"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 23 de juliol de 2010

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i el Puig Madrona

Per avui he preparat anat a fer els dos 100 cims de la muntanya de Montserrat, amb el pensament que si acabo aviat, allargar-me a fer un del Baix Llobregat.

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i cinc ermites, a mes del Monestir
Vaig fins el Monestir, a l'entrada està la llum vermella, i no hi ha ningú, truco al botó d'informació i com no contesten, entro, em trobo a un empleat i em diu que tranquil que ja pagaré a la sortida i em sembla entendre que si entres abans de les vuit i surts mes tard de les deu de la nit pots estalviar-te el pagar. Puc aparcar bastant amunt, hi han molt pocs cotxes.
A tres quarts de vuit ja estic en moviment, i em dirigeixo cap el camí de Sant Jeroni, que una gran part està cimentat, amb escales o sense elles. Es puja paral·lel al Torrent de Santa Maria, es passa pel Pas dels Francesos, -segons sembla es per on van entrar les tropes a principis del segle XIX – però hi ha un cartell que diu Plaça de Santa Anna, després es passa a tocar la Roca de la Panxa del Bisbe, el Pla dels Ocells, el Pla dels Escurçons, es deixa un desvio que va a Sant Joan, un altre que puja al collet que va a l'Albarda (es per on baixaré), i ja s'arriba a l'ermita de Sant Jeroni. Tot aquest tros està molt moll, degut a la pluja que deu haver caigut aquesta nit.
Arribo a Sant Jeroni, després de les llargues escales del final, fa humitat i una mica de fred, es veuen les boires que envolten la muntanya. No hi ha ningú, sent divendres i amb el temps que va fer ahir i fa aquest matí, junt a l'hora que es, crec que es normal que no hi hagi ningú. Fotos de rigor i avall. Després del primer retomb fort a l'esquerra, agafo un sender, poc marcat, que em porta a un collet on baixaré per l'esquerra -després del cim- i per la dreta es va al Montgròs. Llavors veig tres persones que pugen a Sant Jeroni.
D'aquí al cim de l'Albarda el trajecte es molt curt, però com que vaig sol tinc problemes en tres llocs puntuals. Primer s'ha de creuar un roquer, fàcil on posar les mans, però no massa on posar els peus, després s'entra en una curta canal, on s'ha de grimpar una mica, encara que hi ha una corda que ajuda, i finalment el caminet, pedregós, va molt a prop de la pendent, jo em poso a la part de dins, on es de terra solta i amb una pendent considerable. Son tres llocs que tothom ho deu fer fàcilment, però jo tinc els meus problemes. Resolt això arribo al cim, que comptabilitzo amb el número 99.
De tornada aquests passos els trobo molt mes fàcils, crec que estava nerviós abans de fer-ho, pel que em semblaven difícils
Ja baixo a buscar el camí de Sant Jeroni, que ho deixo per anar cap a Sant Joan, veig que es aviat i vull aprofitar una mica per Montserrat. Mentre vaig per el camí, quasi totalment encimentat i amb baranes de fusta, em passem els tres de Sant Jeroni, son tres joves estrangers que van en “bambetes”, i ens saludem.
Mentre vaig arribant a l'estació del funicular de Sant Joan, em començo a creuar amb estrangers de mitjana edat, amb sabates de carrer. També trobo uns escaladors fent practiques en una de tantes parets que hi ha.
Arribo a l'estació, i ara ja trobo una mica de gent, la majoria semblen estrangers, i em dirigeixo cap a Sant Joan, molt atrotinada, després pujo a Sant Onofre, diuen que l'estan recuperant després d'enderrocar el berenador que hi havia aquí (??). Hi han varies cisternes, totes amb aigua. Arribo a unes escales on hi ha un parell de treballadors que estan posant un passamà pel tros de pujada. Parlem una mica i m'aconsellen que si es per visitar no cal que hi vagi a Santa Magdalena, que està tot en runes, i que ara es pot veure una mica per què fa pocs dies que han netejat l'entorn. Els faig cas i per les escales baixo fins el camí, però el deixo per anar a visitar les runes de Sant Jaume, encara que no arribo, en quedo a tres metres per sota, s'ha de pujar per un roquer, tot grimpant, fàcil, però no ho veig clar la baixada de la tornada, anant sol. Baixo i torno a sortir al camí de Sant Jeroni a Sant Joan, i ja per la pista, totalment cimentada, passant per Sant Miquel, arribo al Monestir, a tres quarts d'una, i vaig a visitar l'església.
Després ja vaig cap el cotxe, i com veig que tinc temps aniré a fer un tercer cim. Per Montserrat he fet uns 14,300 kms.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.



