"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 14 de febrer de 2016

Farena, Coll de Viladecabres, Mola Quatre Termes, Mas de Mateu, Farena


Farena
Font del Mas de Mateu


Avui ens hem trobat 12 caminants a l'entrada de Farena i hem nat a donar un tomb, pujant a la mola pel Coll de Viladecabres i el camí dels Carboners, baixant pel Mas de Mateu. Hem aparcat al lloc adequat a l'entrada de Farena, i hem sortit a caminar quan manquen cinc minuts per les nou del matí. Es un dia solejat però bastant fred, i bastant ventós, encara que aquí estem una mica a recer. Creuem el petit poble i anem a buscar el camí de la Solana. Està molt arranjat i netejat des del dia del Camí de Muntanya, encara que sempre ha estat un camí molt transitable.
Al creuar el Barranc del Xecó, al costat esquerre del camí, a nivell inferior hi ha el que havia estat una barraca rònega, ara un munt de residus amb restes de teulada de uralita. També a l'esquerra i bastant avall es veuen les runes del Corral del Pó, una mica més endavant i també a l'esquerra hi han dos baixadors al Toll de l'Olla, un amb pal indicador. L'antic camí de bast finalitza on fa bastants anys han fet el desviament per no passar pel Mas d'en Toni. S'ha de creuar el Barranc de la Font Gran, sense massa dificultat però res a veure al camí fins aquí. Aquí s'agafa una pista des de la que es pot veure la part de dalt del Mas d'en Toni, crec recordar que es la part de la font. Ens segueix un gos que ha vingut del mas, sense intenció de fer mal, però es un incordi, ja que quan no el mirem ens segueix burdant, quan ens girem s'atura, fins que jo, que com es normal m'he quedat l'últim, el faig fugir.
El tros del del camí de la Solana, el grup ens ha esperat una vegada al tres últims, i aquí, al moment de deixar la pista, tornem a esperar-nos. Des d'aquí fins al Coll de Viladecabres pugem per un camí boscà, arrecerat del vent, en continua i forta pujada, amb un terreny pedregós, cobert de fulles i una mica relliscós per la humitat de la pluja de fa uns dies. Per pujar més suaus en alguns trossos, hi ha una serie d'esses, de les que sembla que la majoria de gent no les fa, i hi ha d'altres que s'endevina però que estan perdudes. Quan tenim a l'esquerra els Racons de la Cansalada, es veu una molt bonica visió dels Roquers de la Cansalada. Fins al coll, on pararem a esmorzar el grup s'ha hagut de parar tres vegades per reagrupar-se.
Després d'esmorzar seguim amunt, deixant els camins al Mas de Mateu, ma que passarem de baixa, i el de la Mola de Roquerola, que surten del mateix coll. Deixem el camí que ens portaria directament a la mola, i agafem el camí dels Carboners, reobert fa uns quaranta anys en motiu d'una marxa excursionista de les que es celebraven llavors. Es passa un maco mirador, i tres recognoscibles carboneres. Entre mig es veu una roca amb forma de ma, amb els dits tancats, excepte un que està aixecat. Quan arribem al Coll de la Cova Fumada, guio a la gent a la cova, que està a tocar. Aquesta cova es una balma allargada  però de no massa amplada ni alçada, hi ha dos pilars d'obra com si fos per separar habitacles. Quan jo m'iniciava a la muntanya, amb el grup que anava vam passar per aquí on hi havia una gran quantitat de totxanes escampades. L'historia es que van tenir la gran idea de voler muntar un refugi tancat aquí a la cova, i van fer pujar tot un grup d'escoltes carregats amb dites totxanes. Alguns d'ells mentre pujaven deixaven pes, i les que van arribar a la cova, van quedar   amuntegades. Aquest refugi no es fa fer mai, i cada vegada que he passat per aquí hi havien menys totxanes, ja que poc a poc, han anat desapareixen, em penso que deuen haver anat muntanya avall. Ara només he vist uns trossos però cap de sencera.
Pugem pel grauet cap a la mola, anant primer a mirar la vista cap a l'esquerra amb bona visió de la Vall de Castellfollit. Després anem cap a les creus i la cisterna, on ens trobem a quatre btteros. Visionem una mica les grans mirandes que es veuen des d'aquí i ens acomiadem del quatre. Sortim i anem fins a la taula dels quatre batlles (Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades), taula i monòlit arranjat l'any 2000 per la S.E. Reus Deportiu. Ja ens dirigim avall, primer per sender i després per pista fins el Mas de Mateu. La majoria de gent s'ho empassa ja que es difícil de veure, totalment menjat per la vegetació. Els tres últims anem a visitar la creu que rememora la immolació d'un mossèn l'any 36. Els mateixos tres entrem a visitar la font del Mas de Mateu, i la seva bassa, font amb aigua, i bassa humida per quasi sense aigua. Busco una mica el pou de gel, però entre el tapat que ja el vaig trobar l'any 2011 i que la resta de la gent ens estan esperant a la bassa antiincendis, deixo la recerca i els tres marxem avall a reunir-se amb el grup.
Tots junts anem a buscar el Grau de Roquerola, i baixant ens tronem a separar en grups, ja que la baixada es forta i amb molta pedra solta. molt rocosa. Deixem a l'esquerra el camí que es camí de les Mines amb derivació cap el Camí del Riu Sec. Quan estem a l'alçada dels Castanyers del Vendrell, ens empassem el camí cap a l'esquerra i baixem per l'antic Camí del Mas de Mateu (tot el grup, que per cert va bastant estirat), que a més de donar una mica més de tomb es un camí amb forta pendent i molt atorrentat. Hi ha algunes esses, no a tot arreu on havien existit, algunes les veig i algunes me les empasso. Una vegada tornem a estar al Camí de la Solana, ja no hi ha cap problema més. Si que a l'entrar a la carretera una persona del grup té la mala sort de relliscar i caure contra el ciment de la vora de la carretera, fent-se una petita ferida a la cara i mal al braç i colze.
Els últims arribem a les tres en punt després de fer més d'onze quilòmetres. Com he dit al començament hem sortit amb fred i una mica vent, però sentint bufar per les alçades, fred que ha apaiguat igual que el vent. Quan hem arribat a la mola ja no bufava.
Tenim reserva per dinar al restaurant Brugent, on a banda de quedar-se els dotze, ve la meva muller amb la d'un company. El restaurant està ple, pel que costa que ens comencin a servir, el menú de cada u ja està triat, però en quan comença tot va perfecte. El final com no podia ser menys, es amb el cafè o similar amb xopet de farigola. En el dinar com sempre no han faltat les bromes i les rialles, no durant la caminada, ja que o pujava fort o anàvem estirats en grups petits.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada