Vall d'Olzinelles i vèrtexs del Turó de Rodís i del Puig de Bellver

Pou de Glaç d'Olzinelles

Forns de Pega de Can Valls

En el nostre afany de continuar pujant als cims on hi ha vèrtex geodèsics, que fem com excusa per poder visitar el territori català, avui ens hem anat a la Vall d'Olzinelles. Basant-se en un tomb publicat a la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Celoni, hem preparat un tomb allargant-lo fins el cim del Turó de Rodís. Per això el Josep Maria i jo hem aparcat davant de Can Draper, encara que per arribar-hi hem hagut de preguntar a una persona que estava passejant per les afores de Sant Celoni.

El tomb està completament senyalitzat com sender local, amb plafons i pals indicadors. Fins a la meitat de recorregut hi han bastants punts d'interès. Una vegada preparats sortim a tres quarts de nou, passant a tocar el Mas Draper, pel que ens sembla era l'entrada principal, encara que ara la porta d'aquí està tapiada. Seguidament anem passant per davant del Roure de Can Draper, ens desviem a veure el Pou de Glaç de Can Draper, baixem al Torrent per veure la presa des d'on es canalitzava l'aigua cap el pou, creuem la carretera a l'alçada del Pont Ca l'Alzina Vell, seguim a tocar el Pont de Can Plana i el Pollancre d'Olzinelles, al costat d'una zona ple de pollancres i d'una filera que fa patxoca. Abans i després del Pont de Can Plana hi ha el que queda de dos presses reguladores, encara que la terra acumulada i la manca d'aigua han fet que la pressa estigui quasi al nivell del torrent. Fins aquí el camí ha estat molt obac i molt agradable.

Ens desviem del camí per visitar tot el conjunt de la Pega, la font, les basses, els plataners i l'azina, per un costat i els Forns de Pega de Can Valls, per l'altre. Dels forns només queda un de bastant sencer. Aquests forns venen del segle X i es cremava llenya de pins i alzina per fer un líquid que servia d'enllumenament i per tractar els cascs dels vaixells. A tocar als forns aprofitem per dinar.

Retornem al camí senyalitzat que ens portarà a la Font de Rector, per un camí ja més estret i amb una curta però molt pronunciada baixada. Quan estem a la font, on bevem una mica d'aigua, el company s'adona que s'ha deixat els pals de caminar on hem esmorzat. Girem cua, ens anem a buscar-los i retornem. Quan tornem a passar per la font hi ha un petit grup asseguts als bancs de pedra, potser esmorzant.

L'església de Sant Esteve d'Olzinelles està a tocar a la font, després d'una curta i fàcil pujada. No sembla massa interessant arquitectònicament, encara que ve del segle XI, va estar refeta al segle XVI i arranjada al XVIII. El curiós es una làpida que hi ha al cementiri, que està davant mateix de l'església, “Aquí descansa el cadaver ...”. Tot aquest entorn pertany a Sant Celoni, però al partit judicial d'Arenys de Mar, i aquí tenim un altre curiositat, el mosaic on diu a on pertany diu que ho fa al “Partido de Areñs de Mar, o sigui que els feixistes no tenien prou en traduir al castellà sinó que a més havien de fer barbarismes. Mentre estem a l'entorn surt un jaio de la part de la rectoria, xarrem una mica i li demano si ens pot obrir l'església, ens diu que si. Va a buscar la clau oferint entrar al pati de davant de l'edifici, es la Rectoria. La senyora ens diu que no fem fotografies a dins, ja que després es publiquen a internet i els lladres saben el que han de robar. Nosaltres respectem la seva voluntat. No té massa elements que cridin l'atenció, es més ben senzilla i austera. El jaio ens explica que fa temps van entrar a robar, i van prendre tot el de valor, entre tot allò, un calze de plata, a més de la majoria de bancs. Uns bancs que tenien nom dels donants, i dels que només en queden dos o tres. També ens explica que tot aquest terreny pertanyia a la propietat de Can Valls, però els terrenys rodejant a l'església van ser donats per anteriors propietaris, quedant aquesta propietat, de l'església, rodejada per la gran propietat de Can Valls. Mentre estem dins arribem els que estaven a la font, fan una mirada i surten. I mentre ens acomiadem arriba una furgoneta amb una parella, que estacionen al petit tros de davant de l'entrada de la rectoria, i entren a l'església com si fossin els amos. Li pregunto al jaio si son amics i em diu que no els coneix. Nosaltres marxem, i quan ja estem a l'altre costat del torrent anem escoltant veus fortes, però no de baralles, que venen de l'església, penso de si hem fet be de marxar i no esperar a veure que no passes res, ja que si han obert la porta de l'església ha estat per fer un favor a nosaltres. Encara que insisteixo les veus no tenien cap pinta de baralles ni res semblant. Mentre escric aquestes línies encara penso en aquell fet.

Ara ve un petit tros de terreny obert, on el sol es deix sentir una mica, a diferencia del calor que es deix sentir bastant. Em costa trobar el Roure del Quintà, però veig una gran soca arrancada, per la mida del tros de tronc que queda enganxat a la soca (no me'n recordo del nom) una vegada serrat i del waypoint, estic convençut que es aquest. La resta del tronc no en queda res en tota la parada.

Ens allarguem a la Bassa, pou i aqüeducte de l'Aranyal, la font no està aquí. Extret de la pàgina del company F.Ayats, que crec es d'interès:
“Aquesta bassa era antigament un safareig que estava situat prop de l’anomenada carrossera, avui desapareguda, on tancaven i reparaven els carros de la propietat. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que es canalitzen mitjançant un petit aqüeducte de pedra. El conjunt de la bassa, l’aqüeducte, la glorieta del pou i les fileres de plàtans donen un encant particular a aquest indret.”

Des d'una mica abans d'aquest lloc es pot veure el gran mas de Can Valls, i encara que aquí estem al que devia ser una de les entrades no gosem apropar-nos, al ser propietat privada habitada. En comptes de retornar per on hem vingut per tornar a la pista, per unes traces ben marcades anem a buscar el nostre camí.

Trobem un cartell per anar fins a la font de l'Aranyal, on ens dirigim sortint de la ruta marcada. Ara està sense aigua corrent, encara que la capelleta està humida. Només tornant a la ruta trobem un altre conjunt amb plafó, el Cedre de Can Valls, els plataners, el pont i el faig de l'Aranyal. Per assaborir el pont s'ha de baixar al torrent. Hi ha un rastre ben marcat a tocar el començament del pont, però no ens fixem i baixem, sense camí, una vegada passat. Tornem per on està trillat, tornant a creuar el pont.

Seguint la pista, i molt a prop, a l'esquerra veiem un aqüeducte amb pont, que no està marcat, que creua un torrent secundari del Sot de Rodís. Quan vaig llegir el nom d'un waypoint amb el nom de “Aladern fals de ...” no vaig pensar mai que era una un arbust d'un ordre diferent de l'Aladern. L'Aladern fals també es conegut per “Aladern de fulla ampla” i per “Gatoll”.

Quan arribem als Quatre Camins, deixem la ruta marcada per una pista ample, deteriorada i amb forta pujada, i ens anem fins el Turó de Rodís, que per cert no es veu des de la pista, sort del gps. Encara que està al lloc més alt del turó, per la vegetació i pel rebaix del nivell de la pista, s'hauria d'anar amb molt de compte de no empassar-s'ho sense gps. La baixada no la fem per on hem arribat, si no que ho fem per l'altre vessant del turó, per una antiga pista que està sent tapada per l'herba, però que encara es fàcil de caminar. La pujada l'hem fet per terreny una mica obert però aquesta baixada torna a obaga.

Enllacem al el camí que havíem deixat, i a partir d'aquí no hi ha cap punt d'un interès concret, encara que el paisatge continua sent molt bonic, amb moltes varietats del verds en el seu colorit. A mitja baixada agafem unes pistes alternatives, on el paisatge no canvia, ens estalviem molt poc però ho fem per variar. Aquestes no estan tan arranjades, fa temps que no passen vehicles, però m'ha agradat la variació.

A l'arribada a Can Draper no seguim per la pista, si no que pugem a tocar la construcció, hi ha un mur d'obra, la rodegem i ens dirigim al cotxe on arribem a tres quarts de tres, després de fer més de tretze quilòmetres sis-cents. Com encara no em dinant convenço al Josep Maria d'anar fins l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver, on hi ha un vèrtex geodèsic, el Puig de Bellver, on dinarem asseguts al recer de l'ermita. Fins aquí s'arriba amb cotxe i per arribar em de donar alguna volta de més.

Avui ha estat una sortida d'aquelles recomanables, però que nosaltres sempre hem de fer algun afegit. El temps ha estat calorós, com s'espera d'aquests dades, encara que el sol no ens ha picat, al anar per terreny tapat i obac, quasi sempre. Fins a l'entorn del conjunt de la Pega, hem vist o creuat btteros i caminants, però després de l'ermita, a banda dels que he narrat, ja no hem vist ni sentit a ningú.

Si es vol tenir unes explicacions més acurades del recorregut aconsello entra a la pàgina web de Francesc Ayats, la Valld'Olzinelles..

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000