 |  |
Sant Andreu de Gurb - Sant Sebastià de Montmajor
Per avui tenia preparat anar a fer el PRC-41 de Gurb, que a més de passar 5 ermites te l'al·licient de pujar al Turó de la Creu de Gurb. Per fer això s'ha d'anar a Sant Andreu de Gurb i seguir la descripció de la pàgina web de l'Unió Excursionista de Vic.
Sant Andreu de Gurb es un llogaret, que pertany al poble de Gurb, i on destaca l'església de Sant Andreu de Gurb, que segons indica en varies pàgines de “inet” (es veu que unes estan copiades de les altres):
“És la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.
Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d'aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs.
L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt probablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.
Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic”.
Es surt baixant per la carretera on hem arribat, per agafar de seguida un camí a mà esquerra, aquí s'ha de vigilar les senyals, la carretera gira a la dreta i s'ha de seguir uns pocs metres, per agafar de seguida a l'esquerra.
El camí primer es boscà però poc a poc anem entrant en terreny “saolenc” de color gris, als que l'erosió ha anat modelant amb formes sinuoses. Però abans em desvio del Pr., per passar per la arranjada Font del Puig.
Aviat arribo a Sant Roc, església votiva construïda el segle XIX. He extret i traduït d'”inet”:
“Al arribar a l'ermita de Sant Roc de Gurb sorprenen en el seu interior els quatre retaules col·locats en les parets laterals. Els quatre estan realitzats per la popular il·lustradora Pilarín Bayés, filla de Vic, l'estil de la qual és únic i bé recognoscible. Il·lustracions carregades d'afecte, molta vitalitat i un toc d'humor contrasten amb l'aspecte senzill i auster de l'ermita. Són dibuixos que aixequen l'ànim”.
Jo no he pogut veure res per què estava tancada, com quasi totes, màxim fer una fotografia, crec de Sant Roc, des d'un forat de la porta.
A partir d'aquí es va alternant boscos amb terreny gris, fins que s'entra al bosc i puja decididament, amb camí fàcil, fins al Coll de la Creu de Gurb, d'aquí amb senderó amb forta pendent fins dalt de la Creu, amb poques restes del castell que va ser, quatre pedres i la resta d'una cisterna.
“Documentat l'any 886. Castell termenat. Sembla ser un dels primers castells aixecats després de la Reconquesta. Va prendre aquest nom amb motiu de ser aquest el nom dels primers "castlans" o senyors del castell i que després van canviar el nom pel de Gurb.
Propietat dels comtes d'Osona va ser cedit a la família Queralt qui el habita durant molts anys fins a arribat finals del segle XII que ho obtenen els Montcada.
Després d'adjudicar-se la propietat el rei Jaume I, aquest va començar un lent però progressiu deterioració. En l'actualitat es poden observar les bases dels murs, una torre i la cisterna.
Tothom coneix el castell de Gurb per ésser aquest el nom de l'encimbellat turó que fa d'espona, per ponent, a la parròquia de Sant Andreu de Gurb i que s'enlaira fins a 833 m d'altitud.
La creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la creu de Gurb. La petita serralada, que té el seu cim més meridional en l'anomenat pròpiament turó del castell, acaba amb un potent rocam que fa de suport a les restes de l'edificació i, en temps remots, contribuïa a la seva inexpugnabilitat.
Com veurem, és poc el que en queda, però la seva importància històrica fou molt gran perquè ell era qui donava cohesió i unitat al gran terme de Gurb i al de Sant Bartomeu del Grau. S'ha estudiat ja a bastament la genealogia dels seus senyors i l'època en que ells senyorejaren el terme; per això aquí ens fixarem només en el que resta de la seva edificació.
Cal distingir, primer de tot, que hi havia castells termenats (o que garantien defensa del terme) i castells (o casals que eren simples llocs de residència dels seus senyors), bé que també eren llocs fortificats. Així els senyors del castell de Besora residien al Casal de Montesquiu, els del castell de Solterra a la domus o fortalesa de la Rovira de Sant Hilari Sacalm, els senyors del castell de Taradell ho feien a Espinzella del terme de Viladrau, i així successivament.
