visió.
Es curiós que al costat del que era la torre de guaita vella, encara dempeus i sembla que ben conservada, hi hagi un cartell que digui que les deixalles fan mal al bosc, i jo pregunto si la ferralla que no es fa, ni es farà servir, no son deixalles.
Després i per camins rurals asfaltats, vaig a buscar l'Eix Transversal i cap a casa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000