Mas de les Foreses, Serra del Molló, Coll de Cortiella, La Garranxa

Lo Molló

La Garranxa

Feia temps que el company em va demanar si podia preparar un tomb per la Garranxa i el Cortiella, amb l'afegit del cim del Molló. Després d'unes quantes ullades als mapes i fer uns càlculs em vaig adonar que fer l'enllaç d'aquests tres objectius no està a l'abast de nosaltres, per fer-ho en una sola caminada. Es per això que l'he dividit en dos i per avui hem quedat per fer el primer tros. 

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Porrera, i hem seguit amb cotxe per la pista de la Garranxa, fins a la cruïlla on surt el camí cap els Masos de les Foreses i el de Baptista Miquel, on hem aparcat. Per arribar aquí hem hagut de passar pel Pont Vell, que es bastant estret. A més tota la pista es molt estreta, sort que no hem trobat cap cotxe venint de cara, ja que hauríem tingut problemes per creuar-nos.

Aparquem en un del pocs eixamplaments del camí, que està llaurat degut a una tira de vinya plantada a la mateixa vora del marge. Per cert la major part de la pista fins aquí està cimentada. Ens preparem i sortim a les vuit en punt. Al sortir no fa massa fred, es sent petar el vent encara que no ens afecta massa, i la llum de dia no es encara del tot forta. El començament no té gens de dificultat, es tracta de seguir la pista. Després del mas del Mas de les Foreses, deixem la pista per anar a visitar dues basses, una a lo Moscatell i l'altra al Comellar Major. El Mas de les Foreses, està completament abandonat, igual que les dependències annexes. Després de les basses tenim la primera marrada, encara que molt curta. Des d'aquí a enllaçar amb la pista principal, fem un tros per un camí obert per passar la maquinaria entre les línies de vinyes. El Mas de Baptista Miquel en aquests moment no sembla que hagi sigut un mas, si uns magatzem, ara molt deteriorat, encara que amb moltes andròmines destinades a les plantacions i la recol·lecció. 

Per pista arribem a la Serra del Molló, deixem la pista que baixa cap les Gibertes per seguir la Serra del Molló. La pista finalitza al poc, en una esplanada. Hi ha un rastre molt ample que baixa a la dreta, no dona la impressió de ser un camí, si un tros obert amb maquinaria per treure llenya. Segurament vaig errat. El tros eixamplat i netejat es curt, continuant un tros que devia ser eixamplat com l'anterior, però ara no està netejat i la traça per passar, es estreta i bastant bruta, pel que anem  lents. Aquest tros finalitza i hem de seguir un rastre molt fonedís. Des d'aquí fins a un cim sense nom, on el mapa marca una cota de 837 metres, hem de fer més d'un quilòmetre vuit-cents metres amb rastres que apareixen i desapareixen, tot el tros molt tapat per branques d'alzines i altres arbres, fet que dificulta molt el pas. Varies vegades hem de canviar de rastre ja que el que portaven no anava enlloc, i altres moments que em hagut de rectificar anant al dret. En alguns moments sembla que tenim un camí ben marcat, normalment bastant tapat, però que sempre acaba perdent-se.

Una vegada al punt que he indicat el camí ja es fa visible, encara que en alguns moments una mica brut, però que ja no ens farà perdre més. Arribem a l'enllaç del camí que ve del Coll d'Alforja, i en pocs metres al cim. Aquí el vent es deix sentir, però menys del que esperàvem, ja que mentre anàvem pujant ens semblava que a partir d'aquí patiríem de valent.

Una vegada fetes les fotos de rigor al costat del vèrtex geodèsic, sortim carena enllà, fins el Coll de Cortiella. El vent ens ha tornat a respectar, ja que ha afluixat bastant. Al coll, agafem el camí avall, encara que el primer tros es de pujada. Quan comença a baixar es cada vegada més atorrentat, deixant-ho de ser mes o menys quan creuem per primera vegada el Barranc de la Final. Abans hem passat prop d'una mina d'aigua, d'on sortia una tub de ceràmica que portava l'aigua des de la mina fins al Mas de Licor. Ara queden trossos trencats en mig del camí, i alguns encara mig enterrats. També em deixat a ma esquerra, completament tapat per l'herba, el que podria ser un pou o un petit molí. La gran quantitat de mala herba fa que quasi no es vegi, sobre tot si es passa ràpid. El mas del Licor, era molt gran, encara que no queda res en peu. A tocar sembla que hi havia una petita presa d'aigua, ara completament destrossada. 

Abans de creuar el Comellar del Figueres, passem a tocar, unes runes que segon el mapa era un molí, encara que no ho sembla, però el seu estat actual no es deix esbrinar. Semblava més que el molí hagués pogut ser les runes d'abans. 

Deixem a la dreta la Caseta de l'Amador, i a continuació arribem a la Garranxa. Un llogaret on la majoria dels habitatges estan o ensorrats o molt deteriorats, i on només queda un, en una mica bon estat. No parem massa ja que comença a enfosquir. Abans d'arribar on tenim el cotxe parem una mica al Mas de Cal Perí, on ens sembla veure que hi ha dues mines d'aigua, o al menys ho sembla, una d'elles amb una gravat que la data al 1865. També ens dona la impressió que està bastant abandonat o que els propietaris no el cuiden massa, encara que les parades de vinyes del damunt si que ho sembla.

Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de fer entre tretze quilòmetres i mig i catorze, quan ja se'ns ha fotut la foscor al damunt. Ha estat un tomb que amb els quasi dos quilòmetres sense camí clar, podria ser perfecte, inclús per fer a l'estiu, fent el tomb a l'inrevés, ja que llavors tot el començament del que seria la baixada es obac, tenint la pujada per terreny obert al matí. Per a nosaltres ha estat un bon dia, ja que hem sentit el vent bufar mentre pujàvem i en quan hem arribat a terreny obert ha començat a afluixar. Si que m'he posat una mica nerviós en el tros de la serra, ja que em creia que avui no tindríem problema i en canvi, no han estat problemes, però si que ens costava avançar i trobar el camí, amb la circumstància que el track que portava no era massa fiable i que no estic massa be físicament, i em feia pensar que si havíem de recular o sortir completament al dret ho passaria magre, fet que al final no ha estat així. Feia molt de temps que no em passava, tot comptant les vegades que m'he trobar embolicat i sense saber massa con desembolicar-me i sempre ho he aconseguit sense més problemes. També m'ha ajudat el company que m'anava recordant les vegades que jo l'havia “embullat” i sempre ens havíem sortit. Confio que a la pròxima tingui un millor dia.

Per baixar el track, teclejar aquí. No hi han més fotos que les dues del començament

00000000000000000000000



000000000000000000000000000