Si no ens consta que els Queralt, senyors del castell de Gurb, residissin mai al cim del castell, el que sí sabem és que tenien una casa o palau prop de l'església de Sant Andreu de Gurb i una altra a Vic, prop de la Catedral, que ha deixat el nom de Pont de Queralt i que uneixen la ciutat amb la Calla. Tampoc tenim coneixement que els castlans, que tenien el seu Casal al puig de Granollers de la Plana, hi residissin.
El castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme, que hi havia de fer vigilància per torns en èpoques de perills i defensar-lo o refugiar-s'hi en cas de guerra. És probable que hi hagués alguna cambra per al senyor, si calia que hi habités temporalment. També sabem que hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, des de 1273, i que encara tenia sacerdot beneficiat propi el 1321.
El castell ocupa el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l'envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. Fins al 1427 hi havia una casa parada dalt del castell, puix que en aquest any s'hi va fer un robatori s'emportaren armes, roba i fins uns clamàstecs. és molt probable que el castell s'erigís sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica i romana.
L'any 1968 es varen fer algunes campanyes d’excavacions al cim del castell i és gràcies a això que van aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l'àrea excavada i avui dia la terra i l'herba han cobert bona part dels vestigis que es varen posar al descobert. Sobre aquests vells murs és on s'assenta la moderna Creu del Castell.
Molts asseguren que hi ha una mina que va des del castell de Gurb fins al Mont-ral, i molts d'altres , en canvi, diuen que va fins als Felius. Arribi allà on arribi, la mina era feta en temps dels moros -igual que el castell- i servia per anar d'un lloc a l'altre; però molt especialment servia per escapar-se del castell quan hi havia problemes de setges o guerres. Ara hi ha trossos ensorrats i no es pot fer servir, però durant la guerra encara s'hi havia amagat força gent”.
Jo, la veritat es que en prou feines he vist un rocam on està assentada una taula d'orientació, i la cisterna. I m'ha semblat que l'entorn del castell era petit per masses coses.
Baixo cap el coll, i primer per camí una mica carener i després baixant, el tros final una mica fort, s'arriba a l'explotació ramadera de El Borrell, i ara per pista ampla i polsegosa, s'arriba a Sant Julià de Sassorba:
“És la parròquia més enlairada del terme (786 m), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.
El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb actuacions llombardes, i el campanar, reformat en el seu coronament.
El 1572 se li va construir una nova portada, i el segle XVIII fou suprimit l'antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri.
L'any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer.
Tot hi haver passat nou-cents anys l’església de Sant Julià Sassorba amb el seu campanar romànic i un entorn privilegiat, ens ofereix un espai tranquil i un conjunt arquitectònic excel·lent per gaudir d’una estona agradable”.
Aquí paro a descansar i menjar un mica. Arriba un veí que estava regant, per aspersió, la gespa de davant de l'església, i xarrem una mica.
Després surto, baixant suaument, veig al mapa, que el Pr dona un retomb que em puc estalviar, per un camí que talla, i sorpresa, prop de l'enllaç una tanca electrificada, que passo com puc, i la resta fins l'enllaç, per terreny brut i tapat.
Ja arribo a creuar la carretera i de seguida la Riera de Sant Bertomeu, i agafo la pujada cap a Sant Sebastià, primer sender, després pista. Retallo la pista, per un camí mes o menys net, i surto davant de la antiga font de les Casetes, segueixo pista fins a la carena, i per camí a Sant Sebastià, on hem trobo una forestal dalt d'un 4x4. Xarrem una mica, m'explica quatre coses, queda badant que en aquests mesos faci aquest tomb amb la calor que, i ella es va a patrullar a un altre lloc, jo aprofito per menjar una mica i refrescar-me, a la font que hi ha arranjada, també aprofito a carregar d'aigua a la “xupona”.
“Capella de Sant Sebastià, del terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520
Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió: Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .
Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren: Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-
Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S'hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.
Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’enviat de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.
Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.”
Ara toca baixar cap a la plana, fins ara sempre he anat, mes o menys, per l'ombra, però a partir d'ara ja començara la part solana, però no serà fins que arribi a La Vila, i que abans d'arribar s'ha de passar una tanca de fusta, però per sota, no hi ha porta. Aquí comença la part solana, encara que fins al final tindré algunes estones d'ombra.
Arribo a Sant Joan de Riuprimer, sufragània del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer, on a la casa vella del Galí, davant l'església, hi ha una torre quadrada de defensa que és un dels exemplars més antics i vistents de la comarca i és coneguda com la Torre Vella.
“En realitat es tracta de l’antic mas Galí, que ha donat el cognom modern a l’església de Sant Joan. No es coneix l’origen del mas Galí; tal vegada fou erigit o va rebre el nom del Galí que va fer importants compres al terme de Santa Eulàlia, al qual inicialment pertanyia el sector de Sant Joan, entre els anys 923 i 933.
La família Galí, modernament refosa amb els Vila d’Abadal, fou sempre una família important de la quadra de Sant Joan i per la seva proximitat va donar el nom a la sufragània.
La Torre Vella fou edificada l’any 1499, com a torre de defensa del mas. El document original que autoritzà a erigir-la, així com la resta de documentació del mas, el guarda el mas Cavaller de Vidrà, casa pairal de la família Vila d’Abadal.
L’actual mas Galí es va edificar, molt més gran i amb molts annexos, un xic més a migdia de l’antic mas o de la Torre Vella”.
L'Església de Sant Joan del Galí:
“Antiga església (Sant Joan de Riuprimer) i quadra civil del municipi de Vic (Osona), sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Existia ja el 1003, i l'antiga església romànica fou transformada al llarg del s XVII. Guarda un antic sarcòfag esculpit (s XIV). La quadra civil tenia des del s XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l'església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s'uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic”.
Creuo la carretera, per sota, pel Torrent del Bosc, brut i ple d'esbarzers, fins a pujar a una pista, que es segueix per la dreta. El sol es deixa sentir, trobo un cartell que indica la Font del Güell, i entro a buscar-la, em costa una mica però la trobo, baixa poca aigua, però es molt fresca. Segueixo la pista amb un sol que crema les pedres. Passat el Torrent de la Caseta dels Vinyets i a l'altura de la part de darrera unes granges, el Pr m'indica que segueixi recte, per un camí, però aquest s'acaba a una plantació de moresc, intento seguir per la vora, però encara que el Pr devia passar per aquí, i el track així m'ho indica, veig que per aquí no en sortiré, miro el mapa i veig que si en comptes d'anar avall, segueixo de pla, aniré al mateix lloc. Efectivament, surto i arribo a Els Terrers, una gran explotació, i per pista asfaltada arribo al lloc de sortida, a Sant Andreu de Gurb.
El gps no m'ha gravat el track fins que m'he adonat, que era arribant al Coll de la Creu de Gurb, pel que no se exactament el que he fet, ni el temps que he estat. Només tinc controlat, que he arribat a mig quart de cinc de la tarda, i he fet mes de 20 kms. Si uneixo el que m'ha gravat, amb el tros del que portava i que es el tros que no m'ha gravat (encara que es un track una mica especial), em donaria uns 22 kms i uns 850 mts de desnivell acumulat.
Molta calor però he quedat content.
Sant Andreu de Gurb es un llogaret, que pertany al poble de Gurb, i on destaca l'església de Sant Andreu de Gurb, que segons indica en varies pàgines de “inet” (es veu que unes estan copiades de les altres):
“És la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.
Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d'aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs.
L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt probablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.
Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic”.
Es surt baixant per la carretera on hem arribat, per agafar de seguida un camí a mà esquerra, aquí s'ha de vigilar les senyals, la carretera gira a la dreta i s'ha de seguir uns pocs metres, per agafar de seguida a l'esquerra.
El camí primer es boscà però poc a poc anem entrant en terreny “saolenc” de color gris, als que l'erosió ha anat modelant amb formes sinuoses. Però abans em desvio del Pr., per passar per la arranjada Font del Puig.
Aviat arribo a Sant Roc, església votiva construïda el segle XIX. He extret i traduït d'”inet”:
“Al arribar a l'ermita de Sant Roc de Gurb sorprenen en el seu interior els quatre retaules col·locats en les parets laterals. Els quatre estan realitzats per la popular il·lustradora Pilarín Bayés, filla de Vic, l'estil de la qual és únic i bé recognoscible. Il·lustracions carregades d'afecte, molta vitalitat i un toc d'humor contrasten amb l'aspecte senzill i auster de l'ermita. Són dibuixos que aixequen l'ànim”.
Jo no he pogut veure res per què estava tancada, com quasi totes, màxim fer una fotografia, crec de Sant Roc, des d'un forat de la porta.
A partir d'aquí es va alternant boscos amb terreny gris, fins que s'entra al bosc i puja decididament, amb camí fàcil, fins al Coll de la Creu de Gurb, d'aquí amb senderó amb forta pendent fins dalt de la Creu, amb poques restes del castell que va ser, quatre pedres i la resta d'una cisterna.
“Documentat l'any 886. Castell termenat. Sembla ser un dels primers castells aixecats després de la Reconquesta. Va prendre aquest nom amb motiu de ser aquest el nom dels primers "castlans" o senyors del castell i que després van canviar el nom pel de Gurb.
Propietat dels comtes d'Osona va ser cedit a la família Queralt qui el habita durant molts anys fins a arribat finals del segle XII que ho obtenen els Montcada.
Després d'adjudicar-se la propietat el rei Jaume I, aquest va començar un lent però progressiu deterioració. En l'actualitat es poden observar les bases dels murs, una torre i la cisterna.
Tothom coneix el castell de Gurb per ésser aquest el nom de l'encimbellat turó que fa d'espona, per ponent, a la parròquia de Sant Andreu de Gurb i que s'enlaira fins a 833 m d'altitud.
La creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la creu de Gurb. La petita serralada, que té el seu cim més meridional en l'anomenat pròpiament turó del castell, acaba amb un potent rocam que fa de suport a les restes de l'edificació i, en temps remots, contribuïa a la seva inexpugnabilitat.
Com veurem, és poc el que en queda, però la seva importància històrica fou molt gran perquè ell era qui donava cohesió i unitat al gran terme de Gurb i al de Sant Bartomeu del Grau. S'ha estudiat ja a bastament la genealogia dels seus senyors i l'època en que ells senyorejaren el terme; per això aquí ens fixarem només en el que resta de la seva edificació.
Cal distingir, primer de tot, que hi havia castells termenats (o que garantien defensa del terme) i castells (o casals que eren simples llocs de residència dels seus senyors), bé que també eren llocs fortificats. Així els senyors del castell de Besora residien al Casal de Montesquiu, els del castell de Solterra a la domus o fortalesa de la Rovira de Sant Hilari Sacalm, els senyors del castell de Taradell ho feien a Espinzella del terme de Viladrau, i així successivament.
Si no ens consta que els Queralt, senyors del castell de Gurb, residissin mai al cim del castell, el que sí sabem és que tenien una casa o palau prop de l'església de Sant Andreu de Gurb i una altra a Vic, prop de la Catedral, que ha deixat el nom de Pont de Queralt i que uneixen la ciutat amb la Calla. Tampoc tenim coneixement que els castlans, que tenien el seu Casal al puig de Granollers de la Plana, hi residissin.
El castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme, que hi havia de fer vigilància per torns en èpoques de perills i defensar-lo o refugiar-s'hi en cas de guerra. És probable que hi hagués alguna cambra per al senyor, si calia que hi habités temporalment. També sabem que hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, des de 1273, i que encara tenia sacerdot beneficiat propi el 1321.
El castell ocupa el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l'envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. Fins al 1427 hi havia una casa parada dalt del castell, puix que en aquest any s'hi va fer un robatori s'emportaren armes, roba i fins uns clamàstecs. és molt probable que el castell s'erigís sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica i romana.
L'any 1968 es varen fer algunes campanyes d’excavacions al cim del castell i és gràcies a això que van aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l'àrea excavada i avui dia la terra i l'herba han cobert bona part dels vestigis que es varen posar al descobert. Sobre aquests vells murs és on s'assenta la moderna Creu del Castell.
Molts asseguren que hi ha una mina que va des del castell de Gurb fins al Mont-ral, i molts d'altres , en canvi, diuen que va fins als Felius. Arribi allà on arribi, la mina era feta en temps dels moros -igual que el castell- i servia per anar d'un lloc a l'altre; però molt especialment servia per escapar-se del castell quan hi havia problemes de setges o guerres. Ara hi ha trossos ensorrats i no es pot fer servir, però durant la guerra encara s'hi havia amagat força gent”.
Jo, la veritat es que en prou feines he vist un rocam on està assentada una taula d'orientació, i la cisterna. I m'ha semblat que l'entorn del castell era petit per masses coses.
Baixo cap el coll, i primer per camí una mica carener i després baixant, el tros final una mica fort, s'arriba a l'explotació ramadera de El Borrell, i ara per pista ampla i polsegosa, s'arriba a Sant Julià de Sassorba:
“És la parròquia més enlairada del terme (786 m), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.
El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb actuacions llombardes, i el campanar, reformat en el seu coronament.
El 1572 se li va construir una nova portada, i el segle XVIII fou suprimit l'antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri.
L'any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer.
Tot hi haver passat nou-cents anys l’església de Sant Julià Sassorba amb el seu campanar romànic i un entorn privilegiat, ens ofereix un espai tranquil i un conjunt arquitectònic excel·lent per gaudir d’una estona agradable”.
Aquí paro a descansar i menjar un mica. Arriba un veí que estava regant, per aspersió, la gespa de davant de l'església, i xarrem una mica.
Després surto, baixant suaument, veig al mapa, que el Pr dona un retomb que em puc estalviar, per un camí que talla, i sorpresa, prop de l'enllaç una tanca electrificada, que passo com puc, i la resta fins l'enllaç, per terreny brut i tapat.
Ja arribo a creuar la carretera i de seguida la Riera de Sant Bertomeu, i agafo la pujada cap a Sant Sebastià, primer sender, després pista. Retallo la pista, per un camí mes o menys net, i surto davant de la antiga font de les Casetes, segueixo pista fins a la carena, i per camí a Sant Sebastià, on hem trobo una forestal dalt d'un 4x4. Xarrem una mica, m'explica quatre coses, queda badant que en aquests mesos faci aquest tomb amb la calor que, i ella es va a patrullar a un altre lloc, jo aprofito per menjar una mica i refrescar-me, a la font que hi ha arranjada, també aprofito a carregar d'aigua a la “xupona”.
“Capella de Sant Sebastià, del terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520
Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió: Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .
Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren: Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-
Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S'hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.
Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’enviat de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.
Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.”
Ara toca baixar cap a la plana, fins ara sempre he anat, mes o menys, per l'ombra, però a partir d'ara ja començara la part solana, però no serà fins que arribi a La Vila, i que abans d'arribar s'ha de passar una tanca de fusta, però per sota, no hi ha porta. Aquí comença la part solana, encara que fins al final tindré algunes estones d'ombra.
Arribo a Sant Joan de Riuprimer, sufragània del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer, on a la casa vella del Galí, davant l'església, hi ha una torre quadrada de defensa que és un dels exemplars més antics i vistents de la comarca i és coneguda com la Torre Vella.
“En realitat es tracta de l’antic mas Galí, que ha donat el cognom modern a l’església de Sant Joan. No es coneix l’origen del mas Galí; tal vegada fou erigit o va rebre el nom del Galí que va fer importants compres al terme de Santa Eulàlia, al qual inicialment pertanyia el sector de Sant Joan, entre els anys 923 i 933.
La família Galí, modernament refosa amb els Vila d’Abadal, fou sempre una família important de la quadra de Sant Joan i per la seva proximitat va donar el nom a la sufragània.
La Torre Vella fou edificada l’any 1499, com a torre de defensa del mas. El document original que autoritzà a erigir-la, així com la resta de documentació del mas, el guarda el mas Cavaller de Vidrà, casa pairal de la família Vila d’Abadal.
L’actual mas Galí es va edificar, molt més gran i amb molts annexos, un xic més a migdia de l’antic mas o de la Torre Vella”.
L'Església de Sant Joan del Galí:
“Antiga església (Sant Joan de Riuprimer) i quadra civil del municipi de Vic (Osona), sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Existia ja el 1003, i l'antiga església romànica fou transformada al llarg del s XVII. Guarda un antic sarcòfag esculpit (s XIV). La quadra civil tenia des del s XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l'església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s'uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic”.
Creuo la carretera, per sota, pel Torrent del Bosc, brut i ple d'esbarzers, fins a pujar a una pista, que es segueix per la dreta. El sol es deixa sentir, trobo un cartell que indica la Font del Güell, i entro a buscar-la, em costa una mica però la trobo, baixa poca aigua, però es molt fresca. Segueixo la pista amb un sol que crema les pedres. Passat el Torrent de la Caseta dels Vinyets i a l'altura de la part de darrera unes granges, el Pr m'indica que segueixi recte, per un camí, però aquest s'acaba a una plantació de moresc, intento seguir per la vora, però encara que el Pr devia passar per aquí, i el track així m'ho indica, veig que per aquí no en sortiré, miro el mapa i veig que si en comptes d'anar avall, segueixo de pla, aniré al mateix lloc. Efectivament, surto i arribo a Els Terrers, una gran explotació, i per pista asfaltada arribo al lloc de sortida, a Sant Andreu de Gurb.
El gps no m'ha gravat el track fins que m'he adonat, que era arribant al Coll de la Creu de Gurb, pel que no se exactament el que he fet, ni el temps que he estat. Només tinc controlat, que he arribat a mig quart de cinc de la tarda, i he fet mes de 20 kms. Si uneixo el que m'ha gravat, amb el tros del que portava i que es el tros que no m'ha gravat (encara que es un track una mica especial), em donaria uns 22 kms i uns 850 mts de desnivell acumulat.
Molta calor però he quedat content.
 |  |
Però aquí no s'acabat el dia, agafo el cotxe i guiat per la “Maria”, que em porta fins a Sebastià de Montmajor passant per Sant Feliu de Codines, el seu cementiri, una pista de mes de cinc kilòmetres i mig que va a sortir a la carretera de El Farrell, i això per anar a fer el Pic del Vent.
Segons el Wikipedia:
“Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, es un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval.
L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'orde de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres.
L'església consta d'una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada, de dos pisos.
Del poble n'hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica on s'honorava i s'honora a Sant Sebastià [ L'aplec tindrà lloc aquest any 2007 el dissabte 20 de gener. En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l'anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se’ns obre una vall que amb l'única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d'un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s'ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor”.
Deixo el cotxe a un aparcament habilitat en una gran esplanada, i surto amunt a dos quarts de sis de la tarda, la ruta a fer es ben senzilla, la descripció que porto, no track de gps, es:
“00 min. L’itinerari s’inicia a l’esplanada davant del restaurant i l’església amb direcció a una estructura metàl•lica a l’esquera de la ruta, per una forta pujada.
