 |  |
La Mola de Sant Sadurní - Sant Sadurní de Gallifa
Avui m'he decidit a sortir i fer una cosa fluixa. Per no haver de pensar massa, he decidit a fer un 100 cims, l'últim que em queda del Vallés Occidental, el cim de Sant Sadurní de Gallifa. Per fer aquest em vaig estar mirant varies opcions i al final m'he decidit per un track d'inet, que es fent un recorregut d'uns 12/13 kms., a més el que ha fet, ho recomana molt. Una vegada mes he triat una ruta de “cervianenc”.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Sant Feliu de Codines i allí agafo la carretera que va a Sant Llorenç Savall, tot passant per Gallifa. Abans d'arribar a aquest poble i una mica abans del km. 12, a la cruïlla del camí que va a la Masia de la Roca es on tinc referenciat deixar el cotxe. Però em sap greu deixar-lo allí, crec que pot molestar si algú vol entrar venint de Gallifa, pel que continuo uns 500 mts i trobo una petita esplanada a tocar el pont que creua el Torrent del Sot de la Roca, i que després del pont es on marca el km.12.
Deixo el cotxe i surto per la carretera en direcció a Sant Feliu, es un quart d'onze del matí. Als 200 metres trobo un sender que puja a buscar la pista, l'agafo i m'estalvio anar fins el començament.
Segueixo per la pista de Can Roca. Quan porto 850/900 metres per la pista, arribo a un pont que no el creuo, uns metres abans, a la dreta, hi ha les restes d'un pou, està una mica malmès però conserva les parets rodones, i a tocar hi ha el camí que he de seguir, aquest surt recte a la direcció que portava per la pista. El camí va seguint el Sot de la Roca, per canviar després i seguir pel camí que segueix pel Sot de la Tomba i finalment seguir el Sot de les Termes, tot dirigint-se cap el Coll de Termes. Aquest es un camí que era de bast, encara queden alguns indicis, empedrat, pujar fent esses, etc. Es una verdadera llàstima que no es pugui recuperar perfectament, hi ha molts escòrrecs, dreceres que desfan el camí, dreceres que fa que la gent abandoni el camí principal i aquest es perdi. Els que passen per aquests camins s'haurien d'adonar que conservant el traçat original es conserva patrimoni. Un altre cosa que es que en paratges tan boscans i feréstecs es van trobant deixalles de toma mena, incloses trossos de parafangs (moto o btt, no ho se). Com es natural en varies ocasions he trobat arbres caiguts, provocat per les nevades d'aquest hivern, que alentia la marxa.
Sense arriba al Coll de Termes i al poc de deixar una carbonera a ma esquerra, s'arriba a un camí travesser, que agafo a l'esquerra, es un camí ample que va per una lleixa dels Cingles Vermells, hi ha varies moments que la vista es esplèndida, la resta està tapada pels arbres. Es un camí molt dolç i de bon caminar.
Es creua la part alta del Torrent del Sot de la Roca, no se si aquí es el Sot de Pujades, i el camí tomba en rodó i es va a la mateixa direcció d'on veníem però per l'altre costat del torrent, passo una tanca per animals, i vaig seguint un tros pel costat del filat.
Al creuament amb un torrent que ve de Les Pujades trobo tot un escampall de deixalles de tota mena, al mirar en direcció a la part alta del torrent m'adono que està ple, això vol dir que ho han abocat dalt de Les Pujades, prenc waypoint del lloc, pensant que quan arribi a casa faré una denuncia a Medi Ambient de la Generalitat.
El camí segueix i s'arriba al Pla de la Meuca, se que hi soc pel mapa, però el pla no el distingeixo (i la meuca encara menys ...). Ja vaig a buscar creuar el Torrent de les Pujadetes, on hi ha una bassa (plena d'aigua) i la Font de les Pujadetes, d'on surt aigua, però esta bastant deixada, crec que es podria netejar l'entorn i quedara un lloc molt bonic.
Creuo el Sot de les Avellanes i per pista bona ja em dirigeixo al Coll de Sant Sadurní. Al arribar a aquest coll m'impressiona les grans alzines que hi ha, però sobre tot dos, una a cada costat de la plaça. Aquí hi ha un pal indicador que indica que a Sant Sadurní, pel camí, hi han 600 metres de recorregut amb 100 metres de desnivell, em dona l'impressió que es per espantar algú, per què la veritat es que la pujada no es gens forta i es de molt bon pujar, per camí, a estones rocallós.
I per un bosc d'alzines arribo a Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita i es número 75 dels 100 cims que he fet.
He trobat molt poca informació d'aquesta ermita al Google, no se el perquè, ja que es prou gran i sembla que tenia la seva importància, una de les causes que podria ser, es que no es fàcil d'arribar, encara que hi hagi una pista que ho faci. Entre l'informació que he trobat:
“Ermita del s. XI, del municipi de Gallifa (Vallès Occidental), esmentada ja el 939 (mil anys abans del primer any triomfal del feixisme) Fou construïda al cim de la muntanya de 951 m. d'altitud, dins d'una fortificació de la qual en resta un tros de mur. Durant els s. IX i X, època de formació i consolidació dels comtats catalans, la fortalesa va esdevenir un dels límits entre el comtat de Barcelona i el d'Osona. El 1316 era un petit priorat del monestir de Sant Pere de la Portella, de la diòcesi d'Urgell. El 1714 s'edificà la veïna casa dels ermitans, avui abandonada. Pertany a la masia de Sobregrau. Des del mirador del salt de la Guineu podem gaudir d'una gran panoràmica del Montseny, de Sant Feliu de Codines, de Moià, del Prepirineu i del Pirineu”.
Per un altre costat he trobat on diu que l'ermita pertany al terme municipal de Granera, encara que miri a Gallifa, i per últim aquesta anotació:
“Sant Sadurní (Saturnino, en castellà ) fou el primer bisbe conegut de Tolosa de Llenguadoc, on és tradició que va morí màrtir, arrossegat per un brau.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,... la pregunta que trasllado a qui pugui i vulgui donar-hi resposta, és : quin nom tenia Sant Sadurní d’Anoia, abans de ser conquerida pels cristians ?
Respecte de l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals en el lloc on es va edificar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, no hi ha cap dubte, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, tenia les funcions esmentades de guaita i senyals, en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, Gallifa i Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; és forçós fer-nos novament la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians?”.
Al que era l'hostal han arranjat la teulada, i per dins està bastant net de runa, ja que tot el caigut ho han tret i l'han netejat. L'ermita, com sempre, tancada. Es veu bastant be, excepte per varies clivelles entre les pedres de les parets i la part del cementiri que està molt deixat. La vista des del Salt de la Guineu es esplèndida, val la pena. I a la banda de Gallifa hi ha un altre mirador, on es pot veure entre altres, la Serra de Sant Llorenç i el Castell de Gallifa.
Després de les fotos de rigor, de menjar una mica i veure les vistes, toca començar a baixar, per fer-ho em dirigeixo cap el cingle que hi ha a la part de darrera de l'ermita, i quasi a tocar al cingle, a ma esquerra surt un sender que baixa decididament fins a una pista que segueixo a la dreta. Després d'un canvi de pista s'ha de buscar un sender que surt a ma esquerra, hi ha una fita a l'entrada, es a uns 400 metres després d'entrar a aquesta pista. A partir d'aquest punt el camí baixa i al arribar a una tanca de ferro, la baixada es molt forta, però sense cap perill, però avui el terreny està bastant relliscós degut a les últimes pluges, a més torno a trobar arbres caiguts, un d'ells m'obliga a fer equilibris per passar degut a que el bosc es espès.
Arribo a un camí transversal que segueixo per la dreta, passo pel costat d'unes grans runes (masia o corral, tenia dos habitacles, encara queda en peu la part baixa d'el pilar, al mig). Aquest camí es bastant planer i va resseguint, per sota, la Mola de Sant Sadurní i passa per Les Toixoneres. Després de deixar una petita balma obrada, es troba un altre cruïlla, que agafo a l'esquerra, un altre baixada, encara que mes suau i entro a la part alta del Torrent de l'Espeltar. Aquí el camí torna a estar ple de dreceres i senderons, que fa difícil orientar-se a no ser pel gps. Poc a poc em vaig separant del torrent i em dirigeixo cap a La Roca, deixo el camí d'entrada a la masia, arribo al pont del començament, i ja seguint la pista i un tros de carretera arribo al cotxe. Son dos quarts i mig de quatre i he fet 12,750 kms.
Després de visitar el poble de Gallifa, incloent l'església parroquial, i adonant-me que anar a visitar el castell i el Gorg Negre es fer un altre excursió, que podria ser d'uns 13/14 kms i que valdria molt la pena.
Ha estat un dia molt bonic, encara que una mica curt si ho comparo a la distancia fet en cotxe per arribar-hi, a una zona del Vallés verd, bonics boscos, boniques vistes, ha estat molt agradable estar sentit tot el dia els ocells piular, i excepte a la sortida i arribada, al estar prop de la carretera, en tot el dia he sentit sorolls de la civilització.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Sant Feliu de Codines i allí agafo la carretera que va a Sant Llorenç Savall, tot passant per Gallifa. Abans d'arribar a aquest poble i una mica abans del km. 12, a la cruïlla del camí que va a la Masia de la Roca es on tinc referenciat deixar el cotxe. Però em sap greu deixar-lo allí, crec que pot molestar si algú vol entrar venint de Gallifa, pel que continuo uns 500 mts i trobo una petita esplanada a tocar el pont que creua el Torrent del Sot de la Roca, i que després del pont es on marca el km.12.
Deixo el cotxe i surto per la carretera en direcció a Sant Feliu, es un quart d'onze del matí. Als 200 metres trobo un sender que puja a buscar la pista, l'agafo i m'estalvio anar fins el començament.
Segueixo per la pista de Can Roca. Quan porto 850/900 metres per la pista, arribo a un pont que no el creuo, uns metres abans, a la dreta, hi ha les restes d'un pou, està una mica malmès però conserva les parets rodones, i a tocar hi ha el camí que he de seguir, aquest surt recte a la direcció que portava per la pista. El camí va seguint el Sot de la Roca, per canviar després i seguir pel camí que segueix pel Sot de la Tomba i finalment seguir el Sot de les Termes, tot dirigint-se cap el Coll de Termes. Aquest es un camí que era de bast, encara queden alguns indicis, empedrat, pujar fent esses, etc. Es una verdadera llàstima que no es pugui recuperar perfectament, hi ha molts escòrrecs, dreceres que desfan el camí, dreceres que fa que la gent abandoni el camí principal i aquest es perdi. Els que passen per aquests camins s'haurien d'adonar que conservant el traçat original es conserva patrimoni. Un altre cosa que es que en paratges tan boscans i feréstecs es van trobant deixalles de toma mena, incloses trossos de parafangs (moto o btt, no ho se). Com es natural en varies ocasions he trobat arbres caiguts, provocat per les nevades d'aquest hivern, que alentia la marxa.
Sense arriba al Coll de Termes i al poc de deixar una carbonera a ma esquerra, s'arriba a un camí travesser, que agafo a l'esquerra, es un camí ample que va per una lleixa dels Cingles Vermells, hi ha varies moments que la vista es esplèndida, la resta està tapada pels arbres. Es un camí molt dolç i de bon caminar.
Es creua la part alta del Torrent del Sot de la Roca, no se si aquí es el Sot de Pujades, i el camí tomba en rodó i es va a la mateixa direcció d'on veníem però per l'altre costat del torrent, passo una tanca per animals, i vaig seguint un tros pel costat del filat.
Al creuament amb un torrent que ve de Les Pujades trobo tot un escampall de deixalles de tota mena, al mirar en direcció a la part alta del torrent m'adono que està ple, això vol dir que ho han abocat dalt de Les Pujades, prenc waypoint del lloc, pensant que quan arribi a casa faré una denuncia a Medi Ambient de la Generalitat.
El camí segueix i s'arriba al Pla de la Meuca, se que hi soc pel mapa, però el pla no el distingeixo (i la meuca encara menys ...). Ja vaig a buscar creuar el Torrent de les Pujadetes, on hi ha una bassa (plena d'aigua) i la Font de les Pujadetes, d'on surt aigua, però esta bastant deixada, crec que es podria netejar l'entorn i quedara un lloc molt bonic.
Creuo el Sot de les Avellanes i per pista bona ja em dirigeixo al Coll de Sant Sadurní. Al arribar a aquest coll m'impressiona les grans alzines que hi ha, però sobre tot dos, una a cada costat de la plaça. Aquí hi ha un pal indicador que indica que a Sant Sadurní, pel camí, hi han 600 metres de recorregut amb 100 metres de desnivell, em dona l'impressió que es per espantar algú, per què la veritat es que la pujada no es gens forta i es de molt bon pujar, per camí, a estones rocallós.
I per un bosc d'alzines arribo a Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita i es número 75 dels 100 cims que he fet.
He trobat molt poca informació d'aquesta ermita al Google, no se el perquè, ja que es prou gran i sembla que tenia la seva importància, una de les causes que podria ser, es que no es fàcil d'arribar, encara que hi hagi una pista que ho faci. Entre l'informació que he trobat:
“Ermita del s. XI, del municipi de Gallifa (Vallès Occidental), esmentada ja el 939 (mil anys abans del primer any triomfal del feixisme) Fou construïda al cim de la muntanya de 951 m. d'altitud, dins d'una fortificació de la qual en resta un tros de mur. Durant els s. IX i X, època de formació i consolidació dels comtats catalans, la fortalesa va esdevenir un dels límits entre el comtat de Barcelona i el d'Osona. El 1316 era un petit priorat del monestir de Sant Pere de la Portella, de la diòcesi d'Urgell. El 1714 s'edificà la veïna casa dels ermitans, avui abandonada. Pertany a la masia de Sobregrau. Des del mirador del salt de la Guineu podem gaudir d'una gran panoràmica del Montseny, de Sant Feliu de Codines, de Moià, del Prepirineu i del Pirineu”.
Per un altre costat he trobat on diu que l'ermita pertany al terme municipal de Granera, encara que miri a Gallifa, i per últim aquesta anotació:
“Sant Sadurní (Saturnino, en castellà ) fou el primer bisbe conegut de Tolosa de Llenguadoc, on és tradició que va morí màrtir, arrossegat per un brau.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,... la pregunta que trasllado a qui pugui i vulgui donar-hi resposta, és : quin nom tenia Sant Sadurní d’Anoia, abans de ser conquerida pels cristians ?
Respecte de l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals en el lloc on es va edificar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, no hi ha cap dubte, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, tenia les funcions esmentades de guaita i senyals, en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, Gallifa i Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; és forçós fer-nos novament la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians?”.
Al que era l'hostal han arranjat la teulada, i per dins està bastant net de runa, ja que tot el caigut ho han tret i l'han netejat. L'ermita, com sempre, tancada. Es veu bastant be, excepte per varies clivelles entre les pedres de les parets i la part del cementiri que està molt deixat. La vista des del Salt de la Guineu es esplèndida, val la pena. I a la banda de Gallifa hi ha un altre mirador, on es pot veure entre altres, la Serra de Sant Llorenç i el Castell de Gallifa.
Després de les fotos de rigor, de menjar una mica i veure les vistes, toca començar a baixar, per fer-ho em dirigeixo cap el cingle que hi ha a la part de darrera de l'ermita, i quasi a tocar al cingle, a ma esquerra surt un sender que baixa decididament fins a una pista que segueixo a la dreta. Després d'un canvi de pista s'ha de buscar un sender que surt a ma esquerra, hi ha una fita a l'entrada, es a uns 400 metres després d'entrar a aquesta pista. A partir d'aquest punt el camí baixa i al arribar a una tanca de ferro, la baixada es molt forta, però sense cap perill, però avui el terreny està bastant relliscós degut a les últimes pluges, a més torno a trobar arbres caiguts, un d'ells m'obliga a fer equilibris per passar degut a que el bosc es espès.
Arribo a un camí transversal que segueixo per la dreta, passo pel costat d'unes grans runes (masia o corral, tenia dos habitacles, encara queda en peu la part baixa d'el pilar, al mig). Aquest camí es bastant planer i va resseguint, per sota, la Mola de Sant Sadurní i passa per Les Toixoneres. Després de deixar una petita balma obrada, es troba un altre cruïlla, que agafo a l'esquerra, un altre baixada, encara que mes suau i entro a la part alta del Torrent de l'Espeltar. Aquí el camí torna a estar ple de dreceres i senderons, que fa difícil orientar-se a no ser pel gps. Poc a poc em vaig separant del torrent i em dirigeixo cap a La Roca, deixo el camí d'entrada a la masia, arribo al pont del començament, i ja seguint la pista i un tros de carretera arribo al cotxe. Son dos quarts i mig de quatre i he fet 12,750 kms.
Després de visitar el poble de Gallifa, incloent l'església parroquial, i adonant-me que anar a visitar el castell i el Gorg Negre es fer un altre excursió, que podria ser d'uns 13/14 kms i que valdria molt la pena.
Ha estat un dia molt bonic, encara que una mica curt si ho comparo a la distancia fet en cotxe per arribar-hi, a una zona del Vallés verd, bonics boscos, boniques vistes, ha estat molt agradable estar sentit tot el dia els ocells piular, i excepte a la sortida i arribada, al estar prop de la carretera, en tot el dia he sentit sorolls de la civilització.
 |
 |
........................
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada