 |  |
Pou de guix a la Vall d'Arrús - Roure de Sant Silvestre
Després d'una setmana sense sortir, avui ja tenia el “mono” i encara que no em trobo massa be, he decidit anar a fer un 100 cims sense complicacions i de curt quilometratge. Per això he decidit anar a fer el Puig Vicenç, des de Vallirana. Per anar he tret la crònica del recorregut de la pàgina web de la F.e.e.c., amb una gran explicació de Joan Maria Vives, (aquí), i que segons sembla es seguir un Pr.
Arribo a Vallirana i “la Maria” (el gps del cotxe) em porta sense dificultat (ja era hora que una vegada em portés be!) al final del carrer Cuba de l'Urbanització “Selva Negra Catalana”, de Vallirana, on deixo el cotxe en un petit aparcament que hi ha, encara que en aquesta zona no hi ha problemes d'aparcament, tant en aquest carrer com al de sota. Surto quan manquen cinc minuts per tres quarts de deu del matí, tot seguint les indicacions d'un pal indicador. El camí es maco i acollidor, tant a l'esquerra com a la dreta hi han varis petits conreus. Arribo on hauria d'haver el Roure de Sant Silvestre, només trobo la soca i varis trossos serrats del tronc, a la vora del camí (es veu que aquests últims temps han estat un desastre pels grans arbres, ara me'n recordo el Roure de Can Puig, a Amer, tallat totes les branques encara que conservant el tronc principal, el Roure de Santa Maria de Montnegre, caigut i destrossat, l'Alzina Grossa prop de Can Presses, que s'esta obrint pel mig, i algun arbre mes que ara no me'n recordo).
Aquesta es l'explicació he trobat del roure: “Roure de Sant Silvestre, un arbre de grans dimensions que està alimentat per un corrent d'aigua que li passa just per sota mateix “ (extret d'una pàgina de la Feec).
Segueixo deixant la visita a l'ermita de Sant Silvestre per la tornada.
Arribo a la Font de Bogunyà, on només baixa un petit fil d'aigua arran de la pica. Aquí s'enllaça amb una pista que de seguida deixa l'entrada a Can Bogunyà , gran masia que es dedica a la cria canina (els veïns de l'urbanització deuen estar contents, en tot moment, menys quan me he allunyat molt, he estat sentint els lladrucs dels gossos ...). El camí arriba a una esplanada, on a l'esquerra hi ha un pou de guix, amb una gran obertura dalt (tot l'ample del pou) i dos obertures al peu; a la dreta a tocar el camí una construcció sense importància, encara que conserva les restes d'un rec al seu costat. “Aquest forn esta revestit de sauló, es veu l'envidriat de color verd que fa aquesta pedra i que actuava com a refractari, al costat hi ha un habitacle, utilitzat per dormir mentre es coïa la pedra ja que es feien torns de 4 hores entre 3 persones, el forn no es podia deixar mai mentre era encès. També hi ha mig arc a l'entrada on es posava un tronc i després es feia un cobert amb vegetació que protegia de la pluja i el sol, ja que de fred no en feia degut a l'escalfor del forn.” (extret d'una pàgina de la Feec).
També a la dreta un senderó d'uns 20 metres hem porta a una gran cova. Copio l'extret de la pàgina web de “Espeleobloc de SIE GEB”, referent a la cova:
“Es tracta del Polvorí. Una cavitat artificial que sorprèn a tot aquell que s’hi endinsa. És inevitable fer-se les preguntes de quin és l’origen de tan estrany forat, quina era la seva funció i quan es va fer.
Sense arribar a respondre totalment aquestes preguntes, aquí presentem el resultat de les indagacions que hem fet, complementades amb la topografia, la qual parla per si sola de les característiques del forat.
Sembla ser que, originàriament, es tractava d’una explotació de guix. Si més no, això es diu, tot i que els afloraments de guix de les rodalies no semblen justificar una explotació d’aquesta magnitud. Però la utilització més curiosa del forat té a veure amb la que l’ha donat nom: el Polvorí.
Efectivament, durant la Guerra Civil, l’exèrcit de la República el va utilitzar per a emmagatzemar tot tipus de bombes i municions. A bon segur que engrandirien el forat inicial, fins al punt de fer-lo transitable pels camions que entrarien a carregar o descarregar aquests materials tant explosius. Al costat de la boca encara queden les restes d’una petita construcció que estaria destinada a albergar la guarnició que protegia l’entrada.
El fet de convertir una mina en polvorí és es repeteix en altres indrets. Per exemple, les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, també varen tenir aquest ús. I és que resulta difícil trobar un lloc millor que una mina per a protegir la munició enfront l’aviació i els canons de l’enemic.
Però el Polvorí pertanyia al bàndol que hauria de perdre la guerra. Durant el gener de 1939 les tropes de la República es replegaven enfront el ràpid avanç de les topes Nacionals. No es podia permetre que el polvorí caigués a les seves mans. Sembla ser que tots els manuals militars coincideixen a dir que, en aquests casos, s’ha de procedir a explosionar tot el polvorí.
I aquest Polvorí no va ser una excepció. Si bé no se sap la data exacta en què es va explosionar, sembla clar que seria al voltant del dia 20 de gener de 1939, quan s’acostaven els Nacionals i la retirada era la única alternativa per als Republicans. El dia 24, les tropes Nacionals arribaven al Llobregat. Dos dies després entraven a Barcelona sense disparar un tret davant la fugida republicana.
Sigui com sigui, se sap que, una vegada incendiat, les detonacions que s’anaven produint a l’interior del Polvorí es perllongaren durant alguns dies. El soroll i el fum que sortia per la boca feia por d’acostar-s’hi.
Finalitzada la guerra, el Polvorí va ser objecte de la rapinya dels que s’hi endinsaven per a recollir les restes de ferralla amb la finalitat de vendre-la i sobreviure en aquells temps de fam i misèria. Sembla ser que la Guàrdia Civil se n’adonà i ho va prohibir.
Les parets i sostre de la cavitat semblen encara conservar empremtes de tant convulsos esdeveniments. Hi ha llocs on les parets i sostres són de color blanc per haver-se encalat. Aquesta pràctica és habitual en mines o coves utilitzades per al conreu del xampinyó. Si be no tenim dades concretes de que el Polvorí hagi tingut aquest ús, l’encalament de parets i sostres ens ho fa sospitar.
També no ha faltat qui s’ha endinsat al Polvorí en cotxe per abandonar-lo i incendiar-lo. Ens han informat que l’han retirat, però, fins no fa gaire, es podia observar les restes d’un R-5 desballestat i cremat. I és que la capacitat dels humans per a fer coses rares sembla no tenir límits”.
La veritat es que jo no vaig veure el cotxe, i les sales estaven tallades per grans corriments de terra.
Segueixo per pista, tenint a l'esquerra El Fondo de la Vall d'Arús, deixo una barraca de pedra, mig desmuntada, a l'esquerra i al poc deixo el camí per visitar una bassa artificial però sense obra i veig a l'altre costat del camp de conreu, un altre barraca de pedra.
Segueixo deixant la pista per un camí a l'esquerra que em porta directament a visitar un forn de calç, segons he llegit el tractament per fer la calç es similar al de fer el guix.
El camí creua dos barrancades i es deixa per un altre a la dreta, que puja una mica fort per terreny pedregós, per grans lliseres, fins arribar a un bosquet, i després d'una combinació de pistes arribem a la pista de la carena, apta per cotxes, i es per on passa el Pr “Ruta del Sol Blau”. Ja només manca seguir la pista, deixant alguns ramals a dreta i esquerra, per arribar a la part mes alta, on a 10 metres a la dreta ja es veu el vèrtex del cim del Puig Vicenç, que és una muntanya de 467 metres, contrafort del Garraf-Ordal, que es troba entre els municipis de Cervelló, Torrelles de Llobregat i Vallirana a la comarca del Baix Llobregat, en el Serrat de Can Güell., i disposa d'un bon panorama de Torrelles, de Sant Ramon, Collserola, del mar i de l'Urbanització de Can Güell (bastant propera). La zona de Collserola i el Vallés es veu sota una gran boirina de color marró.
Com a curiositat diré que mentre estic al cim arriba un cotxe (sembla un 127) per la pista, per la part per on jo baixaré, que te una bona pendent, entra pel ramal cap el cim i quan em veu gira cua i marxa per la pista en direcció oposada.
Després de menjar una mica, fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge, surto per la pista, ara te una forta baixada en direcció a un diposit d'aigua, quan s'arriba a la seva vora el camí tomba a l'esquerra, deixant una entrada a l'urbanització de La Selva Negra. Es continua baixant, ara mes suau, es deixa una bassa anti incendis, a mà dreta i a la propera cruïlla es deixa la pista per un camí a ma esquerra. Està senyalitzat com a Pr (es el que mes o menys he anat seguint tot el dia), el sender es bo i amb un bon rastre, llàstima de la gran quantitat de pins caiguts que em fa, varies vegades, haver de passar a quatre grapes, i altres passar-los pel damunt.
S'arriba a un grauet on hi han unes xapes bastant noves, potser volien posar una corda o cadena, però que si el terreny no està mullat, no es necessita (jo he passat molt fàcilment), després segueix amb una baixada amb bastant de pendent, el terreny ara es molt boscós i frescal. Quan creuo un ramal del Fondo de la Guixera, trobo les rastres d'un pou bastant gran (podria ser de gel?), aquí a peu de barranc i encara que des d'aquí en endavant s'albira que era un camí de bast, no em sembla amb gaire sentit un pou de calç o de guix (no hi ha rastres a prop), a mes es un lloc molt frescal, al menys actualment.
El camí segueix bastant planer, de bon passar i bastant bonic. Ens anem acostant al Torrent de Campderrós i aquí hi han varies bifurcacions, que mes o menys porten al mateix lloc. Arribo a una pista, la creuo i vaig a sortir a la gran esplanada, ple de plataners, o està la Font de Bogunyà (una mica abans he trobat les runes del que podria haver estat un maset o corral que aprofitava un marge).
Segueixo pel camí d'anada, però ara pujo a l'ermita de Sant Silvestre, completament arruïnada, encara que encara te la teulada encara que destrossada.
He copiat una petita explicació de l'ermita: “La capella de Sant Silvestre es va construir l’any 904 en estil preromànic. Va ser donada pel bisbe Teodoric de Barcelona a l’abat del monestir de Sant Cugat. Les parets són prou gruixudes per aguantar una teulada de fusta. Té una sola nau lleugerament trapezoïdal amb absis semicircular bastant aprofundit. Durant el segle XVIII s’hi van fer reformes, es va posar una porta de pedra amb dintell i una volta de maó enguixada. Avui en dia està bastant malmesa, a la coberta li han hagut de posar uralites per evitar que entri l’aigua, no té porta, falta la major part del terra, la volta vuitcentista està mig enrunada i a més a més té pintades i grafitis a les parets. Pensem que és una pena, perquè aquesta església forma part de la història del nostre poble i si desapareix tots perdem una mica la memòria dels avantpassats, la gent que la va fer, que hi va suar treballant-hi i que hi anava a resar, o a ballar, a fer un aplec o a casar-s’hi”.
Intento sortir per la part de dalt de la plaça, ja es veuen els xalets, però veig que hauré de creuar el barranc, on hi ha una gran quantitat de fullaraca que no deixa veure on poses els peus, i pel poc que hi ha retornant al camí principal, prefereixo anar, passar un altre vegada pel costat de la soca del roure i ràpidament arribar al cotxe.
Arribo quan manquen cinc minuts per l'una del migdia, després de fer 7,800 kms i un desnivell acumulat de mes de 320 metres.
Hem pensava que seria un “conyàs” de sortida, però la veritat es que excepte el tros de la pista carenera, ha estat força be, primer amb visites (pous, barraques, polvorí, font, etc.), després el camí de baixada ha estat molt bonic, i per finalitzar la visita a l'ermita (llàstima de l'abandó).
Arribo a Vallirana i “la Maria” (el gps del cotxe) em porta sense dificultat (ja era hora que una vegada em portés be!) al final del carrer Cuba de l'Urbanització “Selva Negra Catalana”, de Vallirana, on deixo el cotxe en un petit aparcament que hi ha, encara que en aquesta zona no hi ha problemes d'aparcament, tant en aquest carrer com al de sota. Surto quan manquen cinc minuts per tres quarts de deu del matí, tot seguint les indicacions d'un pal indicador. El camí es maco i acollidor, tant a l'esquerra com a la dreta hi han varis petits conreus. Arribo on hauria d'haver el Roure de Sant Silvestre, només trobo la soca i varis trossos serrats del tronc, a la vora del camí (es veu que aquests últims temps han estat un desastre pels grans arbres, ara me'n recordo el Roure de Can Puig, a Amer, tallat totes les branques encara que conservant el tronc principal, el Roure de Santa Maria de Montnegre, caigut i destrossat, l'Alzina Grossa prop de Can Presses, que s'esta obrint pel mig, i algun arbre mes que ara no me'n recordo).
Aquesta es l'explicació he trobat del roure: “Roure de Sant Silvestre, un arbre de grans dimensions que està alimentat per un corrent d'aigua que li passa just per sota mateix “ (extret d'una pàgina de la Feec).
Segueixo deixant la visita a l'ermita de Sant Silvestre per la tornada.
Arribo a la Font de Bogunyà, on només baixa un petit fil d'aigua arran de la pica. Aquí s'enllaça amb una pista que de seguida deixa l'entrada a Can Bogunyà , gran masia que es dedica a la cria canina (els veïns de l'urbanització deuen estar contents, en tot moment, menys quan me he allunyat molt, he estat sentint els lladrucs dels gossos ...). El camí arriba a una esplanada, on a l'esquerra hi ha un pou de guix, amb una gran obertura dalt (tot l'ample del pou) i dos obertures al peu; a la dreta a tocar el camí una construcció sense importància, encara que conserva les restes d'un rec al seu costat. “Aquest forn esta revestit de sauló, es veu l'envidriat de color verd que fa aquesta pedra i que actuava com a refractari, al costat hi ha un habitacle, utilitzat per dormir mentre es coïa la pedra ja que es feien torns de 4 hores entre 3 persones, el forn no es podia deixar mai mentre era encès. També hi ha mig arc a l'entrada on es posava un tronc i després es feia un cobert amb vegetació que protegia de la pluja i el sol, ja que de fred no en feia degut a l'escalfor del forn.” (extret d'una pàgina de la Feec).
També a la dreta un senderó d'uns 20 metres hem porta a una gran cova. Copio l'extret de la pàgina web de “Espeleobloc de SIE GEB”, referent a la cova:
“Es tracta del Polvorí. Una cavitat artificial que sorprèn a tot aquell que s’hi endinsa. És inevitable fer-se les preguntes de quin és l’origen de tan estrany forat, quina era la seva funció i quan es va fer.
Sense arribar a respondre totalment aquestes preguntes, aquí presentem el resultat de les indagacions que hem fet, complementades amb la topografia, la qual parla per si sola de les característiques del forat.
Sembla ser que, originàriament, es tractava d’una explotació de guix. Si més no, això es diu, tot i que els afloraments de guix de les rodalies no semblen justificar una explotació d’aquesta magnitud. Però la utilització més curiosa del forat té a veure amb la que l’ha donat nom: el Polvorí.
Efectivament, durant la Guerra Civil, l’exèrcit de la República el va utilitzar per a emmagatzemar tot tipus de bombes i municions. A bon segur que engrandirien el forat inicial, fins al punt de fer-lo transitable pels camions que entrarien a carregar o descarregar aquests materials tant explosius. Al costat de la boca encara queden les restes d’una petita construcció que estaria destinada a albergar la guarnició que protegia l’entrada.
El fet de convertir una mina en polvorí és es repeteix en altres indrets. Per exemple, les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, també varen tenir aquest ús. I és que resulta difícil trobar un lloc millor que una mina per a protegir la munició enfront l’aviació i els canons de l’enemic.
Però el Polvorí pertanyia al bàndol que hauria de perdre la guerra. Durant el gener de 1939 les tropes de la República es replegaven enfront el ràpid avanç de les topes Nacionals. No es podia permetre que el polvorí caigués a les seves mans. Sembla ser que tots els manuals militars coincideixen a dir que, en aquests casos, s’ha de procedir a explosionar tot el polvorí.
I aquest Polvorí no va ser una excepció. Si bé no se sap la data exacta en què es va explosionar, sembla clar que seria al voltant del dia 20 de gener de 1939, quan s’acostaven els Nacionals i la retirada era la única alternativa per als Republicans. El dia 24, les tropes Nacionals arribaven al Llobregat. Dos dies després entraven a Barcelona sense disparar un tret davant la fugida republicana.
Sigui com sigui, se sap que, una vegada incendiat, les detonacions que s’anaven produint a l’interior del Polvorí es perllongaren durant alguns dies. El soroll i el fum que sortia per la boca feia por d’acostar-s’hi.
Finalitzada la guerra, el Polvorí va ser objecte de la rapinya dels que s’hi endinsaven per a recollir les restes de ferralla amb la finalitat de vendre-la i sobreviure en aquells temps de fam i misèria. Sembla ser que la Guàrdia Civil se n’adonà i ho va prohibir.
Les parets i sostre de la cavitat semblen encara conservar empremtes de tant convulsos esdeveniments. Hi ha llocs on les parets i sostres són de color blanc per haver-se encalat. Aquesta pràctica és habitual en mines o coves utilitzades per al conreu del xampinyó. Si be no tenim dades concretes de que el Polvorí hagi tingut aquest ús, l’encalament de parets i sostres ens ho fa sospitar.
També no ha faltat qui s’ha endinsat al Polvorí en cotxe per abandonar-lo i incendiar-lo. Ens han informat que l’han retirat, però, fins no fa gaire, es podia observar les restes d’un R-5 desballestat i cremat. I és que la capacitat dels humans per a fer coses rares sembla no tenir límits”.
La veritat es que jo no vaig veure el cotxe, i les sales estaven tallades per grans corriments de terra.
Segueixo per pista, tenint a l'esquerra El Fondo de la Vall d'Arús, deixo una barraca de pedra, mig desmuntada, a l'esquerra i al poc deixo el camí per visitar una bassa artificial però sense obra i veig a l'altre costat del camp de conreu, un altre barraca de pedra.
Segueixo deixant la pista per un camí a l'esquerra que em porta directament a visitar un forn de calç, segons he llegit el tractament per fer la calç es similar al de fer el guix.
El camí creua dos barrancades i es deixa per un altre a la dreta, que puja una mica fort per terreny pedregós, per grans lliseres, fins arribar a un bosquet, i després d'una combinació de pistes arribem a la pista de la carena, apta per cotxes, i es per on passa el Pr “Ruta del Sol Blau”. Ja només manca seguir la pista, deixant alguns ramals a dreta i esquerra, per arribar a la part mes alta, on a 10 metres a la dreta ja es veu el vèrtex del cim del Puig Vicenç, que és una muntanya de 467 metres, contrafort del Garraf-Ordal, que es troba entre els municipis de Cervelló, Torrelles de Llobregat i Vallirana a la comarca del Baix Llobregat, en el Serrat de Can Güell., i disposa d'un bon panorama de Torrelles, de Sant Ramon, Collserola, del mar i de l'Urbanització de Can Güell (bastant propera). La zona de Collserola i el Vallés es veu sota una gran boirina de color marró.
Com a curiositat diré que mentre estic al cim arriba un cotxe (sembla un 127) per la pista, per la part per on jo baixaré, que te una bona pendent, entra pel ramal cap el cim i quan em veu gira cua i marxa per la pista en direcció oposada.
Després de menjar una mica, fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge, surto per la pista, ara te una forta baixada en direcció a un diposit d'aigua, quan s'arriba a la seva vora el camí tomba a l'esquerra, deixant una entrada a l'urbanització de La Selva Negra. Es continua baixant, ara mes suau, es deixa una bassa anti incendis, a mà dreta i a la propera cruïlla es deixa la pista per un camí a ma esquerra. Està senyalitzat com a Pr (es el que mes o menys he anat seguint tot el dia), el sender es bo i amb un bon rastre, llàstima de la gran quantitat de pins caiguts que em fa, varies vegades, haver de passar a quatre grapes, i altres passar-los pel damunt.
S'arriba a un grauet on hi han unes xapes bastant noves, potser volien posar una corda o cadena, però que si el terreny no està mullat, no es necessita (jo he passat molt fàcilment), després segueix amb una baixada amb bastant de pendent, el terreny ara es molt boscós i frescal. Quan creuo un ramal del Fondo de la Guixera, trobo les rastres d'un pou bastant gran (podria ser de gel?), aquí a peu de barranc i encara que des d'aquí en endavant s'albira que era un camí de bast, no em sembla amb gaire sentit un pou de calç o de guix (no hi ha rastres a prop), a mes es un lloc molt frescal, al menys actualment.
El camí segueix bastant planer, de bon passar i bastant bonic. Ens anem acostant al Torrent de Campderrós i aquí hi han varies bifurcacions, que mes o menys porten al mateix lloc. Arribo a una pista, la creuo i vaig a sortir a la gran esplanada, ple de plataners, o està la Font de Bogunyà (una mica abans he trobat les runes del que podria haver estat un maset o corral que aprofitava un marge).
Segueixo pel camí d'anada, però ara pujo a l'ermita de Sant Silvestre, completament arruïnada, encara que encara te la teulada encara que destrossada.
He copiat una petita explicació de l'ermita: “La capella de Sant Silvestre es va construir l’any 904 en estil preromànic. Va ser donada pel bisbe Teodoric de Barcelona a l’abat del monestir de Sant Cugat. Les parets són prou gruixudes per aguantar una teulada de fusta. Té una sola nau lleugerament trapezoïdal amb absis semicircular bastant aprofundit. Durant el segle XVIII s’hi van fer reformes, es va posar una porta de pedra amb dintell i una volta de maó enguixada. Avui en dia està bastant malmesa, a la coberta li han hagut de posar uralites per evitar que entri l’aigua, no té porta, falta la major part del terra, la volta vuitcentista està mig enrunada i a més a més té pintades i grafitis a les parets. Pensem que és una pena, perquè aquesta església forma part de la història del nostre poble i si desapareix tots perdem una mica la memòria dels avantpassats, la gent que la va fer, que hi va suar treballant-hi i que hi anava a resar, o a ballar, a fer un aplec o a casar-s’hi”.
Intento sortir per la part de dalt de la plaça, ja es veuen els xalets, però veig que hauré de creuar el barranc, on hi ha una gran quantitat de fullaraca que no deixa veure on poses els peus, i pel poc que hi ha retornant al camí principal, prefereixo anar, passar un altre vegada pel costat de la soca del roure i ràpidament arribar al cotxe.
Arribo quan manquen cinc minuts per l'una del migdia, després de fer 7,800 kms i un desnivell acumulat de mes de 320 metres.
Hem pensava que seria un “conyàs” de sortida, però la veritat es que excepte el tros de la pista carenera, ha estat força be, primer amb visites (pous, barraques, polvorí, font, etc.), després el camí de baixada ha estat molt bonic, i per finalitzar la visita a l'ermita (llàstima de l'abandó).
 |
 |
.........................
Entrades
sembla una excursió feta per a mi.. ermites foradades pous .... a aquestes no avises.
ResponEliminaNo hi han foradades, son entrades a pous o a cova.
ResponElimina