Els càtars

Durant la travessa de Cavalls del Vent ens trobem en diferents ocasions amb el denominat Camí dels Bons Homes, que és el recorregut que van realitzar els càtars en la diàspora des de terres occitanes cap al sud, travessant els Pirineus i les serres del Cadí i el Moixeró. Però, qui eren aquells personatges anomenats càtars? Què predicaven? Per què van ser perseguits? Hom n'ha parlat i n'ha escrit molt, i no sempre rigorosament, ja que algunes fonts interessades, procedents del catolicisme, van encarregar-se d'escampar una completa rumorologia que va sumir en l'esoterisme i la superstició el concepte del catarisme.
Caldria començar dient que el mot càtar mai no va ser utilitzat pels seus practicants, els quals s'anomenaven a ells mateixos bons cristians, ni pels creients, qui s'hi referien com els perfectes, els bons homes o els amics de Déu. Va ser la jerarquia catòlica, enemistada amb aquest moviment religiós, qui va utilitzar aquell terme per identificar-los, i el probable origen hom el trobaria en la paraula alemanya ketter (heretge). En qualsevol cas, el catarisme es defineix com un cristianisme en l'estat més pur i primitiu, que pren com a referència el Nou Testament i es postula com a portaveu de l'autèntic missatge de Crist.
Aprofundint una mica en les creences càtares, hi havia un Déu del Bé —reflectit en tot allò que no és material, com l'amor, la caritat, l'ànima, l'esperit...— i un Déu del Mal, que va ser el creador del món material. L'home participa en ell mateix de la dualitat de tots dos principis: el Bé a través de l'ànima i el Mal a través del cos. Per als càtars, la salvació s'aconseguia en abandonar el món material, amb la qual cosa s'alliberava l'ànima de la presó de carn; però això es materialitzava després d'un procés de diverses reencarnacions en què l'ànima es perfeccionava de mica en mica fins que quedava totalment purificada i accedia a la salvació eterna. No creien en el judici després de la mort ni en l'infern, ja que consideraven que aquest era el món material en què vivim. Els càtars admetien un únic sagrament, denominat en llengua occitana “consolament”, que podria ser assimilable a una espècie de bateig que s'administrava mitjançant una imposició de mans que simbolitzava la transmissió del coneixement per contacte. D'aquesta manera, hom ordenava els perfectes quan decidien consagrar la vida a la religió i comprometre's a consolar i aconsellar els altres, renunciant a menjar carn, al sexe i a la violència. També els creients rebien aquest mateix sagrament, però al llit de mort, i a partir de llavors es comprometien a observar les regles de vida dels Bons Cristians fins que els arribava l'hora, amb la pràctica de ”l’endura”, un dejuni purificador.
Així doncs, els perfectes càtars eren vegetarians i evitaven matar qualsevol ésser vivent, ja que consideraven que restaven possibilitats de salvació a una ànima. Tenien prohibit jurar i per a ells la covardia era un gran pecat. Predicaven amb l'exemple les ensenyances relatives a la pobresa i el treball, i s'havien de guanyar el pa amb la suor del front, desenvolupant professions com tothom; vivien en cabanes gairebé miserables, i deixaven enrere qualsevol riquesa que poguessin haver posseït. Vestien túniques fosques, viatjaven almenys de dos en dos (per qüestions de seguretat) i practicaven la castedat. A més, entre les seves creences no hi havia el matrimoni, ni cap tipus de coacció ni càstig.
Si hom té en compte totes aquestes qüestions, no és estrany que es generés un gran conflicte d'interessos entre l'Església catòlica i els càtars. Enfront de l'opulència i la riquesa dels catòlics, amb els bisbes que vivien a cos de rei gràcies als delmes dels feligresos, la comunitat dels càtars s'autofinançava amb la feina dels religiosos; compartia el mínim que pogués posseir; postulava la igualtat de la dona i l'home, fins i tot com a perfectes de sexe masculí i de sexe femení...
El poble veia més propers aquests Bons Cristians que els amenaçadors catòlics, i el catarisme va guanyar adeptes ràpidament, sobretot a Occitània. Aquesta zona del sud de França també era, a finals del segle XII, la cultura més avançada de l'Europa medieval, amb el manteniment del substrat clàssic i l'aportació dels pensaments islàmic i judaic. Les activitats intel·lectuals, amb els trobadors com a màximes figures, estaven molt més desenvolupades que en cap altre país, i el comerç de ports com Narbona i Montpeller i l'economia urbana de ciutats com Tolosa, Nimes o Carcassona començaven a créixer, i els càtars eren molt ben vistos en aquella societat de burgesia precoç i incipient. Allò amenaçava els valors del feudalisme i del catolicisme, ingredients que propiciaren el pacte entre Roma i París, o el que és el mateix, els Estats Pontificis i el regne de França, que es van repartir el botí religiós i territorial d'Occitània a la denominada croada contra els albigesos —que aleshores era sinònim de càtars—, proclamada l'any 1198 pel papa Innocenci III contra els càtars i contra tots els nobles que els donessin suport i recer. La persecució dels Bons Homes per la Inquisició, recolzada per l'exèrcit francès liderat per Simó de Montfort, va conduir-ne molts a fugir cap al sud, i buscar refugi al regne de Catalunya i Aragó, governat per la Casa de Barcelona, que els assegurava un mínim de protecció, tot i que els tentacles de Roma eren molt llargs.
Bellver de Cerdanya va ser una de les poblacions catalanes en què el catarisme es va deixar sentir amb més força. En haver rebut la carta de població el 1225, en plena diàspora càtara, hom suposa que molts dels nous pobladors van ser d'origen càtar, que buscaven la protecció del senyor de la Cerdanya. A més, Bellver i Talló eren zona de pas pel coll de Pendís cap al Berguedà, on els senyors de Gósol, Josa, Castellbò, Bagà i Berga, entre d'altres, oferien protecció als seguidors del catarisme. De fet, per mantenir els drets feudals, els bisbes d'Urgell van haver d'enfrontar-se a alguns senyors de la zona, com per exemple Arnau de Castellbò, el qual arribaria a profanar i saquejar bona part de les esglésies de la Cerdanya, com les de Coborriu i Pedra. El mateix Galceran IV, baró de Pinós amb residència a la població de Bagà, es va significar com a defensor dels càtars, en acollir alguns dels seus súbdits que havien estat empresonats per l'arquebisbe de Narbona per raó de l'heretgia, a mitjan segle XIII. Aquests homes van ingressar a presons de la baronia, però van ser posats en llibertat ràpidament.

..................