Puig Madrona
Per fer aquesta caminada he triat l'explicació que està a la pàgina web de la pàgina web de la Feec, referent a aquest 100 cims.
“El puig Madrona és un cim de 341 m de la serra de Collserola, situat entre els municipis del Papiol i Sant Cugat del Vallès. Al punt culminant hi trobem una torre de vigilància d'incendis i, al seu peu, hi ha l'ermita de la Salut. A més es te constància d'un poblat ibèric a dalt del turó.
Sortida: Des de l’AP-7 tant si venim de Barcelona com de Girona (per lateral), hem d’agafar la sortida “RUBI- MIRASOL”. Si venim de Barcelona, només sortir de l’autopista, trobarem una rotonda i agafarem el primer camí a la dreta (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe. Si venim de Girona, en sortir de l’autopista, trobarem una gran rotonda i agafarem la quarta sortida en direcció a Girona (com per fer el canvi de sentit), però a la següent rotonda agafarem la segona sortida per un camí (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe.
Horari: d’1 h 30 min a 1 h 45 min. Desnivell acumulat: +250 m; –250 m. Distancia: 6 km. Dificultat: Curta excursió sense cap mena de dificultat. Època ideal: Qualsevol època del any, però cal evitar el dies de sol, tot i que el recorregut transcorre molt per zones amb ombra. Material: Aigua i ganyips.
Descripció de l'itinerari:
0 h 0 min – Un cop hem deixat el cotxe al final del camí mig asfaltat, prendrem el camí que comença a la nostre dreta seguim una indicació de Hípica Can Domènec.
0 h 7 min – Masia can Barba.
0 h 8 min – Deixem la pista principal, per començar un corriol a la nostra esquerra, havent salvat una tanca del parc. Uns 100 m més endavant, hem de deixar un camí a la esquerra i continuar per la nostra dreta, entre pins i alzines per un camí molt agradable de passejar.
0 h 11 min- Pòster groc de gas. Trobem una pista ampla i just al davant, un camp de cirerers, continuem per la nostre esquerra, pel camí que fa una mica de forta pujada.
0 h 14 min – Un petit indicador de fusta i unes marques de PR (grogues i blanques), ens indica que hem de deixar la pista ample per agafar un senderot principalment entre alzines i paral·lel a unes antigues fites de pedra que limiten diferents propietats.
0 h 35 min – L’agradable sender ens ha portat directament a la part mes alta del recorregut, arribant sense pèrdua al cim del puig Madrona. Trobarem un punt geodèsic i una torre de vigia d’incendis. Per començar la baixada, seguirem una pista que arriba per la part contrària a la que hem fet de pujada i a uns 150 m, just al primer revolt cap a l’esquerra, comença un camí en forta baixada i molt pedregós.
0 h 45 min – Ermita de la Salut, també anomenada com “Santa Eulàlia de Madrona”. Aquesta ermita és un dels millors monuments romànics de la serra de Collserola. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII. És un edifici d’una sola nau. Aquesta ermita està envoltada d’una mena de zona de pícnic.
Per continuar, haurem de baixar per unes escales amb esglaons de fusta que trobarem al començament d’un llarg banc de fusta i seguirem un camí que s’endinsa al bosc, a la nostra dreta, tot seguim uns petits pals de fusta a terra i uns senyals que indiquen la direcció cap a Montserrat.
0 h 55 min – Deixem un camí a l’esquerra.
1 h 05 min – Enllacem amb una pista ampla i nosaltres la prendrem a la dreta en direcció a una tanca del parc.
1 h 12 min – Trobem un altre pista ampla que ens entra per l’esquerra. Just al davant tenim una bòbila i continuarem de dret fins a trobar una cruïlla i el camí que hem fet de pujada. Haurem de desfer una mica el camí de pujada (uns 400 m) i en aquesta baixada, podem parar atenció al camí, on observarem la roderes d’antics carros que transportaven les cuites capa la civilització.
1 h 16 min – Deixarem el camí que hem fet de pujada i ens endinsarem a mà dreta, en una mena de clot sota uns pins alts.
1 h 18 min – Deixem un camí a la dreta.
1 h 20 min – Voregem uns camps de conreu fins a enllaçar un altre cop amb el camí.
1 h 25 min – Trobem una pista ampla que seguirem avall fins trobar el cotxe o punt de partida.
1 h 35 min – Final del recorregut”.
Com es normal, a mi els horaris no s'han ajustat. No he trobat el tros final, des de l'horari 1h16 fins el final, he repetit el mateix camí de pujada.
Encara que l'hora no era la mes propicia, he estat de sort que excepte els primer i últims 200/300 metres i el tros del cim, sempre he anat a l'ombra, encara que en els trossos de bosc de només de pins, la temperatura era molt alta, que unit amb la quantitat de pins caiguts, branques seques i altre brossa, fa que hi ha un perill d'incendi molt elevat.
He començat a caminar quan passava un mica d'un quart de tres, tot seguint la ruta descrita. Deixo a la dreta una petita construcció, com si hagués sigut un petit forn, mes endavant deixo a l'esquerra una bassa. Després i en una clotada em sembla veure un plafó d'indicatiu, baixo per un senderó, i trobo que hi ha un plataner monumental i una font, es el Plataner i La Font de Can Barba. Pujo al camí, passo pel costat de Can Barba, i de seguida deixo la pista principal, per agafar una pista barrada per una cadena, que de seguida es converteix en camí, que va pujant suaument.
S'arriba a una pista, i amb ella un Pr (El Prc-35, Carenejant Collserola) i després d'un fort repetjó, a una cruïlla. Deixo a la dreta una construcció de totxanes, petita, rodona i plena de deixalles (?), i aviat la pista, per un senderó molt marcat, amb pujada sostinguda i que em porta al cim, però abans he deixat a l'esquerra un dipòsit d'aigua i un altre construcció com la d'abans, però mes alta i amb una porta metàl·lica.
Al cim hi ha un vèrtex i una torre de guaita. Arriba un bttero, el saludo i ni em contesta, arriba, beu aigua i es torna avall.
Contemplo el paisatge, faig les fotos, menjo una mica, i segueixo, ara per la pista. Es deixa molt aviat per un senderó que al començament baixa molt fort i pedregós, però que després s'aplana una mica, i amb varies llaçades s'arriba a l'Ermita de Santa Eulàlia de Madrona, que segons una placa ha tingut varis noms.
“Actualment és coneguda amb el nom de La Salut del Papiol. El terme de Madrona apareix documentat des del 1013, si bé la construcció del temple es creu que es va realitzar a la fi del segle IX. En 1060 el bisbe de Barcelona Guislabert infeudar l'església a Guisla, vídua de Mir Geribert i als seus fills. A principis del segle XIV la parròquia havia quedat molt allunyada d'on residien la majoria de feligresos, que es concentraven al voltant del castell. Aquests es van dirigir al rei Jaume I per a demanar-li el trasllat de la parròquia a les dependències del castell, que es va fer possible en 1315 , gràcies a la bona sintonia que havia entri Galceran de Papiol, senyor del castell, i el rector Jaume de Campdelme. Fruit del trasllat de la parroquialitat, també es canvia la advocació del temple, passant a ser conegut com Sant Pere de Madrona. En 1656 es va reparar la volta de la nau, per que amenaçava ruïna. Un segle més tard apareix esmentada l'església amb les advocacions de San Pedro i Santa Madrona, però aquesta dualitat va durar poc, per que en 1757 ja apareix documentada com ermita de la Mare de Déu de la Salut.
