Quatre cent cims del Maresme

Avui m'he aixecat aviat amb la intenció de fer els quatre 100 cims del Maresme, Turó d'Onofre Arnau, Castell de Burriac, Turó d'en Galceran i Turó de Montgat. Per aconseguir-ho he programat el gps del cotxe, “la Maria”, per què soc conscient que amb la quantitat de carreteres, autovies i autopistes, ajuntat amb el meu desconeixement de la zona, seria difícil bellugar-me d'un lloc a l'altre amb un mínim de rapidesa.

Turó d'Onofre Arnau o de'n Matas

Arribo a Mataró, i aparco davant de l'ermita de Sant Simó, on hi ha unes poques places d'aparcament a l'ombra, al costat de l'ermita hi ha una gran esplanada, totalment solejada.
“Situada al peu de l’antic camí ral i llindant amb la riera de Sant Simó, que baixa del veïnat de Valldeix, aquesta antiga capella marinera és encara avui dia una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent de mar.
Josep Colomer, en el seu minuciós estudi sobre la història de l’ermita, comenta que és l’any 1429 quan per primera vegada es cita aquest topònim referit a un lloc de culte. En tot cas no serà fins 1553 quan una primitiva ermita hi serà bastida. Més tard, a partir de 1611, es realitzen obres més importants, les quals conformen el temple que avui dia podem contemplar.
Abans de 1936 l’ermita de Sant Simó havia conservat tota la seva imatgeria original, així com objectes i documents que donaven fe de tot tipus d’activitat marinera al llarg dels segles. Una col·lecció d’exvots aportaven informació sobre la intervenció del sant en empreses marineres, naufragis o, fins i tot, en activitats corsàries, com la que protagonitzà l’any 1691 Pere Silvestre, patró de l’embarcació “Sant Cristòfor” contra unes galeres de pirates berberescs a les ordres de Suliman Anaut, just davant Mataró. Aquest fet d’armes quedà recollit en un exvot esculpit a la llinda de la sagristia de l’ermita de Sant Simó, el que resta un document excepcional de l’època”.
Per fer l'excursió m'he basat a la descripció que posa a la pàgina de la Feec, i que faig transcripció:
“Ermita de Sant Simó. Prenem el carrer en direcció a les cases de Mataró; passem la riera i trobem un carrer transversal que seguim cap a la dreta, pujant en paral·lel a la riera.
6 min. Girem a la dreta, travessem la riera i prenem el camí de les Cinc Sènies que avança entre camps. 14 min. Font a la dreta, en un aqüeducte. 17 min. Trobem un camí-riera que prenem cap a la dreta, baixant lleument. Quan el deixem tornem a planejar entre camps.
24 min. Encreuament de camins; girem a l'esquerra, pujant lleument. Deixem un trencall a l'esquerra (xalets) i el camí entre en una clotada ombrejada per alzines. 28 min. Sortim de les alzines. Girem a la dreta (hi ha camps) i pugem per un corriol saulonenc que voreja els camps. Arribem a un replà amb uns pins, d’on surten uns quants corriols. Veiem un pal indicador a la carena i hi anem.
31 min. Carena. Deixem el GR i tirem cap a la dreta per seguir un corriol planer i que acaba pujant a la pista que hem deixat. 32 min. Tirem cap a la dreta per la pista. 33 min. Torre amb espitlleres. Prenem el corriol que hi ha uns metres abans d’arribar-hi. El corriol fa un revolt i planeja, tot passant un tram de roca per darrere de la torre.
34 min. Trobem la base d’una torre rodona i una construcció de totxanes. Planegem uns metres més i el sender fa un revolt enfilant-se per un tram amb alzines i ginesteres fins al cim.
35 min. Turó d’Onofre Arnau. Hi ha un vèrtex geodèsic amb una placa de l’Agrupació Excursionista de Mataró i una gran mata de llentiscle al seu darrera.”
I al final de la pàgina hi ha un bon planell, per no perdre's. Fins la carena, el Gr que es segueix es el 83 “Camí del Nord”.
Surto quan manquen deu minuts per les set del matí, seguint les instruccions. No hi ha cap pèrdua, només significar que la torre està rehabilitada amb una porta metàl·lica on devia ser l'entrada. A l'altre costat de la C-32 hi ha un altre torre similar, em sembla localitzar-la a Sant Miquel de la Mata.
He buscat una mica d'informació del castell, però no ho he sabut trobar-ho, segur que hi es, però ...
Dalt hi ha una vista de tota aquesta part de la costa, i també es divisa el Castell de Burriac, que serà la nostra segona etapa del dia. El lloc està bastant brut, cada dia s'accentua mes la deixadesa de la gent.
Baixo per on he vingut, hi arribo al cotxe a un quart i cinc d'onze, després de fer cinc kilòmetres i mig.
Es de destacar la mala educació de la gent, al menys dels que m'he trobat durant tot el recorregut, han estat uns 6 ciclistes, dos persones fent footing, varies caminant, set o vuit cotxes, quatre pagesos, i només una persona m'ha contestat la salutació.
Agafo el cotxe i me'n vaig a la següent etapa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar  aquí.

Castell de Burriac
Arribo a un carrer del veïnat de Lladó de Argentona, es el Passeig de Burriac, i on fa un tomb fort a la dreta, i recte surt una pista amb el cartell de Parc de la Serralada Litoral, deixo el cotxe, i em preparo per la segona etapa.

Surto quan manquen deu minuts per les deu del mati. La caminada es tracta d'anar pujant per la pista, tancada al transit pels vehicles que no son del parc, deixant a la dreta una de planera que marxa paral·lela al Torrent de Burriac. S'arriba al Collet de Burriac, on es creuen varis camis. Després de poc, es deixa la pista, per un altre a l'esquerra, mes estreta i que dona el tomb cap a la part contraria d'on venim, fins arribar a una esplanada, no gaire gran, on finalitza. Hi ha un 4x4 aparcat que em penso que deu ser d'algun forestal. Es pugen unes escales i per una porta de ferro s'arriba al castell. Aquest era de grans dimensions, està arranjat a nivell del terra, amb murs de pedra com a baranes, l'entorn cuidat per part de conservar el poc que queda, però amb una brutícia de deixalles incomprensible. Queda la part de l'abis del que devia ser la capella, sembla ser dedicada a Sant Vicenç. Arribo dalt, al peu de la torre, està tancada per què hi han aparells de telecomunicacions, i on trobo el vigilant forestal. Ens passem un ratet xarrant i em fa la fotografia de rigor. Entre altres coses m'ensenya la casa a Cabrera de Mar, on està estiuexant en Buenafuente. També em diu que en dies normals es veu la Sagrada Família, avui nomes es veu núvols marrons de contaminació. Des d'aquí es veu tot ple d'urbanitzacions que fan que les ciutats i pobles s'adjuntin.
“El castell de Burriac va ser construït sobre una torre de defensa anterior, segons els vestigis oposats de la mateixa. La primera constància documental de l'existència d'aquest castell data de l'any 1017, quan la comtessa Ermessenda l'hi va lliurar al seu fill Berenguer Ramón I. Entre els segles XII i XIII es van construir la torre de l'Homenatge, els magatzems i la capella. Va pertànyer a la família dels Santvicenç, i a partir de mitjans del segle XIV als Bosc (o Desbosc). En l'any 1471, després de la guerra, Juan II va lliurar al militar i escriptor Pere Joan Ferrer la senyoria del Maresme, que tenia el seu centre en el castell de Burriac, i que incloïa Cabrera, Argentona, Mataró, Vilasar i Premiá. En 1473 Pere va reconstruir i va ampliar el castell, però en 1480 va perdre les jurisdiccions de les parròquies veïnes i també el castell, que va tornar a poder dels Desbosc i posteriorment als Copons. Cap al segle XVIII el castell va ser abandonat definitivament, però la capella va romandre oberta al culte fins a l'any 1836. Originalment, aquest castell es cridava castell de San Vicente, en honor al sant de la seva capella, però en l'any 1313 va adquirir el nom de Burriac, a causa de un llegat testamentari. El castell va pertànyer també als comtes de Barcelona”.
Quan estic marxant arriba tot un grup de joves acompanyats per dos monitors. Jo surto, però per la banda contraria d'on he arribat, per un senderó que baixa molt fort, però que sembla que era l'entrada natural del castell, em sembla veure la forma d'escales a la pedra.
Arribo a la pista on m'havia desviat, on hi ha un monòlit dedicat al 5e. Centenari de les Municipalitats de la Baronia del Maresme, on algun “desgraciat” ha pintat en vermell les paraules “España, una, grande y libre”, frase que tants mals records porta.
Segueixo avall per la mateix pista que he pujat, però entrant a visitar les fonts de l'Esquirol, l'Esquirolet i de les Sureres. Hi ha el cartell de la Font del Ferro, però com no se si està lluny, ho deixo per un altre ocasió.
Arribo baix a dos quarts i mig de dotze, després de fer 4,400 kilòmetres. Llavors m'adono que xarrant amb el forestal m'he despitat, per què volia veure si trobava el poblat ibèric, que segons vaig llegir es de difícil localització, encara que tenia les coordenades, per l'abandó del poblat i terrenys del tombant. Una llàstima, però no tinc ganes de tornar a pujar, sinó que he de seguir a la tercera etapa del dia.
També he quedat parat de la gran quantitat d'arbocers que hi ha, s'haurà de venir a la tardor a recol·lectar (?).
Encara que han estat sempre, excepte l'última pujada, sempre per pista, l'excursió ha estar per l'ombra, cosa que es d'agrair en aquestes dates.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Turó d'en Galceran o Galzeran

