"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 18 de febrer de 2016

Oliana, Tambors de Rof, Oliana


Vèrtex geodèsic dels Tambors de Rof
Serra d'Aubenç


Ha estat un dia d'aquells que la previsió meteorològica ha fet dubtar fins a última hora on anar, ja que no estava clar si plouria i on. Al final la decisió ha estat anar fins Oliana, a fer una caminada una mica més llarga del que últimament estem fent però amb la distinció que, en principi, no hi ha motius per entretenir-se (masies, ermites, fonts ...).
Ens hem anat fins a Oliana, hem aparcat al costat del pavelló, davant de la guarderia infantil i quasi a tocar al cementiri municipal. Hem començat a caminar quan faltava mig quart per les nou del matí. Temps tapat, sense boira, i amb fred. Anem a buscar el col·legi i per la seva vora agafem un camí de terra i herba, molt agradable de caminar. Arribem a un camí de terra que ens porta fins a una granja mig atrotinada, però en servei, ja que dins de les instal·lacions hi ha un gos que no para de bordar. Està a tocar la Rasa del Junqueral. A la seva porta finalitza el camí, i hem d'agafar per un petit corriol que puja de valent, fins arribar a una pista que ve dels Erms i va a les Planes. De seguida passem per sota una línia elèctrica.
Com ja ens enlairat una mica es veu una magnífica visió de Sant Marc, Sant Honorat, la Serra de l'Aubenç (amb el Coscollet), i les altres serres de la dreta del Pantà d'Oliana. Aquests serres i muntanyes les anirem veient quasi tot el dia. També es comença a veure la Serra de les Canals i Escaletes de Carbasses, a la nostra banda del pantà. Poc a poc la pista es va enlairant, poc a poc es un dir, i cada vegada tenim més afonat el Torrent de Reixar. A l'altre riba del torrent es deixa veure l'ermita de Sant Just, a la Serra de Sant Just, que segons sembla, pel seu llom passa el GR1.
Poc abans de que la nostra pista segueixi la Rasa de les Cots, parem a esmorzar. Tenim a prop les runes de les Cots, que no visitarem ja que ens hauríem de desviar una mica, i el temps encara que sembla que no plourà no es gaire de fiar, tapat i marronós. Sentim uns gossos bordar que segurament son a Cal Marc o Cal Cordill, o als dos. Seguim amunt, la pista fa una ferradura i seguint el barranc hi ha un camí que sembla trillat i net, encara que entrem per si retalla, no ens em fiem perquè mirant el mapa del gps no aclareixo si enllaça o no, no tinc mapa en paper (no sé que hi hagi de la zona), i si enllaça es al coll que està una mica lluny, pel que ho deixem córrer i fem el retomb de la pista i seguim amunt.
Arribem al collet de la Creu de Llaceres, aquí miro si veig la arribada del camí que abans hem deixat, i no el trobo. A la nit a casa ampliant els mapes de l'ICGC al ordinador veig que potser si, però una mica més amunt del coll, però tampoc es veu clar el camí, pel que no quedo encorregut per no haver-lo agafat. Aquí a la creu tenia una possible extensió, però no estava decidit a fer-la, parlo amb el company i com cada vegada que ens trobem així, l'anem a fer. Es tracta d'arribar a Coscollola, que es una masia on hi ha l'ermita de Sant Esteve. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: «Masia i església (Sant Esteve), del municipi de Lladurs (Solsonès), dins l’antic terme de Montpolt.». Son un quilòmetre i mig aproximadament d'anar i altres de tornar. A mig camí veiem dos cotxes de caçadors aparcats prop del camí, i un altre bastant avall, potser a la pista que ve de Montpol. La pista principal baixa per desprès pujar per darrera, però veiem molt poc enlairat el que sembla camí vell, pugem al dret els dos metres que ens separa i l'agafem. Ens porta a un altre pista, l'enllaç es una mica «xungo» ja que al fer la pista s'ho han carregat, i arribem a la masia. No hi ha ningú. Està molt deteriorada encara que hi han treballs de consolidació, però si no fan via no estaran a temps. En un balcó hi ha la data de 1912, entre els ferros de la barana, i amb els números per que es vegin bé des de dins. L'ermita està en una mateix peça que la casa, i dins està ple de andròmines i deixalles. Hi han tres edificis més en el grup, un dalt en molt mal estat i dos baix enrunats.