En 1825 l'ermità Francesc Font i la seva família van sofrir un robatori. No va ser aquest l'únic fet delictiu que va sofrir el temple, per que quan ja no havia ermitans que ho cuidessin, va ser robada la imatge de la Verge de la Salut, probablement del segle XVIII.
L'església té una sola nau, rematada a l'est amb una capçalera en forma de trebol. L'absis principal, de planta semicircular, està flanquejat per dues absidioles laterals, també semicirculars. La del costat sud va ser totalment reconstruïda en 1982 . L'absis central està decorat externament amb parelles d'arcs cecs, separades per lesenes. Aquest tipus de decoració, pròpia del segle XI, ens fa pensar que la capçalera és fruit d'una ampliació realitzada en aquesta època. Dues terceres parts de la nau presenten un aparell constructiu més propi del segle X, molt irregular i amb fragments de opus spicatum. D'aquest primitiu edifici es conserven dues finestres. La més interessant es troba en el mur oest. Es tracta d'una finestra geminada, amb el capitell esculpit i els arcs de mig punt retallats en la llinda. En el mur sud, prop de la porta, es conserva altra finestra del temple del segle X, però de més senzilla factura. En el moment que es va substituir la capçalera original per l'actual, també es va construir la volta de canó que cobreix la nau. Aquesta està reforçada amb quatre arcs “fajons”, que descarreguen la seva força en pilars adossats als murs laterals. El mur sud es va eixamplar per a poder suportar el pes d'aquests arcs. Posteriorment va ser necessari afegir contraforts per a evitar l'enfonsament de la nau. La porta d'accés es troba en el mur sud, en el lloc on es trobava l'original, per que l'actual segueix la tipologia habitual del segle XII. Està formada per dos arcs de mig punt, que envolten un timpà i llinda llisos”.
Aquí es deixa el Pr i s'agafa un camí marcat per anar a Montserrat, es va vorejant tot el Puig Madrona, i després d'arribar a una pista on es deixa el camí de Montserrat, i de deixar una possible font (o toma d'aigua) xafada per la construcció de la pista, s'arriba al camí de pujada. Busco les indicacions de les roderes que parla a l'horari 1h12m, no ho se veure, o es que no he agafat exactament el camí que es descriu; tampoc trobo el desviament de l'horari 1h16, pel que segueixo pel camí d'anada fins el cotxe, on arribo a dos quarts de cinc de la tarda, després de fer 6.200 kms. Un tomb bastant agradable, que recomano per una matinal que no sigui de l'estiu, però que s'ha de suportar el soroll continuo del transit per les carreteres que tomben la zona.
Toca anar cap a casa que avui ja està complerta la jornada.

Per baixar el track,teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
000000000

2 comentaris:

  1. Molt bé, crec que has agafat el millor dia per nar a Montserrat. Deu ser difícil fer el cim en solitari de Sant Jeroni. Jo vai estar a la bauma de Santa Magdalena quan vai pujar al Gorro Frigi i està tot molt bé, ben curiós amb els dipòsits d'aigua ben plens. No sé si és la mateixa ermita que vols dir tu. I que la trilogia Rambles de BCN, Lloret i Montserrat són els llocs més adients per apendre idiomes, excepte, és clar el català....

    ResponElimina
  2. Podria ser Sant Onofre, es una balma bastant llarga, amb restes de construccions i amb varies cisternes, on en totes hi havia aigua, per cert bastant bruta.

    ResponElimina