Nom i llegenda del Glorieta

EL NOM:
Extracte de "Els noms: el riu". Joan Cavalle. Centre d'Estudis Alcoverencs. N:52.1990.
Quant un riu té aquesta presencia destacada en la vida d'una comunitat no és estrany que se n'hi digui, ras i curt, el Riu, singularitzant-lo. En aquests casos, que són ben freqüents, es diferencia molt clarament la nomenclatura local de la forana. Mentre els vilatans s'acontenten amb el nom genèric, els forasters, sobretot els pobles veïns, hi han d'afegir un distintiu, que normalment és el nom del poble per on el riu, torrent, barranc, o riera realitza bona part del seu curs.
La designació del nostre riu com a riu o riuet d'Alcover ja es troba documentada en les primeres fonts escrites de que disposem; en un document de 1158, en que Ramon Berenguer fa donació de l'Albiol a Joan Martorell, ardiaca de Tarragona, apareix com "rivo de Alcoverío" i "Rivum de Alchoverio". En un altre document de 1174 el trobem anotat com "torrente de Alcover". Dos anys després es documenta de la manera "rivulum de Archovelio". Des d'aquest moment, la denominació anirà repetint-se any rere any, segle rere segle, i no es limitarà a la documentació administrativa, sinó que serà adoptada, també, en llibres d'història, viatges, geografia i, naturalment, en mapes. Com pot comprendre's, els alcoverencs no en deien, però, riu d'Alcover. Curiosament, el nom tradicional autòcton no era "el Riu", ni "la Riera", com podria suposar-se, sinó "la Ribera".
La mes antiga referència alcoverenca a la Ribera que s'ha pogut localitzar data de 1266 i és, només, el títol d'un document en còpia del segle XVIII. A partir d'aquí, trobem la Ribera en molts documents, sobretot Llibres de vàlues i Llibres de repartiment d'aigües, entre els segles XV i XVIII.
Llavors, si els alcoverencs anomenaven tradicionalment aquest riu com "la Ribera" i els forasters el coneixien com "el riu d'Alcover", un pot preguntar-se: ...i d'on ha sortit el nom de Glorieta, que semblava tan antic que fins se li atribuïa una llegenda d'origen àrab, amb una pastora de nom Glorieta com a justificació del topònim? De la documentació sembla despendre's que no es tracta d'un nom massa antic. La referencia més allunyada en el temps que s'ha pogut trobar es remunta a 1716. Es tracta de la Recana del terme de la Plana i el Samuntà de 1716, en còpia de 1846, on figura el "riu de Glorieta" com l'afrontació d'una de les propietats. Sembla qua a partir del set-cents la denominació es va generalitzant i l'assumeixen, progressivament, tant els vilatans com els forasters; tant la documentació oficial com l'erudita o la literària; tant el llenguatge escrit com l'Oral.
Precisament, l'existència d'un topònim com les Fonts del Glorieta ens dona una pista de per què Glorieta ha acabat essent el nom del riu. Efectivament, aquestes fonts, no constitueixen el naixement del corrent d'aigua, com de vegades es pensa, sinó una aportació més, encara que potser la més important.
És a dir, que el nom de Glorieta fins llavors només es referia a unes fonts, que abocaven en el curs d'un riuet. Aquest riuet era anomenat torrent de l'Aixàviga en el seu pas per les proximitats d'aquest poble, en terme de Mont-ral, i passava a convertir-se en riuet d'Alcover, quan entrava en aquest altre terme, encara que els seus habitadors n'hi deien simplement la Ribera.
Amb el temps, com ja hem vist, es produiria la substitució del nom tradicional, per un nom unificat per a tot el curs, en benefici d'una font d'entre les que l'alimenten.

LA LLEGENDA:
Pàgina Literària: "La captiva del rei moro". Butlletí C.E A. n:18. p.35-36.1982.
LA CAPTIVA DEL REI MORO
"El fet que vaig a relatar-vos té relació amb l'època en què els moros passejaven la mitja lluna pel Camp de Tarragona. Al castell de l'Albiol vivia un rei àrab que fou famós pels seus crims. Un dia que sortí amb el seu cavall a donar un tomb pels seus dominis, féu presonera una pastora cristiana i se l'emportà al castell. Intenta abusar-ne, però ella es resistí. Aleshores, a fi d'aconseguir els seus propòsits, li dona un narcòtic que la deixà sense coneixement. La pastora tenia els cabells d'or i era molt formosa; però encara tenia una qualitat millor: era molt bona. De l'esmentada mala acció, en nasqué una filla bonica com sa mare, malvada com son pare. En el part mori la pastora, que portava el bell nom de Glorieta i el rei la féu enterrar al peu d'unes fonts que, des de llavors porten el seu nom.
La filla que havia estat engendrada sota els efectes del narcòtic, es torna boja i el seu pare manà que fos tancada al castell dels Garidells, que comandava el seu vassall Bengalí. Allí anà fent-se gran. Veus-aquí que, un dia, les tropes cristianes travessen el Gaia i ataquen per sorpresa el castell. Bengalí cau presoner de les hosts cristianes i la princesa, pujant dalt d'un cavall, manca cap a l'Albiol. Pel camí la sorprèn una gran tempesta; cau un llamp tant a prop seu que l'encén, a ella i al cavall. Aquest corre com a foll i es tira a dintre del Glorieta. Les aigües els arrosseguen cap al mar i les ones els porten fìns a prop d'Altafulla, on hi ha la torre de la Mora. Es diu que, algunes vegades, encara es veu el cap de la princesa encès entre les ones.
En forma de llum i fent un gran terratrèmol, es presenta a son pare al castell de l'Albiol i li diu: "Jo ja sóc morta i tot per culpa dels teus crims; perdràs el teu reialme, la mitja lluna serà abatuda per la creu, com un foll correràs pels teus dominis i cada cent anys tornarem tu i jo". El rei, veient que les seves tropes són derrotades i que el seu braç dret Bengalí, és en mans dels cristians, surt del castell i, sense saber el que fa, corre cap a l'indret on està enterrada la Glorieta. Però en arribar al cingle, es converteix en un lleó de pedra que encara es pot veure avui. Cada cent anys, el riu fa una gran crescuda i se senten els brams del lleó i els crits de la princesa."

COMENTARI DE LA LLEGENDA, per Jordi Molina, al juny del 2000
La història d'aquest relat és certament atzarosa. La seva dipositària més llunyana que coneixem és la jaia Salet, aleshores masovera del Mas de Mont-ravà. Ella la contà a un grup de persones, una de les quals, l'arquitecte Sr. Josep M. Monravà López, la redactà en forma de poema èpic(139 quartilles d'extensió), del que en féu diverses còpies mecanografiades i enquadernades. Una d'aquestes còpies anà a parar a l'Andreu Barbara (Andreu de Fau), essent alcalde d'Alcover. I ell, intentant recuperar la llegenda originària, la despullà de la forma versificada i de tot un seguit d'elements que considera impropis. És llàstima, evidentment, que no tinguem la versió original. Però això ja és un problema insalvable. Per aquest motiu ens acontentem amb reproduir la darrera versió existent de la tradició perquè, malgrat les transformacions, conte molts dels elements que configuraven el relat original.

................................