"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 16 d’agost de 2015

Vallclara, Estret i Abric de Viern


Font Seca
Castell de Vallclara



Després de més d'un mes sense caminar per les nostres terres i com els companys, per diferents motius, no estan per la labor, decideixo fer una sortida curta, amb intenció de tornar a dinar a casa. Per això he triat una de la que repeteixo un tros. Des de Vallclara anar a veure l'abric de Viern, on hi han pintures rupestres.
Aparco a l'entrada de Vallclara i agafo el Camí del Bosc, quan passen cinc minuts de les vuit. Només agafar aquest camí m'he de posar a la defensiva per dos petits gossos que no paren de bordar i seguir-me. Al passar pel costat del restaurant canvio quatre paraules amistoses amb una dona que surt al sentir bordar els seus gossos. Al primer pal indicador deixo a l'esquerra el camí cap els castanyers, i agafo a la dreta. Primer la pista es bona i apta per cotxes, però poc a poc es va deteriorant. Es fàcil caminar ja que al ser un camí bastant planer no està deteriorada per l'aigua de pluja, encara que es va notant la deixadesa i la manca del pas de vehicles. De cop em trobo a la Font Seca, on l'altre vegada no vaig veure aquest camí, encara que no l'hauria agafat, em feia patxoca saber on sortia. Ara ja ho sé.
Des d'aquí podria sortir quasi a la bassa dels bombers però com tinc un waypoint que diu “cara de gos” i vull saber que vol dir, no hi vaig. Per això una vegada a la parada més amunt de Comamolera, en comptes d'agafar a l'esquerra, agafo cap a la dreta, per on vam sortir l'altre dia, amb la diferencia que avui segueixo el camí vell, després de barallar-me uns quants metres amb la vegetació. Una vegada passada la paret d'herba, el camí està brut però passable. Al sortir a la pista veig la cara de gos, es una pedra encara que necessites una mica d'imaginació. Si es segueix fins a la seva alçada, la figura va desapareixent convertint-se en una simple roca, que es el que és.
Segueixo el Camí del Molí de Viern. Les runes on els mapes marquen el Molí de Viern, no sembla que ho siguin. Algunes cròniques actuals també diuen que ho es, però podrien estar influenciades pels mapes. També podria ser que ho fos, però no trobo informació fidedigna en les guies antigues.
De l'Estret de Viern pot es pot dir, un primer tros damunt d'un cimentat adossat a una gran roca, i el pas entre una roca a la dreta i una altre gran roca que devia caure fa molts anys. Jo segueixo fins a la gran bassa de Viern.
Un vegada a la bassa segueixo cap l'abric de Viern. En un retomb em sembla que podria pujar, però vaig cap on tinc marcat de fer-ho. Es fàcil, lent, costerut i sense camí. Arribo a l'abric, i després d'una bona estona de buscar les pintures, no les trobo, ni mirant les fotografies de les cròniques ni amb les referències textuals, que porto al mòbil. Després d'una bona estona, segueixo la paret i baixo per on rastre, que fàcilment em porta al retomb que mencionava abans.
De tornada cap a la bassa, em desvio per un camí, paral·lel al barranc, ja que des de dalt m'ha semblat veure una presa. Al començament el camí esta be, però a partir d'una esplanada on hi han arnes, el camí s'embruta i no em deix passar. Retorno a l'esplanada i baixo al barranc, sense aigua. Es pot seguir bastant be, encara que el tros final es pel rec cimentat. En realitat es una presa, però l'entorn està totalment deixat, amb un abandó depriment. La presa té uns quants metres, però ja no fa pantà perquè la poca aigua que corre, ho fa per una de les vores. La resta del que hauria ser pantà, es terra i herba. L'aigua entra en les conduccions i desapareix.
Retorno cap a la bassa, i ja agafo camí cimentat amunt. Vaig a sortir a la carretera, en una esplanada, on ajudo a una parella a triar la millor forma d'anar des d'aquí a Andorra, en cotxe. També dialoguem una mica. Es tracta de seguir un tros de carretera, encara que jo intento fer-ho per la carretera vella, i això es com una carrera d'obstacles.
Quan es deixa definitivament la carretera, es tracta de seguir pistes forestals, en més o menys bon estat. Busco el lloc d'un waypoint que posa “esglaons de pedra”, i quan el trobo crec que el nom hauria de ser “esglaons al marge”, que seria molt més encertat. Una mica més endavant s'escapen volant unes quantes garses al veurem venir. Passo pel costat d'una font, ara sense rajar i amb molt poca humitat al receptacle. Com uns metres abans hi ha una petita obra de canalització, pujo dalt de la parada a veure si veig d'on ve, per la quantitat de herba que hi ha i el mal caminar que fa seguir per aquí, ho deixo còrrer.
A l'entrada al poble, erro i pujo per un pont anterior a on està la font. M'adono però em dona la impressió que hi ha una raconada bonica a l'esquerra, i es on em dirigeixo. La veritat es que es boniqueta, amb una gran balma. Surto seguin un senderoi i vaig a parar a unes escales llargues cimentades, quasi a l'altura del castell, del que només quedem quatre pedres mal posades. Anant sol no em veig en pit de pujar dalt de tot, i no sé si val la pena. A l'entrada al poble li pregunto a un senyor si allò es el castell, i em diu que si, i que anava fins el cementiri vell, i creu que hi havia una ermita encara que no en queda res. Entro al cementiri vell, on només queda la portalada d'entrada (o potser era de l'església vella adossada al cementiri) i una creu, aquesta entre mig d'uns munts de terra ple d'herba.
Em dirigeixo cap el cotxe, fent algunes fotografies del poble, on arribo quasi a l'una del migdia, després de fer uns onze quilòmetres, en un dia calorós però només solejat a estones. Com sempre he quedat frustrat al no veure les pintures i pel cansat que he quedat. Alguna cosa no acaba de funcionar, el pitjor es que ja sé que es. Avui durant la caminada només he vist un matrimoni amb dos fills petits, els quatre en bicicleta, quant ja tornava per la partida de la Plantada.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada