 |  |
Sant Miquel de Montmagastre - Sant Miquel de Grialó
La sortida d'avui ha estat una mica fora del normal, per què ens hem passat quasi mes temps en cotxe que caminant, això si, hem aprofitat per fer dos dels 100 cims (ja em porto 77), em visitat tres castells (enrunats totalment), vuit entre esglésies i ermites, un poble enrunat, tres pobles (?) no enrunats, un dolmen, un possible menhir, molts camps de cereals, etc.
No hi poso cap track, per què amb les explicacions hi ha prou per arribar, a més degut al clar que son els recorreguts no fa cap falta anar amb gps.
Em sortit de Reus i ens hem dirigim cap Artesa de Segre, d'aquí agafem la carretera d'Isona pel Coll de Comiols, poc després de passar Vall-llebrera i a tocar el km.8 trobem un cartell que ens marca Montmagastre. El camí es asfaltat i amb cartell indicador del nom de totes les masies que anem deixant. Quan arribem a la Masia de La Vedrenya, fem la primera parada, per visitar l'ermita de la Mare de Deu de la Vedrenya, capella d'un romànica tardà. Qui vulgui ampliar pot entrar aquí. El temps no pinta gaire bo, fa un dia molt “tristot” i amb amplies boires.
Seguim per la carretera i deixem a ma dreta, i al costat mateix un pedra col·locada com si fos un menhir, crec que no ho deu ser al no estar senyalitzat. I ja ens anem fins el “poblet” (el que es diu quatre cases) de Montmagastre. Anem a visitar l'església inacabada, que segons ens diuen no van haver diners per finalitzar-la i que tot el que hi havia d'anar està situat als baixos de la casa annexa. El lloc està molt net degut a que dintre de pocs dies celebraran la festa major i si el temps ho permet, els actes els faran dins del recinte de l'església.
En espera a si surten les boires de dalt al castell i com havíem llegit que a Cal Camats hi havia l'ermita de Santa Eulàlia, cap allí ens dirigim. Arribem a la masia, i trobem al fill i li preguntem si existeix i ell de seguida s'ofereix a ensenyar-la i junt amb el pare ens ensenyen l'ermita, petita però molt neta, que està dins del recinte de la masia, i ens expliquen una mica de l'historia de la masia i del que van passar durant la guerra incivil. A més ens ensenyen la masia, amb un finestral del 1212, que per dins te un “festejador”. Aquesta masia ara esta reformada com a Casa Rural i la veritat es que la tinc que recomanar a tothom que vulgui visitar la zona, lloc agradable i gent amable i simpàtica (www.calcamats.com).
Ara ja ens encaminem cap l'ermita de Sant Miquel i el Castell de Montmagastre, amb la companyia d'una gos que estava a Can Camats i que vindrà amb nosaltres fins que tornem al poble. Retrocedim a peu per la carretera, però primer anem a visitar un dolmen, que està senyalitzat. Després ja agafem el camí, hi ha un cartell que indica la pujada al castell. Es camí carreter, que passa per dos masies i arriba a un diposit d'aigua, i d'aquí surt un rastre molt marcat que va pujant per les parades, abandonades. Aviat comencem a trobat les runes de les construccions del poble vell o del castell, quasi que no queda res en peu, a més estan completament tapades per l'herba. En un retomb deixem a la dreta, una clotada on entre mig de l'herba ens sembla apreciar que devia ser el poble vell, no queda quasi res, i es quasi impossible entrar del tapat que està. Ja per terreny bastant rocós arribem l'església de Sant Miquel de Montmagastre.
A internet hi ha molta informació, que segur informaran millor que jo, un exemples seria, les pàgines dedicades al castell i a l'església de “Castells de Lleida”, “Enciclopèdia Catalana”, “Terrasarda.cat”, “Castells medievals”, “Natura y Educación”, a la pàgina de “Salillas”, a la pàgina de Artesa de Segre, i altres.
Ens passem una bona estona contemplant les restes, incloent la dependència inferior, on hi havia un diposit (d'aigua?), i sembla que una o dos menjadors d'animals, però que al fons i segons els escrits que he llegit hi havia una cripta, o sigui que no em sembla que lligui gaire.
La pujada al castell la fem al dret, per terreny rocós, la vista no es gaire esplèndida degut a les boires i grans nuvolades, que anuncien pluges pel nord. Fem les fotos de rigor, sempre acompanyats pel gos que ens segueix.
Baixem, i ja anem cap el cotxe, això si, després d'un petit despite dels dos, al creuar les explicacions llegides per mi, del Montmagastre i del Grialó, i buscar cisternes que no toquen.
Agafem el cotxe, el gos s'ha quedat al poble, i anem per la pista que porta a Anyà, per anar a visitar l'ermita de Sant Marc, que segons sembla abans es deia de Sant Joan. Primer passem per Cal Figuerola, degut a que a Can Camats ens han aconsellat dir-lis que anem a visitar l'ermita, degut a que fa poc van robar la campana de l'ermita i ara estan molt molests amb tots el visitants. Anem a Cal Figuerola, que per cert la Masia es antiga i molt bonica encara que no gaire ben conservada, però no trobem a ningú, només els gossos que borden quan marxem. Anem en cotxe fins a Sant Marc. “Sant Marc de Batlliu (nucli disseminat de 25 habitants el 1996) i, enmig de conreus es troba l'església romànica de Sant Marc (antigament Sant Joan). L'últim diumenge d'abril s'hi celebra un aplec força concorregut per la gent dels pobles veïns. Després de la missa, les majorales ofereixen flors als assistents”. Al davant hi ha una plaça cimentada i pegat hi es el cementiri i hi ha una cisterna. Aquí aprofitem per esmorzar, per què encara no havíem menjat res.
Poso a continuació una petita crònica de Montmagastre, La Vedrenya i Sant Marc:
“El poble de Montmagastre (30 h el 1991), amb el nucli actualment abandonat, era situat als vessants del turó de Montmagastre (764 m), al cim del qual hi ha escassos vestigis de l'antic castell de Montmagastre. El poble de Montmagastre era una antiga vila closa; un carrer s'anomena de la Muralla i té un portal al seu extrem. El nom de Montmagastre, segons Joan Coromines, a partir de la forma Mamagastre, documentada, derivaria de mamma castri, que contindria el mot mamao 'mamella' amb valor orogràfic. La c-inicial de castre s'hauria sonoritzat per la unió constant amb un element proclític. Posteriorment, la influència secundària de mons, hauria originat el topònim actual. El castell de Montmagastre és situat al cim d'un turó cònic isolat, des d'on es pot veure un panorama vastíssim. És documentat a les fonts àrabs que el castell fou assaltat, el 1003, per Wadih, general llibert d'Abd al-Malik. Segons Santiago Sobrequés, és possible que l'expedició de catalans a Còrdova del 1010 es concentrés per a la partida al castell que ja era conquerit i el comte Ramon Borrell hi posà una guarnició. Entre el 1023 i el 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona féu un conveni amb Ermengol I d'Urgell pel qual aquest darrer es comprometia a tenir el castell en feu del barceloní, fórmula que es repetirà en el futur. El 1041 el posseïa Arnau Mir de Tost pel comte d'Urgell, que, al seu torn, el tenia pel de Barcelona. El 1131 era dels vescomtes de Cabrera, pels comtes d'Urgell, que hi tingueren diversos castlans. Havent estat pretès, a causa de la seva estratègia, pels comtes de Foix, el castell fou cedit posteriorment pel comte Jaume II el Dissortat a la seva germana Elionor, que tanmateix el perdé. Ferran d'Antequera, el 1415, el cedí al seu conseller i camarlenc Ramon de Bages; en el dit document s'esmenten els termes de Vilves, Alentorn, Paracolls i Vall-llebrera, del dit castell. A la fi del segle XV era senyor de Montmagastre Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. Al segle següent, la baronia de Montmagastre, que comprenia els llocs i les parròquies d'Anya, Montargull, Alentorn, Folquer, Comiols, la Vedrenya, Sant Joan i la quadra de Vall-llebrera, fou obtinguda per Josep de Vilalba i de Guinard, del monestir de Montserrat, en canvi del castell de Vilalba. Dels Vilalba la baronia passà als Meca de Barcelona, senyors de Gospí, als Llorac (òlim de Meca), barons de Solivella, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
L'església de Sant Miquel de Montmagastre és situada en un replà sota el castell, sobre el poble; fou l'església del monestir de Montmagastre. Aquest monestir fou dotat el 1011, documentat des del 1085 com a abadia canonical i el 1098 ja era unit a Sant Pere d'Àger, els abats del qual s'intitularen aleshores abats d'Àger i Montmagastre. Sembla que el fet de convertir l'església en canònica i d'unir-la a Àger fou obra d'Arnau Mir de Tost. El 1068, Arsenda, muller d'Arnau Mir, deixà en el seu testament una quantitat per a fundar un hospital per a pelegrins a Sant Miquel de Montmagastre. El 1108 consta com a simple priorat, filial d'Àger. El 1592 el priorat de Sant Miquel de Montmagastre fou suprimit i les seves rendes s'integraren a l'abadia d'Àger. Aleshores l'església de Sant Miquel esdevingué simple parròquia, amb vicari perpetu, adscrita a l'oficialat de Montclar (1757-1806); de la parròquia de Sant Miquel depenen la de Sant Joan i la de la Vedrenya (16 h el 1991), llogarets situats al S i al SW, respectivament, del castell de Montmagastre. L'església de Sant Miquel, mig arruïnada, és romànica, té la volta esfondrada i fou modificada al segle XVII. L'absis, força alt, és cobert d'heura. Hi ha una cripta subterrània i conserva restes de pintures murals del segle XIV. A la Vedrenya hi ha la capella de la Mare de Déu de la Vedrenya, d'un romànic tardà. A Montmagastre també hi ha la capella de Santa Eulàlia de Can Camats, del 1611. En el sector de Montmagastre també es troba la caseria disseminada de Sant Marc de Batlliu (26 h el 1991).
El Dilluns de Pasqua és tradicional que els habitants de Montmagastre facin un aplec a l'ermita de la Mare de Déu de la Vedrenya.”
Després per la pista arribem a Anyà i agafem la carretera cap a Artesa, després la de Pons, per deixar-la als 5 kms aproximadament per anar fins a Colldelrat. En principi havíem decidit deixar el cotxe a la plaça d'entrada on hi ha uns bancs, una font i la bascula municipal, però sobre la marxa, i com el primer tros es pista, seguim endavant, deixant el cotxe quan aquesta finalitzada. Es una gran esplanada on hi ha una bassa enfonsada al terreny, i que segons les descripcions es bastant original (?), i segons altres es de pedra picada.
L'explicació per pujar a les restes del castells, l'ermita i cim de Grialó , es ven senzilla, sender fitat amunt, fins a les runes del castell, passar-les, passar pel mig de les potes de la gran torre metàl·lica de electricitat, pel costat de l'ermita i seguir senderó, bastant planer, que ens porta al vèrtex.
De la pista al castell hi han 250 metres de distancia, en línia recte, comptant el desnivell que es de uns 95 metres. D'aquí al vèrtex, també en línia recte, hi han 300 metres comptant el desnivell que es d'uns 25 metres. O sigui que no cal ni descripcions, ni gps, sinó seguir sempre recte.
Del castell només queden en peu, el que devia ser el peu d'una torre, un tros estret de paret, tot cobert d'heure, i quatre contraforts, i moltes pedres per la rodalia. Trobem dos cisternes picades a la pedra, l'una està en bastant bon estat, amb molta terra dins i pedres caigudes del castell, te una clivella en un lateral, l'altre està bastant pitjor, està completament inclinada, com si hagués marxat la terra que hi havia sota. També veiem el que segons unes descripcions llegides eren pedres de sacrifici, on mataven els bous, hi ha senyals que podrien ser de les destrals al tallar-lis el cap, i al costat una serie de forats per on podria ser que traguessin la sang de l'animal. Entre les restes del castell, com que hi han uns grans blocs de pedres i alguns han quedat buits per sota, i aprofitant pedres que eres del castell, han fet com si fossin balmes tancades, no se ben be han quina finalitat.
L'ermita, arruïnada, sense teulada i completament abandonada, era dedicada a Sant Miquel.
Informació a la pàgina de “Salillas.net”. Potser no he buscat prou, però no he trobat massa informació, inclús l'Enciclopèdia Catalana només ens dona: “Grialó: Antic castell i despoblat del municipi d'Artesa de Segre (Noguera), al cim de la muntanya de Grialó (617 m alt.), entre els pobles de Collfred i Colldelrat, que domina pel sud la vall del Segre. Puig de Grialó: Cim del municipi d'Artesa de Segre (Noguera). Sant Miquel de Grialó: Edifici històric del municipi d'Artesa de Segre (Noguera)”. O sigui ben poca cosa.
Intentem des del cim seguir, a peu, fins a La Força, el senderó entre als camps de cereals, que per cert estan tots fantàstics, però el camí que en principi es molt marcat, entre el camp i el final de la parada, en sec es desdibuixa, i per seguir hauríem d'anar xafant el sembrat, amb l'inconvenient de la lentitud que ens comportaria. Girem cua i tornem, al vèrtex, ermita, torre, castell i cotxe.
Nova parada, ara per veure i fotografia Colldelrat, un carrer en mig, i dos que el tomben, un per cada costat, masies disseminades i una gran plaça, on també està l'església, dedicada a Sant Miquel.
Per cert, en aquesta zona li diuen Grealó en compte de Grialó. I a l'any 2003, a la festa major de Colldelrat i a la Missa Solemne, oficiada en aquell ocasió per Mn. Jaume Armengol, animà, en la seva homilia, a la gent del poble a tirar endavant el projecte de recuperació de les ruïnes del Grealó amb la reconstrucció de l'església Romànica de Sant Miquel. Es veu que no ho va aconseguir.
Agafem un altre vegada el cotxe i volíem anar a dinar al Santuari del Refet, però ens vam passar la cruïlla i anem fins a Oliola, on pugem fins a la plaça de l'església, on en uns bancs aprofitem per dinar. Es comencen a sentir trons al nord, i el temps amenaça pluja. Visitem l'entorn de l'església, on es incomprensible l'estat d'abandó del cementiri vell, amb creus caigudes, herbes que ens arriben al genoll, etc. A la part de darrera de l'església, també ple d'herbes, hi ha un pou amb bastant de profunditat, al davant hi ha una pica trencada i abandonada, i no precisament de segles anteriors.
Després de dinar anem a visitar el poc que queda del castell, una petita construcció, amb una sitja en mig i dos trossos de paret que aprofitaven el terreny rocós. En una d'elles han muntat uns ferros per pujar i uns spits per rapelar.
Després visitem el poble i ens assabentem que els dipòsits que estàvem veient als pobles de la zona, eren tines de vi. Aquesta zona que ara tot es cereal, fa anys eren tot ple de vinyes.
Quan acabem de visitar el poble i ens dirigim al cotxe per marxar comença a ploure una mica.
Diem de parar, per últim, a Claret, però quan passem cau un bon xàfec, fet que ens anirà passant a estones fins a Tàrrega, i amb boira a Belltall.
Un bon dia de visites. Llàstima que les vistes no han acompanyat, per què encara que les boires han marxat, les nuvolades ens han impedit veure les vistes cap el nord. Això si les de la plana les hem anat veiem quasi sempre.
No hi poso cap track, per què amb les explicacions hi ha prou per arribar, a més degut al clar que son els recorreguts no fa cap falta anar amb gps.
Em sortit de Reus i ens hem dirigim cap Artesa de Segre, d'aquí agafem la carretera d'Isona pel Coll de Comiols, poc després de passar Vall-llebrera i a tocar el km.8 trobem un cartell que ens marca Montmagastre. El camí es asfaltat i amb cartell indicador del nom de totes les masies que anem deixant. Quan arribem a la Masia de La Vedrenya, fem la primera parada, per visitar l'ermita de la Mare de Deu de la Vedrenya, capella d'un romànica tardà. Qui vulgui ampliar pot entrar aquí. El temps no pinta gaire bo, fa un dia molt “tristot” i amb amplies boires.
Seguim per la carretera i deixem a ma dreta, i al costat mateix un pedra col·locada com si fos un menhir, crec que no ho deu ser al no estar senyalitzat. I ja ens anem fins el “poblet” (el que es diu quatre cases) de Montmagastre. Anem a visitar l'església inacabada, que segons ens diuen no van haver diners per finalitzar-la i que tot el que hi havia d'anar està situat als baixos de la casa annexa. El lloc està molt net degut a que dintre de pocs dies celebraran la festa major i si el temps ho permet, els actes els faran dins del recinte de l'església.
En espera a si surten les boires de dalt al castell i com havíem llegit que a Cal Camats hi havia l'ermita de Santa Eulàlia, cap allí ens dirigim. Arribem a la masia, i trobem al fill i li preguntem si existeix i ell de seguida s'ofereix a ensenyar-la i junt amb el pare ens ensenyen l'ermita, petita però molt neta, que està dins del recinte de la masia, i ens expliquen una mica de l'historia de la masia i del que van passar durant la guerra incivil. A més ens ensenyen la masia, amb un finestral del 1212, que per dins te un “festejador”. Aquesta masia ara esta reformada com a Casa Rural i la veritat es que la tinc que recomanar a tothom que vulgui visitar la zona, lloc agradable i gent amable i simpàtica (www.calcamats.com).
Ara ja ens encaminem cap l'ermita de Sant Miquel i el Castell de Montmagastre, amb la companyia d'una gos que estava a Can Camats i que vindrà amb nosaltres fins que tornem al poble. Retrocedim a peu per la carretera, però primer anem a visitar un dolmen, que està senyalitzat. Després ja agafem el camí, hi ha un cartell que indica la pujada al castell. Es camí carreter, que passa per dos masies i arriba a un diposit d'aigua, i d'aquí surt un rastre molt marcat que va pujant per les parades, abandonades. Aviat comencem a trobat les runes de les construccions del poble vell o del castell, quasi que no queda res en peu, a més estan completament tapades per l'herba. En un retomb deixem a la dreta, una clotada on entre mig de l'herba ens sembla apreciar que devia ser el poble vell, no queda quasi res, i es quasi impossible entrar del tapat que està. Ja per terreny bastant rocós arribem l'església de Sant Miquel de Montmagastre.
A internet hi ha molta informació, que segur informaran millor que jo, un exemples seria, les pàgines dedicades al castell i a l'església de “Castells de Lleida”, “Enciclopèdia Catalana”, “Terrasarda.cat”, “Castells medievals”, “Natura y Educación”, a la pàgina de “Salillas”, a la pàgina de Artesa de Segre, i altres.
Ens passem una bona estona contemplant les restes, incloent la dependència inferior, on hi havia un diposit (d'aigua?), i sembla que una o dos menjadors d'animals, però que al fons i segons els escrits que he llegit hi havia una cripta, o sigui que no em sembla que lligui gaire.
