 |
| Sant Miquel, Marmellar |
 |
| Castell de Marmellar |
El temps anunciava per avui que cap el vespre podia haver pluja, i que la resta del dia hi hauria sol i núvols, però la sorpresa es que abans d'arribar ja hem comprovat que la predicció no es confirmaria, ja que el viatge ho hem fet amb una mica de boira, i l'arribada amb pluja molt dèbil però pluja al fi. Aparquem davant de l'església de Sant Pere, sota un gran arbre, i dubtem de sortir a caminar o no, mentre ho decidim anem a donar un tomb pel petit poble, arribant a la part de darrera on hi ha el freixe, tot passant per davant de la Casa Gran que té incorporat un bonic estany amb ànecs. Quan tornem cap el cotxe el temps encara està tapat però amb la impressió de que no plourà més, encara que ens mullarem una mica per culpa de la boirina i la mullena.
Sortim a dos quarts i mig de nou del matí. Quan arribem a la TP2442 intentem anar per un camí paral·lel a la carretera, ja que hem de seguir per ella, anem un tros, però com està tot molt moll i aquesta pistota està bastant tapada amb vegetació baixa, fa que desistim i baixem per continuar per la carretera, perquè ens estem quedant molls, ja de començament. Deixem la carretera quan arribem a l'alçada de Cal Fustè Pons, que també es cruïlla per anar a les urbanitzacions la Moixeta i Pinedes Altes, que es per on tornarem. Aquest mas sembla que l'estan rehabilitant, al menys ja té la teulada arranjada. En bon estat i sembla que habitat es el mas de Cal Magí Pono, no en canvi Cal Pepus, completament enderrocat, sent la part que arriba més amunt la meitat de la fumera de la llar de foc. I en poc de temps arribem a Cal Pontarrí, una gran masia amb varies construccions annexes. Sembla que està habitada però potser no amb continuïtat. Hi ha maquinària que sembla està en funcionament i altre que fa temps que no treballa.
Aquí ve la primera decisió del dia, ja que hi havia preparat tres possibles opcions, la primera era un camí indicat a trossos a l'ICGC, que va pel Fondo de la Moja i que porta directament a la masia de la Moja, que em penso que està deshabitada. Como no trobo l'entrada i la vegetació aquí es molt espesa, anem a provar la segona opció. La tercera es la que m'agrada menys, ja que no podríem passar per la Moja, i no sé perquè tinc aquesta mania. Entrem al camí que porta a la tercera opció, i que a la seva entrada es per agafar la segona, i veiem que venen quatre excursionistes, lis pregunto si saben si el camí nostre es possible, i ens contesten que no ho saben ja que es la primera vegada que passen per aquí, intercanvien unes poques informacions i ens acomiadem, El que hem de fer es seguir el tallat que hi ha per passar una línia elèctrica, on hi ha un sender (més aviat un rastre), amb una bona sifonada. El problema que ens trobem es que l'entorn està molt moll, i el rastre enfangat. Trobem un tros del camí de la primera opció, que creua, però es impossible seguir-lo, encara tenia l'esperança que al trobar-ho el podríem seguir. La pujada es fa feixuga, però s'aconsegueix com calia esperar. Arribem a una pista i després ens desviem a la dreta cap a la Moja, però resulta que està habitat pel que no ho podem visitar. Ens trobem al propietari i tenim un petit intercanvi d'impressions. Retornem i deixem a l'esquerra per on hem arribat i seguim recte. Pugem a visitar Cal Jaumet Esquerrà, molt deteriorat i molt menjat per la vegetació.
Una mica més amunt, al Collet, ens parem a esmorzar, envoltats per la boira. Està ple de trossos de cinta i deixalles de l'empresa Elecnor, una bona porcada. Des d'aquí quasi no es veu Marmellar però degut a la boira, ja que el tenim molt a prop. Una vegada tenim la panxa contenta baixem cap a Marmellar. El camí baixa suau, dona la impressió de ser camí vell de bast, i ens adonem que hi ha alguns pins morts, que estan amb el tronc totalment negre com si fossin cremats, però son pocs i escampats, pel que no creiem que sigui per un petit incendi, i encara no ha nevat perquè sigui efecte de la neu. Quan arribem a una pista, després de creuar uns antics camps de conreu ara abandonat, i veure a un nivell una mica superior, la continuació de l'antic, ara perdut, ens trobem unes cintes en mig del camí, que barren el pas, i a la pista unes altres que indiquen la direcció correcta d'alguna cursa o marxa. Es impresentable, ja no hi ha prou amb les deixalles que deix la gent sense recança, que ara també ho fan els organitzadors de marxes i curses.
El poble abandonat i enrunat de Marmellar està compost per dues zones ben diferenciades, la part de dalt amb un pocs habitatges (difícil saber quants), amb l'església i cementiri en mig. Sembla se que en aquesta part superior vivien els habitants més acabalats. Hem pogut entrar a dos, un encara conserva una part del pis superior, i l'altra sense gens de teulada ni pis superior. L'església encara conserva la torre en peu, i sembla que encara es pugui pujar al campanar, encara que nosaltres no hem gosat. Tot el conjunt que queda en peu no crec que aguanti massa anys. Al cementiri hi han bastants ninxos, ara buits. Els lamentable les pintades a les parets, però ja estic massa acostumat a veure-les a tot arreu, més difícil es d'entendre que al plafó on explica l'església, hi hagi una cara pintada. Hi ha una incultura manifesta que es visualitza en tots els àmbits, no cal dir que en llocs com aquest no podia ser menys. Mentre estem visitant l'església (Sant Miquel) comença a ploviscar, malpensem però la veritat es que dura poca estona.
Quan anem cap l'altre banda del poble, ens creuem amb una furgoneta matricula de fora de Catalunya, amb quatre persones, i ens saludem. L'altra banda segons vaig llegir es va abandonar quan un gran foc als boscos de l'entorn va arribar al poble i ja no van poder recuperar-lo, amb l'afegit de que ja quedaven molt pocs habitants. El poble està en pendent, amb un carrer que baixa amb entrades a les cases de banda i banda. Es curiós que de les que hem pogut entrar (la majoria) quasi totes tenien al costat de la cuina i la llar de foc, un forn. Un pou d'aigua hi ha en mig de la pared d'un marge que feia d'entrada a dues cases, però eixut. També hem vist aljubs, i de la majoria un petit habitacle annex, potser per l'animal. A baix de tot un gran paller, sense teulada, i amb les parets a ran del que era l'era, que podria ser que fos comunal. Sortim del poble, amb l'anima una mica encongida de pensar en quina vida portaven ens nostres avantpassats, ja que aquest lloc, com molts altres, eren deficients en vies de comunicació.
Agafem un sender, per dirigir-nos cap al Castell de Marmellar, que encara que tingui el mateix nom, s'ha de trescar una mica per arribar-hi. El camí estret i bastant bonic, argilós i una mica enfonsat pel pas de les btt, fa que amb la mullena que hi ha, sigui molt relliscós. Arribem a una pista i creuem la Riera de Marmellar, i ens ve una curta però dura pujada, per tornar a baixar per pista ampla però ple de pedra solta, que fa que ens sembli més llarga de la realitat. Després de dues munta-baixes curtes ja planegem a la recerca de la, tornem, dura pujada al castell de Marmellar. Del castell poca cosa queda. A l'entrada es pot veure restes de l'empedrat. Els murs exteriors per la banda que era més accessible sembla que es conserven, encara que mig tapats per la vegetació. On era l'entrada s'endevina on estava la porta. Dalt del que era pròpiament el castell es conserva una paret amb merlets, espitlleres i el camí de ronda. L'absis de l'església (també Sant Miquel) feia de torre. Es incomprensible que per aguantar una paret al costat de l'església ho hagin fet amb totxanes i arrebossat (que està caient) donant un fort mal d'ulls. L'església petita, plena de pols, amb arranjament no del tot lògics, però com no hi entra gaire llum no s'acaben de veure massa. Nosaltres ens adonem perquè a dins aprofitem per dinar i la vista s'acostuma fàcilment a la foscor. Hi ha unes pedres tallades i soltes al terra, amb inscripcions, que no entenem. Des de l'esplanada del castell hi ha una maca visió de l'església del poble. El temps encara continua una mica fred però la boira ha marxat i encara que queden núvols, aquests estan lluny, però força negres.
Retornem per on hem vingut per travessar novament la Riera de Marmellar. Anem a visitar una estranya construcció que en principi ens pensàvem que eren habitatge provisionals per els possibles treballadors de la cantera que va existir al cingle d'on està assentat el castell, encara que sembla que son d'èpoques bastant allunyades entre si. Les instal·lacions estan destrossades, s'endevina on hi havia una cuina, on estaven els serveis (dos habitacles) i diferents cambres però massa petites per ser dormitoris. Quan creiem que hem finalitzat la visita, sense entendre que es, no veiem massa clar quin camí hem d'agafar, hi ha sender clar i pista que surt del mateix lloc, el gps em marca el track pel mig dels dos. Agafem la pista, al poc taponada per un munt de tubs de ferro amuntegats, davant d'un caseta d'extracció o regulació d'aigua, amb tanca de filferro. Aquí veig pel gps, que segurament serà pel sender. Tornem a agafar-lo, passant pel costat de la construcció. Al finalitzar la paret veiem unes escales d'obra, les pugem i sorpresa, a la teulada hi ha una gran piscina abandonada, on les herbes estan creixen al seu fons. Pensem quin disbarat es fer una gran piscina en mig del no res. A un costat tenim una muntanya amb el castell, a l'altre i bastant amunt uns urbanització, però amb una comunicació nefasta. Un altre construcció malbaratada, però aquesta potser no s'han pagat amb fons públics.
El camí comença molt bonic, de sobte trobem un tub metàl·lic que creua, sembla ser que porta aigua a la caseta de la pista. Pocs metres endavant trobem un altre tub, aquest més ample i de material actual, no entenc d'això (com de moltes coses). Aquest segueix més o menys per mig del camí que anem, dificultant una mica el pas. També trobem arbres caiguts. Dos o tres camins que marxen a la dreta estan completament tapats amb branques, un amb un cartell de prohibit el pas, ja que van cap a Cal Caterí. Pel mig del camí hi ha munts de branques tallades que també dificulten el pas, incloent un arbre i moltes branques, on han obert un pas alternatiu, no agradable, en comptes de netejar i reobrir el camí. En un dels munts de branques tallades en mig del camí han deixat les eines per fer-ho, i ja fa temps perquè les branques estan bastant seques.
Deixem a la dreta una entrada a les Pinedes Altes, i de seguida arribem a una pista que es la Carrerada de la Riera de Marmellar. Deixem a l'esquerra una represa i al creuar la riera, a gual, es veu les restes del que va ser un pont, que es va emportar algun aiguat. A la dreta i a nivell elevat tenim les urbanitzacions de Pinedes Altes i a continuació, la de la Moixeta. Quan trobem l'entrada de la Moixeta i a la dreta hi ha la Cova de la Moixeta. No pugem a veure-la ja que la pujada, encara que curta, es una mica dificultosa, i ara ja comencem a estar una mica cansats. No fa massa estona que anem per asfalt, però que continuarà fina a l'arribada. Arribem a Cal Fuste Pons, on enllacem amb el camí del matí. Arribant al poble el tornem a visitar per fer unes poques fotografies que no hem fet de bon matí, ja que ploviscava. Llàstima que el bar-restaurant tanquin a les cinc. Arribem al cotxe a dos quarts de set després de quasi disset quilòmetres. Agafem el cotxe i ens anem cap a casa, aquesta vegada passant per Vilarrodona a prendre un cafè, amb l'agreujant que ens emboliquem per sortir del poble, fet que ho aconseguim, posant en marxa el gps del cotxe.
