 |  |
Ermita de Santa Caterina - Castell de Montgrí
Com que avui havia d'anar a Girona, per una gestió, a la tarda, amb el meu fill, he aprofitat al matí per anar a fer el cim de la muntanya de Santa Caterina o de Montgrí, on està situat les restes del castell.
Després de mes de dos hores i mitja de cotxe he arribat a Torroella de Montgrí, aparcant a la part alta del poble, i d'allí he sortit a fer una ruta baixada d'internet, com va sent habitual últimament, on diu que es per conèixer el Montgrí a fons, endinsant-se en el futur Parc Natural del Montgrí i pujant a 3 dels seus cims (Muntanya Ullà, amb el seu Puig Rodó, el cim del Montgrí i el Montplà), visitant coves (o caus) que estaven habitades durant el paleolític, (fa 300.000 anys), Cau Duc Ullà, Cau Duc Torroella i Cau de les Dents. A més posava que si el temps ho permet, es veu amb gran amplitud els dos empordàs.
Segons wikipedia: “El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per una falla orientada d'est a oest, que es formà al mateix temps que la serralada del Pirineu. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi poden trobar nombroses grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus de duc, probablement perquè sovint hi nien els ducs (El duc -Bubo bubo- és el més gran dels mussols d'Euràsia inclosos els Països Catalans). “
Surto a peu a dos quarts i cinc de deu, en direcció al Coll de la Creu de Ferro, o Coll de Santa Caterina, es la pujada normal al castell, es passa tres capelletes, encara que ara estan buides completament, sembla ser que eren utilitzades pels pastors de les contrades. Es un camí vell, amb restes d'empedrat, encara que bastant malmès, en un terreny completament pedregós. Veig que al davant, una mica lluny, van tres persones. Arribo al Coll de Santa Caterina, el vent es molt fort. Els tres que anaven al davant estan pujant pel camí cap el castell, jo agafo en direcció contraria, cap el cim del Puig Rodó, el camí es pedregós i carener, el vent em dificulta molt la marxa i em fa que varies vegades estigui a punt de caure. Em desvio del camí, mes o menys planejant, sense camí, i trobant, mercès al gps, el Cau del Duc d'Ullà, una entrada a una cova que segons em sembla te continuació. L'entrada està ple de “olives” de cabra. No entro per comprovar la continuació al anar sol, ser aquesta estreta i a més no portar frontal.
Segueixo al dret, ja pujant, per anar a buscar la carena i poder fer el cim del Puig Rodó o cim d'Ullà. Faig unes fotos ràpidament i torno cap el coll. Torno a tenir problemes amb el vent. Quan estic baixant cap el coll veig els tres d'abans que ja estan tornant cap a Torroella. Jo em dirigeixo cap a l'ermita de Santa Caterina, deixant a la dreta un camí que puja directament al Coll d'en Garrigars. Arribo a Santa Caterina.
Segons wikipedia: “L'ermita de Santa Caterina és una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. Segons la tradició recopilada en la seva "Historia de Santa Catharina Alexandrina" de 1672 d'Andreu Sàbat, fill de Torroella i notari de la vila, fou construïda per tres monjos provinents del Monestir de Montserrat, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desguell a les darreries del segle XIV. També és notable destacar que fou l'indret on Caterina Albert s'inspirà per escriure la reeixida novel·la modernista "Solitud", on igualment descriu amb detall l'aplec celebrat anualment al lloc. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Santa Caterina i Montplà.
Deixant de banda la part de l'edifici dedicada a l'habitatge, l'edifici, que ha patit diverses ampliacions i actualment és format per tres voltes amb tres altars. L'ermita allotjava una talla gòtica de pedra de Santa Caterina, destruïda durant els primers dies de la guerra civil espanyola, i una altra feta de plata oferta el 1670, desapareguda abans de l'any 1928, i uns retaules d'estil gòtic, un d'ells representant la "Mare de Deu de la Humilitat" del segle XIV.
És documentada la presència d'una relíquia, suposadament un ós de la cama de Santa Caterina, que era guardada a l'església de Sant Genís dins d'un reliquiari de plata, i que era pujada el dia de l'aplec. No consta quan desaparegué aquesta relíquia.
El registre escrit que ha perviscut abans del segle XVII és escàs i la majoria de la informació conservada a principis del segle XXI es deu, segons Josep Vert, a la recopilació feta pel notari Sábat al darrer terç del segle XVII a partir dels pergamins municipals. Vert fa notar la important merma en aquest registre que les diverses ocupacions patides per les tropes castellanes i franceses de la casa consistorial, la Universitat de Torroella, van produir. Prenent les dades recopilades per Sábat i segons tesi de Vert, l'arribada de monjos de Montserrat fou deguda al cisma d'Occident que feu marxar per discrepàncies teològiques a diversos monjos. Arribats a Torroella, terres sota protecció del rei d'Aragó, llavors Joan el Caçador rei amb una especial predilecció per l'Empordà, foren acollits. Les primeres obres foren sufragades pels habitants pietosos i acomodats de Torroella. Al primer terç del segle XV s'erigí un nou altar.
Amb tot el 1893 el temple es trobava en estat de ruïna i Pere Coll, veí de Torroella i filantrop, pagà unes obres de remodelació que culminaren el 1915”.
Trobo una gran quantitat de nens amb els seus monitors. Jo visito l'entorn, incloent una petita capelleta, i segueixo cap el Coll del Puig, hi han rampes una mica fortes, però el camí es curt. Del coll m'encamino cap el Montplà, passo a tocar una caseta forestal bastant atrotinada, però aviat he de surti de la part superior de la carena, degut al vent. Al lloc mes alt hi ha una gran fita de pedres que deu marcar el cim, foto i seguir, començo a estar cansat del fort vent. Vaig a visitar el Cau de les Dents, altre cova que també sembla que tingui continuïtat. Mes endavant trobo un pal i al peu les restes d'un petit pessebre, destrossat.
Ja baixo cap el Coll d'en Garrigars, i del coll, on hi ha una cruïlla de quatre camins, ja començo la pujada al castell. El camí esta completament destrossat i es de bastant mal pujar, només falta el vent. No entenc com podem fer passar per aquí el GR., en tot cas hauria de ser optatiu.
Em desvio per veure la cisterna, ara buida, que tenia un sistema de decantadors, i que recollia tot el aigua de pluja de la muntanya. I ja arribo al castell, te les quatre parets, amb moltes sageteres i uns quants matacans. Una de les quatre torres està renovada
«El castell del Montgrí va construir-se entre els anys 1204 i 1301 amb motiu del conflicte entre els comtes d'Empúries, senyors de la major part de l'Alt Empordà i el Rosselló, i els comptes de Barcelona, els més poderosos de Catalunya i amb un domini indiscutit a la Mediterrània.
A fi de controlar els moviments dels comtes emporitans, el comte de Barcelona, Jaume II, va manar a Bernat de Llabià, governador de la vila reial de Torroella de Montgrí, la construcció d'un castell al damunt del massís del Montgrí. Els treballs varen començar l'any 1294 i, tal i com es pot veure, el castell no es va arribar a acabar mai. Des de llavors, el castell ha deixat de tenir importància estratègica i militar per convertir-se en un símbol d'aquestes terres: en paraules de l'escriptor Josep Pla, el botó de roda de l'Empordà.
L'estructura del castell obeeix a un pla molt concret. Està dins la tendència de les fortaleses d'Orient que en els segles XII i XIII que es difongueren per Europa després de les croades. Són castells de planta regular, amb torres cilíndriques encastades a les muralles.
Del castell només s'arribaren a bastir els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31 metres de costat i les quatre torres adossades a cada un dels seus angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets.
L'interior del castell s'ordenava a l'entorn d'un pati central pavimentat amb pedra. Per sota es conserva una gran cisterna que havia de recollir les aigües pluvials.
Al voltant del pati, s'havien de construir quatre ales de dependències que mai s'arribaren a bastir. Malgrat això, als panys interiors dels murs es poden veure uns elements (lligaments i arrancades d'arcs i voltes) que permeten endevinar l'estructura que havia de tenir l'edifici.
A l'exterior del castell poden veure's les pedreres, els vestigis d'un mur a la façana sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.»
Hi ha una escala de caragol que deixa pujar al camí de ronda del castell, pujo, dono un tomb ràpid, el vent continua fent-me patir, i ja baixo a fer-me la foto de cim, a la porta del castell, menjar un mos, i baixar. Mentre he estat aquí han passat tres parelles estrangeres.
Al peu del castell hi ha una gran pedrera, on treien les pedres per fer-ho.
Però no baixo pel Gr, que es el camí mes fàcil, i el normal per pujar i baixar, sinó que segueixo unes senyals verdes, que baixa entre part de les restes de la pedrera. Mercès a les marques puc arribar on hi es el tercer cau del dia, el Cau del Duc de Torroella, sinó no hauria sabut per on passar. El cau es una gran balma, però que no li veig continuació. Arribar aquí ha estat una mica compromès, entre el vent, el "patós" que soc, anar sol i passant entre blocs de pedra, alguns de grans, amb dos petites des-grimpades, però la veritat es que ha valgut la pena. La llàstima es que tan be que han fet al pintar exactament per on passar a la baixada fins el cau i la continuació avall, amb la mateixa pintura han embrutat les parets de l'entrada de la balma.
Ja només toca baixar per una tartera, i agafar el camí cap a Torroella, però el tros final no ho faig pel camí ample, sinó que busco uns senderons que em penso que, encara que he anat mes directe, he anat mes lent, però es igual.
He arribat al cotxe quan passen deu minuts de les dos de la tarda, després de fer mes de 8,600 kms.
Durant tot el dia he sofert el fort vent que m'ha fet cansar molt, no m'ha deixat parar a contemplar el paisatge, varies vegades a estat a punt de fer-me caure. El recorregut es completament pelat, a excepció d'un bosquet de pins tombant a l'ermita de Santa Caterina, deu fer pocs anys que es va cremar, amb terreny de garriga (coscolls, garrics, i altres). Es un tros de terreny relativament petit però molt desolat. Les vistes mirant als dos empordàs son fantàstiques, amb visió de les Illes Medes a l'est, el Golf de Roses al nord, la plana de desembocadura del Ter cap el sur, etc.
Una petita explicació de Torroella:
“El terme de Torroella de Montgrí és molt divers i està configurat per paisatges de muntanya, de plana i de costa que han estat modelats per l’home des de fa molts anys.
El massís del Montgrí va ser ocupat durant el paleolític inferior, ara fa 300.000 anys, per una comunitat de caçadors i recol·lectors que van trobar a les coves dels caus del Duc de Torroella i d’Ullà un refugi on aixoplugar-se i des d’on dur a terme les seves activitats de caça.
Més endavant, ja en el neolític, ara fa 7000 anys, l’home comença a instal·lar-se a la plana del Baix Ter, primer d’una manera molt tímida al puig Mascaró, i més tard, de forma definitiva a la Fonollera, que és el primer exemple de poblament agrupat a la comarca del Baix Empordà.
També durant el neolític, les comunitats de pastors i pagesos aprofitaren les coves naturals del Montgrí per enterrar-hi els seus morts. Algunes de les coves tenen estructures dolmèniques com és el cas del Tossal Gros.
És durant l’època ibèrica i romana que tenim coneixement que l’home va instal·lar-se definitivament a la plana i al massís. El camp de la Gruta és un exemple d´un gran mas explotat per a l´autoconsum i també per exportar productes. D´explotacions com aquestes, els romans en deien "vil·les".
Les primeres notícies de Torroella són de l’any 888 dC.
Es tracta d´una petita població però al llarg dels segles XI i XII creix i s’envolta de muralles.
El creixement més gran per a Torroella es coneix al voltant dels segles XIII i XIV, moment en què es converteix en vila reial i passa a gaudir de privilegis importants. Això juntament al creixement econòmic que viu la població i de la qual la Fira de Sant Andreu n’és un exemple, fan que Torroella sigui una de les viles més importants de l’Empordà. L’urbanisme de Torroella, el castell del Montgrí o l’església són alguns dels exponents d’aquest creixement econòmic i social.
L’edat moderna significa també per a la plana una transformació del paisatge. Es basteixen els masos fortificats com la Torre Begura, del segle XVI. Són uns masos extraordinaris que es varen fortificar per defensar-se del perill dels pirates que per aquesta època assolaven la Mediterrània”.
Després agafo el cotxe i em dirigeixo a fer el cim de Puig Alt, on està situat el Santuari de la Mare de Deu dels Àngels.
“El Santuari pertany al Bisbat de Girona. Està al cim del Puig Alt (485 m), punt de més alçada del massís de les Gavarres. Forma part del municipi de Sant Martí Vell, a la comarca del Gironès , i està situat a 15 km de la ciutat de Girona. S’hi accedeix des de la carretera de Girona a St. Feliu de Guíxols a l’alçada de la Creueta (Quart), des de la variant de Girona o també per la carretera de Madremanya que s’agafa a Bordils o a La Bisbal.
A l’any 1409 tenim el primer document sobre el Santuari, quan el bisbe de Girona Ramon Descatllar donà permís per edificar-hi una ermita dedicada a la Mare de Déu a sol·licitud de Guillem Forner, Martí de Llach, Guillem Casademunt –qui donà els terrenys a tal fi- i Blai de Vilademí, propietaris tots ells de masos propers.
En aquests sis-cents anys, el Santuari ha sofert tres grans destruccions, la primera l’any 1710, durant la Guerra de Successió, per les tropes de Felip V; la segona l’any 1809 durant la guerra del francès per part de l’exèrcit napoleònic, i la tercera en el 1936, en els inicis de la Guerra Civil. Després de cada guerra s’ha tornat a refer.
A l’any 2008 finalitzen les obres de rehabilitació integral de l’hostatgeria realitzades per la Fundació per a la promoció dels Santuaris, entitat impulsada pel bisbe Carles Soler”.
Puc assegurar que a la part mes alta he arribat a peu. A casa he llegit a la pàgina de l'"Instituto Geográfico Nacional", que hi ha un vèrtex que esta situat en un cantó de la terrassa que hi ha a la part de darrera de l'habitatge dels frares, i que consisteix en un clau encastat al formigó de la base circular de una taula de ferro (??).
Després de visitar el Santuari, fer les fotos de rigor, dinar el que porto, i prendre un cafè al bar-restaurant ja marxo cap a Girona, i després de les gestions, cap a casa.
El dia ha estat complert, no gaire agradable els moments de caminar degut al fort vent.
Després de mes de dos hores i mitja de cotxe he arribat a Torroella de Montgrí, aparcant a la part alta del poble, i d'allí he sortit a fer una ruta baixada d'internet, com va sent habitual últimament, on diu que es per conèixer el Montgrí a fons, endinsant-se en el futur Parc Natural del Montgrí i pujant a 3 dels seus cims (Muntanya Ullà, amb el seu Puig Rodó, el cim del Montgrí i el Montplà), visitant coves (o caus) que estaven habitades durant el paleolític, (fa 300.000 anys), Cau Duc Ullà, Cau Duc Torroella i Cau de les Dents. A més posava que si el temps ho permet, es veu amb gran amplitud els dos empordàs.
Segons wikipedia: “El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per una falla orientada d'est a oest, que es formà al mateix temps que la serralada del Pirineu. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi poden trobar nombroses grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus de duc, probablement perquè sovint hi nien els ducs (El duc -Bubo bubo- és el més gran dels mussols d'Euràsia inclosos els Països Catalans). “
Surto a peu a dos quarts i cinc de deu, en direcció al Coll de la Creu de Ferro, o Coll de Santa Caterina, es la pujada normal al castell, es passa tres capelletes, encara que ara estan buides completament, sembla ser que eren utilitzades pels pastors de les contrades. Es un camí vell, amb restes d'empedrat, encara que bastant malmès, en un terreny completament pedregós. Veig que al davant, una mica lluny, van tres persones. Arribo al Coll de Santa Caterina, el vent es molt fort. Els tres que anaven al davant estan pujant pel camí cap el castell, jo agafo en direcció contraria, cap el cim del Puig Rodó, el camí es pedregós i carener, el vent em dificulta molt la marxa i em fa que varies vegades estigui a punt de caure. Em desvio del camí, mes o menys planejant, sense camí, i trobant, mercès al gps, el Cau del Duc d'Ullà, una entrada a una cova que segons em sembla te continuació. L'entrada està ple de “olives” de cabra. No entro per comprovar la continuació al anar sol, ser aquesta estreta i a més no portar frontal.
Segueixo al dret, ja pujant, per anar a buscar la carena i poder fer el cim del Puig Rodó o cim d'Ullà. Faig unes fotos ràpidament i torno cap el coll. Torno a tenir problemes amb el vent. Quan estic baixant cap el coll veig els tres d'abans que ja estan tornant cap a Torroella. Jo em dirigeixo cap a l'ermita de Santa Caterina, deixant a la dreta un camí que puja directament al Coll d'en Garrigars. Arribo a Santa Caterina.
Segons wikipedia: “L'ermita de Santa Caterina és una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. Segons la tradició recopilada en la seva "Historia de Santa Catharina Alexandrina" de 1672 d'Andreu Sàbat, fill de Torroella i notari de la vila, fou construïda per tres monjos provinents del Monestir de Montserrat, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desguell a les darreries del segle XIV. També és notable destacar que fou l'indret on Caterina Albert s'inspirà per escriure la reeixida novel·la modernista "Solitud", on igualment descriu amb detall l'aplec celebrat anualment al lloc. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Santa Caterina i Montplà.
Deixant de banda la part de l'edifici dedicada a l'habitatge, l'edifici, que ha patit diverses ampliacions i actualment és format per tres voltes amb tres altars. L'ermita allotjava una talla gòtica de pedra de Santa Caterina, destruïda durant els primers dies de la guerra civil espanyola, i una altra feta de plata oferta el 1670, desapareguda abans de l'any 1928, i uns retaules d'estil gòtic, un d'ells representant la "Mare de Deu de la Humilitat" del segle XIV.
És documentada la presència d'una relíquia, suposadament un ós de la cama de Santa Caterina, que era guardada a l'església de Sant Genís dins d'un reliquiari de plata, i que era pujada el dia de l'aplec. No consta quan desaparegué aquesta relíquia.
El registre escrit que ha perviscut abans del segle XVII és escàs i la majoria de la informació conservada a principis del segle XXI es deu, segons Josep Vert, a la recopilació feta pel notari Sábat al darrer terç del segle XVII a partir dels pergamins municipals. Vert fa notar la important merma en aquest registre que les diverses ocupacions patides per les tropes castellanes i franceses de la casa consistorial, la Universitat de Torroella, van produir. Prenent les dades recopilades per Sábat i segons tesi de Vert, l'arribada de monjos de Montserrat fou deguda al cisma d'Occident que feu marxar per discrepàncies teològiques a diversos monjos. Arribats a Torroella, terres sota protecció del rei d'Aragó, llavors Joan el Caçador rei amb una especial predilecció per l'Empordà, foren acollits. Les primeres obres foren sufragades pels habitants pietosos i acomodats de Torroella. Al primer terç del segle XV s'erigí un nou altar.
Amb tot el 1893 el temple es trobava en estat de ruïna i Pere Coll, veí de Torroella i filantrop, pagà unes obres de remodelació que culminaren el 1915”.
Trobo una gran quantitat de nens amb els seus monitors. Jo visito l'entorn, incloent una petita capelleta, i segueixo cap el Coll del Puig, hi han rampes una mica fortes, però el camí es curt. Del coll m'encamino cap el Montplà, passo a tocar una caseta forestal bastant atrotinada, però aviat he de surti de la part superior de la carena, degut al vent. Al lloc mes alt hi ha una gran fita de pedres que deu marcar el cim, foto i seguir, començo a estar cansat del fort vent. Vaig a visitar el Cau de les Dents, altre cova que també sembla que tingui continuïtat. Mes endavant trobo un pal i al peu les restes d'un petit pessebre, destrossat.
Ja baixo cap el Coll d'en Garrigars, i del coll, on hi ha una cruïlla de quatre camins, ja començo la pujada al castell. El camí esta completament destrossat i es de bastant mal pujar, només falta el vent. No entenc com podem fer passar per aquí el GR., en tot cas hauria de ser optatiu.
Em desvio per veure la cisterna, ara buida, que tenia un sistema de decantadors, i que recollia tot el aigua de pluja de la muntanya. I ja arribo al castell, te les quatre parets, amb moltes sageteres i uns quants matacans. Una de les quatre torres està renovada
«El castell del Montgrí va construir-se entre els anys 1204 i 1301 amb motiu del conflicte entre els comtes d'Empúries, senyors de la major part de l'Alt Empordà i el Rosselló, i els comptes de Barcelona, els més poderosos de Catalunya i amb un domini indiscutit a la Mediterrània.
A fi de controlar els moviments dels comtes emporitans, el comte de Barcelona, Jaume II, va manar a Bernat de Llabià, governador de la vila reial de Torroella de Montgrí, la construcció d'un castell al damunt del massís del Montgrí. Els treballs varen començar l'any 1294 i, tal i com es pot veure, el castell no es va arribar a acabar mai. Des de llavors, el castell ha deixat de tenir importància estratègica i militar per convertir-se en un símbol d'aquestes terres: en paraules de l'escriptor Josep Pla, el botó de roda de l'Empordà.
L'estructura del castell obeeix a un pla molt concret. Està dins la tendència de les fortaleses d'Orient que en els segles XII i XIII que es difongueren per Europa després de les croades. Són castells de planta regular, amb torres cilíndriques encastades a les muralles.
Del castell només s'arribaren a bastir els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31 metres de costat i les quatre torres adossades a cada un dels seus angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets.
L'interior del castell s'ordenava a l'entorn d'un pati central pavimentat amb pedra. Per sota es conserva una gran cisterna que havia de recollir les aigües pluvials.
Al voltant del pati, s'havien de construir quatre ales de dependències que mai s'arribaren a bastir. Malgrat això, als panys interiors dels murs es poden veure uns elements (lligaments i arrancades d'arcs i voltes) que permeten endevinar l'estructura que havia de tenir l'edifici.
A l'exterior del castell poden veure's les pedreres, els vestigis d'un mur a la façana sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.»
Hi ha una escala de caragol que deixa pujar al camí de ronda del castell, pujo, dono un tomb ràpid, el vent continua fent-me patir, i ja baixo a fer-me la foto de cim, a la porta del castell, menjar un mos, i baixar. Mentre he estat aquí han passat tres parelles estrangeres.
Al peu del castell hi ha una gran pedrera, on treien les pedres per fer-ho.
Però no baixo pel Gr, que es el camí mes fàcil, i el normal per pujar i baixar, sinó que segueixo unes senyals verdes, que baixa entre part de les restes de la pedrera. Mercès a les marques puc arribar on hi es el tercer cau del dia, el Cau del Duc de Torroella, sinó no hauria sabut per on passar. El cau es una gran balma, però que no li veig continuació. Arribar aquí ha estat una mica compromès, entre el vent, el "patós" que soc, anar sol i passant entre blocs de pedra, alguns de grans, amb dos petites des-grimpades, però la veritat es que ha valgut la pena. La llàstima es que tan be que han fet al pintar exactament per on passar a la baixada fins el cau i la continuació avall, amb la mateixa pintura han embrutat les parets de l'entrada de la balma.
Ja només toca baixar per una tartera, i agafar el camí cap a Torroella, però el tros final no ho faig pel camí ample, sinó que busco uns senderons que em penso que, encara que he anat mes directe, he anat mes lent, però es igual.
He arribat al cotxe quan passen deu minuts de les dos de la tarda, després de fer mes de 8,600 kms.
Durant tot el dia he sofert el fort vent que m'ha fet cansar molt, no m'ha deixat parar a contemplar el paisatge, varies vegades a estat a punt de fer-me caure. El recorregut es completament pelat, a excepció d'un bosquet de pins tombant a l'ermita de Santa Caterina, deu fer pocs anys que es va cremar, amb terreny de garriga (coscolls, garrics, i altres). Es un tros de terreny relativament petit però molt desolat. Les vistes mirant als dos empordàs son fantàstiques, amb visió de les Illes Medes a l'est, el Golf de Roses al nord, la plana de desembocadura del Ter cap el sur, etc.
Una petita explicació de Torroella:
“El terme de Torroella de Montgrí és molt divers i està configurat per paisatges de muntanya, de plana i de costa que han estat modelats per l’home des de fa molts anys.
El massís del Montgrí va ser ocupat durant el paleolític inferior, ara fa 300.000 anys, per una comunitat de caçadors i recol·lectors que van trobar a les coves dels caus del Duc de Torroella i d’Ullà un refugi on aixoplugar-se i des d’on dur a terme les seves activitats de caça.
Més endavant, ja en el neolític, ara fa 7000 anys, l’home comença a instal·lar-se a la plana del Baix Ter, primer d’una manera molt tímida al puig Mascaró, i més tard, de forma definitiva a la Fonollera, que és el primer exemple de poblament agrupat a la comarca del Baix Empordà.
També durant el neolític, les comunitats de pastors i pagesos aprofitaren les coves naturals del Montgrí per enterrar-hi els seus morts. Algunes de les coves tenen estructures dolmèniques com és el cas del Tossal Gros.
És durant l’època ibèrica i romana que tenim coneixement que l’home va instal·lar-se definitivament a la plana i al massís. El camp de la Gruta és un exemple d´un gran mas explotat per a l´autoconsum i també per exportar productes. D´explotacions com aquestes, els romans en deien "vil·les".
Les primeres notícies de Torroella són de l’any 888 dC.
Es tracta d´una petita població però al llarg dels segles XI i XII creix i s’envolta de muralles.
El creixement més gran per a Torroella es coneix al voltant dels segles XIII i XIV, moment en què es converteix en vila reial i passa a gaudir de privilegis importants. Això juntament al creixement econòmic que viu la població i de la qual la Fira de Sant Andreu n’és un exemple, fan que Torroella sigui una de les viles més importants de l’Empordà. L’urbanisme de Torroella, el castell del Montgrí o l’església són alguns dels exponents d’aquest creixement econòmic i social.
L’edat moderna significa també per a la plana una transformació del paisatge. Es basteixen els masos fortificats com la Torre Begura, del segle XVI. Són uns masos extraordinaris que es varen fortificar per defensar-se del perill dels pirates que per aquesta època assolaven la Mediterrània”.
Després agafo el cotxe i em dirigeixo a fer el cim de Puig Alt, on està situat el Santuari de la Mare de Deu dels Àngels.
“El Santuari pertany al Bisbat de Girona. Està al cim del Puig Alt (485 m), punt de més alçada del massís de les Gavarres. Forma part del municipi de Sant Martí Vell, a la comarca del Gironès , i està situat a 15 km de la ciutat de Girona. S’hi accedeix des de la carretera de Girona a St. Feliu de Guíxols a l’alçada de la Creueta (Quart), des de la variant de Girona o també per la carretera de Madremanya que s’agafa a Bordils o a La Bisbal.
A l’any 1409 tenim el primer document sobre el Santuari, quan el bisbe de Girona Ramon Descatllar donà permís per edificar-hi una ermita dedicada a la Mare de Déu a sol·licitud de Guillem Forner, Martí de Llach, Guillem Casademunt –qui donà els terrenys a tal fi- i Blai de Vilademí, propietaris tots ells de masos propers.
En aquests sis-cents anys, el Santuari ha sofert tres grans destruccions, la primera l’any 1710, durant la Guerra de Successió, per les tropes de Felip V; la segona l’any 1809 durant la guerra del francès per part de l’exèrcit napoleònic, i la tercera en el 1936, en els inicis de la Guerra Civil. Després de cada guerra s’ha tornat a refer.
A l’any 2008 finalitzen les obres de rehabilitació integral de l’hostatgeria realitzades per la Fundació per a la promoció dels Santuaris, entitat impulsada pel bisbe Carles Soler”.
Puc assegurar que a la part mes alta he arribat a peu. A casa he llegit a la pàgina de l'"Instituto Geográfico Nacional", que hi ha un vèrtex que esta situat en un cantó de la terrassa que hi ha a la part de darrera de l'habitatge dels frares, i que consisteix en un clau encastat al formigó de la base circular de una taula de ferro (??).
Després de visitar el Santuari, fer les fotos de rigor, dinar el que porto, i prendre un cafè al bar-restaurant ja marxo cap a Girona, i després de les gestions, cap a casa.
El dia ha estat complert, no gaire agradable els moments de caminar degut al fort vent.
Entrades
i els àngels???
ResponEliminaEstan al cel ...
ResponElimina