Per la següent caminada he copiat un track del meu amic “Cervianenc”, encara que ell ho va fer a meitat de setembre i no al mes de juliol, es anar a fer el Turó d'en Galceran, des de la Conreria. La Conreria es un alberg de la Fundació Pere Tarrés.
Arribo a la Conreria, i al davant surt un camí on hi ha un cartell que indica “Turó d'en Galceran”, entro i aparco a seva vora, davant d'un restaurant i d'una casa de colònies.
Surto a dos quarts d'una tot seguint la pista, es el mateix camí del GR, a ambdós costats hi ha uns xalets impressionants, en un hi ha un cartell que diu “Camí antic de Martorelles”. Vaig seguint la pista, fins un retomb, on la deixo per seguir per un camí, que puja suaument. Mes endavant hi ha una cruïlla on s'ha d'agafar a la dreta i el primer repetjó es considerable, després es suavitza.
S'arriba a la pista, i aquí s'acaba l'ombra, a partir d'ara tota la resta del camí serà molt solà. La pista arriba a un collet, on hi ha una torre elèctrica, i aquí surt un senderó a la dreta que porta directament a la torre de vigilància, i cim. Paro a fer les fotos, i a dinar una mica.
Surto per la pista, per agafar a la dreta pel costat d'unes vinyes, el camí va baixant fent esses entre vinyes, fins arribar a un collet. A partir d'aquí segueixo per pistes plenament solejades. Arribo a una cruïlla on hi ha un cartell que em diu cap a la dreta, però a l'esquerra senyala la Font de l'Alba, vaig a mirar si està prop, vaig baixant, arribo a la carretera i veig que el camí encara baixa mes, me'n torno. Ja agafo el camí bo, que passa pel costat d'una torre, i s'arriba al Cementiri de Còlera, que encara que no hi ha cap tomba, hi ha un monument que diu que es on van enterrar els morts de Barcelona, degut a la “fiebre amarilla”, a l'any 1.870. Seguint les indicacions, ràpidament s'arriba al punt de sortida.
He arribat a un quart i mig de tres, després de fer 5,300 kilòmetres. La major part del camí ha estat dur, degut al sol que ha picat molt.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Turó de Montgat

I ja vaig a l'estrella de la jornada, el Turó de Montgat, de 40,300 metres sobre el nivell del mar, però es veu que va ser on es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya, o efemèrides similar, i on hi ha un monòlit que ho recorda..
Es un turó que ha quedat al costat de la platja després que la vessant de la muntanya fos tallada per fer passar la carretera nacional II.
Segueixo la descripció de la pàgina de la Feec, i es:
“Estació Montgat (RENFE). Prenem l'antiga carretera cap al nord. Tot seguit entrem en una mena de passeig-pàrquing, entre la carretera (esq) i la via del tren (dr), amb una filera de tamarius i palmeres. Al final deixem un trencall no asfaltat que baixa cap a la dreta (cadena). Seguim per la vorera de la carretera; al davant veiem el turó i el túnel del tren que hi ha a sota. Pugem lleument; a la dreta tenim una clotada amb uns horts precaris.
6 min. Deixem la carretera i ens decantem cap a la dreta, passant entre unes palmeres, per anar a buscar uns graons que veiem. Comencem la pujada al turó. Hi ha trams de graons i la pujada es fa entre alguna olivera, llentiscle, garrofer, atzavara i, sobretot, figues de moro.
10 min. Turó de Montgat (40 m). Hi ha un mirador i un monòlit en recordança del centenari del Centre Excursionista de Catalunya. Dominem el tram de costa entre el Masnou i Barcelona. Baixem del turó i en arribar a la carretera, la prenem cap a la dreta. A l'altre costat de l'entalla de la carretera veiem l'Ajuntament de Montgat (esq) i prenem un carrer que baixa a la dreta. Ens situem al costat de la via del tren, a la sortida del túnel. Seguim uns metres per aquest carrer fins que prenem un pas subterrani que trobem a l'esquerra. En sortir del pas subterrani veiem una antiga torre de defensa al davant; fem un gir de 180º i ens situem en paral·lel a la via. Revoltem uns “xiringuitos” i el camí fa un revolt a l'alçada del túnel. Sortim a una explanada al peu del turó, on podem veure la seva complicada composició geològica. Uns metres més enllà hi ha l'inici d'un passeig. Més endavant, deixarem una rotonda a on acaba un carrer a la dreta i seguirem pel passeig.
22 min. Unió amb el carrer que ve de la rotonda. Anem cap a una xemeneia, l'única resta de les fàbriques que hi havien en aquest indret. El carrer revolta la xemeneia i baixa. Deixem un trencall a l'esquerra i passem un pas subterrani. A la sortida, prenem unes escales de fusta que ens deixaran en una plaça a la vora de la estació.
30 min. Estació de Montgat”
A més sota la descripció hi ha un planell detallat per no perdes
Aparco al costat de l'estació, i surto a tres quarts i mig de tres, i segueixo fil per randa les explicacions. Per pujar al turó hi han escales, però el sender està bastant tapat de l'herba. Dalt està completament brut, tant d'herba com de deixalles. Me'n adono que no he agafat la senyera per la foto al “cim”, però no tinc ganes d'anar a buscar-la, el cim no s'ho mereix. La vista es platja i mar, al lluny es veuen les tres fumeres de Sant Adrià del Besós, mes lluny l'edifici del Fòrum, i la Torre Agbar, això com a coses curioses.
Arribo a l'aparcament a tres quarts de quatre i he fet 2,400 kilòmetres. La resta del que he vist està explicat a la descripció.
El que m'ha sabut greu es no haver-me portat un banyador i una tovallola, per què ara hauria agraït un bany, encara que la platja no m'agrada.
Després cap a casa i dia finalitzat amb els quatre 100 cims. Ja en porto 96 i els vull acabar a fi de mes.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000