"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 18 d’abril de 2010

Aramunt, Sant Corneli, Vilanoveta, Aramunt Vell

Ermita de Sant Corneli - Aramunt Vell

Per avui ens hem ajuntat en Josep Maria, l'Esteve, l'Estivi, la Chris, en Bernat i jo per anar fins a Aramunt per aprofitant de fer un altre 100 cims, poder visitar la Serra de Sant Corneli i les moltes trinxeres i búnquers de la guerra incivil espanyola.
Anem fins Aramunt, on aparquem en una placeta prop de l'església, sortint quan manquen cinc minuts per un quart de deu del matí, tot entrant a visitar l'església de Sant Fruitós d'Aramunt – per fora, com es normal la porta es tancada -.
Baixem a creuar el Riu de Carreu i seguim la pista, que es el camí de Tremp. Parem a visitar l'entorn de la Font de la O, lloc singular i molt encisador, amb unes cascades petites però de molta bellesa.
Seguim la pista i després de dos retombs trobem el camí que puja, està ben senyalitzat, es camí bo i boscà però amb un bons repetjons, estem pujant pel Serrat de la Font de la O. El camí va fent ziga-zagues i quan portem una bona estona pujant, uns parem a esmorzar i altres segueixen endavant. En tot aquest tros, si mirem enrere, es veuen bones vistes del Pantà de Sant Antoni, la Pobla de Segur, la Conca de Dalt, El Puig de Lleràs, el Montsec de Pallars, etc. Deixem a l'esquerra el Bosc de Sant Corneli i ens comencem a trobar una gran quantitat de pins morts pel culpa de la processionària.
Trobem una fita a la dreta, separada a uns 10 metres del camí, anem a veure que es i ens trobem les primeres restes de trinxeres, estan molt destrossades encara que hi ha que encara es veu el lloc d'entrada i que ens demostra (al nostre parer) que les trinxeres estaven per defensar els que venien de dalt.
Sortim al camí i de seguida, al seu costat, trobem moltes mes, fins que ja arribem al cim de Sant Corneli (100 cims). Hi ha una ermita, en peus, però molt deteriorada, una creu caiguda, segons sembla feta pels presoners republicans, i que no va aguantar per el mal feta que estava, i segons algú diu que va caure per vergonya. Fotos de rigor.
Teníem una anotació estreta d'una pàgina d'inet, de feia bastant temps, que donava la situació d'una botella de vi, en la que deia que qui la trobés se la podia beure però que avisi a la mateixa pàgina per anar-la a reposar. Ajudats per dos persones que han arribar junt amb els últims de nosaltres la busquem. El company Estivi es el que la troba, l'obrim, bevem tots una mica i guardem la resta per l'hora de dinar.
Aquí dalt a part de mes trinxeres hi han dos búnquers, que sembla vigilaven la possible pujada per una tartera.
Baixem per terreny tarterós, amb força pendent, però sense problema. Estem a la Muntanya de Sant Corneli, una vegada passat un coll i després de seguir una petita estona la carena, ens desviem per visitar mes trinxeres, aquestes tenen molta llargada, agafem del roquer de la vessant de Sant Corneli fins un bon espadat. Des del final de les trinxeres i al dret, per rastres fàcils de seguir, anem fins a la pista de les Collades o de Sant Corneli, que tot baixant tallem, al dret, alguns retombs.
Arribem al Coll de les Collades de Baix, i deixem la pista pel camí de les Collades. El camí baixa bastant fort, però es de molt ben seguir. Tenint a la dreta el Llau de les Collades. Ja prop del Riu de Carreu trobem una petita surgència, a l'esquerra del camí, ens dona l'impressió que a l'estiu deu està seca. Arribem al Riu de Carreu, i l'Estivi i en Josep Maria segueixen per un camí que va a tocar la paret, sembla de bon passar, però els altres entenem que només van a veure la vista del riu des d'una mica mes amunt, i seguim el camí cap a Vilanoveta. Arribem a Vilanoveta, passem per davant de la Casa Toà i visitem l'ermita de Sant Martí, molt enrunada encara que conserva el campanar d'espadanya. Com els altres dos no venen decidim pujar a la muntanya de Sant Pere, sense saber el que trobarem allí. A mi em sembla que el millor pas es per l'oest i allí anem, excepte el Bernat que puja pel nord-est, nosaltres trobem rastres i al final sembla que podria ser un el camí vell de pujada, encara que molt desfet. Arribem dalt, en Bernat ja hi es, i també trobem l'Estivi i Josep Maria. Resulta que dalt a Sant Pere hi ha les restes d'una casa fortificada, les runes (només la primera fila de pedres, amb forma rodona a la part de l'absis), i la resta d'una torre. L'Estivi i en Josep Maria han pujat seguint el camí que portaven, ha passat pel costat d'un columbari, i després de grimpar per una canal (grimpada fàcil, segons diuen) han arribat a un collet que es on està la torre.
Tots junts aprofitem per dinar, discutir sobre l'ermita i la torre, a més d'acabar-se el vi agafat a Sant Corneli.
Baixem des del collet on es la torre fins a Vilanoveta, on visitem per dins la Casa Boer (enrunada) i Casa Toà, abandonada però encara mig conservada.
Seguim per la pista per deixar-la aviat per visitar els bunkers i trinxeres de Vilanoveta (deu-ni-do avui de trinxeres que veiem), aquí hi ha una bona línia d'elles.
Seguim per la pista, però llavors veiem que els mapes marquen la Font del Bullidor a baix al riu, només hi han trenta metres de desnivell des d'on som (!!), en Bernat, l'Estivi i en Josep Maria baixen al dret, els altres no volem baixar, però al final quan sento que han trobat la font, jo em decideixo, però busco un rastre fàcil, i mes o menys ho trobo, baixo, estic molt cansat. Ens mullem els peus (quin descans!!), i ells trobem una serie de bullidors, que visitem i aprofitem per beure una mica d'aigua. Pugem, ells, un altre vegada al dret, i jo per un rastre millor d'on he baixat, dalt trobo una fita indicant que es el millor lloc per començar a baixar.
Seguim pista, arribem a una gran esplanada de ciment, com si haguéssim fet un heliport o similar, al costat d'una gran bassa natural, totalment seca. Seguim ara per camí, creuem el Barranc del Rius, i agafem el Camí de Vell de Travet, desviant-se per visitar l'ermita de Santa Maria. Després pugem a la Torre del Moro, on al costat hi ha una gran construcció enrunada. Per curiositat diré que a la torre no es troba cap entrada. I ja arribem a Aramunt Vell, la primera casa l'estan arranjant, però la resta es un poble totalment enrunat, però pel que sembla era bastant gran, amb una església, Sant Fructuós, on encara es pot veure les restes de les pintures de darrera l'altar, i que tenia un gran habitacle al costat. El poble es costerut, per nosaltres avall, entrant dins d'algunes cases (totes enrunades), però que encara conservant restes dels cellers i altres dependències. Hi havia un altre església, i trobem dos fonts, una dins del poble i l'altre a la sortida, aquesta amb bassa i rentadors.
S'està fent fosc pel que ens hem de donar manya, passem per la Font Vella, al costat del Barranc Mians (o de les Bombes, com deien al poble), i ja arribem a Aramunt Nou, on tenim el cotxe, amb les llums dels carrers ja enceses. Son tres quarts de vuit, després de fer 20,800 kms., ara ens queda mes de dos hores i mitja, en cotxe, fins a casa.
Ha estat un altre dia esplèndid, un cim (100 cims), tres ermites, una torre i una casa fortificada, masos enrunats i abandonats i un poble, actualment, fantasma i enrunat, pel que sembla per efecte de les bombes, fonts, hem vist -quasi a tocar- molts cavalls, hem vist un munt de bunkers i trinxeres de la guerra incivil, que et fa pensar el que es la nostra civilització, que només pensem en sotmetre als demés i que des del començament dels segles ens matem uns als altres. Després del dia tan fantàstic que hem tingut no es cosa de posar-se tristos, tot al contrari, pensar de viure la vida al dia tot treien el màxim de profit d'ella.
Magnifiques vistes de la Serra de Sant Gervàs que apuntaven per darrere del cim del Pui de Lleràs i serres veïnes, Pantà de Sant Antoni, Salas de Pallars, La Pobla de Segur, El Montsent de Pallars, Serra i cingles de la Pessonada, la Conca de Dalt, Serra de Carreu, Boumort, Conca de Baix, etc.
El que si que he de dir, que avui he quedat molt tocat, últimament no hem trobo massa be i avui a part de fer mes de 20 kilòmetres hem fet 1240 metres de desnivell acumulat, i per acabar-ho de rematar avui em feia molt de mal les botes, soc una pena.
Voldria fer constar que hem estat buscant la pàgina web on varem trobar les referencies de la botella de vi, per poder comunicar que ens la havíem begut i la havíem pres, però no la hem sabut retrobat.
No pujo el track a wikilock, com altres excursions de les que hem fet últimament, per què està treta d'allí.
El company Estivi ha publicat una ressenya, de la seva experiència d'aquesta sortida a: http://troussejant.blogspot.com/2010/04/vilanoveta.html

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


::::::::::::::::

2 comentaris:

  1. La última font, ans d'arribar a aramunt nou, li diuen Font Vella. I els columbaris eren 3. Ahir llegint quelcom de les torres dels castells del gaià, deien que de primeres, la primera porta estava al primer pis, i que alguns primers pisos tenien 5 metres d'alçada i dos metres de gruix. Pulutant, podria ser que la Torre dels Moros fos d'aquella època, segleX i després no ha sigut mai més reaprofitada i pulutant per això no veiem la porta d'entrada i té un aspecte massís.

    ResponElimina
  2. Lo de la font no se com es que l'he canviat el nom, ara ja està rectificat. A les fotos ja ho havia posat be.
    El que dius de les torres, podria ser l'explicació.

    ResponElimina