16 min. Torre d’alta tensió, seguim per la pista deixant una cruïlla a la dreta.
22 min. De la pista surt un sender per el que seguirem pujant.
28 min.: Arribarem a una pista que seguiren fins a una alzina grossa on ja una cruïlla. Novament seguint un sender en direcció a la carena i el cima
40 min. Cim amb una taula d'orientació i una senyera.
El descens pel mateix itinerari”.
O sigui cap complicació. El que si que els primers repetjons son per terreny atorrentat i amb forta pujada, després es suavitza. El tros de pista es molt planera i el camí entre pistes, inclús es agradable. Però els últims 400 metres, a mi m'han semblat quaranta kilòmetres, entre el que puja i el cansament, arribo dalt desfet, això que l'arribada es agradable i a mes corria un airet que refrescava molt. La vista, es plena d'urbanitzacions, polígons industrials, etc., amb un primer terme de les cases de la part alta de El Farrell.
Aprofito per dinar, per què amb tot el moviment encara no ho havia fet. Faig les fotografies de rigor i avall pel mateix camí de pujada.
Arribo a dos quarts de vuit del vespre, després de fer uns quatre kilòmetres.
Cansat i satisfet de la jornada, encara que el tros final del Gurb i aquesta pujada m'ha estat una mica dura, però amb l'objectiu complert, fer el tomb del Pr de Gurb i pujar a dos 100 cims, fer que fa que ja en porti 92. Espero finalitzar el repte a final d'aquest mes de juliol.
Segons el Wikipedia:
“Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, es un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval.
L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'orde de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres.
L'església consta d'una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada, de dos pisos.
Del poble n'hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica on s'honorava i s'honora a Sant Sebastià [ L'aplec tindrà lloc aquest any 2007 el dissabte 20 de gener. En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l'anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se’ns obre una vall que amb l'única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d'un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s'ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor”.
Deixo el cotxe a un aparcament habilitat en una gran esplanada, i surto amunt a dos quarts de sis de la tarda, la ruta a fer es ben senzilla, la descripció que porto, no track de gps, es:
“00 min. L’itinerari s’inicia a l’esplanada davant del restaurant i l’església amb direcció a una estructura metàl•lica a l’esquera de la ruta, per una forta pujada.
16 min. Torre d’alta tensió, seguim per la pista deixant una cruïlla a la dreta.
22 min. De la pista surt un sender per el que seguirem pujant.
28 min.: Arribarem a una pista que seguiren fins a una alzina grossa on ja una cruïlla. Novament seguint un sender en direcció a la carena i el cima
40 min. Cim amb una taula d'orientació i una senyera.
El descens pel mateix itinerari”.
O sigui cap complicació. El que si que els primers repetjons son per terreny atorrentat i amb forta pujada, després es suavitza. El tros de pista es molt planera i el camí entre pistes, inclús es agradable. Però els últims 400 metres, a mi m'han semblat quaranta kilòmetres, entre el que puja i el cansament, arribo dalt desfet, això que l'arribada es agradable i a mes corria un airet que refrescava molt. La vista, es plena d'urbanitzacions, polígons industrials, etc., amb un primer terme de les cases de la part alta de El Farrell.
Aprofito per dinar, per què amb tot el moviment encara no ho havia fet. Faig les fotografies de rigor i avall pel mateix camí de pujada.
Arribo a dos quarts de vuit del vespre, després de fer uns quatre kilòmetres.
Cansat i satisfet de la jornada, encara que el tros final del Gurb i aquesta pujada m'ha estat una mica dura, però amb l'objectiu complert, fer el tomb del Pr de Gurb i pujar a dos 100 cims, fer que fa que ja en porti 92. Espero finalitzar el repte a final d'aquest mes de juliol.
 |  |
0000000000000000
Entrades
i el turó del Vent???????
ResponEliminaL'he fet públic, per error, quan encara no ho tinc acabat. Ho estic enllestint ara.
ResponElimina