Sortim a dos quarts i mig de nou del matí. Quan arribem a la TP2442 intentem anar per un camí paral·lel a la carretera, ja que hem de seguir per ella, anem un tros, però com està tot molt moll i aquesta pistota està bastant tapada amb vegetació baixa, fa que desistim i baixem per continuar per la carretera, perquè ens estem quedant molls, ja de començament. Deixem la carretera quan arribem a l'alçada de Cal Fustè Pons, que també es cruïlla per anar a les urbanitzacions la Moixeta i Pinedes Altes, que es per on tornarem. Aquest mas sembla que l'estan rehabilitant, al menys ja té la teulada arranjada. En bon estat i sembla que habitat es el mas de Cal Magí Pono, no en canvi Cal Pepus, completament enderrocat, sent la part que arriba més amunt la meitat de la fumera de la llar de foc. I en poc de temps arribem a Cal Pontarrí, una gran masia amb varies construccions annexes. Sembla que està habitada però potser no amb continuïtat. Hi ha maquinària que sembla està en funcionament i altre que fa temps que no treballa.
Aquí ve la primera decisió del dia, ja que hi havia preparat tres possibles opcions, la primera era un camí indicat a trossos a l'ICGC, que va pel Fondo de la Moja i que porta directament a la masia de la Moja, que em penso que està deshabitada. Como no trobo l'entrada i la vegetació aquí es molt espesa, anem a provar la segona opció. La tercera es la que m'agrada menys, ja que no podríem passar per la Moja, i no sé perquè tinc aquesta mania. Entrem al camí que porta a la tercera opció, i que a la seva entrada es per agafar la segona, i veiem que venen quatre excursionistes, lis pregunto si saben si el camí nostre es possible, i ens contesten que no ho saben ja que es la primera vegada que passen per aquí, intercanvien unes poques informacions i ens acomiadem, El que hem de fer es seguir el tallat que hi ha per passar una línia elèctrica, on hi ha un sender (més aviat un rastre), amb una bona sifonada. El problema que ens trobem es que l'entorn està molt moll, i el rastre enfangat. Trobem un tros del camí de la primera opció, que creua, però es impossible seguir-lo, encara tenia l'esperança que al trobar-ho el podríem seguir. La pujada es fa feixuga, però s'aconsegueix com calia esperar. Arribem a una pista i després ens desviem a la dreta cap a la Moja, però resulta que està habitat pel que no ho podem visitar. Ens trobem al propietari i tenim un petit intercanvi d'impressions. Retornem i deixem a l'esquerra per on hem arribat i seguim recte. Pugem a visitar Cal Jaumet Esquerrà, molt deteriorat i molt menjat per la vegetació.
Una mica més amunt, al Collet, ens parem a esmorzar, envoltats per la boira. Està ple de trossos de cinta i deixalles de l'empresa Elecnor, una bona porcada. Des d'aquí quasi no es veu Marmellar però degut a la boira, ja que el tenim molt a prop. Una vegada tenim la panxa contenta baixem cap a Marmellar. El camí baixa suau, dona la impressió de ser camí vell de bast, i ens adonem que hi ha alguns pins morts, que estan amb el tronc totalment negre com si fossin cremats, però son pocs i escampats, pel que no creiem que sigui per un petit incendi, i encara no ha nevat perquè sigui efecte de la neu. Quan arribem a una pista, després de creuar uns antics camps de conreu ara abandonat, i veure a un nivell una mica superior, la continuació de l'antic, ara perdut, ens trobem unes cintes en mig del camí, que barren el pas, i a la pista unes altres que indiquen la direcció correcta d'alguna cursa o marxa. Es impresentable, ja no hi ha prou amb les deixalles que deix la gent sense recança, que ara també ho fan els organitzadors de marxes i curses.
El poble abandonat i enrunat de Marmellar està compost per dues zones ben diferenciades, la part de dalt amb un pocs habitatges (difícil saber quants), amb l'església i cementiri en mig. Sembla se que en aquesta part superior vivien els habitants més acabalats. Hem pogut entrar a dos, un encara conserva una part del pis superior, i l'altra sense gens de teulada ni pis superior. L'església encara conserva la torre en peu, i sembla que encara es pugui pujar al campanar, encara que nosaltres no hem gosat. Tot el conjunt que queda en peu no crec que aguanti massa anys. Al cementiri hi han bastants ninxos, ara buits. Els lamentable les pintades a les parets, però ja estic massa acostumat a veure-les a tot arreu, més difícil es d'entendre que al plafó on explica l'església, hi hagi una cara pintada. Hi ha una incultura manifesta que es visualitza en tots els àmbits, no cal dir que en llocs com aquest no podia ser menys. Mentre estem visitant l'església (Sant Miquel) comença a ploviscar, malpensem però la veritat es que dura poca estona.
Quan anem cap l'altre banda del poble, ens creuem amb una furgoneta matricula de fora de Catalunya, amb quatre persones, i ens saludem. L'altra banda segons vaig llegir es va abandonar quan un gran foc als boscos de l'entorn va arribar al poble i ja no van poder recuperar-lo, amb l'afegit de que ja quedaven molt pocs habitants. El poble està en pendent, amb un carrer que baixa amb entrades a les cases de banda i banda. Es curiós que de les que hem pogut entrar (la majoria) quasi totes tenien al costat de la cuina i la llar de foc, un forn. Un pou d'aigua hi ha en mig de la pared d'un marge que feia d'entrada a dues cases, però eixut. També hem vist aljubs, i de la majoria un petit habitacle annex, potser per l'animal. A baix de tot un gran paller, sense teulada, i amb les parets a ran del que era l'era, que podria ser que fos comunal. Sortim del poble, amb l'anima una mica encongida de pensar en quina vida portaven ens nostres avantpassats, ja que aquest lloc, com molts altres, eren deficients en vies de comunicació.
Agafem un sender, per dirigir-nos cap al Castell de Marmellar, que encara que tingui el mateix nom, s'ha de trescar una mica per arribar-hi. El camí estret i bastant bonic, argilós i una mica enfonsat pel pas de les btt, fa que amb la mullena que hi ha, sigui molt relliscós. Arribem a una pista i creuem la Riera de Marmellar, i ens ve una curta però dura pujada, per tornar a baixar per pista ampla però ple de pedra solta, que fa que ens sembli més llarga de la realitat. Després de dues munta-baixes curtes ja planegem a la recerca de la, tornem, dura pujada al castell de Marmellar. Del castell poca cosa queda. A l'entrada es pot veure restes de l'empedrat. Els murs exteriors per la banda que era més accessible sembla que es conserven, encara que mig tapats per la vegetació. On era l'entrada s'endevina on estava la porta. Dalt del que era pròpiament el castell es conserva una paret amb merlets, espitlleres i el camí de ronda. L'absis de l'església (també Sant Miquel) feia de torre. Es incomprensible que per aguantar una paret al costat de l'església ho hagin fet amb totxanes i arrebossat (que està caient) donant un fort mal d'ulls. L'església petita, plena de pols, amb arranjament no del tot lògics, però com no hi entra gaire llum no s'acaben de veure massa. Nosaltres ens adonem perquè a dins aprofitem per dinar i la vista s'acostuma fàcilment a la foscor. Hi ha unes pedres tallades i soltes al terra, amb inscripcions, que no entenem. Des de l'esplanada del castell hi ha una maca visió de l'església del poble. El temps encara continua una mica fred però la boira ha marxat i encara que queden núvols, aquests estan lluny, però força negres.
Retornem per on hem vingut per travessar novament la Riera de Marmellar. Anem a visitar una estranya construcció que en principi ens pensàvem que eren habitatge provisionals per els possibles treballadors de la cantera que va existir al cingle d'on està assentat el castell, encara que sembla que son d'èpoques bastant allunyades entre si. Les instal·lacions estan destrossades, s'endevina on hi havia una cuina, on estaven els serveis (dos habitacles) i diferents cambres però massa petites per ser dormitoris. Quan creiem que hem finalitzat la visita, sense entendre que es, no veiem massa clar quin camí hem d'agafar, hi ha sender clar i pista que surt del mateix lloc, el gps em marca el track pel mig dels dos. Agafem la pista, al poc taponada per un munt de tubs de ferro amuntegats, davant d'un caseta d'extracció o regulació d'aigua, amb tanca de filferro. Aquí veig pel gps, que segurament serà pel sender. Tornem a agafar-lo, passant pel costat de la construcció. Al finalitzar la paret veiem unes escales d'obra, les pugem i sorpresa, a la teulada hi ha una gran piscina abandonada, on les herbes estan creixen al seu fons. Pensem quin disbarat es fer una gran piscina en mig del no res. A un costat tenim una muntanya amb el castell, a l'altre i bastant amunt uns urbanització, però amb una comunicació nefasta. Un altre construcció malbaratada, però aquesta potser no s'han pagat amb fons públics.
El camí comença molt bonic, de sobte trobem un tub metàl·lic que creua, sembla ser que porta aigua a la caseta de la pista. Pocs metres endavant trobem un altre tub, aquest més ample i de material actual, no entenc d'això (com de moltes coses). Aquest segueix més o menys per mig del camí que anem, dificultant una mica el pas. També trobem arbres caiguts. Dos o tres camins que marxen a la dreta estan completament tapats amb branques, un amb un cartell de prohibit el pas, ja que van cap a Cal Caterí. Pel mig del camí hi ha munts de branques tallades que també dificulten el pas, incloent un arbre i moltes branques, on han obert un pas alternatiu, no agradable, en comptes de netejar i reobrir el camí. En un dels munts de branques tallades en mig del camí han deixat les eines per fer-ho, i ja fa temps perquè les branques estan bastant seques.
Deixem a la dreta una entrada a les Pinedes Altes, i de seguida arribem a una pista que es la Carrerada de la Riera de Marmellar. Deixem a l'esquerra una represa i al creuar la riera, a gual, es veu les restes del que va ser un pont, que es va emportar algun aiguat. A la dreta i a nivell elevat tenim les urbanitzacions de Pinedes Altes i a continuació, la de la Moixeta. Quan trobem l'entrada de la Moixeta i a la dreta hi ha la Cova de la Moixeta. No pugem a veure-la ja que la pujada, encara que curta, es una mica dificultosa, i ara ja comencem a estar una mica cansats. No fa massa estona que anem per asfalt, però que continuarà fina a l'arribada. Arribem a Cal Fuste Pons, on enllacem amb el camí del matí. Arribant al poble el tornem a visitar per fer unes poques fotografies que no hem fet de bon matí, ja que ploviscava. Llàstima que el bar-restaurant tanquin a les cinc. Arribem al cotxe a dos quarts de set després de quasi disset quilòmetres. Agafem el cotxe i ens anem cap a casa, aquesta vegada passant per Vilarrodona a prendre un cafè, amb l'agreujant que ens emboliquem per sortir del poble, fet que ho aconseguim, posant en marxa el gps del cotxe.
00000000000000000000000
000000000000000000000000000
000000000000000000000000000
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada