"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 12 de juny de 2016

Congost de Mont-rebei des de la Pertusa


Mare de Déu de la Pertusa
Congost de Mont-rebei



Avui toca anar amb el grup dels Caminants i el lloc triat pel coordinador, el Santi, ha estat el Congost de Mont-rebei. Ens hem trobat 14 caminants a l'aparcament del Coll de la Pertusa, i quan manquen deu minuts per les nou hem sortit cap a l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, per esmorzar. Una vegada ben alimentats, jo no ho he fet ja que no tenia ganes, ben tips de gaudir del paisatge, tant el que es veu cap el Pantà de Canelles com el que es veu riu amunt, i fet totes les fotografies que hem volgut, retornem cap el coll per començar la caminada cap el congost. Des del camí entre el coll i l'ermita, dalt de l'estret i llarg roquer hi ha les restes d'un altre construcció.
El camí que hem de seguir es GR, a més arranjat i senyalitzat per «Caminos Naturales». Al poc de sortir veiem, en un gran roquer de l'altra banda del riu, dos grups d'escaladors. El camí està molt trillat degut a la gran quantitat de gent que passa per aquí. Es pot comprovar la bona conservació del marge que aguanta el camí en la seva banda de la pendent avall. Estem passant pel Camí de Mont-rebei. Al poc trobem una placa que indica una via ferrada i un camí molt ben margenat i trillat, al menys al seu començament, que segueix el Barranc de la Pardina, però a un nivell bastant més elevat. De seguida, el nostre comença a baixar fent esses, encara que hi ha gent (no dels nostres) que sempre han de retallar-les encara que això comporti destrossar els camins. Com ja es normal, aquí he quedat l'últim, i uns altres grups ja m'han avançat.
Creuem el Barranc de la Pardina, i es deix a la dreta uns grans i conservats marges que suportaven conreus del Mas de la Pardina. Em desvio a l'esquerra per veure la Font de la Pardina, no es veu amb facilitat, ja que està molt menjat per l'herba i hauria de baixar una petita paret de ciment de més d'un metre i no veig com la podria pujar després, però fent equilibris la puc fotografiar, i contemplar  tot el toll que forma l'aigua escampada, amb les blogs de ciment del que podria haver estat una les parets d'una petita bassa, escampats sota l'herba. El Mas de la Pardina era una gran propietat amb diferents habitatges, tots enrunats, on amb tota seguretat vivien varies famílies. Aquí he agafat a dos dels companys. I el camí comença a pujar seriosament.
Aquesta pujada, encara que no massa dura, es deix sentir una mica ja que ha sortit el sol que fa que agafem una bona suada. Quan anem agafant alçada es pot veure millor les grans parets de l'altra banda del riu. A baix, al riu, es pot veure bastants caiats navegant. Poc a poc anem guanyant alçada, passem pel costat d'una balma obrada que havia servit per guardar bestiar. Podem gaudir d'una petita foradada, que després d'uns revols passarem pel damunt, encara que no podrem gaudir d'ella, i si mirem enrere podrem veure la ratlla que fa el camí del Barranc de la Pardina, que hem deixat abans a la dreta. Aquí s'ajunta per uns moments el Santi, que ens estava esperant als tres últims, i ens diu que tota la colla han tirat endavant per veure de prop i/o pujar a les escales de Montfalcó, que per cert ja hem vist, de lluny, les inferiors i un tros del camí que porta a les superiors. Tenim la pared de la Serra del Mill a la nostra dreta.
Després de passar pel punt més alt de la caminada d'avui, el camí gira fort cap a la dreta, per dirigir-nos cap el Mas de Carlets. La visió aquí del Montsec d'en Lluís es impressionant. El mas està abandonat, arruïnat i comença a enrunar-se. Encara me'n recordo quan fa uns vint anys que vaig passar per aquí, quina diferencia de lloc. Aquell dia vaig arribar aquí, per un camí que enllaça amb el que anem una mica abans del mas. Ara ve baixada i segons els mapes comença el Camí Nou de Mont-rebei. La baixada encara que sigui sense treva es fàcil i bastant agradable, molt boscana. En els clars ja es comença a veure les escales superiors i el camí amb forta pendent que hi porta. Al poc i mirant una mica enrere i cap a la pared de l'altra banda del riu, es veu el pont que el creua, el camí cap a les escales, deu-ni-do la pujada, i les escales, només les superiors, les altres queden bastant enrere. Arribo a la cruïlla que porta a tot aquell invent, ben senyalitzada per «Caminos Naturales», i on es queden el Santi i els altres dos esperant a la colla que han anat cap el pont, però jo lis dic que vaig fent, ja que vull passar el Congost en solitari, de la colla em refereixo, ja que estic segur que trobaré gran quantitat de gent. Des del Mas de la Pardina, més o menys, i fins aquí, hem coincidit amb un grup amb nens, que ens anàvem passant uns als altres, ja que paraven pels nens més petits però després ens tornaven a passar. Els nens més grans ens passaven corrent. Des de l'entrada del Congost fins al final, en tots els trossos on no hi ha vegetació que dificulti veure la caiguda de l'espadat, a la dreta hi ha un cable de «treu-pors» que a mi em soluciona molt el meu problema. Tot el tros em creuo i m'avança una gran quantitat de gent, això sembla el carrer principal de qualsevol localitat en un dia de festa.
Com tot, el congost finalitza, però encara em vaig creuant amb gent. Sembla ser que ara el camí es diu Camí del Pas de Mont-rebei. Abans de creuar el pont penjant em creuo amb una parella de joves que em pregunten per on es el camí, si recte amunt, o per sota, jo els recomano el que he fet, que es per sota, ja que es totalment pla. El camí tomba fort a la dreta, seguint la vorera del riu, que ara va força ampla, es el Camí del Riu. El sol pica una mica ja que, des de que he sortir del congost vaig per terreny obert. Un tros del camí està inundat però ja està força trillat per on hem de salvar aquesta insignificant contrarietat. La pujada a l'aparcament es fa sentir una mica, cap a un pont de fusta, completament nou. Arribo a mig quart de tres. El primer que faig es canviar-me de sabates i samarreta i entrar a l'edifici d'informació a comprar una cervesa. També aprofito per menjar l'esmorzar, ja que a la Pertusa no tenia gens de fam. Mentre, els companys van arribant.
Quan som tots, en dos taxis de vuit places ens porten a Pont de Muntanya a dinar. Un dinar molt acceptable i abundant, molt ben regat, i amb molt bon humor. Després, els mateixos taxis, ens porten a l'aparcament del Coll de la Pertusa, tot passant per vora Tremp. I no cal dir que després cap a casa.
Ha estat un dia molt interessant ja que a banda dels agraïts paisatges i la agradable companyia hem pogut visitar, per fora, la Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, hem passat pel costat del que queda dels Masos de la Pardina i de Carlets, hem pogut veure, a l'altre banda del Riu Noguera Ribagorçana, les ermites vella i nova de la Mare de Déu del Congost i de lluny la torre de Xiriveta (o Girbeta), sense oblidar el congost i el riu.
Ara haurem d'esperar a que passi l'estiu per tornar-nos a trobar.
He eliminat les fotografies que surten clarament els companys i no pujo el vídeo que he fet, ja que no tinc el permís de tots ells. Tampoc pujo el track, ja que he tingut massa rebots de senyal i no crec correcte pujar-ho tal com m'ha gravat, ni després de arranjar-ho com he pogut. Ja hi han suficients a «inet» d'aquesta ruta.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.










000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada