"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 29 de maig de 2016

9a.Marxa senderista per la Tinença de Benifassà


Vallibona
Església de Sant Llorenç, Castell de Cabres



Avui amb els companys Jordi i Josep Maria ens hem anat fins a Vallibona per participar amb uns altres 450 marxadors a la 9na Marxa de la Tinença de Benifassà. Una marxa que va començar fa nou anys com a reivindicació sobre una macro urbanització que es volia fer en aquests paratges de la Tinença. Avui en el viatge d'anada i tornada ens ha acompanyat el cònjuge d'en Josep Maria, però  ella s'ha anat amb el cotxe per visitar altres llocs mentre nosaltres caminàvem.
Una vegada arribats a la població (més o menys a les vuit del matí) ens hem preparat, hem agafat la targeta de participant (a aquesta hora no hi ha cua) i volíem sortir abans d'hora, com sempre faig, però resultes que per error meu d'ahir el gps no m'agafa satèl·lits i no teníem massa idea per on es la sortida. Quan veiem les cintes que indiquen el camí comencen a caminar, son aproximadament dos quarts de nou. Com cada any hem de parlar amb algun element de l'organització per explicar-li que ja sé el discurs que diran i que encara que sortim dels primers serem dels últims d'arribar. Una mica més amunt trobem el del transport de l'esmorzar, l'hem de tornar a explicar i ens dona la informació on haurem d'esperar-lo si quan passem no ha arribat.
La sortida es per camí cimentat, tot seguin el GR. Després de deixar un bonic camí a l'esquerra (es per on tornarem, però no ho sabem encara), i després de dos revols del camí, el deixem per pujar per un antic camí amb bones restes de l'empedrat, que retalla la pista. Arribem a l'alçada del Mas del Grau on hem entès que repartirien l'esmorzar. Fa vent molt emprenyador. Aquí mirant i mirant el gps m'adono de l'errada d'ahir i aconsegueixo que m'agafi els satèl·lits. Arribem uns petits grups i al final sembla ser que l'esmorzar el repartiran una mica més endavant. Seguim marxa, es la mateixa pista que al començament, el paisatge m'agrada, a més el camí va planer. Ens passa el 4x4 amb el remolc del menjar. Ens acompanya per l'esquerra i a l'altre costat del barranc, una séquia, i a la mateix ma hi ha per dos vegades, un pilar al mig del camí que era per aguantar un estret aqüeducte. Es curiós veure la séquia que va apegada a la pared i en un punt aguantada per un tronc vell, sense res a sota.  Al poc de deixar la pista, per agafar recte per un altre no cimentada, ens trobem la paradeta, xarrem una mica amb el responsable, agafem les viandes (entrepà de mortadel·la, una poma, una botella de quart d'aigua i tres carquinyolis) i seguim. Al poc, asseguts en un marge, al sol i poc castigat pel vent, ens parem a menjar. Estem davant una esplanada margenada, amb una balma una mica obrada, amb un tros de séquia i varis tubs de goma que crec que ja no serveixen, tot això a l'altre banda del barranc.
Aquí ja ens comença a passar la gent de valent, fet que anirà succeint durant tot el dia. Una vegada alimentats seguim marxa, de seguida entrem al Barranc de la Gatellera, la que seguim de manera majoritària per seu curs, molt pedregós i no massa agradable de caminar, deixem a l'esquerra a nivell superior, els masos de Manel i de la Gatellera. Avui tenia varis waypoints per veure diferents punts, però per la distància de la caminada i el desnivell, no m'atreveixo a buscar-los i emplenar més temps que el que necessiti per fer la caminada. Per la major part del barranc ens toca el sol, exceptuant en els Estrets de la Gatellera i uns altres pocs indrets. El barranc va a trossos molt entaforat. Es deix el barranc i seguidament es deix el GR que marxa pla. El nostre camí es torna una mica costerut, amb trossos on encara conserva l'empedrat, bastant malmès, i el marge que aguanta el camí de la part de la pendent avall. Comencem a trobar senyalitzacions molt vistoses d'un tomb marcat d'aquesta zona. Arribem al Mas de Cardona, completament arruïnat i perfectament senyalitzat, amb una magnífica era dos parades més amunt, amb un rodet abandonat.
Seguim amunt, continuem anat sota el sol, i amb la gent passant-se. Primer per camí costerut i pedregós i després per pista arribem al Mas del Boix. Sota el mas hi ha un avituallament d'aigua. Des del mas hi ha una esplèndida visió dels terrenys de la Gatellera i rodalies. Després de xafardejar tot el que hem pogut, seguim endavant, arribant de seguida a una pista cimentada on trobem una ambulància d'assistència. Trobem el PR-CV-75.13, deixem a la dreta una petita forada i passem per el Pla de l'Artiga, per arribar i creuar la carretera de Castell de Cabres a Coratxà. Com no podia ser menys, hi han persones de l'organització evitant un possible despiste dels participants. Anem a buscar el camí següent, baixant a creuar el barranc a la directa, sense problemes. El camí que segueix es dels que m'agraden, antic camí de carro que conserva tot el seu encant. A la dreta es deixen uns petits horts d'horta amb una bassa i unes bassetes molt originals. Arribem a la cruïlla amb el camí que ve de Coratxà i ja seguim amb pujada cap a Castell de Cabres, per camí vell de bast, molt agradable. Aquest tros de camí, a l'inrevés ho vaig fer en una de les primeres marxes de la Tinença. Després de passar el Prigó de Sant Abdó i Senent arribem a Castell de Cabres on tenim control de dinar, son dos quarts d'una. Hi una mica de cua i va lent, però no hi ha pressa.
En principi havíem quedat de que com es aviat, agafaríem la bossa i menjaríem més avall, però al final ens asseiem a les escales de la font i mengem, entrepà de pernil, suc de pinya, 4 carquinyolis i un plàtan. Quan acabo vaig a donar un petit tomb pel petit poble i fer unes fotografies. Puc veure que dalt del castell, vaja, del turó, hi ha unes quantes persones. Més a la dreta a bona alçada hi ha les figures de dues cabres, sembla de metall. Es curiosa la realitat o la llegenda d'on ve el nom del poble.
Sortim per la part alta, baixem tot passant pel Prigó de Sant Llorenç. Més o menys on hi ha el Pou dels Carrerons, antic pou amb abeurador, comencem a pujar, fins a la carretera CV-105 que seguim una estona, cap a l'esquerra. Però abans hem deixat a l'esquerra, apartat de camí, el Prigó de Sant Roc, i en dos moments que m'he girat per veure des d'on venim, hi ha una bona visió de Castell de Cabres i el seu entorn. Per la carretera hi ha bona miranda cap a la vall entre la Serraplana i la Serra de Canals. Deixem la carretera per l'esquerra per agafar un camí que anirà paral·lel a ella. Hi ha persones de l'organització per evitar distraccions. Aquest camí a trossos està una mica destrossat  de resultes de l'arranjament de la carretera. Deixem definitivament el veïnat de la carretera quan baixem en direcció al Mas del Regatxol, al que no arribem, ja que agafem camí avall, del Barranc del Quinto, per rastre marcat i senyalitzat però que no era camí, ja que salta uns quants marges. Continua sent temps solejat encara que no es nota massa per l'airet que corre, però en quan ens entaforem la calor es fa sentir. A la dreta i en uns marges inaccessibles per la vegetació, es veu una mica el forat d'un pou, amb les restes del marc de fusta d'una porta que devia haver. El camí baixa amb algunes rampes que fan mal, però en general es maquet i suau. Com sempre hi han persones amb molt nervis que volen passar i no poden, però han de comprendre que estan jo d'acord que vaig lent, no puc està apartant a cada moment, i menys quan el camí es ample i que em diguin que m'aparti, quan ells poden passar pel costat.
Arribem al Mas del Quinto, molt arruïnat i els complements enrunats, amb uns curiosos detalls a la porta i una finestra a una possible cisterna, en un lateral. Al seu entorn hi ha una sínia bastant complerta però sense aigua. Ara el ruc no podria donar el tomb, ja que la part de terra que dona al barranc està enfonsat. Parem una petita estona a descansar. Una vegada seguim i prop d'aquí, també al costat de barranc, hi ha un altre sínia, aquesta més complerta. Passem pel costat d'un maset enrunat i arribem a un altre avituallament d'aigua. Aquí faig l'equivocació de no agafar. Per seguir hem de passar entre un petit grup de vaques que taponen el camí, però sense problemes.
Ara be una bona pujada per pista cimentada, fins el mas i paller de les Argilagues. Com que hem de deixar la pista, torna a haver persones indicant-lo i un cotxe que tapona la pista que seguíem. Ara ve un altre tros de forta baixada amb estones més planeres, que va per un barranc subsidiari del de l'Escala. Ja ens passa poca gent, doncs quasi no en queden darrere. Abans de la Font de Jordana, ens hem de sortir del camí ja que hi ha una persona accidentada i l'estan embenant el turmell, i hi ha un grup de gent. Preguntem que si podem ajudar o necessitem quelcom i ens diuen que no, marxem ja que creiem que allí parats només faríem nosa.
Al costat de la Font de Jordana hi ha les restes d'una bassa, menjada per la vegetació.  De seguida ens creuem amb persones que van a auxiliar a l'accidentada. Ara vindrà un tros molt bonic, llàstima que jo ja vagi tocat, primer un pla molt verd i conreat, després el barranc amb una mica d'aigua, i seguidament un antic camí amb marge a la part esquerra, on està el Barranc de l'Escala, que va més ràpid a entaforar-se que no pas el camí. Sembla camí de carro, però la creuada del barranc a dalt devia estar en molt millor estat. Aquest es el camí que em deixat al matí. He de demanar aigua als companys ja que he esgotat la meva. Arribem a la pista cimentada que ens portarà a Vallibona, havent una lluita acarnissada a veure qui arriba l'últim, o nosaltres o un altre parella. Al final, com no podia ser menys, ho som nosaltres. Arribem a dos quarts de sis després de fer entre 20 i 20,5 quilòmetres. A l'arribar ens donen la samarreta, pastissets i carquinyolis, els que vulguem, jo em menjo un de cada, i si volíem entrepans. Nosaltres, ja amb el cònjuge del Josep Maria ens anem al bar a refrescar, i després capa casa després d'un gran dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





2 comentaris:

  1. m#agadat molt lo de lluita acarnissada!! després de 20km no està gens malament... :) Felicitats!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ho hauràs entès, la lluita no era per arribar primer que l'altre, era per assegurar-se l'últim lloc.
      Ànim,

      Elimina