La pujada al castell la fem al dret, per terreny rocós, la vista no es gaire esplèndida degut a les boires i grans nuvolades, que anuncien pluges pel nord. Fem les fotos de rigor, sempre acompanyats pel gos que ens segueix.
Baixem, i ja anem cap el cotxe, això si, després d'un petit despite dels dos, al creuar les explicacions llegides per mi, del Montmagastre i del Grialó, i buscar cisternes que no toquen.
Agafem el cotxe, el gos s'ha quedat al poble, i anem per la pista que porta a Anyà, per anar a visitar l'ermita de Sant Marc, que segons sembla abans es deia de Sant Joan. Primer passem per Cal Figuerola, degut a que a Can Camats ens han aconsellat dir-lis que anem a visitar l'ermita, degut a que fa poc van robar la campana de l'ermita i ara estan molt molests amb tots el visitants. Anem a Cal Figuerola, que per cert la Masia es antiga i molt bonica encara que no gaire ben conservada, però no trobem a ningú, només els gossos que borden quan marxem. Anem en cotxe fins a Sant Marc. “Sant Marc de Batlliu (nucli disseminat de 25 habitants el 1996) i, enmig de conreus es troba l'església romànica de Sant Marc (antigament Sant Joan). L'últim diumenge d'abril s'hi celebra un aplec força concorregut per la gent dels pobles veïns. Després de la missa, les majorales ofereixen flors als assistents”. Al davant hi ha una plaça cimentada i pegat hi es el cementiri i hi ha una cisterna. Aquí aprofitem per esmorzar, per què encara no havíem menjat res.
Poso a continuació una petita crònica de Montmagastre, La Vedrenya i Sant Marc:
“El poble de Montmagastre (30 h el 1991), amb el nucli actualment abandonat, era situat als vessants del turó de Montmagastre (764 m), al cim del qual hi ha escassos vestigis de l'antic castell de Montmagastre. El poble de Montmagastre era una antiga vila closa; un carrer s'anomena de la Muralla i té un portal al seu extrem. El nom de Montmagastre, segons Joan Coromines, a partir de la forma Mamagastre, documentada, derivaria de mamma castri, que contindria el mot mamao 'mamella' amb valor orogràfic. La c-inicial de castre s'hauria sonoritzat per la unió constant amb un element proclític. Posteriorment, la influència secundària de mons, hauria originat el topònim actual. El castell de Montmagastre és situat al cim d'un turó cònic isolat, des d'on es pot veure un panorama vastíssim. És documentat a les fonts àrabs que el castell fou assaltat, el 1003, per Wadih, general llibert d'Abd al-Malik. Segons Santiago Sobrequés, és possible que l'expedició de catalans a Còrdova del 1010 es concentrés per a la partida al castell que ja era conquerit i el comte Ramon Borrell hi posà una guarnició. Entre el 1023 i el 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona féu un conveni amb Ermengol I d'Urgell pel qual aquest darrer es comprometia a tenir el castell en feu del barceloní, fórmula que es repetirà en el futur. El 1041 el posseïa Arnau Mir de Tost pel comte d'Urgell, que, al seu torn, el tenia pel de Barcelona. El 1131 era dels vescomtes de Cabrera, pels comtes d'Urgell, que hi tingueren diversos castlans. Havent estat pretès, a causa de la seva estratègia, pels comtes de Foix, el castell fou cedit posteriorment pel comte Jaume II el Dissortat a la seva germana Elionor, que tanmateix el perdé. Ferran d'Antequera, el 1415, el cedí al seu conseller i camarlenc Ramon de Bages; en el dit document s'esmenten els termes de Vilves, Alentorn, Paracolls i Vall-llebrera, del dit castell. A la fi del segle XV era senyor de Montmagastre Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. Al segle següent, la baronia de Montmagastre, que comprenia els llocs i les parròquies d'Anya, Montargull, Alentorn, Folquer, Comiols, la Vedrenya, Sant Joan i la quadra de Vall-llebrera, fou obtinguda per Josep de Vilalba i de Guinard, del monestir de Montserrat, en canvi del castell de Vilalba. Dels Vilalba la baronia passà als Meca de Barcelona, senyors de Gospí, als Llorac (òlim de Meca), barons de Solivella, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
L'església de Sant Miquel de Montmagastre és situada en un replà sota el castell, sobre el poble; fou l'església del monestir de Montmagastre. Aquest monestir fou dotat el 1011, documentat des del 1085 com a abadia canonical i el 1098 ja era unit a Sant Pere d'Àger, els abats del qual s'intitularen aleshores abats d'Àger i Montmagastre. Sembla que el fet de convertir l'església en canònica i d'unir-la a Àger fou obra d'Arnau Mir de Tost. El 1068, Arsenda, muller d'Arnau Mir, deixà en el seu testament una quantitat per a fundar un hospital per a pelegrins a Sant Miquel de Montmagastre. El 1108 consta com a simple priorat, filial d'Àger. El 1592 el priorat de Sant Miquel de Montmagastre fou suprimit i les seves rendes s'integraren a l'abadia d'Àger. Aleshores l'església de Sant Miquel esdevingué simple parròquia, amb vicari perpetu, adscrita a l'oficialat de Montclar (1757-1806); de la parròquia de Sant Miquel depenen la de Sant Joan i la de la Vedrenya (16 h el 1991), llogarets situats al S i al SW, respectivament, del castell de Montmagastre. L'església de Sant Miquel, mig arruïnada, és romànica, té la volta esfondrada i fou modificada al segle XVII. L'absis, força alt, és cobert d'heura. Hi ha una cripta subterrània i conserva restes de pintures murals del segle XIV. A la Vedrenya hi ha la capella de la Mare de Déu de la Vedrenya, d'un romànic tardà. A Montmagastre també hi ha la capella de Santa Eulàlia de Can Camats, del 1611. En el sector de Montmagastre també es troba la caseria disseminada de Sant Marc de Batlliu (26 h el 1991).
El Dilluns de Pasqua és tradicional que els habitants de Montmagastre facin un aplec a l'ermita de la Mare de Déu de la Vedrenya.”
Després per la pista arribem a Anyà i agafem la carretera cap a Artesa, després la de Pons, per deixar-la als 5 kms aproximadament per anar fins a Colldelrat. En principi havíem decidit deixar el cotxe a la plaça d'entrada on hi ha uns bancs, una font i la bascula municipal, però sobre la marxa, i com el primer tros es pista, seguim endavant, deixant el cotxe quan aquesta finalitzada. Es una gran esplanada on hi ha una bassa enfonsada al terreny, i que segons les descripcions es bastant original (?), i segons altres es de pedra picada.
L'explicació per pujar a les restes del castells, l'ermita i cim de Grialó , es ven senzilla, sender fitat amunt, fins a les runes del castell, passar-les, passar pel mig de les potes de la gran torre metàl·lica de electricitat, pel costat de l'ermita i seguir senderó, bastant planer, que ens porta al vèrtex.
De la pista al castell hi han 250 metres de distancia, en línia recte, comptant el desnivell que es de uns 95 metres. D'aquí al vèrtex, també en línia recte, hi han 300 metres comptant el desnivell que es d'uns 25 metres. O sigui que no cal ni descripcions, ni gps, sinó seguir sempre recte.
Del castell només queden en peu, el que devia ser el peu d'una torre, un tros estret de paret, tot cobert d'heure, i quatre contraforts, i moltes pedres per la rodalia. Trobem dos cisternes picades a la pedra, l'una està en bastant bon estat, amb molta terra dins i pedres caigudes del castell, te una clivella en un lateral, l'altre està bastant pitjor, està completament inclinada, com si hagués marxat la terra que hi havia sota. També veiem el que segons unes descripcions llegides eren pedres de sacrifici, on mataven els bous, hi ha senyals que podrien ser de les destrals al tallar-lis el cap, i al costat una serie de forats per on podria ser que traguessin la sang de l'animal. Entre les restes del castell, com que hi han uns grans blocs de pedres i alguns han quedat buits per sota, i aprofitant pedres que eres del castell, han fet com si fossin balmes tancades, no se ben be han quina finalitat.
L'ermita, arruïnada, sense teulada i completament abandonada, era dedicada a Sant Miquel.
Informació a la pàgina de “Salillas.net”. Potser no he buscat prou, però no he trobat massa informació, inclús l'Enciclopèdia Catalana només ens dona: “Grialó: Antic castell i despoblat del municipi d'Artesa de Segre (Noguera), al cim de la muntanya de Grialó (617 m alt.), entre els pobles de Collfred i Colldelrat, que domina pel sud la vall del Segre. Puig de Grialó: Cim del municipi d'Artesa de Segre (Noguera). Sant Miquel de Grialó: Edifici històric del municipi d'Artesa de Segre (Noguera)”. O sigui ben poca cosa.
Intentem des del cim seguir, a peu, fins a La Força, el senderó entre als camps de cereals, que per cert estan tots fantàstics, però el camí que en principi es molt marcat, entre el camp i el final de la parada, en sec es desdibuixa, i per seguir hauríem d'anar xafant el sembrat, amb l'inconvenient de la lentitud que ens comportaria. Girem cua i tornem, al vèrtex, ermita, torre, castell i cotxe.
Nova parada, ara per veure i fotografia Colldelrat, un carrer en mig, i dos que el tomben, un per cada costat, masies disseminades i una gran plaça, on també està l'església, dedicada a Sant Miquel.
Per cert, en aquesta zona li diuen Grealó en compte de Grialó. I a l'any 2003, a la festa major de Colldelrat i a la Missa Solemne, oficiada en aquell ocasió per Mn. Jaume Armengol, animà, en la seva homilia, a la gent del poble a tirar endavant el projecte de recuperació de les ruïnes del Grealó amb la reconstrucció de l'església Romànica de Sant Miquel. Es veu que no ho va aconseguir.
Agafem un altre vegada el cotxe i volíem anar a dinar al Santuari del Refet, però ens vam passar la cruïlla i anem fins a Oliola, on pugem fins a la plaça de l'església, on en uns bancs aprofitem per dinar. Es comencen a sentir trons al nord, i el temps amenaça pluja. Visitem l'entorn de l'església, on es incomprensible l'estat d'abandó del cementiri vell, amb creus caigudes, herbes que ens arriben al genoll, etc. A la part de darrera de l'església, també ple d'herbes, hi ha un pou amb bastant de profunditat, al davant hi ha una pica trencada i abandonada, i no precisament de segles anteriors.
Després de dinar anem a visitar el poc que queda del castell, una petita construcció, amb una sitja en mig i dos trossos de paret que aprofitaven el terreny rocós. En una d'elles han muntat uns ferros per pujar i uns spits per rapelar.
Després visitem el poble i ens assabentem que els dipòsits que estàvem veient als pobles de la zona, eren tines de vi. Aquesta zona que ara tot es cereal, fa anys eren tot ple de vinyes.
Quan acabem de visitar el poble i ens dirigim al cotxe per marxar comença a ploure una mica.
Diem de parar, per últim, a Claret, però quan passem cau un bon xàfec, fet que ens anirà passant a estones fins a Tàrrega, i amb boira a Belltall.
Un bon dia de visites. Llàstima que les vistes no han acompanyat, per què encara que les boires han marxat, les nuvolades ens han impedit veure les vistes cap el nord. Això si les de la plana les hem anat veiem quasi sempre.
Entrades
avui t'ho has currat.
ResponEliminaHo intento ...
ResponEliminaMercès pel comentari