"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 24 d’abril de 2011

El Tossal de la Creu del Codó i el Santuari de Lord

El Tossal de la Creu del Codó - Mola de Lord

Avui ens em trobat la Chris, en Joan Josep, l'Esteve, en Josep, en Juan i jo i anem fins a Sant Llorenç de Morunys, on a la seva ermita de Sant Serni del Grau, hem quedat amb en Joan Ramon, de Lleida, que es coneix molt be la zona, i que ens portarà a donar un tomb per aquestes muntanyes, que la majoria de nosaltres desconeixem.
Ens trobem a l'esplana de davant de l'ermita i sortim a un quart i mig de nou, seguint la carretereta que porta a peu del Santuari de Llord, amb un temps plujós que no sembla que s'hagi d'aclarir. Plovisqueja una mica però no ens espanta, tot al contrari.
Ens dirigim en primer lloc al mirador del Codó, on tenim previst fer l'esmorzar, tot seguint el Gr. De seguida comencem a enlairar-nos una mica per un grau amb restes de l'empedrat vell, ja que era el camí de bast que comunicava amb Solsona.
Anem pujant per la Serra de la Creu del Codó, amb vistes cap la Serra de Port de Compte, Sant Llorenç, el pantà de la Llosa, la Serra de Busa, etc. La part de dalt de les serres emboirades, i cap a la plana amb boirines disperses.
Deixem el Gr per pujar, ja, amb decisió, cap el tossal. Hi ha moments que sembla que s'allunyi en comptes d'apropar-se, deu ser per les ansies d'arribar al mirador. Però com tot arriba, nosaltres també arribem. Fins aquí, i per dos moments, semblava que arrancava a ploure, però ens ha deixat una mica tranquil fora d'alguns plugims.
A peu de la creu, i després de llegir els plafons informatius, la taula d'orientació, de fer la foto de grup, ataquem els nostres esmorzars.
Després d'esmorzar continuen marxa, pujant primer al cim del Tossal de la Creu del Codó, baixant per la banda nord-oest, on hi ha un bon roquer, on hem d'anar una mica en compte ja que al estar moll hi ha perill de relliscar. Quan estem a peu del roquer, no seguim cap el refugi i àrea d'esbarjo, sinó que per rastres mes o menys marcats anem baixant a buscar la pista, per on ve el Gr. Els rastres no estan prou marcats però es baixa bastant be. Si algú vol seguir aquesta ruta que es fixi be en el track del gps i no tindrà cap problema. Hem baixat un desnivell de 120 metres i hem fet cinc-cents de recorregut fins a la pista. Seguim el Gr que retalla la pista i després anant-la seguint, anem per la carena, entre la Rasa de Torroella i la part alta d'un ramal del Torrent de Junts, i després entrem a la Serra Llarga per la Planella de Sòbol, on es troba les runes de la masia de Sòbol. Aquí el nostre guia i amic, Joan Ramon, ens explica la llegenda del pelegrí que al arribar a aquesta zona, on hi havia una serie de masies, va demanar hostalatge i menjar per caritat, i cap el va voler ajudar, excepte la de Sòbol; a l'endemà quan el pelegrí marxà, avisà als propietaris de Sòbol que ha de venir una gran tempesta que portaria molta aigua, com es normal aquests es preparen, arribà la tempesta i es portà totes les altres masies, que quedaren engolides pel aigua que les portà barrancades avall, però totes menys aquesta. Ja que resulta que a hores d'ara la de Sóbol està completament arruïnada, potser vol dir que fer caritat només et retarda les desgracies però no les evita (en Joan Ramón em perdonarà si no l'explicat be).
D'aquí a trobar el baixador tinc segur que sense un guia o sense les fites que ell personalment ha anat posant, es molt difícil trobar-ho, però una vegada trobat el començament, ja no hi ha cap problema, encara que avui està una mica relliscós ja que està moll on no toca el sol. Arribem al mal pas, primer es troba un roquer que s'ha de baixar, fàcil, però jo he de posar les mans (segur que soc l'únic) i aquí diuen que quan arribaven amb les mules xiulaven ja que de seguida ve un tros on no podien creuar-se dos, aquest es un tros de pocs metres, però que es passa a tocar paret en un costat i l'estimbat a l'altre, per les persones d'una en una, no hi ha cap problema, hi ha posada una corda al final del pas, però no se si l'ancoratge es massa segur.
Ràpidament arribem a les runes de la masia Torroella, aquí el nostre amic Joan Ramon ens deixa, ja que ha d'anar a dinar amb la família. Busquem el camí que retalla la pista, per anar-la a buscar-la al moment de creuar la Rasa de Torroella, i que al fer unes parades, o pistotes (no se que era, ja que estan abandonades i mig tapades per l'herbam, han tallat el camí, però l'anem trobant i arribem bastant be a creuar la rasa, si descomptem una caiguda meva sense importància
Per pistes i ara sota la pluja, que fa poc ha començat, arribem a la masia de Solord, que estan restaurant; abans es passa pel costat de la font, totalment canalitzada. Ara ens toca enfilar-nos, muntanya amunt, ja que s'han carregat el camí que talla la pista, i no volem fer el retomb. Només arribar a la pista, la creuem i agafem un sender molt marcat que va pujant bastant suau. Arribem a una cruïlla, no sabem massa on hem d'anar, agafem el de la dreta, després d'una estona ens adonem que bastant planerament es dirigeix cap on finalitza la carretera del santuari, pel que anem a buscar a l'altre i, aquest si, va pujant per un camí empedrat, amb marges que aguanten el camí als revolts i llocs on s'hauria perdut, o sigui un camí preciós, fins arribar a dalt de la mola del Llord.
A l'esplanada davant de l'església, asseguts en els bancs de pedra adossats a la façana, aprofitem per dinar; en aquests moments ens surt un sol molt maco, que ens alegra el dinar. El santuari no es massa especial, en quan a la construcció es bastant modern, es del 1868, no te elements decoratius, i l'església no la podem apreciar ja que estan pintant-la i per això han tret tots els elements i està ple de bastides, tot per dins. Al fons si que es veu la mare de deu.
Quan estem preparant-se per marxar, comença a ploure amb molta força i amb grans gotes d'aigua. La poca gent que hi havia per l'entorn marxen corrent, nosaltres una mica ben tapats anem baixant pel camí que ens portarà a la carretera, camí empedrat, amb baranes de ferro, fent ziga-zagues, molt ben construït. El camí, a més, es un via crucis, amb 15 estacions, la que fa número 15 està en una capella, de Sant Pere Martir. El que em sap una mica de greu es que abans de començar la baixada hi ha alguns elements que m'hagués agradat fotografiar, i les poques que he fet baixant m'han quedat amb taques de les gotes d'aigua.
Una vegada a la carretera, i per ella ens dirigim on tenim el cotxe., son dos quilòmetres i mig. Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les cinc de la tarda i em fet quasi disset quilòmetres.
El dia ha estat esplèndid, malgrat les estones de plugim i de la pluja forta; ha estat un recorregut molt maco per una zona que desconeixia totalment, amb llocs interessants, cims, masies (arruïnades), llegendes, fonts, bones vistes, antics camins rals i de bast, etc., a més d'un bon guia que a més de portar-nos ens ha explicat tot l'explicable de la zona. I tal com ha dit el company Joan Josep, ens ha quedat la sensació que per aquells topants hi tornarem.
http://www.blogger.com/img/blank.gif
Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000

1 comentari:

  1. no has explicat, com altres vegades, la prèvia de la excursió. I com sempre la llàstima és la definició de les fotos de lluny, tot i que no era el millor dia

    ResponElimina