Marxem per on hem vingut, però no agafem el camí vell, sinó que seguim la pista i on quasi que enllaça amb l'altre hi ha una cadena i un cartell de prohibit el pas, i conforme pertany a un organisme forestal públic, que ara no me'n recordo. Retornem fins el coll de la Creu de les Llaceres, amb el pensament que era el lloc més alt de la caminada, però resulta que no es així, encara ens falta  quasi un quilòmetre i mig fins a passar pel cim de Serrallonga. Aquest tros, que per cert puja de valent, la pista està molt més retocada de les que hem passat fins ara. Dona la impressió com si les volguessin cimentar, ja que no es massa normal les esplanacions que han fet en aquests camins. Ens creuem primer amb un tot-terreny de caçadors, després amb un que va a peu amb l'escopeta a l'espatlla acompanyat de tres gossos, que ens comenta que avui no han estat de sort, que han fet corre dos senglars però no els han pogut abatre, i que aquest any ja porten uns 500 a la zona. Després amb dos tot-terrenys més, amb caçadors. Tot el camí des de coll fins el cim dels Tambors de Rof es carener amb sifonades però en tendència a pujar. Es continua veient les muntanyes de l'altre riba del Segre, amb una magnífica visió. Al vèrtex dels Tambors de Rof, després de les fotografies de rigor, aprofitem per dinar. Mentre ho fem tenim la sorpresa que surt el sol per la banda de la Serra d'Aubenç i limítrof pel que podem contemplar i fotografiar aquella magnífica panoràmica. Per darrera d'aquelles serres venen uns núvols espesos i ben negres que comencen a tapar les serres més llunyanes. El sol dura ben poc.
Als pocs metres del cim deixem la pista per un sender que baixa fort, sender molt trillat amb el terra molt excavat per les motos i/o btt. Fa una sifonada i després altre forta baixada, anem per la Serra de Rof. En aquest camí hi trobem molts trossos dels plàstics protectors dels laterals de les motos, que deuen haver anat perdent en transcorre per aquest camí. Arribem a una pista que seguim. Quasi a tocar veiem un sender a la dreta, molt trillat, no l'agafem ja que segons el mapa del gps, sembla que allargaríem el trajecte. Si que agafem un posterior, sender trillat que després va sortejant una barrancada i on es perd en alguns moments, sense quedar clar quin es el camí, quins son rastres i quin es barranc. Intentem i crec que aconseguim anar baixant pel més suau. Deixem a l'esquerra un camí amb un cartell, ara completament xafat i trencat, que sembla senyalitzava cap a una font.
Arribem a una pista que ve de la Serra d'Oliana, deixant-la quan fa un tomb tancat per agafar un altre en la mateixa direcció que portaven. Aquesta es més vella però bonica de transitar. Es converteix en pista pedregosa quan ens trobem una línia elèctrica que la segueix. Aquí veiem que el camí vell anava una mica separat per l'esquerra. Quan arribem a una torre el camí finalitza. El camí de baixada s'havia d'agafar una mica més amunt, pel que ara ens toca creuar al dret amb un roquer inclinat, deixar una traça atorrentada per agafar el camí vell. Aquest camí va baixant fent esses, seria agradable si no estès bastant atorrentat. La visió de la barrancada de l'esquerra es maca, llàtima de la manca de suficient llum, son més d'un quart de sis de la tarda i el cel continua completament tapat. Arribem a un bosquet de pins on tenim una fil metàl·lic a la dreta, dels que es posen pel bestiar. Les traces marxen avall, a tocar el fil, però el camí vell es separa a l'esquerra. Nosaltres l'agafem, i es de bon passar. De cop, el camí comença a quedar tapat per dalt, amb branques fines i algunes de punxoses, però hem de seguir ja que tenim un estimbat a la dreta i una paret a l'esquerra. Amb alguna punxada de més arribem a la llera de la Rasa de la Font de la Salut. La creuem, està molt enfangada i hem de passar el fil de tanca, anem a buscar un rastre que ens porta a una pista que ens arriba a Oliana, entrant pel costat del cementiri, davant d'on tenim el cotxe. Fem una visita ràpida al cementiri i arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda i em fet dinou quilòmetres. Un dia més de muntanya, amb un nou vèrtex geodèsic, ja només em falten 575. Llàstima que ha estat un dia rúfol.
Abans d'anar cap a casa hem parat en un bar a Oliana, prop de la carretera a fer un cafè per agafar forces.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada